Blog Archives

LA DEBILITAT D'ERC.

30/1/2015

Després de negar quatre vegades la presencia del president Artur Mas a la comissió per esclarir la corrupció global a l’Estat espanyol, ERC finalment ha cedit i s’ha sumat al conglomerat polític del Parlament. PSOE, ICV, PP, Ciutadans i la CUP i ara amb ERC, són els encarregats d’aclarir i escatir les mal i fetes del ex President Pujol. És preveu l’allargament de l’escarni que hores d’ara ja fa Espanya. De moment els reclamats per la Comissió, que segur podrien aportar força llum i que són de fora de Catalunya, Hisenda i la UDEF han contestat que no, i s’han negat a participar.

ERC, havia argumentat durant quatre vegades que el President ja està sotmès als controls parlamentaris i que ja ni havia prou. No ha estat a la tercera, sinó a la quinta quan finalment Esquerra, ha modificat, davant la mateixa petició de la resta, que si, que el President de la Generalitat i de Catalunya havia de ser interrogat per la Comissió. Han estat els vots d’espanyols unionistes, d’esquerres i de dretes, i d’aquells que volen la independència el que ho ha fet possible.

Cap patriota i demòcrata, posarà en dubta que Catalunya ha d’eradicar la corrupció. Segur que la majoria pensarà que mentrestant siguem part de l’Estat espanyol, ho tenim cru, de la mateixa forma que si no disposem dels nostres recursos, mai podrem fer les politiques per afavorir socialment al poble català com és mereix.

Corrupció i defensa de la societat del benestar, no són sinònims d’independència. És exactament a l’inrevés, només podrem atacar la corrupció i fer millors politiques socials el dia que siguem un Estat i de moment els “únics” que s’han posat les piles per arribar-hi són els de CDC i el President Mas. ERC i la CUP que amb matisos també estan per la feina, semblen allunyats d’una estratègia, pactada en part, però oberta i avant posen neteges politiques hi ho socials hipotètiques que mai seran judicials sinó politiques, per sobre del procés per la independència.

Un esquerranisme infantil sura excessivament dins d’un tacticisme curt de mires. Entreveure finament que potser l’objectiu només és possible si abans hem liquidat la corrupció i els corruptes i dir sense dir-ho, que dins de CDC és el que més abunda, té una lectura estratègica; desconfiança volgudament premeditada com eina de desgast política.

Pactar el full de ruta fins les eleccions de 27 de Setembre, aprovar els pressupostos autonòmics pel 2015, confirmar la validesa del pacte de “legislatura” signat entre CiU i ERC, vol dir assumir les contradiccions i digerir-les davant del partit i dels votants. Fet que els honora i enforteix.

Cedir als pressupostos d’una Comissió política, que tothom sap quina serà la seva utilització, vol dir que ERC ha mostrat la part més fosca de la seva pròpia debilitat. Catalunya si vol guanyar la independència i l’endemà, només serà viable dins d’una transverssalitat política, ideològica i social. Ara bé, si del que és tracta és de ser els únics, ens arrisquem, però vaticinem que ja hem perdut. Les debilitats tard o d’hora sempre és paguen i no sumar ara n'és una que en cap cas beneficia Catalunya.

0 Comments

L'ESTAT ESPANYOL SENSE ESTAT DE DRET.

28/1/2015

0 Comments

D’acord, necessitem que l’estat de dret funcioni, i creure que és el tronc bàsic per l’equilibri social. Democràcia, lleis i justícia haurien d’imperar arreu. Un estat de dret és construeix amb normes i lleis, però bàsicament a d’existir la creença popular de que ha de ser universal. Un estat de dret de doble direcció. Un país que no té un estat de dret conformat i demostrat, mai serà un país on la democràcia suri i s’imposi.

A l’Estat espanyol, la majoria de politics admeten que cal deixar treballar la justícia i que som dins d’un estat de dret. En tenen necessitat. Els politics són els valedors del mateix estat de dret, negar-ne que a Espanya hi és, suposaria el seu fracàs com legisladors.

És podria admetre que si, que l’Estat espanyol és un “estat de dret”, forma part de la Unió Europea i la mateixa Unió ho avala. Ara bé, tenim uns fets que determinen toçudament que a l’Estat espanyol l’estat de dret, és si més no, d’una imparcialitat fora de tota dubta.

Aquets són uns quants fets. El difunt Botin tenia 2.000 ME als bancs de Suiza que no havien estat declarats a la Hisenda espanyola durant anys, una multa administrativa de 200 ME i una resolució judicial, creant juridisprudencia, doctrina Botin, en va ser el final. Botin no va pagar pena publica, ni mai és va indagar la procedència dels 2.000 ME, milions que podrien venir perfectament de blanqueig de capitals estrangers. Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya, reconeix públicament que ha tingut durant anys uns diners a Andorra i que mai havien tributat a la Hisenda espanyola, la banca andorrana BPA, comunica que eren 5 ME. Lleig per part del ex President. Jordi Pujol ha pagat la multa corresponent, però vet aquí que res a acabat. Ara la justícia arrel de denuncies varies de “manos limpias”, del PSOE, del PP i de la fiscalia espanyola, i d’una UDEF fan un totum revolutum amb tot el “clan Pujol” i els acusen i imputen gairebé de tot. Notables diferencies que potser tenen a veure que un era un espanyol de soca-rel com aquells del franquisme i l’altre un nacionalista català, ara amb derives independentistes. Curiós no?

El Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat a favor de Catalunya unes quants recursos, 11 per ser més exacte (Document de La Generalitat de Catalunya Departament de Presidència, La deslleialtat de l’Estat respecte de Catalunya – balanç de la situació). Hores d’ara sabem que l’Estat espanyol no n’ha complert cap. Amb un estat de dret això seria directament prevaricació i condemnable jurídicament.

La justícia espanyola, millor el jutge instructor, ja ha dictaminat que el PP tenia caixa B i que part de les obres del seu local central s’avien fet amb diner negre. La fiscalia espanyola de moment encara és hora que inici cap procés acusatori contra la direcció del PP. Això en un estat de dret seria inadmissible.

Del ministeri de l’interior i del d’hisenda surt un informe amb segell de la UDEF, policia d’investigació de delictes monetaris i en plena campanya electoral contra l’expresident Pujol i contra el President Mas que tenen diners a Liechtenstein i Suiza. Jordi Pujol mes tard reconeix que si que en te a Andorra, el President Mas, en lloc. El mal però ja està fet. Curiosament la justícia espanyola no defensa un servidor de l’Estat espanyol, deu ser per allò perifèric. L’alcalde de Barcelona Trias, ha passat pel mateix tràngol.

La fiscalia passa de part acusadora a part defensora de la infanta en la causa NOS. Un estat de dret no només no ho permetria, sinó que destituiria fulminantment al fiscal que s’ha n’ocupa i si ho fa reben ordres al seu cap directe.

A l’Estat espanyol, l’estat de dret, només és un subterfugi per amagar tot un seguit de malifetes institucionals. Un Estat de dret no pot premiar la corrupció ni la mala gestió, Bankia i les preferents en són un bon exemple, o las targetes de Caja Madrid. A Espanya l’estat de dret permet que els facinerosos, tractin als catalans de nazis, que practiquin la catalanofòbia i no actuar. Conclusió a Espanya, l’estat de dret ni hi és ni de moment s’ha l’espera.

La independència de Catalunya, ara, esdevé com la possibilitat clara de construir un estat de dret de debò, on qui la faci pagui, i on els impostos arribin i serveixin per consolidar i millorar la societat del benestar. Cal doncs, guanyar el 27 de Setembre, no fer-ho voldrà dir que continuarem dins d’un Estat on la justícia és reparteix de forma arbitraria. Treballem doncs per guanyar i deixar enrere el seu “estat de dret”.

0 Comments

AUSTERITAT, RENEGOCIAR, RETALLAR.

27/1/2015

0 Comments

Els de la Syriza i Podemos coincideixen plenament que cal renegociar el deute, de Grècia i d’Espanya i afirmen que estan en desacord amb les politiques d’austeritat i retallades que Brussel·les i els seus Comissaris, més el Banc Central Europeu dicten.

Vaig comprar fa ja 9 anys un pis de 90 m2. 280.000 euros amb impostos inclòs, en va ser el preu. El meu banc el va tassar per 300.000 euros. Aquest any he comprovat que després de la bombolla Inmobiliaria i de la crisis que encara tenim, resulta que el meu pis ara el valoren en un 40 % menys, o sigui 168.000 euros.

Escoltant les teories d’aquest guanyadors, els de Syriza demostrat i els de Podemos sembla que també, el que he fet és assumir la seva proposta i he anat de pet al meu banc a renegociar el meu deute hipotecari. La resposta ha estat tant contundent i demolidora com per dir-me que si me tornat boig. Vostè va poder accedir al crèdit hipotecari perquè era solvent, que volia dir que ingressava més no pas gastava i si aquestes condicions han variat és el seu problema. Ras i curt, el marró me l’he de menjar solet.

La nova esquerra grega, radical diuen, vol renegociar el deute grec i acabar amb les retallades i l’austeritat que comporta. Sembla que un dels seus eslògans triomfadors és; “una victòria de tots els pobles d’Europa que lluiten contra l’austeritat a la UE”.

Que diferent seria que aquesta onada popular s’aprofités per dir; “Hem de ser austers, no podem gastar i consumir el que no tenim i treballarem per un millor equilibri social”. Aquest discurs si que seria responsable i progressista i sobre tot seria solidari amb els habitants del planeta que no tenen absolutament res o tant poc que només poden viure de la solidaritat internacional.

Les regles del joc a Europa són clares, democràcia, participació ciutadana i lleis. Podem canviar les politiques, fer-les mes progressistes o menys, sempre restarà en mans dels votants. El que no és pot és canviar les regles del joc, regles que donen equilibri i estabilitat.

Ara, els de Syriza, han modificat la seva proposta inicial respecte al deute i el volen renegociar. El problema segur que serà que els que tenen el deute volen cobrar i que volen garanties de que fins i tot una renegociació serà complida en tots els seus termes i això vol dir que Grècia tant si com no, no podrà deixar l’austeritat i unes certes retallades.

Aquest és el quid de la qüestió, tothom vol viure amb un hospital, amb una escola, amb una Universitat, amb una bona feina, amb un bon centre social, amb un bon poliesportiu, amb un bon tren, amb unes bones carreteres i tot a tocar de casa, i això no sempre és possible. Només cal preguntar-ho als de l’Africa en general o d’altres indrets del planeta.

Construir i regalar opulència és quelcom que el planeta no és pot permetre sobre tot si el que és persegueix és un mon més just. Fer-ho per guanyar unes eleccions és senzillament demagògia i populisme del més barat.

0 Comments

"UNITAT"

26/1/2015

0 Comments

El 2015 a Catalunya és un any electoral. Municipals, Autonòmiques i possiblement espanyoles. Eleccions i vots són sinònims de poder. Deu ser per això que tothom s’afanya. Per cert, poder que sempre va lligat a qüestions pressupostaries, licitacions i adjudicacions.

Com guanyar les eleccions ho fer el millor resultat és el que estreteges i dirigents de partit intenten fer sense descans. Analitzar enquestes i el humor de la ciutadania, hi on dedicar els recursos “minsos” per optimitzar el missatge, és el major maldecap.

Oferta de “missatges renovadors” pels partits d’esquerra, sembla ser-ne l’objectiu. Uns proposen “federalisme” d’altres carregar-se la casta. El problema sorgeix amb l’historial. Politiques, corrupció, nepotisme, incompliments, manca de transparència, són elements distorsionadors que de fet, complicant i molt que l’oferta pugui arribar ha ser creïble. PSOE, PSC, ICV, IU, partits que des de la transició han tocat cuixa institucional, ara mateix, tot i que uns més que d’altres, han deixat de ser i donar propostes regeneradores o de canvi. D’aquí que d’altres estreteges proposin un “Podemos” amb un regeneracionisme, que ha dia d’avui és teòric, exactament com ho va ser el PSOE de Felipe. Després tothom ja sap com va acabar tot. GAL, BOE, Filesa, Roldán, Hermanisimo, i fins i tot un 23 F gens dissimulat.

La dreta espanyola que toca poder i molt, el PP, ho té alhora fàcil i complicat. Fàcil, perquè no els fa falta canvis regeneracionistes ni treballar per la unitat ni de programa ni orgànica. Ells controlen l’Estat. Amb petits retocs, sobre l’atur, l’economia i amb més anticatalanisme, si és possible, en tenen prou. La corrupció la tenen controlada. Ells són Estat i Espanya. El millor de tot, és que saben que tenen una fidelitat clientelar a proba de “bombes”, i tenen clar que tot i perdre la majoria absoluta, el tall de poder que mantindran serà extraordinari. Ells només busquen i treballen per mantenir la unitat d’Espanya i dels seus privilegis, la del partit de moment la tenen garantida.

Un denominador comú però els tenalla, la “unitat de Espanya”, territorialment, lingüísticament i històricament. No cal dir que la seva unitat els aboca a la defensa numantina d’un Estat nació on la capital de tot és situa a Madrid. PP, PSOE, UPyD, IU i ara Podemos practiquen la unitat eterna sota aquets eixos. Tots ells saben que defensar Espanya, passa ineludiblement per defensar l’Estat. Tots ells saben que la discrepància política és possible, tots ells saben que renunciar a la unitat d’Espanya seria la mort d’una idea que ve del 1714. Sentit d’Estat en diuen. Cap vergonya, per fer-ho, tenen clar que cal mantenir la seva Constitució que garanteix privilegis actuals i de futur pels espanyols. Per nosaltres els catalans, espanyols de segona, si renunciem a la independència, només ens quedarà la concessió graciosa d’un Estat i d’una nació, Espanya, que mai s’ha caracteritzat per la seva generositat per Catalunya.

Potser va sen hora que nosaltres comencem a treballar-nos la unitat estratègica, tàctica i organitzativa per guanyar-nos la independència. La ideològica no cal. Nosaltres creiem que sense aquesta unitat ho tenim magra.

0 Comments

LA CORRUPCIÓ A ESPANYA ÉS SISTÈMICA I ESTRUCTURAL.

25/1/2015

0 Comments

Els corruptes espanyols del franquisme tenien clar que ha més de tenir-ho tot lligat, mai pagarien, ni per les seves atrocitats ni per la corrupció generalitzada que van instaurar guanyada la guerra. Els que van pactar la transició, sabent-ho, el que varen fer va ser senzillament girar el cap. Una transició que ni va fer net, ni va posar cap base per poder-ho fer. Acceptar la dictadura com a base legitima per fer una transició “modèlica”, va suposar assumir totes les misèries del regim, i el pitjor de tot, la corrupció de tot tipus com element normal de convivència.

La dictadura franquista, va instal·lar la petita corruptela, la mitjana i la gran. La corrupció és situava al carrer com “modus vivendi”, als despatxos per aconseguir favors i a les institucions del moment per fer créixer patrimonis varis.

El franquisme va poder mantenir-se en el poder durant 40 anys per la força de les armes i la corrupció. Una dualitat que va conformar el propi sistema dictatorial i el va fer viable.

No només són, segons diuen el 40.000 ME que cada any van des de l’Estat espanyol a paradisos fiscals, són les corrupteles menors generalitzades el que fan possible el grau de corrupció arreu d’Espanya. Ho hem vist a diverses eleccions on partits plens de corrupció no paguen pena electoral (País Valencia i el PP).

Ara, i per acabar-ho d’adobar, els espanyols culpables de tenir un Estat on la corrupció, creiem sistèmica i estructural, la utilitzen per combatre les dissidències politiques, hi ho fan des de la justícia, una justícia que de moment és qualsevol cosa menys justa i des de diaris i televisions.

Dèiem que a l’Estat espanyol estan instal·lades la gran corrupció, la mitjana i la casolana o petita. Ara ens referirem a la casolana, que de fet és la que reflexa l’estat anímic moral generalitzat dels ciutadans. “ Qui no ha dit mai quan li han preguntat amb IVA o sense i hem respòs, “sense IVA”. Qui no ha estat president d’una comunitat de veïns i s’ha embutxacat una comissió quan ha contractat una empresa per millorar la comunitat?, pocs o potser ningú. Qui no ha anat de compres hi ha regatejat el preu del producte pensant que abaratirà el producte, mai pensant que és el preu just per tal que el botiguer pugui complir amb els seus deures impositius i que pugui viure com ell?, pocs o potser ningú. Qui no ha comprat una vivenda i s’ha avingut a la rapinya del constructor que li ha imposat un pagament amb diner negre per fer l’operació, amb notaris i banquers pel mig? Pocs o gairebé ningú.

Aquesta realitat espanyola, que ve don ve, converteix en sistèmica la corrupció i només, diem només, podrem trencar aquesta dinàmica amb noves bases, nosaltres els catalans i ells els espanyols.

Catalunya ho podrà fer si es desempallega d’un Estat que de moment fa fora de la judicatura els jutges que pretenen fer justícia i premia als corruptes confessos o no amb llargs processos. D’un Estat on el seu govern i el seu partit el PP, que segons diu el Barcenas, comptable del PP, tenen molt a veure amb la corrupció, fet que els porta ha ser deslleials amb la seva pròpia Constitució, sense que ningú assumeixi responsabilitats.

Fer net de la nostra corrupció empeltada per l’espanyolisme, és una necessitat. Construir un futur diferent al que ens tenen reservat els espanyols, serà possible si ens el construïm nosaltres, i fer-ho depèn de que pugem decidir-ho tot a Catalunya. Cal però que el 27 de Setembre guanyem la independència.

0 Comments

ELS SOCIALISTES ESPANYOLS HO TENEN CLAR, ESPANYA

24/1/2015

0 Comments

Qui posi en dubta la espanyolitat dels professionals de la política espanyola és que no està gaire al dia. El PP i no és cap novetat, per això són els hereus del franquisme, mai de bon grat acceptaran que a Espanya existeix cap altra Nació i que tots els drets són dels espanyols. Els del PSOE, sense ser hereus, que ho sembla, defensen exactament el mateix.

Alguns bons jans, encara creuen que canvis futurs a les institucions espanyoles farà possible un encaix. El PP i PSOE, dretes i esquerres, van dir no a poder fer un Referendum a Catalunya. Ho varen fer i de forma solemne al Congrés de diputats espanyol. Van voler deixar clar, que amb la unitat d’Espanya, no si juga hi ha fe de Deu, que va quedar clar.

Els socialistes de Catalunya, tenen mala peça al taler. Ahir a RAC 1 desplaçats a Madrid van entrevistar al Pedro Sánchez, primer secretari del PSOE i alternativa al Rajoy i al Pablo. Entrevista anodina sinó fos per les dues perles que confirmen la impossibilitat de cap encaix, ni federal, ni asimètric, ni autonòmic, fins i tot ara som capaços d’afirmar, que ni Confederal. Les respostes del Pedro Sánchez van ser prou clares i contundents. No al Concert econòmic, NO al dret a decidir dels catalans. Els socialistes catalans que encara queden al PSC - PSOE s’ho haurien de repensar. Encara i són a temps.

0 Comments

UNS VOLEN I PRACTIQUEN LA UNITAT, D'ALTRES LA REBUTGEN.

23/1/2015

0 Comments

No seran unes Municipals normals, com tampoc ho seran les eleccions del 27 de Setembre.

Ni “Guanyem” ni “Podemos” són alternatives netes. Són alternatives oportunistes que surten amb l’objectiu clar d’ocupar l’espai de les forces amortitzades i per arreglar el que els unionistes espanyols de sempre no poden fer a Catalunya i sobre tot per anular en la mesura del possible el lideratge del procés, Artur Mas.

L’acord al que han arribat “Guanyem, Podemos, ICV-EUiA i Procés Constituent”, ho diu tot. Els de Guanyem, ho han deixat clar. Amb l’excusa de les castes i de que ho volen canviar tot s’alien amb els de ICV que fa molt de temps que són “casta”. Cal afegir l’acord total amb Podemos per eliminar al President Mas i amb això espatllar-nos el procés. Els de “Podemos” ja s’han tret la careta, els catalans no tenim dret a autodeterminar-nos. Són uns espanyols més, que des de suposades posicions “progres”, no fan res que no sigui el que fan els del PP i el PSOE, defensar la unitat d’Espanya. Els de ICV, són els rars i aprofitats d’aquesta coalició. Saben que per si sols, aquest cop a Barcelona no tocarien cuixa i al mateix temps no tenen cap inconvenient en compartir l’espanyolisme de Podemos i Guanyem. Ara bé els rars del tot són els de Procés Constituent, que volen una Catalunya Independent i no tenen cap inconvenient amb coal.ligar-se amb els pretesos “progres” espanyols.

Mentrestant i per la dreta, la Camacho del PP, no desaprofita cap moment per pressionar als de can PSC i als de Ciutadans, per construir un frontisme indissimulat. L’argument; si el PP i PSOE ho varem fer a Euskadi, perquè no a Catalunya. La Camacho proposa obertament un acord si obtenen la majoria suficient per governar a Catalunya. De moment, l’insigne Iceta en fa “fàstics”, però el seu discurs, curiosament no deixa de ser el mateix referint-se al procés que el del PP. El Rivera de moment ha d’acabar la seves negociacions amb UPyD.

Tot de manual els unionistes espanyols, cercant la seva unitat. Els que volem la independència, suant la cansalada per arribar a acords. El tema unitari, de moment el més calen a l’aigüera.

No construir en aquests 8 mesos la coalició electoral, que també ens caldria a Barcelona per les municipals, ens pot afeblir i molt. Sembla que Espanya tothom ho te clar, a Catalunya no.

El pitjor de tot és que no té sentit i no s’entén, aprovar uns pressupostos autonòmics, per molt que és digui el contrari, demanar entrar al Govern, arribar a pactar el full de ruta i no anar junts.

Si el 27 de Setembre perdem, ens l’haurem d’embeinar uns quants anys o fins i tot segles. Aquest cop serà caixa o faixa. De res serviran els pactes de partit per després del 27. Bé potser per conformar un nou Govern autonòmic, en cap cas per acabar el procés.

Dues propostes se’ns va presentar, una unitària, de país i transversal, l’altre de partits. Tothom te dret ha fer i proposar el que vulgui, però treballar amb la possibilitat de perdre les eleccions del 27, és el que pot passar si el que prevaleix és el partidisme pur i dur. Nosaltres, hi de forma insistent treballarem per la “Llista de País” i cada dia que passa tenim més arguments per defensa-la.

0 Comments

BARCELONA CAPITAL DE LA REPÚBLICA CATALANA.

21/1/2015

0 Comments

Sembla que l’Alfred Bosch no ha entès que el que ara ens juguem és la llibertat de Catalunya per decidir el que vulguem per sempre més en el concert de les nacions lliures. Independència si o no. L’alcaldable republicà, comença ha fer declaracions, si més no, més pròpies dels hooligans que del que ara toca. “Cal evitar que Barcelona és converteixi en un dic contra la Independència” diu en Bosch, hi ho diu referint-se a l’alcalde Xavier Trias i rebla la seva dita dient, “que també cal evitar que la ciutat és converteixi en un fre per al procés”, i és queda tant tranquil.

L’Alfred Bosch, no insinua, ens està dient que la proposta d’en Trias és antiindependentista. Deu ni do. Entendríem que l’alcaldable per ERC digues que te un programa municipal força distant i diferent del que proposa en Xavier Trias. El que no és entenible i edemes condemnable és dir que ERC és la garantia pel que procés tiri endavant i el d’en Trias no. Sobre tot quan els espanyols han pretès, per cert sense èxit, amb calumnies i falsedats, condemnar al Trias i amb ell el procés.

Sembla ser, pel que diu l’Alfred Bosch, que està més a prop dels que no volen la independència dels que si. La seva tria en aquest cas seria estrictament ideològica, en cap cas patriòtica.

Governar la ciutat cap i casal i futura capital de Catalunya, mai ha estat un tema menor. La partida amb Espanya no té empat. Guanyar ho perdre n’és la qüestió. Si ERC pretén guanyar Barcelona amb els d’Iniciativa, els de Guanyem (Podemos), i els socialistes, és tant com dir que és governaria la ciutat contra el procés. Per contra, guanyar amb els que volen la independència CDC, ERC i las CUP, és consolidar el procés. De moment els unionistes espanyols ho han entès perfectament. La Camacho demana un front espanyol i els comunistes verds (Iniciativa) ja han pactat amb Guanyem, Podemos i Procés Constituent. ERC si pretén fer fora en Trias, només ho podrà fer amb els unionistes espanyols declarats, o amb els barrejats d’esquerres. ERC sols, poden treure de 6 a 8 regidors segons enquestes i els de CiU 14 o 15. Junts poden governar amb una gran estabilitat i recolzant el procés, encara més obertament.

Xavier Trias alcaldable per CDC i de moment UDC, ha entès perfectament el que ara ens juguem i la seva proposta als despropòsits ideològics i partidistes de l’Alfred Bosch, ha estat impecable; “ell si que és veu pactant amb Bosch”. D’aquí a les municipals, guanyar l’alcaldia de Barcelona, ha de ser una qüestió d’estat. La independència de Catalunya, és construeix des de el Parlament, des de el Govern i des de l’Ajuntament de Barcelona.

Estarem amatents a les eleccions municipals, i de moment ja podem dir que la musica de l’Alfred Bosch “desafina” i la den Trias de moment només cal afinar-la una mica més.

0 Comments

SI L'OBJECTIU ÉS LA INDEPENDÈNCIA, ENS CAL LA UNITAT.

20/1/2015

0 Comments

D’aquí al 27 de Setembre, els atacs al procés seran insuportables. De dins, de l’esquerra catalana i dels unionistes espanyols. De fet tota una estratègia global contra Catalunya i els catalans, és desfermarà aquests mesos, per fer trontollar el pacte.

ERC és a priori qui ho té més pelut per defensar-se com partit. Els socialistes a Catalunya, els de Iniciativa, els de la CUP i ara la previsible aparició com actors politics de “Podemos” avocaran ERC a resituar-se permanentment. Ho amb "l’esquerres ho amb la dreta" aquest serà el clam.

No se’ns escapa que la pressió que rebrà ERC serà d’ofec. L’objectiu trencar l’acord polític amb el President Mas i CiU.

Això però no serà el pitjor. Interessos de partit i rancúnies històriques, han malmès oportunitats varies per impedir estrategies recolzades amb la corrupció i posicions ideològiques no coincidents. ERC podia haver ajudat a CDC en la seva refundació. No fer-ho ara quan encara ja temps, pot arribar ha ser la seva perdició, sobre tot quan ERC sap que sense CDC l’objectiu de la independència, és a dia d’avui una quimera.

ERC ha pretès ser la columna vertebral del procés. Calia fer-se valer. El de menys el procés. Fer costat lleialment a CDC i al President Mas, no formava part de la seva estratègia, d’aquí el rebuig de ERC a fer una llista unitària a les eleccions europees amb CDC, que hagués estat la fi d’una federació o d’un personatge que en lloc de sumar resta, i que ara té més inconvenients que avantatges. El rebuig a la proposta del President Mas al 2012 per formar part del Govern, no ha fet res més que erosionar a CDC i al president Mas. Tot plegat per arribar ara on havíem d’haver estat fa dos anys.

8 mesos és el temps per redreçar tots els errors que s’han comés hi ha de ser possible des de la base patriòtica que només ens ensortirem amb la unitat transversal dels catalans. Cal insistir que la independència no vindrà de la ma de ERC i la CUP, com tampoc de CDC. Si ho aconseguim serà perquè també hem aconseguit que CDC, ERC, la CUP i possiblement UDC, deixen de banda les diferencies ideològiques i avant posen els interessos de Catalunya al capdavant dels de partit.

ERC pot aconseguir que percepcions i apreciacions respecte la nova CDC girin com un mitjó. Cosa que pot ajudar i molt a crear climes d’unitat i de treball impensables. CDC ja no és la dreta equiparable al PP, ara ja no és ni aquella dreta. Les diferencies amb la dreta espanyola, ara ja són ideològiques, de tarannà i democràtiques. Ningú discuteix que CDC pugui tenir casos de corrupció, gairebé com tothom, però ningú a aquestes alçades pot negar que Espanya utilitza políticament i de forma desvergonyida la corrupció per trencar CDC, per acabar amb el President Mas i de retruc amb el procés.

CDC ha de fer net, i tot indica que estan per la feina. CDC ha de demostrar que tota la seva acció política ha de ser transparent i el recolzament al Govern s’ha de sustentar amb criteris d’eficiència, de consolidació del benestar social i per suposat eliminar del calendari les retallades i ERC ha d’ajudar a fer-ho possible. Destacar la desconfiança, fer seguidisme de l’estratègia espanyola i ser receptiu a les critiques de les esquerres de tot tipus per desgastar CDC i al President no és el millor camí per arribar forts al 27 de Setembre.

Les enquestes donen la majoria absoluta entre CiU, ERC i la CUP, però amb el resultat no ni ha prou. Després del 27 caldrà fer un Govern, caldrà implementar el full de ruta, caldrà que Europa tingui clar que és la majoria de catalans els que volen la independència. És obvi per tant, que si aquets 8 mesos no s’aprofiten per donar la imatge clara que la unitat és possible, podríem ven be prendre mal i no poc.

0 Comments

JUNQUERAS CRIDA A VIGILAR CDC I AL PRESIDENT.

19/1/2015

0 Comments

Segons el diari “ara” del 18 de Gener, Junqueras manifesta “obertament la desconfiança” als de CDC i per extensió al President Artur Mas. La seva crida dirigida als militants i quadres del partit, no té escletxes. ERC ha de tenir el seu discurs, en cap cas supeditat al de “CiU”. Sobre tot mana als seus consellers nacionals, “marcar de prop CiU i intentar que siguin els republicans els que portin el timó del procés sobiranista”.

ERC vol convertir el 27 de Setembre com la consulta definitiva. El President Mas creu que si la comunitat internacional demana validar el resultat amb un referendum, s’haurà de fer. Un desencontre que fer-lo públic no només no ajuda, sinó que visualitza uns acords més aviat precaris.

Per acabar d’arrodonir-ho, l’Oriol Junqueras vol fer net. De fet en Junqueras va més enllà que fins i tot la “gran justícia espanyola”. Junqueras ha sentenciat que l’Oriol Pujol és un corrupte i que li fa fàstic que persones amb càrrecs rellevants s’hagin lucrat. De moment l’Oriol Pujol només està imputat i tothom sap que vol dir això: “Que de moment no és culpable de res”.

Si ERC vol la independència de Catalunya, cosa que no dubtem, aquest no és el millor camí. Desconfiar ara del President Mas i de CDC, només pot tenir un objectiu; preparar el camí, per fer que les eleccions del 27 de Setembre siguin unes eleccions de partit.

Des de aquest bloc, farem tot el contrari, treballar per la Llista de País com l’única eina que pot guanyar a unionistes i espanyols.

ERC a les eleccions del 2012, ja van situar la desconfiança, amb l’argument de la corrupció, per tal que fracassés la proposta de CiU. Fins i tot van donar sense dir-ho validesa a l’informe apòcrif de la UDEF espanyola, avalat pels ministeris d’interior i d’hisenda, acusant al president Mas de corrupte. Aquest cop la desconfiança no estarà en el camp del President Mas, segur que caldrà buscar-la en altres indrets.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili