26 DE MARÇ I DESCOMPTANT.
Que gairebé un 80 % dels catalans vulguin exercir el dret de vot per decidir el futur de Catalunya, és d’una potencia democràtica de tal magnitud que cap país d’Europa ho pot qüestionar.
Els que volem la independència tenim coll avall que guanyaria el SI i SI, si la consulta és fa. Això comporta anímicament un estat d’eufòria extraordinari. Volem la independència, volem votar perquè quedi clar, i en cap cas contemplem que puguem perdre la consulta.
És hora d’explicar el dia després. Si fem la consulta, si és guanya o si és perd, comporta un i ara que. Si no és fa la consulta, també comporta un i ara que.
Si finalment no és fa la consulta, els catalans tenim tot el dret a saber que ens proposaran els nostres líders que ara encapçalen el procés. El President Mas, en sessió parlamentaria ja ha deixat clar que no convocarà eleccions, tot i poden fer-ho, sense l’avinentesa dels grups que recolzen el procés. La resposta de tothom no pot trigar gaire, el president Mas ja ho ha fet, eleccions i la DUI.
Si és fa i perdem, també volem saber on quedem situats i quin serà el nou escenari polític. Si és fa i guanyem, encara amb més raó el poble ha de saber l’extensió del full de ruta i el calendari d’aplicació.
En l’hipotètic cas de fer-se la consulta i que guanyes el SI i SI, la consulta en si és estrictament consultiva i sense capacitat jurídica. És obvi que els politics catalans hauran de parlar amb claredat de com volen continuar el procés.
Un resultat majoritari de la hipotètica consulta, no ha de suposar un eina de negociació en si mateixa com argument de canvi amb el govern espanyol. Si algú tingues aquesta pretensió cometria un error d’apreciació comparable al que ara mateix fan els socialistes a Catalunya.
Saber com hem d’entomar el dia després del 9 de Novembre, esvairia vents de frustració i deixaria clar que el procés és irreversible. Altra cosa és o seria, que proposem i continuem fent-ho fins l’extenuació, que volem un “trencament” negociat i pactat i que volem un futur d’entesa dins del màxim respecte que dos Estats han de tenir.
Catalunya pot necessitar d’Espanya mantenir la quota de mercat que ara te, però que ningú dubti que Espanya també necessitarà Catalunya i no precisament per una quota de mercat, sinó per la seva situació geoestratègica i el seu valor afegit industrial i turístic.
Si els que lideren l’Estat espanyol fossin un mínim d’intel·ligents, lluitarien per un escenari d’enteses i complicitats. De moment per alguns espanyols la qüestió és estrictament identitaria i nacional, per això aquesta voluntat inflexible per assimilar-nos i anorrear-nos. Ara, aquest cop, mantenir-se en posicions arcaiques, només pot servir per la seva pròpia autodestrucció. Ara els termes de convivència ja no són absolutistes, són democràtics i anar a la contra només ho fan els que mai ho han estat.
Que gairebé un 80 % dels catalans vulguin exercir el dret de vot per decidir el futur de Catalunya, és d’una potencia democràtica de tal magnitud que cap país d’Europa ho pot qüestionar.
Els que volem la independència tenim coll avall que guanyaria el SI i SI, si la consulta és fa. Això comporta anímicament un estat d’eufòria extraordinari. Volem la independència, volem votar perquè quedi clar, i en cap cas contemplem que puguem perdre la consulta.
És hora d’explicar el dia després. Si fem la consulta, si és guanya o si és perd, comporta un i ara que. Si no és fa la consulta, també comporta un i ara que.
Si finalment no és fa la consulta, els catalans tenim tot el dret a saber que ens proposaran els nostres líders que ara encapçalen el procés. El President Mas, en sessió parlamentaria ja ha deixat clar que no convocarà eleccions, tot i poden fer-ho, sense l’avinentesa dels grups que recolzen el procés. La resposta de tothom no pot trigar gaire, el president Mas ja ho ha fet, eleccions i la DUI.
Si és fa i perdem, també volem saber on quedem situats i quin serà el nou escenari polític. Si és fa i guanyem, encara amb més raó el poble ha de saber l’extensió del full de ruta i el calendari d’aplicació.
En l’hipotètic cas de fer-se la consulta i que guanyes el SI i SI, la consulta en si és estrictament consultiva i sense capacitat jurídica. És obvi que els politics catalans hauran de parlar amb claredat de com volen continuar el procés.
Un resultat majoritari de la hipotètica consulta, no ha de suposar un eina de negociació en si mateixa com argument de canvi amb el govern espanyol. Si algú tingues aquesta pretensió cometria un error d’apreciació comparable al que ara mateix fan els socialistes a Catalunya.
Saber com hem d’entomar el dia després del 9 de Novembre, esvairia vents de frustració i deixaria clar que el procés és irreversible. Altra cosa és o seria, que proposem i continuem fent-ho fins l’extenuació, que volem un “trencament” negociat i pactat i que volem un futur d’entesa dins del màxim respecte que dos Estats han de tenir.
Catalunya pot necessitar d’Espanya mantenir la quota de mercat que ara te, però que ningú dubti que Espanya també necessitarà Catalunya i no precisament per una quota de mercat, sinó per la seva situació geoestratègica i el seu valor afegit industrial i turístic.
Si els que lideren l’Estat espanyol fossin un mínim d’intel·ligents, lluitarien per un escenari d’enteses i complicitats. De moment per alguns espanyols la qüestió és estrictament identitaria i nacional, per això aquesta voluntat inflexible per assimilar-nos i anorrear-nos. Ara, aquest cop, mantenir-se en posicions arcaiques, només pot servir per la seva pròpia autodestrucció. Ara els termes de convivència ja no són absolutistes, són democràtics i anar a la contra només ho fan els que mai ho han estat.
RSS Feed
