És cert, la varem proclamar, la República, però la tenim suspesa per decisió pròpia.
És una obvietat que només amaguen, els que tenen altres interessos, que “independència”, “unitat” i ara “llibertat presos politics”, sempre han estat els crits de les nostres grans manifestacions.
També tenim la certesa, ja històrica, de que els partits per la independència, bàsicament els que és diuen d’esquerres, mai han volgut altra unitat que la d’esquerres.
Els de les CUP no la practiquen ni amb els d’esquerres. La seva puresa ideològica ho deu prohibir. Els de ERC una mica més pragmàtics i en funció de les pressions ciutadanes, l’accepten però amb condicions tant titàniques que acaba sent una unitat tant “falsa” com impostada.
La dreta democràtica. Són tots aquells que no estan amb les esquerres, acostumen en aquest aspecte de la unitat ser més intel·ligents i generosos. Units guanyem l’objectiu superior. Separats guanyen els adversaris o enemics. Sempre.
Que la Colau sigui alcaldessa tothom sap perquè. Sembla que els de ERC i tornen. Si ho tornen fer, a les properes eleccions, cosa que ens debilitaria i faria possible que ella o el Valls, siguin els propers alcaldessa, és mereixerien un càstig electoral demolidor.
És provable que els independentistes sobiranistes no guanyem les 947 alcaldies de Catalunya, però si a tots ells ens presentem per la República, amb els programes de govern adequats, i el que és més important sota un mateix paraigües, estem convençuts que el resultat pot ser extraordinari.
Qui podria negar-nos, si aconseguim, una victòria irrefutable a les eleccions municipals per la República, que ens hem guanyat el dret a recuperar les declaracions i lleis del Parlament per implementar, ara si, la República. Ningú.
Els de les CUP no són cap alternativa guanyadora a les eleccions municipals. Els de ERC tot i tenir unes enquestes favorables, com sempre que interessa, tampoc són alternativa general. Els del PDeCAT, tot i tenir ara la supremacia heretada de CDC amb més alcaldies de Catalunya, el seu desgast polític, més la repressió que rep per la “traïció” a Espanya, pinta que no seran les eleccions més triomfants per ells.
Ni la ANC, ni Òmnium participaran com organitzacions a les eleccions municipals. Ni volen ni poden. Junts per Catalunya tampoc va ser una candidatura per restituir i guanyar unes eleccions autonòmiques imposades.
Que ens queda doncs per afrontar els nous reptes democràtics com són les eleccions europees, les municipals, i probablement unes autonòmiques que per cert caldria reconvertir altra cop en plebiscitàries. Doncs un escenari dividit, repartit i tant mancat d’idees com d’una estratègia guanyadora.
L’aparició de la Crida, amb elements de la ANC, amb una proposta potent de Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez, i una definició programàtica, que caldrà referendar-la al seu Congres, és potser la proposta política que posi fi a la desunió i estratègies variades.
D’inici, és més que provable que les direccions de ERC i les CUP és posin de cul. Una part del PDeCAT també. Ara be, ates que les proclames populars són irrefutables, i que és podria donar la paradoxa d’una lluita caïnita entre independentistes, ERC i les CUP hauran de decidir. Amb la unitat per la República o amb el partit per continuar amb l’autonomisme.
La Crida apunta maneres, i avui la Consellera Elsa Artadi i membre fundacional de la Crida, sense embuts diu que Oriol Junqueras és un bon candidat per encapçalar la candidatura unitària a les eleccions europees. Ahir Carles Puigdemont, Quim Torra i Oriol Junqueras van entomar la proposta del ex Conseller Vendrell per manifestar-nos a Europa. Aquest és el camí.
Era urgent una proposta aglutinadora del independentisme i que la facin tres Presidents és un encert, però que siguem el poble els fundadors, encara ho és més. Una proposta per la República. Sense cap altra voluntat. A favor del partits. Contra ningú pensi com pensi.
La Crida per guanyar la República a les tres properes eleccions, les municipals, les europees i les autonòmiques. La victòria incontestable a les tres concurrències, no és només sinònim de republicanisme, ha de ser el darrer pas i pot ser-ho, per la República catalana i el seu Estat.
RSS Feed
