ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UNS MISERABLES, I ELS CIUTADANS PER VOTAR-LOS TAMBÉ

21/2/2023

0 Comments

 
Picture

Només els antidemócrates defensaran que un territori nacional és propietat del Estat. Que el comunisme defensa que la propietat privada és una llosa i que la propietat ha de ser estatal, avui s’ha demostrat que no funciona. Que el capitalisme defensant el lliure mercat, el poder del diner, els lobbys i assumint que triomfar socialment és una qüestió lliberal, avui és pot comprovar que és un sistema injust i amb l’excusa del lliure mercat és el sistema que produeix mes pobresa mundial.

La teoria in demostrada al mon capitalista, és que la propietat privada existeix i sembla real fins que qualsevol poder dicta el contrari. La propietat indivisible de la vivenda, ho és mentrestant paguis hipoteca i impostos. Qualsevol impossibilitat pel motiu que sigui, per deixar de pagar els compromisos, pot activar un desnonament de la teva propietat.

Rússia i Ucrainià porten un any amb un conflicte bèl·lic, que no és comercial, ho és per qüestions territorials, nacionals i segur que per interessos geoestratègics que mai diran.

Els interessos estratègics dels EEUU, Anglaterra i la Unió Europea al respecte potser els sabrem quan el conflicte acabi malament o quan passin els anys.

La hipocresia en política, el valor a la paraula, són conceptes, un d’us sense avergonyir-se i l’altra difícil de trobar.

La Declaració Universal dels Drets Humans, feta acabada la segona guerra mundial, amb el lloable objectiu d’evitar-ne d’altres, a la que totes les potencies o no, estant subscrits, és una mentida, on Russos, Xinesos, Americans i Europeus la utilitzen segons interessos i aliances estratègiques.

Tot poble que ho desitgi te dret ha decidir el seu destí i organització (dret d’autodeterminació, article 15 de la DU dels DH).

Espanya i el seu Estat ha esmerçat in contingents esforços per deixar clar que a Espanya només hi viuen espanyols. Catalans, gallecs i bascos no existim. D’aquí la dita castellana; “que pone en tu DNI”.

Que Catalunya té un poble al darrera, des de fa molts segles, creiem que és incontestable. Que tenim Parlament i Govern també. Que tenim llei electoral, tot i que creiem millorable també. Que tenim, malgrat dependre per dret de victòria militar, drets específics catalans també.

Malgrat tot això, creiem, serà complicat que d’altres països ens ajudin a ser lliures. L’1 d’octubre, més unes mobilitzacions històriques haurien d’haver estar suficients perquè la Unió europea, sense damnar-ho hagués dit que hi teníem tot el dret a fer el que varem fer. La resposta va ser un silenci sepulcral, més algunes pulles d’algun dirigent de la UE.

A Ucrainià sembla que dos comunitats, ubicades a Donetsk i Lugansk, van decidir convertir-se en Repúbliques independents del govern ucraïnès. Rússia per qüestions històriques i obvies no va trigar ni cinc minuts a reconèixer-les. És, salvant les distancies el mateix que van fer molts estats de la UE amb Kosovo, malgrat la seva DUI.

Hipocresia més interessos inconfessables ens mostren amb cruesa que declaracions universals només serveixen si afavoreixen interessos espuris.

Costa imaginar-nos que hagués passat si s’hagués mantingut la declaració d’independència de Catalunya i per exemple França ens hagués reconegut i l’Estat espanyo és envaís amb el seu exercit i França decidís complir els nous compromisos adquirits amb el seu reconeixement.

I Rússia, amb la que portem comerciant i negociant aranzels i altres minúcies, des de l’època Govarchov i Yelsin, fa més de 30 anys, ara, per uns reconeixements és converteix amb el nou dimoni amb cua a exterminar.

Curiós que l’època de Gorbatxov s’extingís la URSS, el pacte de Varsòvia i la Unió Europea no fes el possible per incorporar Rússia a la UE.
​
O els pobles tenen drets i capacitat per decidir, o deixem-nos de “monsergues” i admetem que les declaracions ostentoses son  paper mullat. I admetem també que la democràcia capitalista és regeix des de la perspectiva d’interessos econòmics i de mercat i que avui com ahir la guerra és un bon negoci
.


0 Comments

I PERE VA NEGAR TRES VEGADES QUE CONEIXIA A JESÚS

19/2/2023

0 Comments

 
Picture

ER va fer dos tripartits consecutius per formar part de la Generalitat. La presidència sempre la van tenir els altres.

El segon tripartit va suposar per ER a les properes eleccions passar de 23 diputats a 10. Els independentistes no van entendre que per dues vegades donessin la governabilitat de Catalunya als unionistes espanyols per molt que és diguessin d’esquerres.

Ningú pot discutir la legitimitat que te qualsevol opció política organitzada a tenir la seva estratègia per aconseguir els seus objectius.

ER va triar “el diàleg amb els del 155” i Junts la confrontació democràtica amb Espanya i el seu Estat. Tot legítim. El problema sorgeix quan les estratègies mostren els seus resultats.

La confluència de ER i Junts, amb altres forces politiques per desbancar al Rajoy tenia sentit malgrat que el PSOE era de la colla del 155. Alguns pensaven que no podia ser pitjor.

Com fer-la, la investidura, va ser el principi d’un final catastròfic. Avui ER, Junts i les CUP, en lloc d’anar junts estan més allunyats que mai.

Seràs President si m’indultes als nostres presos politics. Els indults han estat parcials i revisables. Seràs President si constituïm una mesa de diàleg on parlem d’autodeterminació i amnistia. Avui el “Gobierno de España” és vanta de que d’autodeterminació i amnistia res de res. Aprovem els Pressupostos generals del estat a canvi d’inversions i d’una desjudicialització efectiva. Madrid per inversions mes del 170% o Catalunya menys del 40%a. I la repressió més ferma que mai.

No fa gaire i per tornar clar que pels espanyols, els participants a l’1 d’octubre, politics o no, som uns delinqüents, el portaveu del “Gobierno de España”, s’ha n’alegra de la proposta de la fiscalia demanant condemnes que ni per un assassí, al Juve i Salvador que son de ER.

Ho sabem, la judicatura, la fiscalia del “Gobierno de España”, “de quien depende”, van coordinats, les forces espanyoles amb el tema català, també.

Alguns pretenen dir-nos que els tres poders del Estat espanyol són independents. Els fets ens diuen que no.

Tot aquest enrenou, malgrat ens puguem creure, costa, que ER hagués fet de bona fe el possible per apaivagar la repressió i per trobar una sortida pactada al procés, només te dues lectures; o la gent d’ER son inútils en termes de negociació, o l’únic que pretenen és viure del partit i del autonomisme.

ER, amb els pressupostos autonòmics de la Generalitat ha deixat clar a  qui volen de socis. Les imposicions dels socialistes no han estat cap entrebanc per deixar clar que els seus són els d’abans, socialistes i comunistes avui transformats amb ecologistes. Aquest fet diu masses coses, però la més important és que la independència de Catalunya avui ja no és la seva prioritat.
​
Tothom qui vulgui te prous dades per saber que vol tothom. Els exiliats sense dubtes guanyar la independència, i els de ER de moment, sembla que volen un tercer tripartit, sabent, perquè ho saben, que sempre han treballat per la seva Espanya una i castellana.  
Paragraph. Haz clic aquí para editar.


0 Comments

MADRID NO PAGA MAI

15/2/2023

0 Comments

 
Picture

El jutge Marchena i el seu tribunal, com ariet independent ha sentenciat. Uns amb inhabilitació eterna i als altres alliberats de la inhabilitació però no de la malversació. No pinta gens be.
Al respecte l’insuls Rufian dient-nos que malgrat tot, la reforma judicial pactada entre ER i el PSOE tindrà els seus efectes amb els futurs politics que desobeeixin. Hem entès. I sense despentinar-se.
L’1 d’octubre i totes les decisions politiques del moment no van ser perquè si. L’espoli, la castellanització i la recentralització de competències van ser el fulminat que va fer que explotéssim.
No tothom ho sabia. Ens enfrontàvem a tot un Estat amb una legalitat acceptada per la Unió Europea. Espanya n’és membre de ple dret. Ho continuar la confrontació o sotmetre’ns amb l’excusa de que tindríem altres momentums.
ER va decidir que millor un “Gobierno de España” d’esquerres que un de dretes. El de menys era que el PSOE fos un partit corrupte, amb els GAL motxilla i que fes costat al PP per aplicar-nos el 155 i la màxima repressió judicial i policial.
Avui ER per fi ha tastat el pa que si dona amb els, ahir castellans i avui espanyols, d’esquerres i de dretes.
Creiem que la revisió de la sentencia del Tribunal Suprem ho ha deixat clar. Els politics del 2017 són uns delinqüents i els exiliats també.
L’entrega de ER per una estabilitat espanyola no només no ha donat els resultats de perdo, sinó que ha deixat clar que per correspondència mai cap català, que ho vulgui ser fins al final, tindrà cap resposta generosa ni de compliment lleial.
Potser Roma no va pagar mai a cap traïdor. Ara, confirmat i com sempre, Madrid no paga mai.


0 Comments

OBLIDAR LA HISTORIA ÉS SINÒNIM DE MORT

14/2/2023

0 Comments

 
Picture

Les relacions socials, familiars i de veïnatge és l’entramat inicial que permetrà adquirir consciencia, primer de poble i després nacional. La lluita de classes com motor per evolucionar és el que permet l’existència de lluites, ahir per imposar poder i tendència, i avui per adquirir nous drets.

És la Historia, la memòria i saber els costos per ser el que s’és, el que fa lluitar per defensar als que ja no hi són i al que van fer. Sense historia i sense poble, l’únic que pots ser és un apàtrida descol·locat.

La pretensió dels castellans, ara espanyols, sempre ha estat la mateixa; fer-nos castellans, ara espanyols. No ho han aconseguit gracies a una historia i la gent d’arrels visigòtiques que van conformar fermesa i formes per ser el que avui som i amb la determinació que el català era la nostra llengua.

Borbons i dictadures castellanes han fracassat, fins avui, els plans que sempre han tingut per anorrear-nos com a poble i sobre tot econòmicament. Els històrics ho van tenir clar. La consciencia de poble i nacional és imbatible.

Els contextos, certament no son els mateixos. Comparar el 1714 amb el 2023 és un despropòsit. Cultura, formació, informació, mobilitat, treball, ahir per uns quants i avui força estes ens ha permès saber per decidir. Malgrat això la consciencia de poble ha permès, amb un bon lideratge, construir l’1 d’octubre del 2017.

La Historia acompanyada dels fets contrastats és imbatible. De catalans disposats a contribuir per fer un Estat amic amb Catalunya n’hem tingut uns quants. Prat de la Riba amb la Mancomunitat, Pi i Maragall quan la primera República espanyola (La Pepa) i Lluis Companys defensant la segona República espanyola. Res del que van fer ha contribuït perquè els castellans, avui espanyols, entenguessin que ser català no és un caprici, és el treball tenaç de molta gent al llarg de molts segles.

Viure en castellà mai podrà substituir el viure amb català. Potser que algú digui que això és identitari. Viure amb català, avui és sinònim de supervivència i sols amb aquest fet, els catalans som subjecte polític i poble a cuidar per tots aquells que diuen ser demòcrates. Igual la sentencia del TSJE per fi serà la base per deixar tancat la disputa de si som un poble o no.
Oblidar la historia és el principi de la fi d’un poble sotmès. No recordar-la i aprendre dels seus resultats una mort anunciada.

Els castellans, que de demòcrates segur que ni han, van tornar a confondre el paper dels catalans a la transició. Voler liquidar el llegat de la dictadura franquista, en cap cas volia dir construir la Espanya borbònica amb només espanyols.

Desprès de 39 anys d’una Espanya que no agrada als catalans i desprès de constatar que l’espoli i la castellanització no te aturada, desprès d’insistir amb el dret ha decidir, i desprès d’escoltar reiterades vegades el no a les nostres peticions, va arribar el moment de dir prou.

Tothom sap on som. El 2017 malgrat no varem fer cim, som República va fer forat. Avui la nostra historia s’ha ampliat amb un Referèndum i la proclamació de la República, tot i que de moment no sigui efectiva. Avui hem escrit, conjuntament amb la justícia de la Unió Europea que els catalans som un col·lectiu de referència poblacional. Nosaltres fen el que Govern i Parlament de Catalunya va decidir, Referèndum o Referèndum i els exiliats amb la seva tasca de confrontació judicial i internacional, varem i estem fen història com ho van fer els nostres avantpassats.

Avui podem constatar que per molts botiflers, quintacolumnistes i altres especies nocives que tinguem, el fet català i com som no ha mort, ens al contrari hem ampliat la nostra historia i els castellans d’ahir i espanyols d’avui hauran de suar tinta per fer-nos desaparèixer. Venim de molt lluny i segur que arribarem molt lluny.


0 Comments

AVUI BLANC I DEMÀ NEGRE

6/2/2023

0 Comments

 
Picture

A mesura que coneixem fets i no qualsevols; “mai pactarem amb els que s’ha n’alegraven quan ens van posat a presó”, constatem que alguns han utilitzat sentiments i el ja ni ha prou, per obtenir redits electorals i estadis de negociació indirecte.

La traducció seria aquesta: “Nosaltres no volem que Catalunya sigui independent, volem la República federal espanyola i d’esquerres. A tal efecte posarem l’Estat espanyol contra les cordes, però sense des legitimar-lo”.

Avui el mestre Agustí Colomines fa la proba del cotó, creiem, al seu article al Nacional.cat amb el paper i discurs de la Colau, que sense avergonyir-se, ahir deia que si i avui que no.

Els que som càrrecs electes, i sense que tinguem esperar que ens ho expliquin, hem constatat que a les administracions properes, Ajuntaments sobre tot, els independentistes que son oposició, hem constatat que en aquest mandat, el discurs, pedagogia, anàlisis, justificació, argumentació per defensar que els catalans tenim dret ha decidir i si el poble vol ser lliure, ha esta zero.

I el que és més increïble, és que a gairebé a una mica més de tres mesos per les properes eleccions municipals, es torni a dir que s’és més independentista que ningú torna a surar amb una potencia extraordinària per arreplegar els vots dels que si que la volen, la independència.

Constatar que ER és el partit que més ho ha utilitzat, avui els seus fets ho han deixat tant clar que dificultats tindran per tornar a enganyar a la gent convençuda que van votar i defensar les urnes l’1 d’octubre del 2017 i van guanyar el dret a ser un Estat independent en forma de República.

Ni els seus 90 anys de pervivència, ni haver tingut personatges destacats, Macià i Companys, poden avui tapar que l’independentisme s’ha utilitzat com moneda de canvi per aconseguir el contrari del que han venut.

Que ER va construir i fer possible dos tripartits amb aquells que nomes volen la seva nació espanyola, es un fet.

Que ER ha rebutjat la unitat amb els independentistes de Junts és un fet als processos electorals espanyoles, autonòmiques, europees i molt sovint per no dir sempre a les municipals.

Que ER ens ha venut que el diàleg amb España és el camí, donant suport a la legislació i execució de la legalitat espanyola i amb una taula de diàleg buida de continguts i resultats, també és un fet.

Que ER va pactar aquest mandat, amb document públic, per avançar cap la independència, acordant la presidència de la Generalitat i del Parlament, també es un fet.

Que ER no compleix ni amb JxCat ni amb les CUP l’acord d’investidura i que ha pactat els pressupostos amb el PSOE i Comuns a la Generalitat i Barcelona, també es un fet.

Que ER, amb socialistes, comuns i cupaires van decidir que la MHP Laura Borràs havia de dimitir de la presidència del Parlament, per un informa de la guàrdia civil, tot i tenir judici (serà el 10 de febrer) però cap sentencia, obviant el dret a la innocència, la van condemnar. També es un fet.

Que ER mai va voler la unitat amb l’independentisme, ni construir cap tipus estratègia que suposes la confrontació democràtica i pacifica amb España i el seu Estat. També és un fet.

Que ER, no més no ha dut a terme cap cap confrontació dins l’Estat espanyol, és que fora tampoc. Pitjor, els unics que ha fet confrontació i organització són el MHP Carles Puigdemont, Toni Comin, Clara Ponsatí i Lluis Puig. Ho han fet com eurodiputats i organitzant la proposta, avui real, del Consell de la República. Els de ER i CUP a Suiza, suposem que gaudint del bon formatge i xocolata. Ni per fer-los costat a la lectura de la sentencia del TSJE sobre en Lluis Puig que te la seva derivada per la resta i van ser.

ER mai ha volgut la independència de Catalunya. El seu objectiu com el de Lluis Companys sempre ha esta la República espanyola federal. Ni tant sols confederal. I si teniu dubtes, pregunteu al Colom, Rahola, Carod, Carretero, Bertran, i si fos viu al MHP Barrera.

Avui la castellanització del nostre model audiovisual, que també és un fet, confirma que l’objectiu és reduir tot el possible que som un poble diferent al castellà.

Aquesta és l’estratègia de ER: Semblar que son i volen la independència de Catalunya. A l’hora donar suport al “Gobierno de España” fent veure que és la via per aconseguir-ho.

Explicar que els de Junts són els neoconvergents i que millor pactar amb “socialistes” comuns i si és pot amb els de les CUP. Que les esquerres són els que garantiran el millor per la societat.

I per últim dir-nos que els independentistes seran ven acollits si donen suport als pressupostos autonòmics pactat amb els del 155. I tot per poder acabar el mandat malgrat que només tenen 33 diputats i uns dos mil milions més que ens deixa l’espoli sobre els 18.000 ME.

Per cert l’Aragonès insisteix amb l’Acord de Claredat, acord que va ser rebutjat pel Parlament de Catalunya. Aquest és el seu respecte a la democràcia, les institucions i al objectiu del 1 d’octubre. Res més a dir senyories.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.