Blog Archives

UNA ANÀLISIS EXTEMPORÀNI.

29/9/2015

Cert, no és el resultat que ens hagués agradat. La majoria absoluta per Junts pel Si no ha pogut ser. Els ciutadans ahir van decidir els resultats que tenim. Res a dir. Només felicitar-nos per dos qüestions, prou rellevants, que segur marcaran un abans i un després.

La primera, i prou destacable, és que hem fet de la diada electoral una festa de la democràcia. Amb una participació de més del 77 % de l’electorat, zero incidents. Ni fractura, ni divisió, ni fronts matussers, la festa va ser complerta.

La segona, és que els 62 diputats de Junts pel Si, de moment, sumats als 10 de la CUP, ens dona que per primer cop al Parlament de Catalunya, els independentistes tenen 72 diputats i que són una majoria Parlamentaria inqüestionable. Independentistes que no autonomistes, ni encaixistes, ni federalistes ni de terceres vies.

Nosaltres i com que no practiquem la hipocresia política, no ens en alegrem de la pujada de Ciutadans, ans al contrari. Altra cosa és que per cortesia ciutadana els puguem felicitar.
Els Podemitas, que han utilitzat als catalans com ratolins de laboratori, pel l’assalt a la Moncloa, han rebut i de valent. Són la quarta força empatats amb 11 diputats amb el PP. Iniciativa que abans en tenien 13, constata que de res els ha servit posar-se en mans d’una nova marca mediàtica. ICV, ha iniciat el penós camí del seu ocàs. “Catalunya si que és pot” que pretenia ser la segona força parlamentaria, ha recollit un més que sonor fracàs. Caldrà estar amatents al paper de l’Herrera i la Camats de cara als esdeveniments politics immediats.

Dels socialistes espanyols, ben poca cosa en podem dir. L’Iceta que se’ns dubta és un bon jan, creiem que encara no s’ha na adonat que els seus votants, liquiditats els catalanistes del PSC, són els que mai voldran la nació catalana. Els que els és igual si tot és decideix a Madrid i aquí res. Són aquells que ahir eren republicans i avui monàrquics, però espanyols. Ens referim al PSOE que poc a poc va prenen possessió en detriment del PSC. En resum, són i per damunt de tot i de qualsevol cosa, espanyols. Potser per aquella dita; “ho són perquè no poden ser altra cosa”. Seran, i també ho creiem fermament, els primers en “defensar la República Catalana” quan arribi el moment. Tot i que encara no ho sàpiguen.
Els del PP, que no deixen de ser l’altra cara de la mateixa moneda espanyola, a l’altra hi és Pedro Sánchez dient que per defensar la unitat d’Espanya ell i el PSOE estaran al costat del PP i del govern del Rajoy. “Tanto monta monta tanto”. Cap sorpresa, tant per uns com pels altres som terreny conquerit. Tenen un sostre electoral en caiguda lliure. No seria descartable fins i tot que a les eleccions espanyoles del Desembre el PP fos el Titànic modern a Catalunya.

Del que més ens alegrem i sabem que aquest aspecte és emotiu i no en te gens d’analític, és que els que queden d’Unió, ja són Historia, i certament amb més pena que gloria. Han fet la seva feina. Han arrossegat un bon grapat de catalans al no res. No són comptats al servei de Catalunya. No serveixen ni per Catalunya ni per els Duran, Espadalers o Pelegrins. Els seus vots han servit per comptar-los com NO’s i per impedir que el bloc per la independència sumés. Com dirien aquells; “trabajo cumplido mi capitan”. Totes les enquestes els hi deien, zero. Els hi era igual. Han complert sobradament amb l’objectiu: vots comptats com NO a la llibertat de Catalunya i afebliment del catalanisme en general. L’únic aspecte positiu, és que cap d’ells, els que ara manen a UDC, tornaran a viure del “momiu” i fins i tot probablement hauran de tancar la barraca. Aquest 27 de Setembre el partit de Carrasco i Formiguera ha mort.

Ens queda la CUP, grans triomfadors, en termes politics i electorals. De 3 diputats han passat a 10. Si res no canvia, ara encara ballen un o dos diputats, la CUP tindrà la clau de molts armaris. Potser de masses. És evident doncs que una alta responsabilitat els hi cau a sobre.

Nosaltres de moment el que fem és insistir amb un fet i és que de moment és que volem la independència de Catalunya som majoria absoluta al Parlament amb 72 diputats i per tant celebrem-ho com cal.

Els pactes que ara hauran de fer Junts pel Si i la CUP, el seu anàlisis i possibilitats, ho deixem per més endavant. Ara a gaudir de la victòria.

0 Comments

27/9/2015

1 Comment

VOTARÉ SI.

25/9/2015

0 Comments

AQUEST DIUMENGE VOTARÉ SI HI HO FARÉ PER JUNTS PEL SI.

Si, aquest diumenge 27 votaré SI a la independència, Votaré als de Junts pel Si com els únics que poden garantir un procés democràtic, legítim i inqüestionable. Votaré Si, perquè n’estic fart de l’Estat espanyol i dels espanyols que m’insulten per ser català. Votaré Si en memòria del pare, víctima del feixisme franquista. Votaré Si pels meus fills i el meu net i pels que vindran. Votaré Si, perquè després de tres segles de ser subjugats per una monarquia borbònica, tenim la possibilitat de tornar a ser lliures. Votaré Si per construir el país que no ens deixat. Votaré Si en memòria dels que ja no hi són. Votaré Si perquè malgrat la barreja i mestissatge que practiquem els catalans, Espanya no ens a entès mai. Votaré si perquè és “el vot de la meva vida” i votaré Si perquè mai més ningú decideixi per mi.

0 Comments

ELS CÒMPLICES NECESSARIS.

23/9/2015

0 Comments

La Espanya borbònica, absolutista, decimonònica, imperial, dictatorial, centralista, funcionarial, i ara des d’una pretesa democràcia, no vol perdre els seus privilegis. Els de sempre. El que els permet decidir-ho tot.

Els espanyols convençuts d’aquesta Espanya, són el nucli dur que controlen l’Estat i que difícilment cediran a pretensions democràtiques del centre o de la perifèria. El problema és prou seriós perquè tothom ho tingui clar, i és que ara al segle XXI, la frase de Simone de Beauvoir, és ara mateix d’una rabiosa actualitat: “L’opressor no seria tant fort sinó tingues còmplices entre els oprimits”

A Catalunya, segons època, els còmplices amb l’opressió s’han definit com botiflers i quinta columnistes. Ara la subtilesa d’un Estat i una Espanya que vol mostrar-se com un “país modern i democràtic” i davant el repte català serà fàcil ubicar-los.

Dir que l’Espadaler és un botifler, és arriscat i fins i tot inadequat. Ell vol el que vol i no s’ha n’amaga. El que no és gaire entenedor és que ho faci des de la pretensió de que l’Espanya descrita canviarà. De fets i màrtirs Unió en té uns quants com per repensar-ho. Els que segueixen l’Espadaler i en Duran i Lleida, en cap cas els posaríem en la categoria de còmplices, doncs els seus privilegis estan a la mateixa alçada que els de Madrid. Sobre tot en allò que fa referència al modus vivendi. A la de botiflers si. Són part de la mateixa dreta i casta espanyola caduca.

Als que situem com còmplices del sistema i sense embuts, són els del PSOE, Podemos, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya Verds. Són aquets els que entren de ple i de forma acurada en la definició de “còmplices”.

Còmplices del franquisme per abjurar d’una República democràtica. Còmplices per donar patina de legalitat a la dictadura franquista i el seu genocidi particular, físic i cultural. Còmplices d’acceptar una Monarquia imposada després de ser foragitada pels ciutadans de l’Estat espanyol el 14 d’Abril del 1931. Còmplices per acceptar una Constitució que determina el que volia Franco i que situa a l’exèrcit per damunt de la democràcia. Còmplices de callar quan el Govern espanyol amb diner públic salva les entitats bancàries privades i permet al mateix temps desnonaments i preferents. Còmplices per estar als consells d’administració d’empreses que paguen salaris de misèria als seus treballadors. Còmplices per situar-se al costat oposat don és situen els ciutadans i les seves voluntats.

D’aquells que venen de fora per fer la seva campanya, poca cosa en podem esperar en termes democràtics, i depenent del moment, som nazis o “amigos para siempre”. Són els d’aquí, els que són còmplices necessaris perquè la mentida, l’engany i la por pugui arrelar en el si de la bona gent catalana. Són els Icetes, els Rabells, els Coscubieles, els Herreras, les Camats, els que han pres partit, i no ha favor de la democràcia i de la voluntat popular. Han pres partit al costat del manteniment de l’Espanya de sempre. Al costat de la CEOE i Foment del Treball, del Banc d’Espanya i d’empresaris sense escrúpols capaços d’amenaçar als seus treballadors si no voten No.

Aquets són els còmplices necessaris i sense cap voluntat de canviar. Els hi és igual si el Pedro Sánchez diu que Catalunya no és una Nació. Els hi és igual si diu que ell mai acceptarà un Referendum d’autodeterminació. Els hi és igual si al costat del PP s’oposen a que el català sigui oficial a Brussel·les. Els hi és igual si Catalunya paga i no rep. L’únic que no els és igual, és tenir que renunciar al seu estatus personal, que saben que amb una República catalana no serà possible.

És per això que ara gosen sense embuts lluir la roja i gualda franquista i borbònica i és confirma la dita aquella de que qui paga mana. Són en definitiva els còmplices necessaris.

0 Comments

FINS I TOT HE DUBTAT. UN MOMENT.

22/9/2015

0 Comments

Tot un Estat i les seves institucions, - Congrés, Senat, Govern, Tribunals, Banc d’Espanya i la Lliga professional de Futbol.

Unes quantes Comunitats o regions espanyoles, Galicia, Extremadura, Andalusia, Castella en boca dels seus Presidents.

Una part de la societat civil espanyola, PP, PSOE, UPyD, Izquierda Unida, Podemos, Ciutadans, Fundació Francisco Franco, les FAES, ICV, més el que queda d’Unió.

Més la gran Patronal espanyola CEOE, i la catalana Foment del Treball, els sindicats CCOO i UGT espanyols, empresaris varis com el de Freixenet i Pronovies i la gran Banca.

Més la premsa espanyola, ABC, La Razón, El Mundo, El Pais, La Vanguardia, El Periódico, acompanyats d’unes quantes cadenes de televisió, TV1, TV2, La Sexta, T-5, A-3, 13TV, i de ràdios, Onda Radio, La SER, La COPE, i més.

Han fet que per un moment, només per un moment em fes la pregunta; “i si els que volem la independència anem errats”. Han calgut cinc segons, només cinc segons, per recordar a personatges com Gandhi, Martin Luther King, Rosa Parks, Nelson Mandela, Harriet Taylor Mill, Desmond Tutu, Zapata, l’home del tanc de Tiananment, George Washington, John Adams, Thomas Jefferson. Tots ells tenien un denominador comú, “la dignitat” per lluitar per conceptes tant clars i democràtics com la llibertat i la capacitat del dret a decidir el seu destí. Han estat certament cinc minuts diabólics.

Hem arribat on som per tot un grapat de fets ignominiosos vers els catalans. Cap reacció sorgeix si no existeix l’acció. Espanya i els seus espanyols que defensen l’Estat des de els seus estaments, són els únics responsables del trencament de un pacte imposat, però a la fi acceptat. Han estat les seves accions, el que ens han dut on som ara. Prohibir que el català sigui oficial a Brussel·les i Madrid. Votar a Brussel·les contra el corredor del mediterrani. Menysprear la voluntat dels catalans des de un Tribunal. Maltractar-nos permanentment amb insults i una catalanofòbia promoguda. Voler espanyolitzar als nens i nenes catalans com feia Felip V i Franco d’infausta memòria. Escanyant-nos legalment i econòmicament. Combaten com eix del mal la nostre immersió lingüística que ens ha cohesionat com mai. Són arguments perquè la dignitat catalana i els catalans diguem; fins aquí i que la festa s’ha acabat.

És cert que, salvant honroses excepcions, Espanya ens guanya a l’hora de fer por. L’imperi angles també feia por a Gandhi i als colons americans i va perdre. També és cert, que l’aposta ara no és pot comparar amb la que el nostre President Macià va proposar i que contemplava una República catalana dins de la federació de Repúbliques Ibèriques. Però també és cert que ara ja no pensem amb Espanya, per reformar-la ni per modernitzar-la. Ara volem la República catalana pels catalans amb un nou projecte prou definit i molt lluny de les misèries espanyoles i deixar als espanyols que decideixin el que vulguin.

Han estat els meus cinc segons més miserables de la meva vida. Demano perdó públicament per una debilitat, a rel d’unes pressions vingudes dels missatges de la por i l’odi. Trair al meu para, mort per lluitar per ser lliures i per una societat més justa. Trair la memòria del meu President Lluis Companys assassinat per ser el President de Catalunya. Trair la memòria de tots aquells que encara reposen als vorals de carreteres defensors de la democràcia. Trair als meus fills i nets per no haver lluitat per un País millor, més democràtic i mes just, no m’ho hagués perdonat mai i per això el 27 i per primera vegada a ma vida decidiré si vull que Catalunya sigui un Estat independent o no i jo he decidit que per dignitat personal i col·lectiva el Si és l’opció.

0 Comments

L'ESQUERRA ESPANYOLA NI ÉS D'ESQUERRES NI PROGRSISTA.

19/9/2015

0 Comments

A diferencia d’Europa, a Espanya, el concepte progressisme sempre s’ha associat amb les esquerres. L’antifranquisme va ser d’esquerres i potser per això les dretes que durant 40 anys van fer-li suport, al Franco, tenen a Espanya mala peça al teler. A Europa i com que després de la segona guerra mundial van fer net, les dretes tenen pedigrí democràtic i les grans coalicions, com ara a Alemanya, entre dretes i esquerres ho demostren i entren dins de la normalitat democràtica.

Com que Espanya és diferent, “Spain is diferent”, i com que en cap cas és va fer net, la tendència natural és associar a les dretes amb un passat ben negre. La llàstima, és que la dreta espanyola, no ha aprofitat el capot de les esquerres i sectors progressistes espanyols per modernitzar-se.

La dreta espanyola, cofoia del seu franquisme, mai hi ha volgut renunciar-hi. D’aquí la seva intransigència quan disposa de majories parlamentaries absolutes. És normal que les seves accions, en el millor dels casos siguin impositives o judicials. Per tant, és gairebé impossible encetar estadis de comprensió, acords i complicitats per culpa de la seva pròpia essència.

És de les esquerres espanyoles que ens queixem, i de que ens fem creus. Ser d’esquerres a Espanya sempre ha estat sinònim de progressista. Per tant, és escandalós veure com l’esquerra espanyola es situa al mateix bàndol a l’hora de no reconèixer el dret de qualsevol poble (Kosovo), en aquest cas el català, a decidir el seu futur (se’n diu Dret d’Autodeterminació) i ni s’immuten.

El debat del dia 17 a “8TV de can Cuni”, canal d’un “Grande d’España, compte de Godó”, entre partits i alguns candidats, a més de ser clarivident va ser esperpèntic. Deixant al marge en Raúl Romeva de Junts pel Si, i la CUP, causava vergonya aliena la concordança d’objectius que no de programa. El Programa no explicat va quedar reduït a la “corrupció i als problemes reals de la gent”, amanit amb la proposta sempiterna de diàleg i l’acord amb Espanya. Matisos a banda, PP, PSOE, Ciutadans, Podemos i el que queda d’Unió, va quedar clar que la seva aposta és continuar dins d’Espanya. Queda confirmat, que el seu progressisme s’ha diluït en el debat independentista. El que decideixi amb els vots el poble català els hi sua. Cap d’ells va dir que acceptaria el resultat legítim d’un mandat provinent de les urnes.

Les esquerres espanyoles ni són progressistes, ni practiquen la solidaritat internacional. Als fets em remeto. De fet, observar el silenci davant el tractament de nazis als catalans, i que Catalunya pateix una corrupció generalitzada, ens entristeix. Podríem dir que ja res en sorprèn, però mentiríem. Ara callen davant els atacs de la gran patronal espanyola i una part de la catalana, més la gran banca espanyola, a que els catalans puguem decidir el nostre futur, quan pressionen per condicionar el vot. Els gran aliats de l’esquerra espanyola, ara no és el poble ni la classe treballadora, ara ho és la patronal i la gran banca. Com dèiem veritablement esperpèntic i decebedor per tots aquells que han lluitat per una societat més justa i encara i són i per la memòria dels que no.

La independència de Catalunya, podria fer el que no ha aconseguit l’esquerra espanyola, emancipar d’una vegada per totes als ciutadans dels pobles de Espanya en general i a la classe treballadora en particular, però ben mirat aviat ja no serà problema nostre.

0 Comments

ESPANYA SOTA UNA GRAN ENCREUADA.

18/9/2015

0 Comments

Situar a tothom amb claredat, en política, és metafísicament parlant, gairebé impossible. Habilitats dialèctiques, discursos preparats, i tot ben amanit, és el que s’ofereix , però que no necessariament lliga amb el missatge de la veritat.

La bona gent andalusa, extremenya, castellana, gallega, aragonesa, valenciana que vol ser i se’n considera espanyola, faria bé en assumir que Catalunya se’n va. Si, ja ho sabem que no vol dir físicament, però si mentalment i legalment. A la pràctica vol dir que Espanya haurà de manegar-s’ho per surti’ns-en. Malgrat que els contraris facin veure que tot plegat és una aventura planificada pel President Mas, constatem que el procés és irreversible i tant s’ha val que duri 18 mesos o cinc anys.

Catalunya, potser com diuen “astrònoms ministerials i viatgers del temps troglodites”, vagarà per l’espai pels segles dels segles, però qui quedarà amb un problema terrenal i ben gros és l’Estat espanyol i Espanya. Un indicador ho diu tot, el del atur.

De res o ben poc, a banda de fer autovies sense cotxes, aeroports sense avions, PER’s, trens d’alta velocitat i altres vaga-te-les, per modernitzar, formar treballadors i millorar la cultura en general, han servit els fons de la Unió Europea, anomenats fons estructurals (fons estructurals; 1 Fons Social Europeu 1960, 2 Fons Europeu d’orientació i Garantia agrícola 1964, 3 Fons Europeu de Desenvolupament Regional 1975 i 4 Instrument Finançer d’orientació de la Pesca 1993, suposen més de 250.000 M€). Espanya és hores d’ara lluny dels ràtios dels països del centre d’Europa. Els ajuts segur que han servit per millorar el nivell de corrupció a molts indret de l’Estat. Fins i tot per construir submarins que no suren.

Al que anàvem. Un Estat que obté uns ingressos impositius de quatre comunitats en positiu, vol dir aportadors nets, i 11 en són receptores netes i 2 que no aporten i de vegades reben (Euskadi i Navarra), a la practica és un Estat en fallida técnica. Les Comunitats de Madrid, Catalunya, País Valencia i les Illes Balears, sustenten tot l’Estat espanyol i el que se’n deriva.

No entrarem en discussions econòmiques, ni PIB’s, ni balances comercials i fiscals, ni macro i micró economia. Ho deixem pels savis de la matèria. Però si que en farem cas del Col·legit d’Economistes de Catalunya i de Catedràtics internacionals que expliquen i demostren que Catalunya financerament és viable. Als mateixos se’ls hauria de demanar o fer la pregunta, de si Espanya sense Catalunya i de facto Euskadi i Navarra és viable.

L’altra pregunta que s’escau és podrà Espanya retornar el deute, que hores ja supera el 100 % del PIB espanyol. Una Catalunya independent, situa un escenari d’algunes incerteses, cert, però les de Espanya, poden fins i tot ser infinitament superiors.

Potser aquest és l’entrellat de tot plegat. Espanya potser no és viable com Estat sense Catalunya i per ocultar el que seria un desastre econòmic espanyol, afegeixen el tema sentimental.

L’exemple que ho diu tot, ve de la Galicia governada pel PP. Sense vergonya el President gallec és capaç de dir que tenen unes escoles com mai, d’un nivell comparable als millors estàndards europeus, i afegeix que Catalunya no és pot independitzar. Una barreja estranya, però en el fons no tant. El que estava dient és que sense Catalunya difícilment podrien tenir el sistema d’ensenyament que tenen. Res d’agraïment a Catalunya, que no cal, però un reconeixement, encara que fos petit no estaria de més.

Ens diuen que no podrem pagar les pensions, que ens faran fora d’Europa i de l’euro, que és desmantellarà l’estat del benestar, que la Generalitat pot pagar les factures gracies als espanyols i al FLA, que som espanyols i que això no ho canviarà ningú, i que mai podrem decidir res al marge de tots els espanyols, és la llei.

La resposta és evident. Si som una carrega, si costem diners als espanyols, si no volem ser espanyols, només existeix una proposta que vingui d’Espanya: ADEU I JA HOS HO FAREU. Però no, ens volen a dins i el motiu del perquè als catalans cada dia se’ns fa més evident, i no són precisament per causes amoroses, són estrictament de poder, econòmiques i identitaries.

El 27, serà quan els catalans els hi direm democràticament que s’ha acabat el bròquil i ja ens trobarem quan calgui i estiguin disposats. Com sempre, amb nosaltres hi poden comptar, però mai més com abans, en el futur serà de tu a tu.

DOCUMENTS.
Viabilitat economica del nou Estat:
Joan Tugores, catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona; la viabilitat de la Catalunya Estat és inquestionable.
Kenneth Rogoff, excap del Fons Monetari Internacional; Catalunya independènt seria un país dels més rics del mon.
Gary stanley, premi Nobel d'Economia el 1992; la independència de Catalunya de Espanya no seria cap desastre.
Erling Kydland, Premi Nobel d'Economia el 2004; Catalunya independent tindria el mateix creixement espectacular d'Irlanda.

Suport documental:
L'ECONOMIA CATALANA EN L'HORITZO 2010
Jordi Pons i Ramon Tremosa
LIFE ON THE RECEIVED END
Matthew Tree, London Schokl of Economics.
ES VIABLE TENIR ESTAT PROPI
Cercle Català de Negocis.
EL DÉFICIT FISCAL DE CATALUNYA AMB ESPANYA: UNA ANÀLISI DIVULGATIVA.
Xavier Sala-Martin.

ENCARA NO HEM LLEGIT UN SOL DOCUMENT QUE DIGUI QUE ESPANYA SENSE CATALUNYA SIGUI VIABLE.

0 Comments

CARTA ABIERTA A LOS ESPAÑOLES DEMÓCRATAS.

17/9/2015

0 Comments

Es de normalidad en la época que nos ha tocado vivir, ajustarnos al día a día. Todo es rápido i consecuentemente exigible. Quiero un coche o cambiarlo y lo quiero ya. En la España nación franquista, lo que aprendimos fue a callar y a no opinar. Dicen los que luchan y por Cristo que lo hacen, que para mantener privilegios históricos, no hace falta que la “mayoría silenciosa” opine, el resto tampoco. Quizá es peor. Opinar no es necesario, ni ha sido elemento a modificar. Con el voto cada cuatro años, ahora nos dicen que es suficiente, antes ni eso. Son los elegidos para decirnos lo que podemos hacer y lo que no. Jamás hubo planteamiento para que la ciudadanía “españoles” mejorara día tras día i año tras año mejoras democráticas, analíticas i de comprensión.

Existen indudablemente las esencias sentimentales y ideológicas. Estos aspectos se convierten previa manipulación, en la defensa de ciertos intereses i privilegios. De hecho, una Nación no es más que un conjunto de intereses. El problema viene cuando esos intereses se convierten en particulares.

Cualquier ciudadano del mundo, lo que quiere para él y su familia es vivir en las mejores condiciones y si es posible acotar ese hecho y blindarlo. La gran emigración, al margen de los refugiados de guerra, que recibe Europa, sucede precisamente por el hecho simple y llano de querer vivir al completo como cualquier ciudadano europeo. Es de justicia reconocer que tienen todo el derecho.

Lo que se está dilucidando ahora en Catalunya, no es tanto si somos parte de la España nación franquista, el que se discute es quien tiene el derecho sobre un pueblo, en este caso el catalán. Estamos convencidos, y no existen documentos que puedan avalar que el pueblo catalán haya hecho la guerra a los gallegos, o a los vascos, ni tan siquiera a los castellanos. Siempre ha sido al contrario, por un motivo u otro. Senzillamente porque no teniamos derecho ni formaba parte de nuestra cultura.

Cierto es que ahora, siglo XXI, las cosas del día a día, no son como antaño y eso nos permite ser civilizados y dirimir antagonismos, en Europa, sin consecuencias desagradables.

Volviendo a los “derechos” sobre quien quienes o un pueblo deben tener, los catalanes y no es ninguna novedad somos de los convencidos de que nadie puede tenerlos. La practica a España nación franquista, ha sido precisamente lo que ha ejercido en el tiempo, incluso ahora lo ejercen, eso sí embadurnada con dosis “democráticas”. España hoy és un Estado sin una separación de los poderes publicos meritoria.

La contienda que tenemos entre manos, Catalunya y España, para los españoles con derechos se tercia en el terreno de la posesión. Catalunya es de España, cual propiedad privada y no, Catalunya es de sus habitantes y lo son en tanto que pueblo determinado a serlo. La discusión no se centra si Catalunya es España o no. La discusión, que no reconocerán los de la España nacional franquista, es sencillamente la capacidad reconvertida en poder para decidir todo. Poder para imponer leyes, y todas las observaciones necesarias para preservar los privilegios de unos pocos, que es lo que ahora sucede en España.

Uno de los argumentos falaces que usan los amantes de sus privilegios es que ellos son garantía de todo. De hecho no dejan de decirnos que son los únicos preparados para que no nos perdamos. Son los que deciden donde hay que gastar y donde no o menos. Son los que deciden que está bien y que está mal.

Catalunya al 1977 entendió y en unas condiciones muy adversas, que lo mejor era aceptar la propuesta franquista para avanzar en democracia. El problema surge, cuando los herederos del franquismo y después del 1978 imponen su Constitución. El Artículo 8 lo dice todo, y pretender, aun con pinceladas democráticas que la España antigua ha de imperar, suponía que antes o después el conflicto estaría servido.

O decido yo o decides tú. Antagónico i simple. Esta es la cuestión. La pretensión, que nunca imposición de los catalanes, era inicialmente repartirnos la capacidad del reparto. Los catalanes unos ilusos, nadie que lo ha tenido todo que continua teniéndolo todo, solo puede cambiar, si asume conceptos democráticos, como participación, transparencia y separación de los poderes públicos. Por tanto estaba cantado, ninguna renuncia a la capacidad de decidir i imponer.

Que una representación del Parlamento catalán, humildemente pida al Congreso español que se nos deje poner las urnas y la respuesta sea no, visualiza indudablemente que los amos del derecho a decidirlo todo continua ubicado en Madrid. Nada tiene que ver con otro hecho que no sea democracia sí o no.

La encrucijada del pueblo catalán, después de una sentencia del Tribunal Constitucional, por encima de la voluntad popular expresada en un Referendum, era obvia, o acatábamos y renunciábamos a nuestros derechos, o escogíamos el camino de la defensa democrática de nuestros derechos. Catalunya mayoritariamente decidió confrontación democrática y la composición de los últimos Parlamentos y gobierno lo demuestran.

Catalunya, ha decidido y seguramente el 27 de Setiembre quedara confirmado que quiere decidirlo todo. Los españoles demócratas harían bien en ver que la confrontación democrática, en ningún caso es para violentar a nadie, sencillamente lo que pretendemos es gobernarnos y decidir todo aquello que suponga mejorar la sociedad. De hecho estamos convencidos que continuaremos practicando la solidaridad con el resto de los pueblos de España, pero con un cambio substancial la decidiremos los catalanes, igual que si tenemos que ceder soberanía a favor de la Unión Europea también lo decidiremos nosotros.

No hay otra cuestión o decidimos nosotros o lo hacen los que quieren mantener por los siglos de los siglos unos derechos que no han de ser suyos. Por cierto, situación que en ningún caso favorece a los intereses de los pueblos de España.

0 Comments

CAP NOU GOVERN ESPANYOL ENS RECONEIXERÀ.

15/9/2015

0 Comments

PP, el PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias, amb 299 vots negatius, contra 47 Si i una abstenció, rebutjaven des de el Congrés espanyol, la petició formal i democràtica, del traspàs competencial per fer un Referendum o consulta, fins i tot no vinculant. De res va servir que CiU, ERC i ICV, amb un mandat clar del Parlament i representat la majoria del Parlament i de la voluntat popular, fessin la petició. L’únic argument pel No, va ser que la Constitució “no ho permetia”. De fet i sense que potser ells ho sabessin, ens estaven dient que Espanya té una Constitució antidemocràtica. La que no vol posar urnes. La que no vol saber l’opinió dels ciutadans.

Oblidar-ho, i oblidar que un Tribunal espanyol va fer sentencia, corretegin el que els catalans via referendum havien aprovat, és una temeritat. De fet tant el PP com el PSOE han tingut temps, escenaris, necessitats de governabilitat, suficients com per haver iniciat camins federalistes amb reconeixements identitaris com per no ser on som ara. Els fets i les accions, tossudament ens han confirmat que no hi ha res a fer. Estan capficats i decidits i res els aparta del seu objectiu; la Nació espanyola única i gens diversa. No cal parlar-ne més.

Estem en campanya electoral i tot està meridianament clar. Estan els del Si a la independència, i els altres. Dels altres, cal destacar, que un bloc és va definint com els que no volen canviar “l’estatu quo” actual, PP i Ciutadans. Aquests mai, reconeixeran que Catalunya és una Nació i la seva proposta electoral és més Nació espanyola i acabar amb el President Mas i CDC.

Els del PSOE, ja fa temps que van deixar el PSC tirat com una burilla, són els representants de la nova demagògia i l’engany. Capaços de fer “conferencies” on aproven que Catalunya no és una Nació (Granada) i que volen un Estat federal i proposen “reformar la Constitució”. No diuen el que s’ha de reformar. Pitjor, diuen que ells han de guanyar el Govern espanyol per fer-ho possible, i callen sobre el que suposa qualsevol canvi de fons constitucional. Se’ls veu el llautó. Silenci sobre blindatge de competències, Silenci sobre noves competències i silenci sobre cap model de finançament. La proposta federal abstracta que proposen és un bluf. Per cert, ni tant sols proposen modificar la Constitució per abolir l’article 8 que diu que l’Exèrcit espanyol és el garant de la unitat de Espanya, per sobre dels poders politics i democràtics.

Són els de Catalunya “si se puede”, de tots els contraris a la independència, els pitjors. Diem això des de posicions objectives i demostrables. Són els únics que poden fer el que el PP i el PSOE, sense cap legitimitat moral no pot fer, aturar el procés independentista.

Va ser Joan Herrera qui en nom del Parlament i del seu partit, ICV, un dels que va rebre la sonora bufetada dels espanyols, dient-li que mai acceptaran que Catalunya és una Nació i per tant cap subjecte polític, i menys amb el dret a decidir. ICV com eina gastada i amb poques possibilitat de ser govern, sinó és pactant amb d’altres (primer i segon tripartit) (a Barcelona amb els socialistes i ara amb Podemos), definitivament a renunciat al dret a decidir. Dir-nos que el dret a decidir està lligat indefectiblement a que a Madrid governin els enemics de la casta, és a dir Podemos, i de President Pablo Iglesias, és directament tractar als catalans d’imbecils. Per molts malabarismes contables que l’Herrera i cia puguin fer, i partint de la base que ni PP ni PSOE volen que Catalunya faci i exerceixi el dret d’autodeterminació, hauria de reconèixer que Catalunya no podrà fer front, seguint com fins ara, a les exigències socials, donat que qui decideix sempre és Madrid.

Estar a favor del Dret a decidir, i esperar que Madrid decideixi, és de “perogrullo”. Madrid fa temps que ha decidit, i la decisió la patim tots els divendres quan el PP retalla, legisla i judicialitza la política a Catalunya. Queda clar als catalans ni aigua.

Els de Podemos que hores d’ara ja és notori i públic que no PODRÂN canviar ni la monarquia, ni l’exèrcit, ni la casta capitalista, ni la Unió Europea, ni la dèria anticatalana que rebem des de Espanya, no són aliats ni tàctics ni estratègics per que Catalunya faci el seu camí. Ells ho han dit clar, Dret a decidir, amb acord amb els espanyols, però treballant per que Catalunya sigui un tros més d’Espanya. Podemos no és cap tercera via, ni cap alternativa per canviar l’estatu quo. Podemos és el recanvi populista com la Syritza, per anar a pitjor, però per continuar amb la vella política.

Barcelona en comú ens ha mostrat que el seu camí no és el de la llibertat de Catalunya. La disciplina de vot exercida per evitar l’entrada de Barcelona a l’AMI, és el reflexa del que diem. Catalunya si que és pot, comparteix el mateix punt que ja és en comú amb el PP, PSOE, UPyN, Ciutadans i el que queda d’Unió, Són contraris al Procés Constituent que se’n deriva del full de ruta i contraris a la independència de Catalunya. Pensar, creure’s que Podemos són o poden ser aliats, de moment és tant forassenyat com pensar que el 28 ja declararem la independència. Tot i que ens agradaria per allò de que quan abans millor.

Per cert, Podemos, tant anti casta i anti corrupció, no gasta ni una ratlla o paraula contra el PSOE la seva corrupció i altres afers a banda. Deu ser que tot és perdonable si el que prima és la refracció a la democràcia i al dret d’autodeterminació dels catalans. També pot ser que tenen clar que a Espanya i pel que diuen les enquestes governar podria estar en mans del PSOE i Podemos, tot i que molt ens temem que faran llufa a favor del PP i Ciudadanos. Estaria bé que Pablo Iglesias que va d’antropòleg, ens definís si els del PSOE són casta o no. Seria la forma de que els bons jans de “Catalunya si que és pot” veiessin que el de menys és Catalunya i el de més la seva Espanya.

0 Comments

ENS HO HEM DE CREURE.

13/9/2015

0 Comments

Diuen els directors de campanya electoral, que tot el que és faci en campanya va orientat als indecisos i fins i tot als que habitualment no voten. Una part de raó tenen. Ara be, trepitjant el carrer, les coses no són ben be així. Els convençuts, del “bàndol” que sigui, difícilment canviaran el sentit del vot, i els indecisos, busquen sota les pedres excuses per no dir, mullar-se o identificar-se per cap causa. Són el gruix del que tant se’ls hi en fot qui guanya o qui perd. Seran els petits detalls els que els arrossegaran a votar, si és el cas, i a prendre partit.

Els petits detalls, són el que poden decantar quina papereta prendran. Junts Pel Si, ho està fent be. És una candidatura plena de detalls. Els arguments politics i projecte, hores d’ara tothom els sap. Ara ens toca ser curosos amb el detalls.

Un detall, és evitar les desqualificacions personals. Tenir una actitud inclusiva és cabdal. Explicar que el que volem fer és per tothom també. Que el que fem és per millorar les condicions de vida està bé, però explicar els detalls del perquè hem agut de retallar i assumir-ho, porta implícit part del perquè volem la independència.

Fer autocrítica també és cabdal i incidir-hi demostra capacitat per corregir futurs errors. ERC, per exemple va intentar millorar el sostre competencial amb els socialistes i els de Iniciativa. No se’n van sortir i el problema segur que no va ser només del tripartit, a Espanya governaven els del PSOE i no van ajudar. ERC va prendre consciencia de que la partida no és podia jugar amb socis autonomistes i espanyols. CiU, antiga federació, perquè hores d’ara en queda només el rastre municipal, actor principal de l’encaix a l’Estat espanyol, ja fa dies que fan autocrítica. Fins i tot el President Mas, ha reconegut que ells eren la màxima expressió autonomista, ells eren la tercera via, i amb una gran lleialtat institucional i d’estat. Amb el PSOE i el PP. Explicar que s’ha intentat tot, al dret i a l’inrevés, no només és un detall, és l’acceptació argumentada que amb l’Espanya del PP i PSOE no hi tenim res a fer.

Catorze dies de campanya, on els convençuts ens toca donar el cop d’efecte. Visualitzar l’opció de Junts Pel Si, s’ha de convertir gairebé amb una obligació. Una xapa, un pin, un cartell ens ha d’acompanyar fins el 25.

El lema de Junts Pel Si, “el vot de la teva vida”, s’ha de traslladar al conjunt de la societat. Tothom a d’arribar a creure’s que si, que és el vot que pot canviar-ho tot. Fins i tot els dubtosos s’ho han de creure, i fer-ho possible depèn només de les actituds i per ara practiquem les millors. Continuem així fins el dia 26. El 27 tot estarà dat i beneit.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

November 2023
October 2023
September 2023
August 2023
July 2023
June 2023
May 2023
April 2023
March 2023
February 2023
January 2023
December 2022
November 2022
October 2022
September 2022
August 2022
July 2022
June 2022
May 2022
April 2022
March 2022
February 2022
January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili