Fins l’any 2012, amb el peix al cove i anar marejant la perdiu en teníem prou. CiU, ERC, PSC, ICV, i les CUP, mai van fer cap proposta que suposes fer trontollar el regim del 78. La transició. Fins i tot el independentisme de ERC, romania al bagul dels records. En tenien prou conspirant per acabar amb el regnat de CiU.
Abans del 2012 teníem problemes amb el finançament, amb les infraestructures, amb la llengua, amb la possibilitat de fer politiques de cap mena, però tot aquest reguitzell mai van incidir per decantar-nos al voltant de la nova proposta, la independència.
Va ser la sentencia del TC retallant l’Estatut votat pels catalans, més la crisis originada per la perversió plena de corrupció, la inutilitat dels governants espanyols i l’escanyament econòmic, ja minso de mena, el que va fer possible que esclatessin moviments que obligarien als partits a moure fitxa. Reagrupament, SC, CCN, i més tard la ANC, i la suma d’Òmnium, i l’AMI, han estat determinants per iniciar, omplir de dignitat un procés impagable, i per guanyar dos eleccions autonòmiques, una consulta i el Referèndum.
Varem passar d’autonomistes conformistes a independentistes amb un temps record. El que no hem aconsseguit és la lleialtat partidista per guanyar la partida. La transvesalitat només l’hem aconseguit a les organitzacions no politiques i així ens va moltes vegades.
Ni el PDeCAT, ni ERC, ni les CUP per si sols faran possible la República. La fidelitat política de partit és ideològica o de projecte, i avui alguns s’entesten amb la ideològica, cosa que segur ens farà perdre la partida, si abans no diem que fins aquí.
ERC vol eixamplar. Amb qui i perquè. Dirigint-se només amb gent ideològicament d’esquerres i reconvertir-los amb indepes? Fer-ho des de ERC, només és pot abordar des de el punt de vista ideològic. Tasca lloable, guanyar pedagògicament més adeptes a la causa, però ens recorda als testimonis de Jehovà, que desprès de més de cent anys de la seva creació als EEUU, continuen sent una secta. Fer-ho des de el PDeCAT encara seria més complicat perquè aquest no saben encara ben ve que representen ideològicament.
La via del eixamplament per assolir la independència, és una quimera, com és pensar que algun dia pactarem un Referèndum amb l’Estat espanyol. Sobre tot si és vol fer des de el partit. No és que haguem de buscar, eixamplar més suports per quan arribin unes eleccions, que és el que sembla, amb benefici partidista, el que hem de fer és convèncer que amb la República tothom viurà millor i tindrà els drets democràtics que pertoquen a tot individu.
Encara som a temps. Reconduir les estratègies partidistes i consensuar-ne una entre tots els actors sobiranistes, és la solució.
El desastre més gran i que suposaria la fi del procés, seria que aviat comencéssim a denunciar ERC i el PDeCAT, Junts per Catalunya de moment no és una organització partidista, i preparéssim l’alternativa.
No és de rebut que el President Carles Puigdemont, estigui, amb els Consellers al exili, fent la gran tasca d’internacionalització i des de aquí se’ls boicotegi. El silenci sobre el que suposa constituir el Consell de la República a Brussel·les per part de ERC, PDeCAT i les CUP és per plorar.
ERC vol quatre anys de govern. Traduït: “quatre anys de govern autonomista” i esperar que els cants de sirenes del PSOE els permeti temps per eixamplar . Els del PDeCAT també, amb l’afegitó que tenen una lluita interna amb Junts per Catalunya, i l’objectiu de desgastar al President Carles Puigdemont. Els de les CUP, mobilització i lluita al carrer. El Govern de coalició del Quim Torra, vol i potser no pot. Lleialtat i restitució. ERC ja ho va deixar clar amb la investidura, El President del Parlament Torrent no estava, ni ERC, per desobeir a la justícia espanyola. No ha restituït a ningú. Com és pot fer República sense diners, sense capacitat legislativa, supeditats a les lleis espanyoles, participant i legitimant l’Estat espanyol?.
Aquest és l’escenari. Tenim una bona olla de grills i personatges incapaços d’anar fins el final.
Potser, hi aviat ho veurem, els líders que no van ser capaços d’aguantar la proclamació de la República, no és mereixen tenir la direcció política del que queda del procés. Uns partits que avant posen la seva pervivència per damunt de Catalunya, només mereixen l’abandó. Esperem que hi pensin, que reflexionin i que no tinguem, per la causa, que llençar-los a les escombraries. Els catalans si que ens mereixem ser lliures i decidir el que volem ser.
Francesc Macià ho va tenir clar i una transversalitat, la del moment històric del 1931 i tres mesos abans del 14 d’Abril, va servir per constituir ERC i guanyar les eleccions municipals. Ni ERC, ni el PDeCAT ni les CUP per si sols poden mobilitzar el que la ANC i Òmnium han fet els darrers sis anys. Pensem-hi.
RSS Feed
