ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA REPÚBLICA, O LA FEM ENTRE TOTS O NO LA FAREM (Carles Puigdemont)

31/10/2018

0 Comments

 
Picture

En Sergi Sabria, i en nom de ERC ha dit i està escrit que no. ERC no accepta una candidatura unitària tot i que qui l’encapçala-li sigui l’Oriol Junqueras. Traduït i amb contundència en Sabria, en nom de ERC, diu que els vots de la gent que no tingui pedigrí d’esquerres a Catalunya no els volen. Sembla que a les municipals volen fer el mateix.

Oriol Junqueras per acabar de reblar el clau diu que ERC s’ha d’obrir als republicans espanyols i anti repressius. Republicans i anti repressius espanyols que podem comptar de forma molt minsa i que han callat davant de la repressió desfermada de la Espanya dels borbons contra els catalans.

A ERC se’ls hi en fot el clam del carrer, el que pensen i proposen des de la ANC i Òmnium. També se’ls hi en refot el que demanen insistentment els Presidents Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez ex president de la ANC, però el mes greu si cap és desmerèixer als milers de catalans i catalanes que el dia 1 d’octubre sense demanar carnet de res hi eren defensant la democràcia, les urnes i el dret a decidir per Catalunya.

Si ERC és torna a creure cants de sirena anirà directament als penya segats. Millor que miri el seu cor. El President Carles Puigdemont, ahir, a la constitució del Consell per la República, a nosaltres ens hagués agradat que fos “de”, o va deixar clar: La República o la fem entre tots o no la farem.
​

No calen més anàlisis, ni més observacions per saber que ens enfrontem a un Estat pre democràtic, on les forces obscures del franquisme encara tenen un espai de poder indescriptible. Ens enfrontem al executiu espanyol, al legislatiu, al poder judicial, al poder repressiu (policial), al mediàtic espanyol i del que n'estem segurs és que només els podem guanyar amb la Unitat. La resta partidisme en estat pur.


0 Comments

LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA CATALANA

29/10/2018

0 Comments

 
Picture

És cert, la varem proclamar, la República, però la tenim suspesa per decisió pròpia.

És una obvietat que només amaguen, els que tenen altres interessos, que “independència”, “unitat” i ara “llibertat presos politics”, sempre han estat els crits de les nostres grans manifestacions.
​
També tenim la certesa, ja històrica, de que els partits per la independència, bàsicament els que és diuen d’esquerres, mai han volgut altra unitat que la d’esquerres.

Els de les CUP no la practiquen ni amb els d’esquerres. La seva puresa ideològica ho deu prohibir. Els de ERC una mica més pragmàtics i en funció de les pressions ciutadanes, l’accepten però amb condicions tant titàniques que acaba sent una unitat tant “falsa” com impostada.

La dreta democràtica. Són tots aquells que no estan amb les esquerres, acostumen en aquest aspecte de la unitat ser més intel·ligents i generosos. Units guanyem l’objectiu superior. Separats guanyen els adversaris o enemics. Sempre.

Que la Colau sigui alcaldessa tothom sap perquè. Sembla que els de ERC i tornen. Si ho tornen fer, a les properes eleccions,  cosa que ens debilitaria i faria possible que ella o el Valls, siguin els propers alcaldessa, és mereixerien un càstig electoral demolidor.

És provable que els independentistes sobiranistes no guanyem les 947 alcaldies de Catalunya, però si a tots ells ens presentem per la República, amb els programes de govern adequats, i el que és més important sota un mateix paraigües, estem convençuts que el resultat pot ser extraordinari.

Qui podria negar-nos, si aconseguim, una victòria irrefutable a les eleccions municipals per la República, que ens hem guanyat el dret a recuperar les declaracions i lleis del Parlament per implementar, ara si, la República. Ningú.

Els de les CUP no són cap alternativa guanyadora a les eleccions municipals. Els de ERC tot i tenir unes enquestes favorables, com sempre que interessa, tampoc són alternativa general. Els del PDeCAT, tot i tenir ara la supremacia heretada de CDC amb més alcaldies de Catalunya, el seu desgast polític, més la repressió que rep per la “traïció” a Espanya, pinta que no seran les eleccions més triomfants per ells.

Ni la ANC, ni Òmnium participaran com organitzacions a les eleccions municipals. Ni volen ni poden. Junts per Catalunya tampoc va ser una candidatura per restituir i guanyar unes eleccions autonòmiques imposades.

Que ens queda doncs per afrontar els nous reptes democràtics com són les eleccions europees, les municipals, i probablement unes autonòmiques que per cert caldria reconvertir altra cop en plebiscitàries. Doncs un escenari dividit, repartit i tant mancat d’idees com d’una estratègia guanyadora.

L’aparició de la Crida, amb elements de la ANC, amb una proposta potent de Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez, i una definició programàtica, que caldrà referendar-la al seu Congres, és potser la proposta política que posi fi a la desunió i estratègies variades.

D’inici, és més que provable que les direccions de ERC i les CUP és posin de cul. Una part del PDeCAT també. Ara be, ates que les proclames populars són irrefutables, i que és podria donar la paradoxa d’una lluita caïnita entre independentistes, ERC i les CUP hauran de decidir. Amb la unitat per la República o amb el partit per continuar amb l’autonomisme.

La Crida apunta maneres, i avui la Consellera Elsa Artadi i membre fundacional de la Crida, sense embuts diu que Oriol Junqueras és un bon candidat per encapçalar la candidatura unitària a les eleccions europees. Ahir Carles Puigdemont, Quim Torra i Oriol Junqueras van entomar la proposta del ex Conseller Vendrell per manifestar-nos a Europa. Aquest és el camí.

Era urgent una proposta aglutinadora del independentisme i que la facin tres Presidents és un encert, però que siguem el poble els fundadors, encara ho és més. Una proposta per la República. Sense cap altra voluntat. A favor del partits. Contra ningú pensi com pensi.

La Crida per guanyar la República a les tres properes eleccions, les municipals, les europees i les autonòmiques. La victòria incontestable a les tres concurrències, no és només sinònim de republicanisme, ha de ser el darrer pas i pot ser-ho, per la República catalana i el seu Estat.


0 Comments

CONVERSACIONES RAPIDAS EN EL SALÓN DEL REINO

27/10/2018

0 Comments

 
Picture

-. Oye Juan, sabes perfectamente que el camino pactado va dando sus frutos. Hemos desactivado la mala leche del partido, bueno del todo no, ya sabes lo de los jarrones chinos.

-. Si Pedro, tienes razón, pero hemos de ser capaces de dar un paso más. Cargarnos al Rajoy a cambio de nada solo te favorecía a ti. Cumplimos exquisitamente para que nadie pudiera argumentar que nuestro apoyo era a cambio de algo.

-. Estoy de acuerdo Juan pero has de saber que tengo elecciones convocadas por la “Sultana” y no puedo visualizar argumentos que ella y  toda la caverna utilizara si le van mal.

-. Joder Pedro, es que si no hay resquicios lo tenemos “fotut”. Vaya, lo que te digo es que no podéis dejar que aquí los catalanes crean que el apoyo a los PGE son a cambio de nada.

-. Mira Juan, con mis declaraciones diciendo que no veo rebelión, que potenció la bilateralidad y que empiezan a caer millones, de momento es lo máximo que puedo hacer, sobre todo teniendo al Consejo de Estado en contra, a la Abogacía del Estado en contra, al Poder judicial donde tú sabes que esta y un PP i Ciudadanos trabajándose la pinza.

-. Coño Pedro, pero no es suficiente. Piensa que el juicio puede ser un detonante incontrolado que no nos interesa y nosotros necesitamos tiempo, mucho tiempo. Vaya que te lo has de montar para que tengamos los argumentos adecuados para vender el producto.

-. Juan has de entender que las presiones además de ser variadas son muy potentes y que cualquier paso en falso puede poner fin a la legislatura cosa que supondría que vuestra estrategia y la nuestra se iría como decís vosotros a “can pistraus”.
​
-. Bueno Pedro lo que tu digas, pero piensa que los del Carlos se mueven y coño parece que con viento favorable y eso nos jode a ambos. O movernos o sucumbir. Habrá que tomar otro café.


0 Comments

NEGOCIAR ELS PGE NOMÉS TÉ UNA TRADUCCIÓ: NORMALITZACIÓ AUTONOMICA

26/10/2018

0 Comments

 
Picture

La reflexió immediata desprès que Espanya envies a la presó i exili als nostres polítics,  que em va venir al cap va ser incontestable; Continuar amb la meva vida, com si no hagués passat res, o treballar perquè tothom sabés que per una vegada els nostres representants legals i legítims, que havien complert i amb escreix amb el contracte programa proposat: Referèndum o Referèndum, llei de transitorietat jurídica i proclamació de la República, i que per haver-ho fet són a la presó i exili, s'ho mereixien.

Sense voler-ho ni desitjar-ho, la veritat és que soc culpable d’haver “normalitzat” més del que hagués volgut el fet que els presos i exiliats mantinguin la seva situació. Mentrestant jo faig i participo a festes majors, celebracions variades, espectacles humorístics, cine, teatre, espectacles esportius, vacances, i tot un grapat d’activitats socials sense límit, amb la virtut afegida de que cada dia dormo com un nadó, ells són a la presó i exili.

Sembla que amb uns quants polítics que denunciïn la situació, amb uns quants tertulians que també ho facin, els convençuts, els advocats i alguns dels mateixos presos i exiliats, en tenim prou. Doncs no. No puc demanar que la vida personal i social desaparegui. Són molts els condicionats familiars que fan complexa la no normalització. El que si podem demanar, i és el mínim, és escoltar als que pateixen presó i exili.

Avui Jordi Sànchez, ho ha deixat meridiana-ment clar, i amb un missatge a la parròquia directiva de ERC i PDeCAT. Ell no és cap element de negociació i que no varem fer el Referèndum per aprovar uns pressupostos espanyols.

És vergonyós que tingui que ser un presoner qui ens recordi que no podem normalitzar, acceptant i fent polítiques autonòmiques a canvi de la submissió i un reconeixement, que sembla,  amb els espanyols mai tindrem.

Com diu la Clara Ponsatí, avui més que mai hem de clarificar qui vol la independència i qui vol normalitzar per eixamplar. No sabem quan, perquè qui convoca les eleccions, de moment, és el President, el que si sabem és que les eleccions més aviat que tard seran indispensables. És l’única resposta per evitar més normalització i submissió.


0 Comments

ELS NOUS ACTORS DE LES CUP DESCONCERTATS

24/10/2018

0 Comments

 
Picture

David Fernández, Arrufat, Gabriel i Baños, mai van deixar passar qualsevol acció que servis, des de les institucions o carrer, per conscienciar i dir-nos que la independència era el camí.

Una consulta, el 9 de Novembre del 2015, convocada des de el Govern presidit pel MH Artur Mas, sense cap més intenció que la de comptar-nos, va tenir el suport de les CUP. Inicialment no de ERC i ICV, els comuns no existien.

David Fernández i desprès del èxit del 9N, una certa conjunció astral entre la petita i mitjana burgesia catalana i els sectors més antisistema, però patriotes, ens feien somiar que endegar el procés cap a la independència era possible. En Mas i en David és fonien en una abraçada i posaven la primera pedra pel dret a decidir.

Carles Riera, ho admetem, és conseqüent  amb l’idear-hi  cupaire, però mantenir-lo no serveix per proclamar, implementar o fer efectiva la República. Volien restituir i com que ERC no va voler, ara són oposició. El president Carles Puigdemont és per ells el President legítim. Tenen tota la raó. Ni Jordi Sánchez, ni Jordi Turull ni Quim Torra eren la seva alternativa, però una vegada ERC imposa la seva estratègia des de el Parlament, només quedava una opció, eleccions i sembla que ningú las volia. Les CUP tampoc.

Internacionalitzar el conflicte ho han fet i amb nota els exiliats. Despullar les misèries del “estat de dret espanyol”, feina de tots, ha estat el següent pas, i malgrat les desavinences, deu nido la tasca que hem fet.

Majoria Absoluta al Parlament. Un Govern autonòmic, si, però bastant efectiu. Un President, Quim Torra que diu el que diu, i que reconeix al President Carles Puigdemont com el legítim, és si més no l’escenari millor per resistir fins els judicis. Fins i tot ara les eleccions las convocarà el President Torra.

Quatre diputats, que diuen voler la independència, no haurien de  condicionar-ne 66, i ates que el president Carles Puigdemont, és qui proposa el Consell de la República amb els Presidents Quim Torra i Jordi Sánchez i La Crida, no ser-hi no és només un lleig, és un desastre i un tret als peus, que segur incidirà amb la nova oportunitat que són les eleccions municipals del 2019.
Els de les CUP farien be en repensar la seva estratègia. Mantenir-ne tres és un suïcidi polític, dos també però amb dos existeix la possibilitat que els descol·locats finalment triïn República i quan abans millor.
​
Llençar un President a la paperera de la historia. Forçar una moció de confiança, i abstenir-se per investir President, el 21 de Desembre, va suposar que les CUP passessin de 10 diputats 4. Un nou desconcert, malgrat les enquestes, podrien ven be suposar el darrer cop de gracia.

Picture

0 Comments

October 23rd, 2018

23/10/2018

0 Comments

 
0 Comments

LA CRIDA L'EINA DEFINITIVA PER LA REPÚBLICA CATALANA

22/10/2018

0 Comments

 
Picture

Unitat és el gran referent de les manifestacions dels catalans a favor de la independència. Concepte que els partits practiquen endogànicament i rebutgen quan no controlen.

L’historial per aconseguir una certa unitat, no la que molts voldríem, és tant vergonyosa com frustrant. Junts pel Si va costar deu i ajut i com sempre els de les CUP tocant el flabiol. A les darreres europees cada escu pel seu compta. A les darreres municipals també. D’aquí que la Colau, una unionista, sigui alcaldessa.

ERC el PDeCAT, i les CUP, pel que diuen i fan només volen guanyar per mantenir-se. Uns amb luxes i altres amb xiruques.

De res ha servit que la ANC, Òmnium i l’AMI hagin fet crides reiterades des de les direccions i del carrer a la unitat. Sembla que un cert sectarisme partidista s’ha instal·lat a les direccions dels partits difícil de superar.

Tothom ho sap però ningú encerta com aconseguir la unitat que és l’eina que ens pot fer guanyadors. Ara be, malgrat tot, sembla que per fi hem descobert el camí, ho si més no pinta bé.

Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez, han conclòs que la unitat només és possible si tenim clar l’objectiu i que per arribar-hi ningú ha de renunciar als seus principis ideològics.

Com organitzar-nos per guanyar eleccions. En cap cas per fer politiques autonòmiques. Organitzar-nos per la independència. Desprès ja vindran els temps de les lluites electorals per aplicar les nostres politiques. Tot plegat és el trencaclosques a resoldre.

Cap partit pot guanyar per si sol. Cap partit por fer politiques republicanes, justes, catalanes i solidaries si abans no tenim assolit el dret a decidir-ho tot; La Independència.

La Crida pot ser, creiem que hauria de ser, l’eina que no vol liquidar partits, l’eina per guanyar eleccions i la independència. L’eina capaç de dirigir i establir l’estratègia més aproximada per conquerir l’Estat català.

Sempre hem cregut, creiem que de forma general, que el nostre conflicte l’haurem de resoldre amb urnes. Ara també sabem que amb el PP, PSOE, Ciutadans mai tindrem un Referèndum pactat. El que digui Podemos és irrellevant, mai governaran a Espanya la seva única nació.

La Crida per guanyar i clarificar les properes eleccions que seran autonomistes però que les podem convertir en constituents, si ERC, el PDeCAT i les CUP no hi són.
​

La Crida per guanyar, si podem a tots els municipis, i convertir-les en plebiscitàries per la República.

Les nostres armes per guanyar, sempre seran politiques, de justícia, de raons i d’UNITAT. Només ens cal acceptar que ara ja no és el moment dels partits, és el moment de la ciutadania i d’un nou “poder organitzat” que ha de prendre democràticament les institucions i el carrer i tot sembla indicar que la proposta de La Crida, pinta com l’eina adequada. Unitat per guanyar la República catalana, ni més ni menys.

Picture
0 Comments

PRESIDENT QUIM TORRA AIXÍ NO ANEM BE

18/10/2018

0 Comments

 
Picture

La decisió va ser unànime. On hi hagin urnes allà hi serem. El 21 de Desembre hi varem ser i contra tot pronòstic unionista varem guanyar i per majoria absoluta.

Volíem restituir, un govern efectiu i tenir com mirall l’1 d’octubre i el 27. Tristament avui, hem de reconèixer que ni hem restituït, ni hem implementat la República, i una part del independentisme ja ha oblidat que varem fer el Referèndum. Ernest Maragall a la BBC.

No hem restituït a ningú ni al president Puigdemont ni a cap dels seus Consellers. Junts per Catalunya no ha complert aquesta part del compromís electoral. De moment per tot el que pertocaria per implementar la República i efectivitat autonòmica de govern, diríem que no gaire o gens.

És obvi que els col·locats, seguin les directrius del Junqueras i el seu pinyol, van decidir que la nova estratègia, en cap cas depenia del 1 d’octubre. Eixamplar obeint. Aquesta és la nova o vella màxima de ERC.

No ens ho inventem. Els fets són tossuts i la hora clarificadors. És el president del Parlament Torrent ( militant de ERC) qui s’oposa a la investidura del President Puigdemont. És el mateix personatge que fen una interpretació matussera judicial impedeix, amb la concurrència dels actors del 155, que els diputats exiliats i empresonats de JxC mantinguin tots els seus drets. És el mateix qui sanciona que deixin de cobrar el seu salari com diputats. És qui sanciona la pèrdua de la majoria al Parlament.

Paral·lelament, el nou relat de ERC evidencia un allunyament al objectiu de la República i fins i tot gosen proposar-nos un nou “Estatut Autonòmic Confederal” (Joan Tardà). L’Iceta proposa un nou Estatut i assumir que la “festa s’ha acabat”. Sembla que estan força coordinats.

JxC vol i dol. Desautoritzats pel Parlament. Evidenciats per ERC. Tractats pels de les CUP com revisionistes autonomistes. El més greu però, és veure com des de el Govern els Consellers manifesten dues estratègies sense complexes. Els de ERC volen un govern efectiu, autonòmic clar, i és reuneixen amb ministres i responsables espanyols, per normalitzar i omplir la cistella dels peixets.

Reunions que només serveixen per saber que el PSOE fa exactament el mateix que el PP . Però insisteixen, han assumit que amb l’autonomisme és viu prou be com per no renunciar-hi.

Podrem allargar la unitat fictícia que existeix al Govern. La del Parlament finalment ha quedat trencada públicament. En cap cas, però aquest Govern no podrà legislar sinó és en termes autonòmics.

Justificar que heu de mantenir aquest Govern fins el judici, ára mateix és una temeritat. El govern del PSOE, amo de la fiscalia general no retira càrrecs. L’advocacia del Estat manté la seva persecució. El català no serà oficial a la UE gracies al PP i PSOE. La SSS serà premiada pel Pedro Sánchez i el Pablo per la seva direcció repressiva contra Catalunya i el 155 nomenant-la membre del Consell del Estat. La Hisenda espanyola, manté el control sobre les despeses del Govern de la Generalitat.

Són tot un cúmul de fets que avalen que ERC, admet que la seva proposta eixampladora només és possible acatant la legalitat del regim del 78.

Només és possible reconduir el desastre on estem, amb decisions de risc i de prou calat polític que deixin clar al govern espanyol, a la Unió Europea i al mon, que estem disposats i convençuts per fer el  que no varem fer el 27 d’Octubre del 2017. “Signar els Decrets necessaris i adequats per activar la Llei de transició jurídica i implementar la nova legalitat amb la proclamació definitiva del Estat català en forma de República”.

Fer-ho és possible tenim la majoria al Parlament. 34 diputats de Junts per Catalunya, 32 de ERC i 4 de les CUP. I qui no vulgui fer-ho que ho digui i si són més de 2 diputats, perdent la majoria, que tot Catalunya sàpiga quins són els que volen República amb costos, o autonomisme amb genuflexions.

Ni tenir presos, ni exiliats, ni persecució judicial i policial, ni pressions per aconseguir unes almoines autonòmiques, ni eixamplaments eteris, poden acabar amb el dret legítim de decidir el nostre futur, i a fe de deu els catalans legalment i amb una llei aprovada pels nostres representants escollits democràticament i legalment ho varem fer amb el Referèndum del 1 d’octubre.
​
No prendre decisions només ens pot donar descrèdits, desencisos i frustracions. Decidir autonomisme o República, ara n’és la qüestió, la resta fer bullir l’olla i admetre que l’estratègia de ERC ha guanya
t.


0 Comments

PERÒ QUE COLLONS FEM A MADRID ELS INDEPENDÈNTISTES

15/10/2018

0 Comments

 
Picture

Fins l’any 2010 participar, estar, pretendre negociar, pactar i sobre tot col·locar a uns quants del partit, al Congrés espanyol, tenia tot el sentit del mon.

Tots els partits de Catalunya havien assumit l’autonomisme, excepte els de les CUP que tampoc són un partit, fet que donava un cert valor “democràtic” i legitimava la transició i regim del 78.

La sentencia del TC, dient-nos que el poble català no té cap tipus de sobirania, que no sigui la que se’ns concedeix graciosament des de Madrid, ho va canviar tot. Per cert cosa que molts feia temps sabíem.

ERC, que s’autoanomenava el partit independentista de sèrie i més antic, tenia tots els números per aglutinar el moviment ciutadà per la República, i ni així. Volien ser el pal del paller i sembla que ni pal ni paller.

Els de les CUP defensors d’un tipus d’integritat, amb uns valors extraordinaris, no han entès que la nostra societat és manipulable, transversal i plena d’interessos petits i miserables, cosa que la fa tendre i profundament pacifica.

Han estat la petita i mitjana burgesia catalana, per interessos o no, els que han fet el seu pas revolucionari més gran, i malgrat els Pujol, els Lleida i els Maragall. D’autonomistes a sobiranistes, i ara si convençuts que amb Espanya i els espanyols no hi tenim res a fer.

Acabada la via autonomista, qui mes ha estat a l’alçada és qui menys ho esperàvem. Mas i el seu entorn i Puigdemont i el seu, són sens dubta els que més han arriscat i els fets ho demostren.
Tenia sentit ser-hi, a Madrid, al Congres espanyol, per aprofitar la seva capitalitat i l’obligació d’Estat perquè ambaixadors i mitjans internacionals i són obligatòriament.

Però ates que el President Puigdemont, i consellers exiliats, han internacionalitzat el conflicte, que la justícia d’Alemanya, Bèlgica, Suiza i Anglaterra els han donat la bufetada jurídica i una extensió del conflicte que passarà als anals de la UE, ja no té cap sentit continuar formant part d’un Estat del que volem marxar.

Qualsevol negociació haurà de ser de govern a govern, d’estat a estat. Mai serà un grup parlamentari, o uns diputats de partit els que facin cap negociació. Només si la màxima autoritat ho decidís. Estem convençuts que en cap cas negociarien la independència uns diputats espanyols que amaguen la se va condició de catalans vulguin o no.

Quedar-nos vol dir que legitimem els seus incompliments, el seu regim, als borbons, al franquisme sociològic i el que és pitjor legitimem una Constitució franquista que no ens reconeix com subjecte polític i una legalitat similar a la que el franquisme va imposar guanyada la guerra del 36, amb l’ajut del Hitler i Mussolini.

No decidim sobre el nostres impostos. No decidim sobre les infraestructures. No decidim sobre la nostra costa. No decidim sobre els ports i aeroports. No decidim sobre els fluxos migratoris. No decidim sobre la nostra seguretat integral. No decidim sobre com és reparteixen els ajuts de la UE. No decidim sobre el deute públic.

Ven mirat, decidir el que és diu decidir, només ho fem amb allò que graciosament ens deixen i volen. Sobre el que si decidim i que sembla prioritari pels partits, és en posar i treure personatges a les institucions publiques. Acceptar el regim del 78 ve que val una cadira i una bona soldada.

Ni una mocio de censura, ni uns presupostos espanyols, ni un govern de dretes o d’esquerres espanyol, seran proclius als nostres drets com a poble.

Ara el que tocaria si els de ERC i PDeCAT fosin uns patriotes de pedra picada, no seria entrar amb el debat dels PGE espanyol, sobre tot tenint clar l’espoli que patim. Ara el que tocaria és fer una roda de premsa explicant que Espanya i el seu Estat no tenen el mínim estàndard democràtic i que marxen per no legitimar la seva justícia, el seu Estat i una monarquia franquista.

La resta és peix al cove, la puta i ramoneta, autonomisme i genuflexió en estat pur. El pare del Raül Romeva la clava. Vergonya cavallers diputats a Madrid, que tenim presos politics i exiliats catalans al exili.


0 Comments

EL 15 D'OCTUBRE DEL 1940 FRANCO VA ASSASSINAR UN HOME BO

13/10/2018

0 Comments

 
Picture

Al 1715 acabada la guerra “victoriosa” dels borbons i Castella contra Catalunya el patriota General Moragues és jutjat, condemnat, torturat, esquarterat i per escarment, el seu cap romandrà daurant dotze anys al Portal del Mar.

Al 1909 Ferrer i Guardia creador de l’escola moderna és afusellat a Montjuic amb l’acusació d’haver atiat la revolta de la Setmana tràgica. Sense proves i falsejant el judici.

Al 1937 Manuel Carrasco i Formiguera és assassinat a Burgos pels feixistes espanyols. El seu delicte, ser un von practicant religiós, i lleial a la República.

Al 1936 Josep Sunyol president del Barça és assassinat a Guadarrama per les forces franquistes. No se’n coneix cap altra delicte que ser republicà.

Al 2017, Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raúl Romeva, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són empresonats preventivament per posar urnes i Carles Puigdemont, Comin, Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsati, marta Rovira i Ana Gabriel romanen a l’exili pel mateix motiu. Alcaldes i càrrecs institucionals i públics, també romanen investigats i acusats. Molts d’ells sense saber de que se’ls acusa.

Espartero, Calvo Sotelo, Fraga: hay que bombardear cada 50 años Barcelona.

La transició del 1978 exonera els crims del franquisme i condemna als assassinats republicans pel nou regim al ostracisme.

Al 15 d’Octubre del 1940, i acabada la guerra civil, el que va ser  President de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys, escollit democràticament, va ser assassinat per l’exèrcit franquista. El seu delicte ser català i lleial a la República espanyola.

Aquest petit recordatori ens mostra que vol dir i que representa la reconciliació i fraternitat dels franquistes unionistes espanyols d’ahir i d’avui.

La “reconciliació” franquista és va construir, finalitzada la guerra, amb assassinats indiscriminats executats pel exercit, guàrdia civil, falangistes i feixistes de les JONS. Les violacions, vexacions, furts, tortures i desapareguts als revolts dels camins, van ser durant molts anys la bona nova del franquisme. Tot això amb el vist i plau de l’Església catòlica apostòlica i romànica. Amen.

Exilis, treballs forçats i persecucions als pobles de la península, per construir la Espanya “una grande y libre” més l’extermini generalitzat de milers de republicans de tots els sectors, eren el fruit d’unes sentencies sumaríssimes fetes per tribunals militars sense cap tipus de legitimat que no fos la de les armes, la por i la repressió.

Lluis Companys se’l va sentenciar a mort sense demostrar que hagués comés cap delicte que no fos ser un President democràtic i lleial a la República. L’Església no va badar boca. La mateixa que des de el 1975 practica honors i vetlla a un assassí, Franco.

Som al 2018 i ni la transició del 1978, ni governs pretesament d’esquerres espanyols, han rescabalat la figura de Companys. A dia d’avui segueix condemnat com un delinqüent, donant veracitat i legitimant el regim franquista i fent-ho també es condemna als milers d’assassinats pel regim franquista com delinqüents.

Som al 2018 i avui tenim presos politics i exiliats, que probablement amb una farsa de judici seran condemnats a uns quants anys. Avui Espanya no afusella, però com ahir nega la democràcia i els drets dels pobles a decidir el seu futur.

Recordar i honorar al nostre President màrtir Lluis Companys, és de justícia. Però avui més que mai, hem de dir i denunciar que és una ignomínia pactar amb els que defensen el genocidi franquista.
​
És hora de dir-los que la cosa ja no va de PGE, ni de bilateralitat, ni de formes, va de principis, de dignitat i de que mai més admetrem la imposició espanyola. Per Lluis Companys, per tots els que varen donar la vida per Catalunya, pels nostres fills i pels que vindran, VISCA LA REPÚBLICA CATALANA.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.