ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

CARTA OBERTA AL PRES POLÍTIC ORIOL JUNQUERAS

30/6/2018

0 Comments

 
Picture

Vagi per endavant l’enuig i fàstic absolut a les decisions que l’Estat espanyol i la seva justícia que empresonen i violen els drets fonamentals de qualsevol ciutadà i als nostres representants escollits democràticament.

Ara be Junqueras, ni de lluny te’ns dret a dir el que dius amb la teva missiva als militants del teu partit. Ni sou els únics ni heu estat els primers. Primer va ser una CDC que va trencar amb els unionistes del Duran i Lleida encapçalada pel President Mas qui per primer cop s’enfrontava a Espanya el 9 N. Van ser el President Mas, la Vicepresidenta Ortega i els Consellers Homs i Rigau, condemnats ara, els que van posar les urnes hi ho van fer malgrat el teu partit, ERC i ICV. Els de les CUP, ANC, Òmnium, 920 Ajuntaments i 36 Consells Comarcals si que hi van ser.

No Junqueras, sense la defensa i voluntariat dels catalans l’1 d’octubre, malgrat el suport institucional no s’hagués fet. És va fer sense cap tipus de remuneració a les meses electorals. Sense cap ajut per sufragar despeses dietaries. Sense elements de seguretat. Sense funcionaris públics. I el més important sense que cap partit u organització lideres la jornada. Tu, el que vas fer va ser obeir el compromís electoral i la tenacitat del President Puigdemont. O Referèndum, o Referèndum.

No Junqueras, està malament pensar-ho, però dir-ho obertament amb una carta publica, ratlla la misèria i ens descobreix la teva prepotència partidista. Vosaltres mai heu estat determinats per res. Be per construir tripartits de caire autonomista i espanyolista si. Els únics que determinem som els catalans amb els nostres vots.

No Junqueras, oblidar els darrers 11 de Setembre multitudinaris i transversals i apropiar-se’n és lleig. Abans del 2012 i quan celebràvem l’11 de Setembre, ERC, el teu partit, que anava per lliure, com a molt havia arribat a concentrar 15.000 catalans. Sembla que molt lluny del que han convocat la ANC, Òmnium i l’AMI, els darrers 6 anys.

No Junqueras, el discurs identitari històric i tot el seu memorial, és el que han fet possible que avui, catalans vells i nou vinguts, i com no situar “el dret a decidir” pel President Mas al mig de tot plegat, el que una majoria parlamentaria és mantingui toçudament. Te’ns raó i deixem-ho aquí, quan dius que el que toca és treballar, amb eficàcia, amb menys soroll i més eficiència, però per aconseguir implementar la República, no per fer més autonomisme i vendre’ns la moto que amb els del PSOE i UP ens eixamplarem.
​
Per cert Sr. Vicepresident, voler lluitar per la República catalana te unes dosis identitaries que ni Espanya ni els que penseu que la identitat no ens cal, la fa més necessària que mai. Gracies als identitaris tenim una historia, una llengua, una manera de ser i sobre tot sempre hem lligat identitat a llibertat. I com deien els meus avantpassats amb Espanya i els espanyols res a fer. Amb els pobles de la Península tot.


0 Comments

EL QUE TOCA ÉS FER REPÚBLICA

28/6/2018

0 Comments

 
Picture

És una obvietat, Catalunya avui tot i haver declarat la independència dins la legalitat democràtica representada al Parlament de Catalunya, no és un Estat. Cap altra Estat ens ha reconegut.

Malgrat aquest fet, i com va succeir a d’altres pobles, només la insistència, la determinació i aprofitar que tenim institucions escollides democràticament, ens pot conduir al èxit final.

Fins i tot no cal que la acció o accions siguin unilaterals o multilaterals. Cal cansar-los i que arribin a la conclusió de que el conflicte polític territorial va començar al 1714 i que no finirà mai.

Com fer-ho no és gens complicat. Ens cal intel·ligència, unitat i perseverança. Ja hem dit amb altres escrits que les eleccions municipals del any vinent son una bona finestra per consolidar la República. Si aparquem els partidismes clar.

La partida de la restitució ens l’han guanyat. Ho reconeixem. Capficar-nos avui en recuperar les lleis que el govern espanyol, amb l’ajut del TC, va liquidar, és una feina banal.

El Govern autonòmic de Catalunya, només pot fer República, proposant lleis republicanes, que segur superaran el marc espanyol, i saben que seran recorregudes sempre. Lleis on la ciutadania pugui constatar que te un Govern a favor dels ciutadans de Catalunya i un d’espanyol que si oposa.

Una llei hipotecaria catalana. Una llei de infraestructures integral, carreteres, ferroviari, marítim i aeri. Una llei d’educació sense dependencies. Una llei de sanitat sense dependencies. Una llei per definir el Banc Central Català i regular els bancs i les caixes d’estalvi. Una llei de les energies i la seva regulació. Una llei que reguli l’espai radioelèctric i la seva conservació ecològica. Una llei de seguretat social integral, pels aturats i jubilats. Una llei de costa i protecció marítima. Una llei per un nou model judicial. Una llei d’estrangeria i immigració. Una llei ..........

Continuar amb la pantomima de creure’ns que legislem dins del marc autonòmic on mai podrem superar la legislació espanyola, no té sentit, i més tenint el mandat democràtic del 1 d’Octubre i 21 de Desembre que ens obliga a superar el marc espanyol.

Legislar en termes republicans i denunciar que un altre Estat les anul·la i reprimeix via judicial i policial, forma part de la solució.

Eixamplar la base social a favor d’un Estat més just i solidari, només té un camí, i és el de mostrar que és l’Estat espanyol el que ens impedeix viure amb millors condicions i un futur millor.
​
Tenir més competències autonòmiques en clau espanyola, sempre voldrà dir que les correccions i limitacions ens vindran imposades i d’aquí plora la criatura. Sense una Hisenda catalana que recapti i gestioni el cent per cent dels impostos la nostra autonomia sempre estarà intervinguda i limitada. La plenitud només en la donarà la República catalana i fer República és imperatiu si és que volem deixar d’estar intervinguts i anorreats i tenir un Estat com tots els pobles lliures.


0 Comments

I LA HISTORIA ÉS REPETEIX

27/6/2018

0 Comments

 
Picture

Tota pretensió dels catalans per autogovernar-nos, històricament, ha tingut la contrapartida castellana i centralista d’esmicolar-la. Ho van fer al 1714. Ho van fer quan la Mancomunitat. Ho van tornar a fer el 17 d’Abril del 1931. Ara, al 2017, ho han tornat a fer.

Toni Soler va escriure el llibre “Macià contra Companys” al 2011. Llibre que he llegit ara i que ha fet que sures al meu interior desesperació i un to èpic de mala llet incommensurable.

Un llibre que pretén vendre’ns una visió dels fets succeïts desprès de les eleccions municipals del 31, que en cap cas s’ajusten al que va passar. Va ser Companys qui va conspirar contra Macià, hi ho va fer amb els fraternals republicans espanyols unionistes de l’època, i que desprès mai van complir amb la seva paraula. Estatut de Nuria retallat al Congres com el de Sau.

No tinc documents, ni cap altra cosa que la meva consciencia i la fortuna d’haver conegut al Casanellas, al escriptor i autor del llibre “Vida i mort de Lluis Companys” Josep Mª Poblet, den Viadiu, den Casanovas, den Victor Torres i d’Heribert Barrera. Qui va trair al President Francesc Macià va ser el sector república federalista català encapçalat per Lluis Companys.

De fet la historia s’ha tornat a repetir. El President Francesc Macià va proclamar la República catalana, però abans Companys des de l’Ajuntament de Barcelona va proclamar la República espanyola. Era regidor i en cap cas va esperar les consignes del partit ni el Ple per ser anomenat Alcalde. Mai ho va arribar a ser. Ho va ser Jaume Aiguader.

La proclamació del 1931 no va durar 15 segons com la de 2018, va durar tres dies. Tres dies sense reconeixement del Estat espanyol i tres dies per enviar a tres Ministres espanyols, dos d’ells catalans per tal que Macià renuncies al objectiu de la seva vida, La República catalana, dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques.

Escriu en Toni Soler al llibre, que Companys i Maura mantenien converses fluides i el mateix Maura en el seu llibre; “Asi cayo Alfonso XIII”, escriu “Companys me reconocia que lo que Macià realizaba encerraba grave peligro i me secundaba eficazmente en mi empeño de cortar por lo sano tales excesos”.

Toni Soler, deixa la porta a l’especulació i de que no sabem si Companys va participar en alguna acció “para cortar por lo sano”. Doncs podem afirmar que no és cap especulació dos fets constatats. La República espanyola va ser políticament i territorialment unitària, única i sense cap matis federalista. La República espanyola va enviar als Ministres Lluis Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo, catalans i Fernando de Los Rios, amb la feixuga tasca de que Macià abdiques de la República catalana.

 Ho van aconseguir. Mai però, ho haguessin fet sense la traïció del sector federalista espanyol de ERC. Els companys de ERC, menys l’Heribert Barrera, així m’ho explicaven

La República espanyola va incomplir, com sempre. Independentment de quin model d’Estat i de govern tingui Espanya, tots els acords amb Catalunya acaben malament.

Potser Companys ja com President i des de la seva prescripció catalanista que no independentista, finalment i amb els fets del 6 d’Octubre, s’adonés que amb Espanya no hi res a fer. Per mes inri ell torna a proclamar la República espanyola, aquest cop federal i l’Estat català.

Lluis Companys és un màrtir de  Catalunya, si. Torturat i afusellat per ser President de Catalunya i lleial a la República espanyola. La seva deficiència política, va ser creure’s que amb Espanya Catalunya seria. Catalunya va patir retallades, presó i suspensió de la Autonomia al 1934. Catalunya va patir una guerra que mai hauria d’haver estat. Catalunya va patir una dictadura de 40 anys.
​
Avui Catalunya té presos politics i exiliats, hem tingut suspesa l’Autonomia, estem intervinguts econòmicament, tenim tot l’estat espanyol, judicatura i policia exercint de botxins i avui com ahir algú va trair la República i tot apunta que no va ser el President Carles Puigdemont.


0 Comments

FER REPÙBLICA ESPANYOLA O CATALANA

24/6/2018

0 Comments

 
Picture

Aquesta és una disquisició i un debat que les esquerres en general volen situar al vell mig de tot plegat. Potser per apaivagar les ànsies republicanes dels catalans. Ajudar als republicans espanyols unionistes i tenir un escenari favorable als interessos catalans o creure que amb les nostres forces en tenim prou per assolir la independència, és el quid de la qüestió. Per ERC, ara, sembla que és el camí. Destaquem però, que a dia d’avui les esquerres espanyoles molt, el que és diu molt, per la República ni hi són ni se’ls espera.

És evident que tenir aliats, forma part de la victòria. Per exemple Franco va guanyar per l’ajut directe de la Alemanya nazi, la Itàlia feixista i un Comitè de  no intervenció creat per anglesos, francesos i americans. Les possibles aliances del segle XXI internacionals han canviat. Avui a les societats modernes la democràcia té un valor que de vegades supera els interessos intrínsecs dels Estats i és aquest situació la que ens permet guanyar aliats.

Les forces progressistes, unes més que d’altres, han fet possible la extinció del pitjor govern espanyol i alguns esperen que aquest acte tingui compensacions a favor de Catalunya. Modificar l’estigma espanyol seria el pas necessari per creure que enteses democràtiques són possibles i això per les actituds, actuacions i declaracions del PSOE, de moment ho fan impensable. Donem-los temps i veurem com el PSOE territorialment és exactament el mateix que el PP i Ciutadans. Fins i tot pitjor. De moment presos i exiliats són allà mateix.

Si l’estratègia és resumeix en ajudar i treballar per una Espanya republicana, voldrà dir, que aparquem la independència de Catalunya i voldrà dir també que s’assumeix que la independència va lligada a un canvi del Estat espanyol tant profund que ens permeti un pacte que superi el regim del 78. Avui i de moment els pactes en defensa de la Constitució espanyola, l’Estat i la unitat pàtria fets pel PP, PSOE i Ciutadans, ens permeten afirmar que aquest estadi és pura fal·làcia.

Un sector important de la societat catalana, en canvi, està convençuda que la independència de Catalunya és el pas previ per una nova Espanya. Treballar per la República catalana efectiva i independent és sens dubta el pas previ per una nova concepció d’Espanya. Ajudar als pobles del Estat espanyol a ser lliures passa per la República catalana. Ajudar a fer República espanyola sense República catalana ens condicionarà inevitablement, i els sectors dominants ens tornaran a vendre la premissa de que amb una República espanyola haurem resolt tots els problemes ancestrals.
​
Avui practicar la fraternitat i solidaritat entre els pobles lluny de la demagògia, només és pot practicar des de el més escrupolós respecte i si el poble català vol República, cap llei i cap imposició ho ha d’evitar. Respectar la voluntat d’un poble i els seus drets, és la base de la fraternitat i solidaritat, la resta és domini, submissió i espoli i cap poble s’ho mereix. El català tampoc.


0 Comments

UNA FINESTRA PER LA REPÚBLICA

21/6/2018

0 Comments

 
Picture

Si ens belluguem dins del terreny institucional i legal tenim una nova oportunitat, fins i tot no caldria la unilateralitat, desaprofitar-la  seria la demostració fefaent que els interessos partidistes guanyen a la República. En cap cas ens guanyarà Espanya, haurem perdut nosaltres solets.

No farem cap altra Referèndum d’autodeterminació per dues raons. La primera perquè ja el varem fer l’1 d’Octubre del 2017, i va ser legal i legítim. L’altre, creiem que és obvi, ni el PSOE, ni el PP, ni Ciutadans el volen. Els d’Unidos Podemos, Comuns, diuen que el volen, però ni fan ni poden perquè sigui una realitat. Postureig, demagògia i lerrouxisme, a banda de ser contraris a la independència de Catalunya.

L’any vinent tindrem eleccions municipals. Un bon moment per mostrar a Espanya i al mon que Catalunya vota República. No serà el mateix que Barcelona estigui en mans dels Comuns i Tarragona i Lleida dels socialistes del PSOE, contraris a la independència de Catalunya que aquests siguin municipis per la República. Diem el mateix amb dels municipis del Baix Llobregat, reducte espanyolista que el volen per sempre. Tampoc ho seria si guanyessin els franquistes de Ciutadans.

Si ERC presenta les seves llistes, si el PDeCAT presenta les seves llistes i si les CUP presenta les seves llistes, haurem desaprofitat una de les darreres finestres per implementar la República, insistim, ja proclamada.

Aprofitar les finestres, si, però per fer més autonomisme amb l’excusa de recuperar els trams perduts amb el 155 ens condueix a la nostra extinció. Aprofitar la finestra electoral per guanyar alcaldies per la República és el camí.

Pensar que amb el nou govern espanyols tindrem garantides les nostres politiques, és enganyar a tothom. Espanya i el seu Estat mai renunciaran al control i aportació que fa Catalunya a la hisenda espanyola. Els espanyols unionistes ho tenen clar, volen eliminar qualsevol finestra republicana. Escapçar als líders, escarmentar-nos i atemorir-nos és la seva estratègia que no canviarà fins i tot rebaixant intensitats. La mostra més vergonyosa va ser la del ex conseller Quim Forn i Forcadell, que a dia d’avui continua a la presó malgrat les seves renuncies.
​
Si afrontem les properes eleccions municipals en termes partidistes, les finestres és tancaran, i segur que per molt de temps. Només esperem i desitgem que la societat civil organitzada faci el que toca, guanyar alcaldies per la República.


0 Comments

CLARA PONSATÍ. ANÀVEM DE FAROL

14/6/2018

0 Comments

 
Picture

Alguns ho sabíem i fins i tot intentàvem explicar-ho. No és pot proclamar la República, sinó tens clar que controlaràs l’espai radioelèctric, les fronteres, els port i aeroports, la banca, i les institucions (Diputacions, Consells Comarcals i ajuntaments). Això és controla amb la nostra policia, guàrdia urbana, els serveis d’emergència (Bombers, SEM), Agents Rurals i la societat civil organitzada.

L’Oriol Jonqueres transmetia seguretat i sobre tot el convenciment de que les “coses” s’estaven fent bé. Estem fent estructures d’Estat i la Hisenda catalana serà una realitat. L’intent tot i ser lloable, va quedar reduït a unes oficines que sempre van treballar d’acord la legalitat de la hisenda espanyola, sense cap petició explicita per que liquidéssim els nostres impostos a la hisenda catalana.

D’altres com el S. Vila no anaven de farol. Aquest directament boicotejava qualsevol acte i acció per fer estructures d’Estat. Altres amb bona voluntat, suposem, creien que les competències autonòmiques ja formaven part de les estructures d’Estat.

Tot plegat un farol. Ni Estructures d’Estat ni República. Avui continuem dins del Estat espanyol com una “región i comunidad autonómica”. La “región” des de el 1714 i “Comunidad Autonómica” des de la implantació del regim del 78. Aquesta és la crua realitat.

La Clara ens ha deixat estorats. Vol dir que ens mentien. Vol dir que no sabien el que és feien. Vol dir que la seva incapacitat és va convertir en covardia. El que si podem constatar, després de declaracions variades, i perquè els fets són tossuts, és que la voluntat popular anava per un costat i els que lideraven el procés per un altre.

Que se’ns proposa ara, desprès de la desfeta i perdre la partida? Doncs un reguitzell d’estratègies tant dispars com actors politics tenim, i malgrat tinguem 70 diputats per la independència, sembla, de moment, que només siguin tantejos tàctics per anar consolidant estratègies partidistes.

Se’ns proposa que la unitat no és necessària. Se’ns proposa quatre anys de legislatura, revertir el 155 i recuperar l’espai autonomista perdut. Se’ns proposa rebaixar tensions i eixamplar-nos per tal de que algun dia pactem un Referèndum i guanyar-lo. Per cert cosa que vol dir no acceptar l’1 d’Octubre. Se’ns proposa restituir i no hem restituït a ningú ni res. Se’ns proposa fer politiques socials per tothom, havíem si així demostrem que la independència és per millorar drets i futur. És que no ho varem intentar fer amb les lleis que el TC ha tombat. Se’ns proposa desobeir. Se’ns proposa no abandonar la via unilateral.

Aquest és l’escenari. ERC vol una legislatura llarga, obediència a la legalitat espanyola, eixamplar amb els del PSOE i Unidos Podemos (Comuns), apropar els presos. Alguns fins i tot demanen l’alliberament dels presos politics i tornar a recuperar les lleis que va tombar el govern espanyol i el seu TC.

El PDeCAT bàsicament vol el mateix. Només cal que la direcció actual guanyi el pols intern i liquidi Carles Puigdemont. Per fer-ho però cal dominar el grup parlamentari de Junts per Catalunya. El partit Demòcrata, aquest estiu haurà d’aclarir-se.

Junts per Catalunya, que ni és partit ni cap oferta organitzada, de moment, també té les seves contradiccions convertir-se en alternativa per la República, o ser un cop d’aire dependrà de com volen governar. Volen restituir, però res, no se’n surten.

L’enemic és a casa i amb la investidura del President Puigdemont va quedar clar. Fer autonomisme, complir la legalitat espanyola que és l’objectiu de ERC i el PDeCAT, els pot convertir en breu en no res. Una legislatura on continuarem intervinguts i espoliats, que no podrem fer lleis que superin el marc orgànic espanyol, sense recursos per fer politiques socials i el que és més greu supeditats a la graciosa voluntat d’un diàleg sense continguts, creiem que no engresca més aviat desencisa.

Els de les CUP, que ja han dit que seran oposició, com sempre, proposen el de sempre desobediència i lluita ala carrer, però si és fa que paguin d’altres. Curiosament s’afegeixen al tema de fer politiques socials, i obliden que sense ser amos dels nostres recursos ni politiques socials ni res autèntic, només pedaços.
​
Ara no és que anem de farol, ara anem directament al suïcidi i l’oblit. Si la partida la guanyen els de ERC, el PDeCAT, PSOE i Comuns, instal·lant quatre anys d’autonomisme, amb l’excusa d’eixamplar-nos, i sense dir-nos quin són els objectius per implementar la República, farem un pa com unes hòsties i el pitjor és que haurem desencisat a una bona part del independentisme.


0 Comments

OBLIDAR NOMÉS ENS POT DUR AL DESASTRE

12/6/2018

0 Comments

 
Picture

És absolutament extraordinari. Les exportacions de bens i equips està com mai. Empreses internacionals i estrangeres venen a instal·lar-se a Catalunya com mai, i ara el nou govern espanyol no només no ens amenaça judicialment i policialment, sinó que ens promet diàleg. El tema negociació de moment a la nevera. Extraordinari malgrat tenir un Estat facilitador per esfondrar-nos i una part dels poders econòmics a la contra.

Qualsevol “marcia” que ara mateix aterri a Catalunya, malgrat Ciudadanos, PP i PSOE, veuria que és troba en un país on és pot triar que fer i on anar. Catalunya lloc de pau, i així ho han entès al exterior desprès d’ingents manifestacions pacifiques. Al estranger, sembla que venir a Catalunya no fa por. El discurs guerra civilista del Borrell, del Rivera, Albiol i Arrimades, en cap cas ha estroncat l’allau de turistes que han vingut, venen i vindran.

Si, sembla que tot el que va succeir l’any passat, a més de no afectar la vida diària dels catalans, ja fos historia. Una historia que alguns sembla que volen oblidar. Fer-ho te conseqüències.

Oblidar que varem fer un Referèndum legal. Oblidar el 155. Oblidar la repressió policial i judicial. Oblidar que tenim presos politics i exiliats. Oblidar que en van dir que els vots dels catalans no valen res, i oblidar que tenim majoria al parlament desprès de les eleccions del 21D, és oblidar perquè volem ser lliures i normalitzar tot el que hem patit.

Oblidar que ens van retallar el nostre Estatut. Oblidar la persecució i negació de la nostra llengua. Oblidar que RENFE-ADIF no va ni en patinet. Oblidar que a dia d’avui tenim una sola via de tren per anar a Castelló. Oblidar que malgrat Europa el vol, Espanya ens nega el corredor del Mediterrani. Oblidar que no gestionem ni ports ni aeroports de Catalunya. Oblidar l’incompliment sistemàtic en inversions, que ens fa no ser prou competitius. Oblidar que l’Estat recapta el 95% dels nostres impostos, i que aproximadament 16.000 milions d’euros se’n van per no tornar. Oblidar que sistemàticament volen liquidar la immersió lingüística i el model escolar català. Oblidar que un TC polititzat ens atura un grapat de lleis socials. Oblidar que no podem ser solidaris amb els foragitats per guerres i perseguits politics, i oblidar que Espanya, mai acceptarà que som subjecte polític, és un greu error si no és fa el que calgui perquè no s’oblidi.

Si ara l’Estat, que de moment té un govern del PSOE, no ens amenaça, ras i curt vol dir que som bons minyons. Si ara  abdiquem de la confrontació, això si pacifica, esperant i confiant amb tenir diàleg, de moment sense continguts, ras i curt vol dir que acceptem l’autonomisme com a mal menor. Sobre tot desprès d’escoltar les declaracions d’alguns ministres.

ERC ja ens va dir per on aniria la seva nova estratègia el dia que va renunciar a investir Puigdemont. El PDeCAT, també ens ha dit per on van les coses i sembla que volen recuperar allò tant tronat del peix al cove. Ara ERC i el PDeCAT, a més de refredar, voldran neutralitzar l’era del Govern Puigdemont. Segurament no hi haurà Diplocat. Segurament no hi haurà cap proposta legislativa a favor de la República ja proclamada. Segurament el Consell de la República anirà amb patinet, i el que és més greu, ara faran tot el possible per neutralitzar la ANC i Òmnium.

Diàleg, i tant, però perquè fer? Per prendre cafè i fins el mes vinent. Diàleg i negociació són conceptes inseparables en política. Ara bé, si la negociació i diàleg és per resoldre el conflicte amb els presos politics i exiliats, no anem bé. Punt zero, presos i exiliats a casa. És possible, i tant, només cal dos disposicions politiques i tècniques, la primera és acostar els presos a Catalunya, la segona mandatar al nou fiscal general que retiri totes i cada una de les acusacions.

Mentrestant això no succeeixi, confirmarem que el nou govern espanyol és més del mateix. Diàleg sense mesures prèvies, ofertes de normalització institucional demanant oblit i renuncies no és el camí.
​
President Carles Puigdemont, nosaltres no volem oblidar. Enceti el Comitè de la República. Sigui el nostre líder civil i institucional i proposi l’estratègia per implementar la República i que hem de fer a les properes eleccions municipals. Vostè va aconseguir més de 47.498 voluntaris per preparar l’1 d’Octubre. Vostè, si vol pot acabar amb les vel·leïtats partidistes d’un tacticisme exasperant. President faci, i segur que tindrà tot un exercit al costat, però no trigui, que l’interes perquè oblidem, ara, pels unionistes i eixampladors és la seva prioritat.


0 Comments

ESPANYA SEMPRE FEN LLEIS PER LA LLIBERTAT, LA IGUALTAT I LA FRATERNITAT

11/6/2018

1 Comment

 
Picture

La llei mordassa, espanyola, de seguretat “nacional”, és la llei que Franco hagués fet seva sense cap tipus d’escrúpols i dubtes. És una llei on els ciutadans, que en teoria són els propietaris de la empresa administradora, l’Estat, passen a ser l’objecte clientelar amb la màxima del propietari del dret d’admissió. No és una llei contra el terrorisme del signe i color que sigui, és contra la llibertat i drets universals.

Els ciutadans és veu que no tenen dret a interpretar. Els funcionaris, sobre tot els policials, si. Si un Guarida Civil o Policia espanyol et mira amb cara d’odi, cap jutge admetrà denuncia per delicte d’odi. Segur que diran que la feina policial s’ha de fer amb serietat i cara de pocs amics. L’1 d’Octubre no només ens miraven amb cara d’odi, seguien la consigna del “a por ellos”,  ens van atonyinar i ara els jutges diuen que tot era esportiu. En resum, una llei a la carta i sempre interpretada a favor del Estat.

Ser lliure és manifesta i concreta de moltes formes. La més important potser és viure d’acord el teu estat anímic diari i la butxaca. Dies alegres, dies tristos i fins i tot dies de cabreig per noticies que mai entenem arribin a succeir, però al cap i la fi, són els teus dies.

Tothom tria als amics i saludats i ningú pot imposar-los. Els funcionaris policials no són ni amics ni saludats. És més, per molta gent són prescindibles en tant en quant fan tot el contrari del que haurien de fer que és preservar llibertats, no coartar-les.

És públic i notori que la Guardia Civil i la Policia espanyola, a Catalunya generalment, tenen, i se l’han guanyat a pols, una reputació negativa i una relació refractaria i de por.

A dia d’avui la policia espanyola desplaçada a Catalunya té tots els tics d’aquella policia que vetlla pels interessos colonials. És la policia espanyola desplaçada a Catalunya que ens diu obsessivament que som a Espanya. A les duanes, als aeroports, a les seves comissaries pel DNI i passaports, a totes les institucions que depenen del Estat, la policia espanyola confirma i molts dels funcionaris espanyols, que no volen reconèixer que viuen i treballen a Catalunya. Ells viuen a Espanya i punt. Ho fan imposant caràcter i mala llet. Ho fan imposant el castellà. I com no aplicant les lleis espanyoles a la seva conveniència.

No sabem si no voler-los a Catalunya és odi. El que si sabem és que la policia espanyola i Guardia civil, molt de “carinyu” als catalans no en tenen. És més fins i tot creiem que ens odien. Ens volen fer espanyols i ni amb repressió se’n en surten. Igual estan frustrats i d’aquí la seva cara de mala llet.
​
Lleis espanyoles pels espanyols. Policia espanyola i Guardia civil pels espanyols, feu el puto favor de deixar-nos en pau i en lloc de perseguir als homes i dones de Catalunya per idees, aneu a les Espanyes, que entre corruptes i delinqüents ja teniu prou feina.



1 Comment

I SI DESCOBRISSIM QUE NO ENS MEREIXEM TENIR ELS LÍDERS POLÍTICS QUE TENIM

9/6/2018

0 Comments

 
Picture

Fins l’any 2012, amb el peix al cove i anar marejant la perdiu en teníem prou. CiU, ERC, PSC, ICV, i les CUP, mai van fer cap proposta que suposes fer trontollar el regim del 78. La transició. Fins i tot el independentisme de ERC, romania al bagul dels records. En tenien prou conspirant per acabar amb el regnat de CiU.

Abans del 2012 teníem problemes amb el finançament, amb les infraestructures, amb la llengua, amb la possibilitat de fer politiques de cap mena, però tot aquest reguitzell mai van incidir per decantar-nos al voltant de la nova proposta, la independència.

Va ser la sentencia del TC retallant l’Estatut votat pels catalans, més la crisis originada per la perversió plena de corrupció, la inutilitat dels governants espanyols i l’escanyament econòmic, ja minso de mena, el que va fer possible que esclatessin moviments que obligarien als partits  a moure fitxa. Reagrupament, SC, CCN, i més tard la ANC, i la suma d’Òmnium, i l’AMI, han estat determinants per iniciar, omplir de dignitat un procés impagable, i per guanyar dos eleccions autonòmiques, una consulta i el Referèndum.

Varem passar d’autonomistes conformistes a independentistes amb un temps record. El que no hem aconsseguit és la lleialtat partidista per guanyar la partida. La transvesalitat només l’hem aconseguit a les organitzacions no politiques i així ens va moltes vegades.

Ni el PDeCAT, ni ERC, ni les CUP per si sols faran possible la República. La fidelitat política de partit és ideològica o de projecte, i avui alguns s’entesten amb la ideològica, cosa que segur ens farà perdre la partida, si abans no diem que fins aquí.

ERC vol eixamplar. Amb qui i perquè. Dirigint-se només amb gent ideològicament d’esquerres i reconvertir-los amb indepes? Fer-ho des de ERC, només és pot abordar des de el punt de vista ideològic. Tasca lloable, guanyar pedagògicament més adeptes a la causa, però ens recorda als testimonis de Jehovà, que desprès de més de cent anys de la seva creació als EEUU, continuen sent una secta. Fer-ho des de el PDeCAT encara seria més complicat perquè aquest no saben encara ben ve que representen ideològicament.

La via del eixamplament per assolir la independència, és una quimera, com és pensar que algun dia pactarem un Referèndum amb l’Estat espanyol. Sobre tot si és vol fer des de el partit. No és que haguem de buscar, eixamplar més suports per quan arribin unes eleccions, que és el que sembla, amb benefici partidista, el que hem de fer és convèncer que amb la República tothom viurà millor i tindrà els drets democràtics que pertoquen a tot individu.

Encara som a temps. Reconduir les estratègies partidistes i consensuar-ne una entre tots els actors sobiranistes, és la solució.

El desastre més gran i que suposaria la fi del procés, seria que aviat comencéssim a denunciar ERC i el PDeCAT, Junts per Catalunya de moment no és una organització partidista, i preparéssim l’alternativa.

No és de rebut que el President Carles Puigdemont, estigui, amb els Consellers al exili, fent la gran tasca d’internacionalització i des de aquí se’ls boicotegi. El silenci sobre el que suposa constituir el Consell de la República a Brussel·les per part de ERC, PDeCAT i les CUP és per plorar.

ERC vol quatre anys de govern. Traduït: “quatre anys de govern autonomista” i esperar que els cants de sirenes del PSOE els permeti temps per eixamplar . Els del PDeCAT també,  amb l’afegitó que tenen una lluita interna amb Junts per Catalunya, i l’objectiu de desgastar al President Carles Puigdemont. Els de les CUP, mobilització i lluita al carrer. El Govern de coalició del Quim Torra,  vol i potser no pot. Lleialtat i restitució. ERC ja ho va deixar clar amb la investidura, El President del Parlament Torrent no estava, ni ERC, per desobeir a la justícia espanyola. No ha restituït a ningú. Com és pot fer República sense diners, sense capacitat legislativa, supeditats a les lleis espanyoles, participant i legitimant l’Estat espanyol?.
Aquest és l’escenari. Tenim una bona olla de grills i personatges incapaços d’anar fins el final.

Potser, hi aviat ho veurem, els líders que no van ser capaços d’aguantar la proclamació de la República, no és mereixen tenir la direcció política del que queda del procés. Uns partits que avant posen la seva pervivència per damunt de Catalunya, només mereixen l’abandó. Esperem que hi pensin, que reflexionin i que no tinguem, per la causa, que llençar-los a les escombraries. Els catalans si que ens mereixem ser lliures i decidir el que volem ser.
​
Francesc Macià ho va tenir clar i una transversalitat, la del moment històric del 1931 i tres mesos abans del 14 d’Abril, va servir per constituir ERC i guanyar les eleccions municipals. Ni ERC, ni el PDeCAT ni les CUP per si sols poden mobilitzar el que la ANC i Òmnium han fet els darrers sis anys. Pensem-hi.


0 Comments

I TANT QUE RIUREM, PERÒ TAMBÉ PLORAREM

7/6/2018

0 Comments

 
Picture

Els de Unidos Podemos, no han trigat ni els cent dies de gracia reglamentaris, per adonar-se de quin és el talant previsible del govern de Pedro Sánchez. Sánchez ho va tenir clar, la moció de censura, era guanyadora donat tot el que representa el PP i també que la seva corrupció, la del PSOE, i abraçada a les tesis franquistes no pagaria preu. Diuen que són d’esquerres i progressistes i alguns a dia d’avui encara s’ho creuen.

No en tingueu cap dubta, Sánchez governarà durant els dos anys que queden de legislatura. Si més no ho intentarà. Ho faran amb el beneplàcit del PP i els seus pressupostos. Si el PP vol castigar al PNB, ho faran al Senat. PNB i Ciutadans seran els damnificats i de retruc el Govern de Quim Torra. Els milions del PNB aniran als pensionistes i havíem qui és posa en contra.

Riurem veien com els podemites s’estiren dels cabells. El govern Sánchez practicarà i farà tot allò que serveixi per tenir uns bons resultats a les properes eleccions. El PSOE i Sánchez volen recuperar l’espai perdut i per fer-ho faran el que calgui, fins i tot fer ministres de dretes, feixistes i exasperadament unionistes. No tenen  cap problema en assumir els pressupostos del PP, malgrat el PP és consolidi electoralment. Això millor que Ciutadans faci el sorpasso a tothom.

A Catalunya també plorarem. Els que pensen que amb el PSOE al Govern s’obren nous espais d’entesa, aviat se l’hauran d’embeinar. Només cal escoltar els traspàs de carteres ministerials, Constitució, legalitat i Espanya, i saber que les tres carteres més importants estan en mans de jutges en excedència que ja sabem el que han fet i diuen, és per tremolar. Ni alliberament dels nostres presos politics, ni cap reconeixement al dret a decidir. La ministra de defensa, ha estat la més potent; Constitució, fora el desert i el no res.

No ens caldrà ni cent dies per tastar altra cop la vella política. Borrell l’amo del fuet, Batet el somriure etern, la Montero amb les claus de la caixa que ve d’Andalusia on és veu que lo dels ERE’s no anava amb ella, el Marlaska que no veu torturadors i per adobar-ho la Susana dient que amb la Vicepresidenta Calvo, la Montero i el d’agricultura Planas, queda garantit que Andalusia en sortirà ben parada en les properes negociacions.
​
I plorarem perquè ara ens diran el govern espanyol és d’esquerres, progressista i dialogant. I per arrodonir-ho i aïllar-nos el nou relat serà que el Govern del Quim Torra és de dretes. L’objectiu continua sen el mateix. acabar amb els independentistes. Aquest cop ho faran intentant posar ERC, PSOE, Comuns i els sindicats contra el Govern de Quim Torra. Temps al temps.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.