ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PEP ANDREU NO SERÀ EL DARRER

23/2/2020

0 Comments

 
Picture

Pep Andreu, alcalde de Montblanc i militant històric de ERC, que no de ER, desprès de tres dècades de militant ha trencat el carnet i ha dit que fins aquí. I no serà el l’últim.

Des de la consulta del 9N convocada i executada pel govern del MHP Artur Mas, amb abraçada inclosa de David Fernández, dirigent i diputat de les CUP, va segellar la malfiança entre ER i CDC, malgrat que CDC trenques amb els unionistes de UDC. ER i els Comuns podemites, a les hores ICV, van boicotejar la consulta inicialment i és van afegir per la onada popular que la consulta va originar.

Diàleg, confiança, negociació, entesa i pacte és el guio que qualsevol força política ha de dur en la seva gènesis. Cal saber però, que sense estratègia  i sense posició de força, el diàleg, la confiança, la negociació, i el pacte normalment, el resultat sempre és desigual. Traduït és limita al peix al cove i obvia els problemes de fons. Repressió i dret a l’Autodeterminació.

ER va saber que desprès de les eleccions espanyoles, era determinant per investir al Pedro Sánchez, PSOE 155. També ho eren els de UP, PNV, Més país, Compromís, BNG, Nova Canàries, Terol existeix. Però sense el vot afirmatiu o l’abstenció de ER un nou procés electoral estava cantat. ER i Bildu és van abstenir. Els del si a canvi d’uns seitons i promeses varies. El cas més rellevant és l’acord amb el PNV que transfereix la gestió de la Seguretat Social a Euskadi. Els de Bildu a canvi de res, ni tant sols aconsegueixen l’apropament dels presos bascos a Euskadi. ER obté el compromís d’una taula de diàleg, on és podrà parlar de tot, data d’inici per xarrar i punt.

Bé per ER. Per fi aconsegueixen que Pedro Sánchez parli de conflicte polític, cosa que des de que és President no ha tornat a dir, i que els seus vots obliguin a seure als espanyols unionistes. Ara ja no hi són els del PP, ara hi són els “d’esquerres i progressistes”, això si tant espanyols i tant defensors del Estat espanyol i de la seva monarquia els uns i els altres. Defensors de la unitat pàtria, del 155 i del que calgui per sotmetre als malvats catalans. Són els mateixos que ahir utilitzaven tots els ressorts del Estat per reprimir-nos, i avui també, (fiscalia dixit; “de quien depende la fiscalia ?, deia Sánchez, i responia, del Gobierno. Tot aclarit.

Potser que ER tingui la voluntat d’iniciar i resoldre l’entrellat que ens tenalla i que calia aprofitar el valor dels seus vots per negociar el diàleg. Per cert, el diàleg entre demòcrates mai s’hauria de negociar.

Però al nostre entendre comet l’error estratègic pensar que ER és la força hegemònica o que ho seran i que aquest plus els dona carta blanca per en nom d’altres negociar. De moment la seva hegemonia només ha servit per fer President un del 155, ni tants sols perquè ens tornin l’IVA.

ER i els seus diputats a Madrid, mai podien parlar en nom del Govern de la Generalitat i menys sense el seu consentiment. Primer error. ER no podia pactar un document de negociació sense el coneixement i acord convenient, donat que la implicació del Govern era inevitable. Segon error no és pot aprovar una moció al Parlament que reclami la figura del mediador i després dir el contrari. Tercer error si creus que Amnistia, autodeterminació i fi de la repressió són els elements a negociar només te’ns alguna possibilitat per guanyar si mostres unitat i fermesa i avui ni una cosa ni l’altra.
​
Quan l’objectiu és suprem com aconseguir la independència i el partit que sigui només treballa per ser pal de paller i hegemònic, l’únic que és evident és que aquest partit vol altra cosa i segur que deu ser per això que alguns, com quan el segon tripartit, està abandonant el vaixell, i en Pep, ni serà el primer ni el darrer. Un servidor ja ho va fer quan el segon tripartit.


0 Comments

LA VICTÒRIA DE L'EXILI

17/2/2020

0 Comments

 
Picture

El 29 de febrer a Perpinyà l’independentisme exiliat pot frenar i girar sentiments i depressions. Al MHP Carles Puigdemont, i la resta de Consellers a l’exili, se’ls podrà acusar amb fonament o no, d’haver fet pocs passos a favor d’implementar la República, però tothom pot constatar que Puigdemont, Comin i Ponsatí, malgrat diferencies ideològiques, són els promotors del Consell per la República, i de moment els que proposen no oblidar l’1 d’octubre i continuar la confrontació democràtica i pacifica arreu, amb uns èxits en el terreny judicial, que ha malmès la poca credibilitat del poder judicial espanyol.

Tres euro diputats i fem curt, no hi serà l’euro diputat Oriol Junqueras perquè el govern espanyol i la seva justícia no ho han volgut malgrat sentencia ferma del TJUE. Però si que hi poden ser la Marta Rovira i l’Anna Gabriel i si és cert que tant l’una com l’altra volen la independència de Catalunya hi haurien de participar.
​
Els desen contres entre ER i JxCat, que com sembla és “redueix” a veure qui aconsegueix més vots, i entenen que ambdós volen la independència, i que el MHP Carles Puigdemont va ser President amb el suport de ER (Junts pel Si), seria bo, ara que l’Aragonès demana unitat, que ER hi fos al màxim nivell. L’èxit de la jornada a Perpinyà, no serà només del Consell per la República, ho hauria de ser de tot el poble català i estem convençuts que Puigdemont hi està totalment d’acord. Ara només cal que ER, JxCat, PDeCAT, CUP, DC, La Crida, Reagrupament, ANC, Òmnium, AMI, i la resta hi siguin. A de quedar clar que l’acte no és partidista, és de país.


0 Comments

I LA DESLLEIALTAT CONTINUA

16/2/2020

0 Comments

 
Picture

Alfred Bosch, el nou Conseller d’exteriors i antic activista a favor del dret a decidir, a dit el contrari que el MHP Quim Torra: De moment no cal activar la “Comissió Bilateral” amb l’Estat, cosa que podria tapar la “taula de negociació” i “despistar” al Pedro Sánchez sobre la ruta per resoldre el conflicte polític.

Els de ER, saben que el seu futur electoral depèn de que la taula a canvi de fer President al Sánchez, camini i tingui èxits, o el que és el mateix acords. El problema és que la taula acordada, només hauria de servir per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Això ho reconeix el mateix document signat entre ER i PSOE.

La “taula de negociació”, que de moment ja incompleix el seu calendari, premonitori, en cap cas, i ens ho creiem, ha de servir pel peix al cove. És hi ha de ser una taula política i punt.

Ara bé, i tenint clar que de moment ni som independents ni tenim Estat, Catalunya forma part d’Espanya i tot que sigui un llast, seria d’imbecils no aprofitar les petites escletxes per reclamar el que ens pertoca i això només és pot fer utilitzant els mecanismes que ens ofereix o imposa l’Estat espanyol. La Comissió Bilateral, n’és una d’elles. És l’espai on es reivindiquen i reclamen incompliments i tots ells econòmics i tècnics en cap cas politics.

El MHP Quim Torra i JxCat ho tenen clar, desaprofitar tots i cada uns dels espais per avançar a favor dels drets i millores socials dels catalans/es, és un greu error. Estratègicament cal ser-hi per dialogar, negociar i acordar. Renunciar a qualsevol oportunitat és incomprensible i ER, amb el seu ara no toca, desaprofita l’espai pràctic que faria pinça amb el polític.

Votar contra la devolució del IVA, no deixa de ser un indicador de com anirà tot per fer possible que el govern “d’esquerres i progressista” espanyol sigui estable. La ministra d’hisenda espanyola, del PSOE i UP, ja va dir que devolució del IVA res de res.
​
Si el MHP Quim Torra demana que la Comissió Bilateral és convoqui, el Conseller el que ha de fer és obeir i si no ho fa és d’una deslleialtat que només mereix una resposta; destitució immediata.


0 Comments

DIGNITAT O VASSALLATGE I SUBMISSIÓ

13/2/2020

0 Comments

 
Picture

La peça a caçar i abatre no és només la figura del MHP Carles Puigdemont, ja fa estona que la del MHP Quim Torra, te el mateix preu. L’un perquè diu i representa la llibertat i la defensa dels interessos de Catalunya al mon. L’altre perquè defensa des de la institució del Govern i al Parlament, tots i cada un dels fonaments de la democràcia. Dret d’opinió, dret de manifestació, dret a autodeterminar-nos, dret a defensar-nos com un poble, dret a decidir com ho fa qualsevol Nació. Dret a ser lliures de règims que només volen espoliar-nos i anorrear-nos.

Dues peces clau per mantenir la lluita i tot el que se’n deriva de l’1 d’octubre. Dues peces que molesten als unionistes i tambe als pretesament d’esquerres i progressistes.

Podran dir el que vulguin, però el posicionament públic de Puigdemont i Torra és inequívoc: Diàleg, negociació i pacte amb el Govern espanyol i el seu Estat. La confrontació al carrer, a les nostres institucions, això si, democràticament i pacíficament.

Hores d’ara pocs posen amb dubta que la repressió, judicial i policial, vinguda després de l’1 d’octubre ha tingut i té l’objectiu d’escapçar el procés, i malgrat aquesta i la “divisió” partidista els independentistes hem guanyat tots els reptes electorals.

Renunciar al 1 d’octubre i la resposta patriòtica per defensar les urnes, només és pot fer des de el vassallatge i la submissió. Mentrestant uns ha decidit triar el camí de l’obediència a la legalitat espanyola, d’altres han intentant situar la lluita defensant drets, malgrat el poc marge que Espanya i el seu Estat, que diuen, és una “democràcia i un estat de dret” ens ha permès.
​
Agenollar-se mai és sinònim de cap solució entre iguals. No insistirem, però no serem ni els primers ni els últims en dir-ho, quan la llei és injusta cal combatre-la, quan l’Estat és antidemocràtic cal combatre’l i quan és té el convenciment de que com a poble tenim drets, cal defensar-los fins on calgui. Conceptes que només és poden defensar des de la dignitat i la raó, la resta vassallatge i submissió.


0 Comments

CARLES PUIGDEMONT, COMIN I PONSATÍ GUANYEN; ESPANYA I EL SEU ESTAT PERDEN.

8/2/2020

1 Comment

 
Picture

Tots els indicadors confirmen que no és només l’Estat espanyol el que propicia i abona el “a por ellos”. La "nació" espanyola, Espanya i els espanyols unionistes, de dretes i esquerres,  embolicats amb la roja i gualda dels borbons i Franco també.

Seria bo començar referir-nos a Espanya com la seva nació i Catalunya com la nostra. La seva amb Estat i la nostra de moment no. Ho diem perquè molt sovint, per no dir sempre, els politics favorables a la independència de Catalunya, és refereixen al Estat espanyol com responsables de ser on som, i no, els espanyols parlen i ens inclouen a la seva nació, Espanya, mai del seu Estat. Per tant, Espanya i tot el que engloba, la dels espanyols. Catalunya i el que significa la dels catalans.

Espanya és la que guanya i la que perd, a la Península i l’exterior, mai l’Estat. A la UE qui perd és Espanya i qui guanya és l’independentisme i la defensa efectuada pels exiliats a favor dels drets, individuals, col·lectius i internacionals.

No és pot, i no és creïble, defensar el dret d’autodeterminació i al hora adjudicar només al Estat espanyol la confrontació. La nostra confrontació és total, amb l’Estat espanyol, amb el govern espanyol, amb la societat unionista espanyola i els seus partits. És Espanya qui fa causa general contra Catalunya i els catalans. Sense diferencies entre independentistes o no. El 155 s’aplica per tots. La repressió judicial per tothom. La policial també. L’espoli i manca d’inversions també.

El MHP Carles Puigdemont, pot haver tingut alguna feblesa desprès de l’1 d’octubre, segur, però hores d’ara, ningú i diem ningú pot negar-li el paper de lluita i resistència contra Espanya, amb victòries rellevants davant la justícia de la Unió Europea i al Parlament de la UE. Puigdemont ha liquidat al Rajoy i la SSS. Ha liquidat al Albert Rivera. Ha liquidat a l’Arrimadas. Ha forçat, desprès de tres eleccions a Espanya, que a contra cor PSOE i UP pactin i que acceptin irremediablement el suport de “independentistes” per fer govern. Ha liquidat dos euro ordres amb la vergonya que això suposa pel poder judicial. Llàstima que els empresonats no puguin tenir aquest historial.

Anirem a eleccions autonòmiques aprovats els pressupostos. 3000 milions valen perquè JxCat se’ls empassin. És el peatge, que ER, per tenir la Conselleria d’hisenda, a de pagar als Comuns. Per cert ben jugat per JxCat que ara se’ls fa seus i deixa a Comuns i ER sense capacitat de resposta. Són els seus pressupostos.

Eleccions que és faran sota els termes de deslleialtat i desconfiança i a fe de Deu que JxCat en te un munt. Dins del Govern i del Parlament. JxCat, amb el Mas, Puigdemont i Torra han jugat les cartes de la unitat i transverssalitat intensament, no ER ni les CUP. El 9N, l’1O i la proclamació de la República, tenen l’estigma de JxCat sense discussió.

Hem de fer com els escocesos. No hi donem més voltes. Si volem tenir opcions per guanyar la partida amb Espanya, el camí estratègic és el que fan els nostres exiliats a la UE. Unitat d’acció; Puigdemont i Puig de JxCat, Comin de ER, i Ponsatí independent. Llàstima que la Gabriel i la Rovira no s’hagin sumat.

ER no vol la unitat i la seva estratègia, ara ja sense dubtes allunyada a la independència, només vol ser hegemònic a Catalunya, la qual cosa demostra que el de menys és Catalunya. Saben que ells sols res de res, i si cal tenir socis per Espanya, pagaran el preu. Els de les CUP, com sempre tindran la quota de vots que no sumen, de vegades resten.

L’alternativa dels que volem la República catalana lliure de la bota espanyola, és una, i l’únic que la pot construir és el MHP Carles Puigdemont. Una única alternativa estratègica on hi càpiga tothom; JxCat, PDeCAT, CUP, ANC, Òmnium, AMI, DC, Reagrupament, els de les Primàries, la intersindical, i tots el votants republicans i independentistes de ERC.

La resta, i donat que Espanya mai compleix, processisme, cansament i donar l’oportunitat als espanyols per incorporar-nos definitivament al seu “projecte espanyol”.

No poden ser eleccions autonòmiques per continuar fent el mateix que fins ara. Les hem de convertir en el darrer esglaó per la República. Guanyar-les i convertir-les amb plebiscitàries donaria més legitimitat al Referèndum de l’1 d’octubre. Podrìa ser el darrer tram perquè la UE assumeixi que la confrontació existent entre Catalunya i Espanya des de el 2010, no és un afer intern, és un afer entre democràcia i totalitarisme.


1 Comment

I NO TINDREM UNITAT ESTRATEGICA NI D'ACCIÓ

2/2/2020

0 Comments

 
Picture

ER ja fa estona que ha definint la seva estratègia. Obeir. Aprofitar les encletxes que la llei i l’Estat espanyol permet. Diàleg amb l’executiu espanyol, i eixamplar la base independentista, la seva.

​Volen  ser pal de paller i hegemònics. Avui a Catalunya, demà no sabem si a la resta de la península, per allò de la “C”.

La obediència l’han executat sense posar-se vermells. Ho van fer no respectant el pacte entre JxCat i ER obeint al Llarena i no investint al MHP Carles Puigdemont. Ho van fer retirant els drets dels diputats empresonats i exili. Ho han fet retirant l’acta de diputat al MHP Quim Torra.

I si, qui ha claudicat qui ha obeït és, ER encapçalada pel President del Parlament Roger Torrent recolzat pels socialistes podemites i ciutadans.

Finament i com gota malaia, ER ha provocat per trencar la unitat impostada que ara tenim. Millor que sigui JxCat qui trenqui, i fins dilluns 3 de gener, JxCat ha encaixat força be, malgrat deslleialtats, com la negociació per investir al Pedro Sánchez, obviant que estan governant amb JxCat a Catalunya.

ER confirma que d’unitat estratègica res de res i d’acció menys. Els de les CUP ni hi són ni se’ls espera. Ens queda saber que farà l’entorn del MHP Carles Puigdemont (JxCat, PDeCAT, La Crida, Consell per la República). Confirmar avui que Pere Aragonès és la seva proposta electoral, confirma que ER no vol unitat. Exactament com quan les eleccions del 21 D, a eurodiputats, municipals i espanyoles.

El MHP Quim Torra i desprès d’explicar-nos que fins aquí de deslleialtat i desconfiança, comunica, si les clavegueres de l’Estat no ho impedeix, que tindrem pressupostos autonòmics i eleccions.

No hi donem més voltes. ER vol ser pal de paller, hegemònics i els que liderin durant no se sap quant anys un procés interminable. Els hi és igual l’1 d’octubre del 2017, els hi és igual la repressió i persecució d’Espanya i el seu Estat. Els hi és igual la pèrdua drets civils i politics i d’un poder cada dia més desbocat de la judicatura espanyola. Els hi és igual si l’espoli econòmic i cultural de Catalunya continua sense aturador. Els hi és igual si a les properes eleccions Catalunya perd la possibilitat de mantenir un Govern i Parlament netament pro independència.

Per aquestes eleccions l’escenari serà endimoniat pels votants patriotes, pro independència, independentistes processistes i sobiranistes. Guanyar-les i perquè serà el quid de la qüestió. Ahir és cantava que; “sense convergència no hi haurà independència”, Avui ja podem dir que no cal insistir amb la unitat partidista. ER no la volgut mai, les CUP tampoc.  Ara el que cal és la unitat del poble i el seu referent i l’únic que pot orquestrar-la és el MHP Carles Puigdemont.

Sense por, sense acritud, amb molta informació, però amb contundència, serà una campanya per guanyar altra cop Govern Parlament, i donat que ER i CUP no volen unitat, és segur que tindrem tres propostes coma mínim per la independència, però reproduir el que hem patit els darrers dos anys, no és de rebut. Per tant i pels defensors de Catalunya dels seus drets i del seu futur, només una força hauria de ser la guanyadora amb 68 diputats, o l’entorn del MHP Carles Puigdemont, o ER, o les CUP.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.