Només els antidemócrates defensaran que un territori nacional és propietat del Estat. Que el comunisme defensa que la propietat privada és una llosa i que la propietat ha de ser estatal, avui s’ha demostrat que no funciona. Que el capitalisme defensant el lliure mercat, el poder del diner, els lobbys i assumint que triomfar socialment és una qüestió lliberal, avui és pot comprovar que és un sistema injust i amb l’excusa del lliure mercat és el sistema que produeix mes pobresa mundial.
La teoria in demostrada al mon capitalista, és que la propietat privada existeix i sembla real fins que qualsevol poder dicta el contrari. La propietat indivisible de la vivenda, ho és mentrestant paguis hipoteca i impostos. Qualsevol impossibilitat pel motiu que sigui, per deixar de pagar els compromisos, pot activar un desnonament de la teva propietat.
Rússia i Ucrainià porten un any amb un conflicte bèl·lic, que no és comercial, ho és per qüestions territorials, nacionals i segur que per interessos geoestratègics que mai diran.
Els interessos estratègics dels EEUU, Anglaterra i la Unió Europea al respecte potser els sabrem quan el conflicte acabi malament o quan passin els anys.
La hipocresia en política, el valor a la paraula, són conceptes, un d’us sense avergonyir-se i l’altra difícil de trobar.
La Declaració Universal dels Drets Humans, feta acabada la segona guerra mundial, amb el lloable objectiu d’evitar-ne d’altres, a la que totes les potencies o no, estant subscrits, és una mentida, on Russos, Xinesos, Americans i Europeus la utilitzen segons interessos i aliances estratègiques.
Tot poble que ho desitgi te dret ha decidir el seu destí i organització (dret d’autodeterminació, article 15 de la DU dels DH).
Espanya i el seu Estat ha esmerçat in contingents esforços per deixar clar que a Espanya només hi viuen espanyols. Catalans, gallecs i bascos no existim. D’aquí la dita castellana; “que pone en tu DNI”.
Que Catalunya té un poble al darrera, des de fa molts segles, creiem que és incontestable. Que tenim Parlament i Govern també. Que tenim llei electoral, tot i que creiem millorable també. Que tenim, malgrat dependre per dret de victòria militar, drets específics catalans també.
Malgrat tot això, creiem, serà complicat que d’altres països ens ajudin a ser lliures. L’1 d’octubre, més unes mobilitzacions històriques haurien d’haver estar suficients perquè la Unió europea, sense damnar-ho hagués dit que hi teníem tot el dret a fer el que varem fer. La resposta va ser un silenci sepulcral, més algunes pulles d’algun dirigent de la UE.
A Ucrainià sembla que dos comunitats, ubicades a Donetsk i Lugansk, van decidir convertir-se en Repúbliques independents del govern ucraïnès. Rússia per qüestions històriques i obvies no va trigar ni cinc minuts a reconèixer-les. És, salvant les distancies el mateix que van fer molts estats de la UE amb Kosovo, malgrat la seva DUI.
Hipocresia més interessos inconfessables ens mostren amb cruesa que declaracions universals només serveixen si afavoreixen interessos espuris.
Costa imaginar-nos que hagués passat si s’hagués mantingut la declaració d’independència de Catalunya i per exemple França ens hagués reconegut i l’Estat espanyo és envaís amb el seu exercit i França decidís complir els nous compromisos adquirits amb el seu reconeixement.
I Rússia, amb la que portem comerciant i negociant aranzels i altres minúcies, des de l’època Govarchov i Yelsin, fa més de 30 anys, ara, per uns reconeixements és converteix amb el nou dimoni amb cua a exterminar.
Curiós que l’època de Gorbatxov s’extingís la URSS, el pacte de Varsòvia i la Unió Europea no fes el possible per incorporar Rússia a la UE.
O els pobles tenen drets i capacitat per decidir, o deixem-nos de “monsergues” i admetem que les declaracions ostentoses son paper mullat. I admetem també que la democràcia capitalista és regeix des de la perspectiva d’interessos econòmics i de mercat i que avui com ahir la guerra és un bon negoci.
RSS Feed
