La Espanya borbònica, absolutista, decimonònica, imperial, dictatorial, centralista, funcionarial, i ara des d’una pretesa democràcia, no vol perdre els seus privilegis. Els de sempre. El que els permet decidir-ho tot.
Els espanyols convençuts d’aquesta Espanya, són el nucli dur que controlen l’Estat i que difícilment cediran a pretensions democràtiques del centre o de la perifèria. El problema és prou seriós perquè tothom ho tingui clar, i és que ara al segle XXI, la frase de Simone de Beauvoir, és ara mateix d’una rabiosa actualitat: “L’opressor no seria tant fort sinó tingues còmplices entre els oprimits”
A Catalunya, segons època, els còmplices amb l’opressió s’han definit com botiflers i quinta columnistes. Ara la subtilesa d’un Estat i una Espanya que vol mostrar-se com un “país modern i democràtic” i davant el repte català serà fàcil ubicar-los.
Dir que l’Espadaler és un botifler, és arriscat i fins i tot inadequat. Ell vol el que vol i no s’ha n’amaga. El que no és gaire entenedor és que ho faci des de la pretensió de que l’Espanya descrita canviarà. De fets i màrtirs Unió en té uns quants com per repensar-ho. Els que segueixen l’Espadaler i en Duran i Lleida, en cap cas els posaríem en la categoria de còmplices, doncs els seus privilegis estan a la mateixa alçada que els de Madrid. Sobre tot en allò que fa referència al modus vivendi. A la de botiflers si. Són part de la mateixa dreta i casta espanyola caduca.
Als que situem com còmplices del sistema i sense embuts, són els del PSOE, Podemos, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya Verds. Són aquets els que entren de ple i de forma acurada en la definició de “còmplices”.
Còmplices del franquisme per abjurar d’una República democràtica. Còmplices per donar patina de legalitat a la dictadura franquista i el seu genocidi particular, físic i cultural. Còmplices d’acceptar una Monarquia imposada després de ser foragitada pels ciutadans de l’Estat espanyol el 14 d’Abril del 1931. Còmplices per acceptar una Constitució que determina el que volia Franco i que situa a l’exèrcit per damunt de la democràcia. Còmplices de callar quan el Govern espanyol amb diner públic salva les entitats bancàries privades i permet al mateix temps desnonaments i preferents. Còmplices per estar als consells d’administració d’empreses que paguen salaris de misèria als seus treballadors. Còmplices per situar-se al costat oposat don és situen els ciutadans i les seves voluntats.
D’aquells que venen de fora per fer la seva campanya, poca cosa en podem esperar en termes democràtics, i depenent del moment, som nazis o “amigos para siempre”. Són els d’aquí, els que són còmplices necessaris perquè la mentida, l’engany i la por pugui arrelar en el si de la bona gent catalana. Són els Icetes, els Rabells, els Coscubieles, els Herreras, les Camats, els que han pres partit, i no ha favor de la democràcia i de la voluntat popular. Han pres partit al costat del manteniment de l’Espanya de sempre. Al costat de la CEOE i Foment del Treball, del Banc d’Espanya i d’empresaris sense escrúpols capaços d’amenaçar als seus treballadors si no voten No.
Aquets són els còmplices necessaris i sense cap voluntat de canviar. Els hi és igual si el Pedro Sánchez diu que Catalunya no és una Nació. Els hi és igual si diu que ell mai acceptarà un Referendum d’autodeterminació. Els hi és igual si al costat del PP s’oposen a que el català sigui oficial a Brussel·les. Els hi és igual si Catalunya paga i no rep. L’únic que no els és igual, és tenir que renunciar al seu estatus personal, que saben que amb una República catalana no serà possible.
És per això que ara gosen sense embuts lluir la roja i gualda franquista i borbònica i és confirma la dita aquella de que qui paga mana. Són en definitiva els còmplices necessaris.
RSS Feed
