El 23 F del 1981, Espanya i el seu Estat van trencar el pacte de la transició. Uns el van utilitzar per iniciar el procés de recentralització amb l’objectiu, sempre clar, per construir la nació única, Espanya. D’altres ho van entomar, i van callar.
Malgrat moments de distensió, i la visió estratègica dels Governs d’en Pujol, obtenint mitjançant acords o no, dues de les estructures d’Estat més importants, la TV i el Mossos, els Governs de Catalunya, sempre han utilitzat la submissió encoberta i les bones formes per millorar l’autogovern. Catalunya ha fet i donat estabilitat als governs espanyols, i malgrat això, la resposta han estat negociacions molt dures i pocs peixets al cove.
El darrer Estatut, l’actuació del PP i PSOE, va confirmar el que tothom sabia, Espanya treballava incansablement per acabar amb l’Estat de les Autonomies. Si més no amb la de Catalunya.
Un canvi estratègic però s’instaurava, canvi que substituïa la negociació política per la sentencia jurídica. Els governs espanyols van descobrir que la recentralització era possible, només calia fer-la legal. El Congrés espanyol les seves majories i la resta, legitimaven aquesta via.
Espanya i fa una bona estona, a instaurat els “divendres constitucionals”. El Govern de Catalunya fa lleis i el d’Espanya els du al Tribunal d’Ordre Constitucional i com que les regles de joc només afavoreixen una part, sempre guanyen els mateixos.
Anem a Madrid sempre que ens criden, fins i tot i anem quan no. Som educats fins i tot quan el que rebem són plantofades i escarni. No fa gaire ens ignoraven, ara que tornem a eleccions ens reben. El resultat però és més del mateix, xarop constitucional espanyol.
El que no deixa de ser curiós, és el fet constatat que fa estona no negociem res. En Cullell ho va intentar, en Mas també. Ara en Puigdemont ha comprovat de primera ma, que el nom no fa la cosa. En Junqueras també.
Ben mirat, si el Govern de Catalunya, desistís, desconnectes i dediques tots els seus esforços en preparar la desconnexió definitiva i ràpida, en lloc de perdre el temps a Madrid, segur que hi guanyaríem.
Qui a aquestes alçades, pretengui dir-nos que anar a Madrid obté redits socials, institucionals i fins i tot econòmics, és que directament és un imbecil o va amb el lliri a la ma.
Podem parar la galta fins l’infinit com diu Xevi Xirgu al Punt Avui. Però el temps d’escalfar-nos ni te recorregut ni solució. Amb Espanya, el seu Estat i tota la camàndula unionista, mai farem cap acord ni per millorar les competències, ni per obtenir-ne de noves, ni per fer un Referèndum ni per res de res.
Per cert, si no anéssim a Madrid, tindríem el mateix tracte que anant-hi. Ens imposarien el dèficit, ens impugnarien totes les lleis i ens recordarien que Espanya és l’única nació, que la llengua dels espanyols és el castellà i que la sobirania és dels espanyols.
És l’hora de la dignitat amb majúscules. Cal acabar la imatge d’una Catalunya que pidola miserablement el que per justícia li correspon. La dignitat ara només té una equivalència, aconseguir, i quan abans millor, la Independència.
RSS Feed
