ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PRESSUPOSTOS AUTONÒMICS I LA REPÚBLICA CATALANA.

30/11/2016

1 Comment

 
Picture

Anar de la llei a la Llei. La revolució que és proposa, és lluny de qualsevol procés revolucionari que sempre esdevenien un mar de violència i sang.

Ningú amb seny pot negar que Catalunya mante des de fa més 30 anys una solidaritat imposada. Imposada malgrat que els Governs de CiU i el PSC, ERC i ICV, treballessin admeten que n’era el preu per consolidar el transit del franquisme a la democràcia, incloent-hi l’encaix de Catalunya a Espanya.

L’Estat espanyol recapta el 95 % dels impostos a Catalunya. La Generalitat només el 5%. Els pressupostos de Catalunya SÓN autonòmics. Vol dir subjectes a tot tipus de mesures que Madrid decideixi. El 70 % dels pressupostos els paga directament el govern espanyol, són finalistes. Fins i tot l’Estat se’n vanta de pagar directament a prohibidors, per exemple farmàcies, mostrant-se com els complidors i salvadors d’un desgovern català.

La quantitat d’euros que marxen cada any i que mai més no tornen, poden ser discutibles, però la forquilla i dades que tenim va dels 8.000 ME a 16.000 ME. Són molts diners. La nostra solidaritat, que de moment és infinita, ens tenalla i ens impedeix gastar més on més és necessita.

Els pressupostos autonòmics, la recaptació general per l’Estat espanyol i una solidaritat imposada, són raons i formen part del relat independentista. Després i afegim tot el que te a veure amb la identitat com poble.

Catalunya no pot fer politiques socials, redistribuir la nostra riquesa, millorar les nostres comunicacions, salvaguardar la nostra llengua, decidir com i on gastem els impostos dels catalans. En definitiva la independència només pot ser efectiva si manem a la caixa. Sense el control dels impostos i sense capacitat política per decidir no hi ha independència. L’espanyolització castellana continuarà mentrestant a Catalunya els pressupostos siguin autonòmics.

Catalunya és poderosa, deia la rumba que cantava el Peret. Som l’únic País a la Unió Europea que fem unes accions socials de records guinees. A TV3 per infermetats, la Recapta d’aliments, accions contra la pobresa, a favor d’una vivenda digna, accions solidaries internacionals...Aquesta és la combinació perfecta per Espanya. Una Comunitat Autònoma rica i uns catalans que mai han renunciat a ser solidaris amb el mon.

L’argot sindical deia; “Ens hem manifestat, hem fet vaga i hem negociat i tot plegat per la xocolata del lloro”. Volia dir que les pèrdues no compensaven els guanys. El President Puigdemont va ser clar o pressupostos autonòmics o eleccions. Té sentit, de la llei a la llei. De pressupostos autonòmics als primers pressupostos de la República Catalana. Com deia també l’Ovidi; “ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”.

El que no té sentit és entestar-nos en com millorar uns pressupostos autonòmics dels que no tenim més capacitat que aplicar la “xocolata del lloro” i poca cosa més.

Ja poden ser els pressupostos que dediquin la major despesa social mai vista. Ja poden ser els que per primer cop gravin, de moment, mes a les grans fortunes o empreses. Ja poden ser els de la recuperació econòmica. Seran uns pressupostos autonòmics controlats i fiscalitzats per l’Estat espanyol. Res més. I que ningú en tingui dubtes, seran impugnats.

Ens hauria de ser igual. És i hauria de ser un pur tràmit. Pressupostos Autonòmics controlats per Espanya o Referèndum i possiblement independència.

No aprovar aquets pressupostos, seria tant com renunciar al final del procés. Els de Ciutadans, el PP i Catalunya si que és pot, votaran no a la totalitat. Ells ho tenen clar amb aquets pressupostos, tot i ser autonòmics, la independència esdevé una realitat i més d’hora que tard. Ara només cal que tots els que volem marxar d’Espanya ho tinguem clar.
​
Ho hem de fer, i fer-ho bé. Podem ser els primers que mostrem al mon que les revolucions poden ser pacifiques i democràtiques. Només cal que anem de la Llei a la Llei. Dels Pressupostos autonòmics a la República Catalana.


1 Comment

LA CORRUPCIÓ A CATALUNYA.

23/11/2016

1 Comment

 
Picture

Els coordinadors del llibre “Llums i taquígrafs. Atles de la corrupció als Països Catalans”, David Fernández i Àlex Romaguera, ens han mostrat un tast del llibre en la entrevista que l’Andreu Barnils els hi fa al diari digital Vilaweb.

D’entrada i perquè quedi clar en política i on sigui; Qui la fa, ha de pagar, políticament i penalment si és el cas. I si ets llibertari també. També ha de quedar clar que mentrestant depenguem de la justícia espanyola, serà impossible fer net donat que la transició té de base estructural i sistèmica la corrupció franquista enquistada i perdonada reiterativament.

“Als Països Catalans hi ha 605 encausats per corrupció, 147 investigacions obertes i 700 causes per frau fiscal. Hem de suposar que al llibre és precisarà quants casos de cada corresponen a Catalunya, al País Valencia, a les Illes i a la Catalunya Nord”. Diuen.

D’entrada sorprèn el totum revolutum. A Catalunya han governat els de CiU i els del PSOE, ERC i ICV. Al País Valencia fins ara, els del PSOE i el PP. A les Illes els PSOE i el PP. A la Catalunya Nord sempre els francesos amb les seves variants ideològiques.

Separar la corrupció dels Països Catalans de la resta de l’Estat espanyol és impossible. Volgué fer-ho, és com dir que la corrupció catalana és distinta a la espanyola o de qualsevol altra indret. No és pot fer per la senzilla raó que la matriu ve la pròpia legalitat espanyola d’arrel franquista.

Del 3% s’han parla i escriurà molt. És junt amb la declaració del Jordi Pujol la baula feble dels ex convergents. Cap sentencia sobre el 3%. Cap reconeixement d’empresa al respecte. Al País Valencia si.

Ara mateix, hi els fets són tossuts, els més atacats mediàticament, políticament, judicialment i fins i tot podria ser que penalment, són els ex convergents. Mas, Rigau, Homs. Són els que han dirigit dos dels processos més importants dels darrers 10 anys. Posar les urnes i permetre la Comissió d’investigació sobre la corrupció. Per cert, mai va ser una comissió sobre els afers Pujol.

Cap sentencia que digui que CDC sigui un partit corrupte. Cap sentencia que digui que CDC s’ha finançat il·legalment. Cap sentencia al “clan” Pujol. Cap seu embargada de CDC. Seu que ja han venut i que si estes embargada no ho podrien haver fet, però que tots els adversaris politics han utilitzat per intentar demostrar l’indemostrable. Això si, estem segurs que totes les diligencies judicials que afecten a qualsevol que hagi tingut relació amb CDC seran eternes. Tothom contra CDC, ara PDECAT i que fracassi el procés.
David Fernández, és contrari al sistema. També és un ferm lluitador contra les desigualtats socials i com no contra tot allò que faci ferum de corrupció. Ara bé insinuar que Oleguer Pujol, que per cert mai ha tingut res a veure amb CDC, tenia tractes amb Ajuntaments  socialistes i que feia articles al País com si això fos delictiu, no és gens seriós.

CDC ara inexistent, força política durant molts anys a Catalunya majoritària, ho va ser per que els catalans amb el seu vot així ho decidien. És ben cert que a CDC i als antics socis, UDC, alguns, segur que de mena corruptes van fer possible que la brama generalista hagi fet forat.

Ni l’actuació del President Mas, en l’afer del ex President Pujol, ni la voluntat política mostrada per fer més inviable la corrupció, amb lleis de control i transparència han atenuat l’envestida contra tot el que representava CDC, amb la pretensió de fer-ho ara amb el PDECAT.

No és pot utilitzar, allò tant vulgar i poc consistent de m’han dit, ho diu tal, segur perquè quan el riu sona....Oblidar que la corrupció, o si més no, no fer-ne esment, que ha estat utilitzada intensament per l’Estat espanyol, les seves clavegueres i amb l’ajut inestimable de partits i mitjans, és trampós. Ni Mas és un corrupte, ni Trias ni el partit.

L’Operació Catalunya, comprovada i contrastada per la seva policia. les converses entre el Ministre Fernández i Daniel de Alfonso per planificar probes falses contra els politics independentistes, més els dossiers falsos de la UDEF, serien motius suficients per posar en dubta la tant i magnificada corrupció a Catalunya. No al País Valencia ni a les Illes. En aquestes comunitats no fa falta conspirar els que han manat sempre els uneix la unitat sagrada de la Constitució i Espanya.

No sabem qui ho diu, si en D.F. o A.R. però si és cert i la transcripció és correcta, jo si fos o formes part dels tres encarregats de la seva liquidació, la de CDC, directament els posaria una querella. Dir que qui fixa el 3% de corrupció per un finançament il·legal o altres coses, han estat els de CDC, no és per estar callat. Dir que gent de CDC sense dir qui, és va reunir amb el PNB per fer-los cinc cèntims de com anava el tema del 3% i dir que els iniciadors van ser els del PSOE, fa una ferum que deu ni do.

A Catalunya hem tingut, segur i amb sentencies judicials, corrupció. A Catalunya i per molt que legislem al respecte i com arreu, continuarem tenint corruptes i defraudadors.

Ara bé el que no és pot fer és posar Catalunya en nom dels Països Catalans al vell mig de la corrupció. Sobre tot quan per estadístiques i fets, Catalunya és l’ indret de tot l’Estat espanyol on menys corrupció tenim.

Ho hem de tenir clar, la corrupció a Catalunya s’ha utilitzat contra la independència de Catalunya. S’ha i s’està utilitzant per trencar la majoria al Parlament per la independència i s’està utilitzant per trencar Junts pel Si.
​
La memòria històrica s’ha de tenir sempre present, segur. Utilitzar-la de forma sesgada i sense dades objectivables, ni serveix ni condiciona cap futur.


1 Comment

TOTA ACCIÓ TÉ LA SEVA REACCIÓ.

20/11/2016

0 Comments

 
Picture

El dissabte els sindicats CCOO i UGT acompanyats per gent de CSQP, Podemos, membres i ex dirigents de ICV i alguns despistats de les CUP, és varen manifestar per exigir uns pressupostos, els de la Generalitat, més socials.

Manifestació tant minoritària com la d’aquells que ho fan el 12 d’Octubre, el dia de la raza. Malgrat tot és el de menys quants hi eren. L’important, el que destaca és fer una manifestació contra un Govern, perquè anava d’això, que no pot legislar ni comptar amb els recursos propis que generem a Catalunya.

Catalunya no té dret a decidir quin és el grau de solidaritat que vol exercir vers la resta dels pobles que habiten a la península. Ens la imposen. A Navarra i Euskadi no. No cal queixar-se. La pretesa igualtat dels “espanyols”, és una fal·làcia.

“Es pot fer ara”. Aquest va ser el lema de la manifestació. La sentencia dels sindicats, reunits amb el Govern ha estat contundent: “Hem vist de manera clara que ha primat més el debat d’equilibri parlamentari que el debat de quina és la política econòmica i fiscal”. Ha dit en Camil Ros de la UGT i militant de ERC, o ex. Cal saber que de moment ni ha començat el debat pressupostari.

Joan Carles Gallego, el de CCOO, ha anat més lluny; “descarta que el projecte de pressupostos actual sigui en cap cas social”. Aquest fins i tot ja nega la possibilitat d’esmenar-lo si cal.

Contundents, si, però esperpèntics amb pretensions i capacitats que no tenen i segur que no tindran mai. Els lobbys acostumen a tenir independència, i tant política com econòmica. Ni CCOO ni la UGT contemplen aquests requisits. Queda per tant clar que la seva capacitat d’influir en uns pressupostos, està lligada de mans i peus.

CCOO i la UGT, poden amb tot el contuberni podemita i esquerranós de ICV i IU, pressionar el que vulguin, però que tothom tingui clar que no fan per millorar la vida social dels que menys tenen. Ho fan per sortir del forat del ostracisme al que la societat i els treballadors els han enviat.

L’afiliació als sindicats a Catalunya i Espanya va entre un 13 i 15 %, a Europa la mitja és del 80 %. Credibilitat i una bona gestió, a més d’una consciencio col·lectiva i individual en són les claus, a més d’entendre i tenir clar que els governs tenen la legitimitat democràtica per legislar i els sindicats a la negociació amb els empresaris.

Aquí tot és a l’inrevés. Els sindicats volen incidir en els pressupostos, amb la pretensió absurda de dir on i que s’ha de gastar. La negociació amb la patronal per incrementar salaris i producció queda relegada. La gran patronal, IBEX 35, està gaudint amb apoteosis els millors beneficis dels darrers 20 anys. Sembla que aquest filo no cal tocar-lo.

Que ningú demani a la patronal repartir beneficis. I ara. Que ningú demani a la patronal que no compleixi les reformes laborals imposades. I ara. La desobediència només pels independentistes.

Sembla que CCOO i la UGT han triat i decidit, sense dir-ho obertament, que l’operació d’esquerres unionista per trencar la majoria independentista al Govern i Parlament de Catalunya és posi en marxa.

CCOO i la UGT defensen el dret a decidir. Fer-ho sense dir-nos a quin cantó és situen, és tant trampós, com falsa la seva defensa al dret a decidir.

El mon sindical pot, faltaria més, demanar millores socials i exigir que el Govern encara sigui més sensible. Ara be, quan és fa silenciant el tracte i espoli que rep Catalunya, i fen veure que a Catalunya o tenim tot i que si no fem el que calgui és per interessos de les dretes, és com a mínim d’una misèria escandalosa.

Encara és hora que veiem a CCOO i UGT fen una manifestació o convocant una vaga a RENFE – ADIF pel serveis que presten a Catalunya. Encara és hora que veiem als sindicats manifestant-se al costat dels demòcrates imputats per posar urnes. Encara és hora que veiem als sindicats renunciar a les sucoses subvencions que reben del erari públic. Encara és hora que veiem als sindicats manifestant-se per la poca inversió de l’Estat espanyol a Catalunya. Encara és hora que diguin que amb la solidaritat imposada que té Catalunya, amb el que queda i l’ofec espanyol mai podrem fer front a totes les necessitats que la societat catalana té.

Adjudicar al Govern més progressista dels darrers 37 anys la culpabilitat de les retallades i incompliments del govern espanyol, treballar pel seu desgast i trencament i fer-ho sense complexes, du a molts a la conclusió, que amb els sindicalisme actual, Catalunya ha d’esperar-ne ben poc.

Una acció com la del dissabte 19 de Novembre, denunciant i exigint a un Govern, que té molt clar quines són les prioritats, originarà una reacció que farà que molts encara s’allunyin més dels sindicats i el seu sindicalisme de carrer allunyat del que la majoria amb el seu vot va decidir.

Els sindicats i els seus dirigents poden fer tots els clams que vulguin. L’amenaça del Rabell dient que Junqueras faria bé escoltant el clam dels sindicats i les entitats socials, ens mostra amb cruesa el perfil i continguts dels que no havent guanyat a les urnes, ho pretenen imposar des de el carrer.
​
Ara, i davant la major confrontació que des de Catalunya mantenim amb Espanya, tota acció contra el Govern de Catalunya, és una acció a favor d’Espanya i el seu Govern. Els sindicats davant les seves accions i saben que les lleis supremes venen de Madrid, els diners també després de l’espoli, rebran la justa reacció dels treballadors i treballadores de Catalunya que han entès que sense independència ni millores laborals i socials ni res que no sigui més del mateix però empitjorant cada dia que passa.


0 Comments

DIGNITAT o NO.

19/11/2016

1 Comment

 
Picture

Enric Hernandez, director del Periódico escriu al seu editorial; “Una gestora, la del PSOE, volcada en los ajustes de cuentas internos”. Diari del 18 de Novembre. Aquesta frase dita  als anys 20 del segle passat i als EEUU, voldria dir que les diferents màfies passaven comptes. Comptes que només tenien l’objectiu de la supremacia delictiva i imposar la llei del més fort.

Els militants socialistes, podran dir el que vulguin, però aquí i la Xina Popular el PSOE està duent a terme l’ajust de comptes més rigorós de la seva historia. Ni amb el franquisme.

Cap unionista, espanyol de soca rel, pot negar que el PSC és avui un partit espanyol i contrari a la independència de Catalunya. Són la marca socialista espanyola a Catalunya. Ara fins i tot han perdut, abandonat, aquella catalanitat que tants èxits els havia donat.

La gestora del PSOE, no només no gestiona l’encàrrec únic que té, que és convocar amb celeritat el Congrés, sinó que executa sense miraments els designis de gerros xinesos, la baronia territorial i la sultana andalusa.

La direcció del PSC, els seus càrrecs electes institucionals, van fer el que qualsevol demòcrata d’esquerres hauria fet: Votar  NO a un partit corrupte, al seu President políticament corresponsable de la seva corrupció i en darrer terme de dretes.

No se’ls passa comptes per ser poc socialistes. Tampoc per ser poc espanyolistes. Per republicans diríem que tampoc. Per defensar la seva autonomia organitzativa, ates el que diuen l’Iceta, la Batet i en Zaragoza encara menys. Han manifestat que accepten el que vingui si això vol dir salvaguardar i mantenir el que ara mateix hi ha. Servitud.

Se’ls passa comptes perquè no han entès que primer és Espanya. Després la gent. Tant s’ha val quina Espanya. És la Espanya dels privilegis la que volen. La que premia a corruptes i conspiradors, la que fa que tot és decideixi a Madrid, la que col·loca als franquistes i veneradors de Verges. La que ara ja diu que no farà marxa enrere amb les lleis aprovades quan la majoria absoluta, amenaçant amb noves eleccions. És l’Espanya jacobina centralista que mai voldrà perdre el poder polític i econòmic, d’aquí la recentralització permanent que tenim fa estona.

És la Espanya que rebutja la democràcia i el poder dels vots i per això un TC pot més que el vots dels catalans que van aprovar via referèndum l’Estatut d’Autonomia.

Aquesta és l’Espanya que els dirigents del PSOE defensen, hi ho fan al costat del PP i Ciutadans sense escrúpols, hi ho fan perquè fa molt de temps que van perdre la dignitat com persones d’esquerres i socialistes.

Accptar “el ajuste de cuentas”, va més enllà d’unes relacions que mai han estat internacionals i d’igual a igual. Va de submissió i d’acceptar que el NO a Rajoy va ser un error. La purga només té una lectura; els socialistes de Catalunya no són de fiar.

El PSOE d’Espanya acabarà com els del PSOC. Temps al temps. Quan és defensa políticament el mateix que la dreta en nom de la nació espanyola, cap diferencia ideològica sura.

El PSC està a punt de perdre l’oportunitat per visualitzar-se com un partit d’esquerres i socialista. Mantenir l’opció federal com organització amb un partit que mai ha complert ni fet accions federalitzants a l’Estat espanyol quan han tingut el poder per fer-ho, i creure’s ara després del “ajuste de cuentas” que si, només voldria dir que els interessos personals són els que guanyen la partida.

Estar convençut d’un NO al Rajoy i acceptar “el ajuste de cuentas”, és indigne sobre tot perquè als altres diputats, els del PSOE, no rebran el mateix càstig. Als del PSC se’ls castiga per ser el Partit Socialista de Catalunya, no pel seu NO. D’aquí que alguns del “partido” proposin la federación socialista del PSOE a Catalunya. Queda clar i l’últim que s’hauria de perdre és la dignitat, si el que voleu és continuar sent un actiu polític a Catalunya. Sobre tot perquè tothom té clar que el suport del PSOE a Rajoy no ha fet més que començar.


1 Comment

TREIEM I TRIEM BÉ.

18/11/2016

0 Comments

 
Picture

De que serveix una guerra en defensa de l’estelada. Per res.

De que serveix una guerra de desobediència personal, no col·lectiva ni estratègicament consensuada. Per res.

De que serveix una baralla per uns pressupostos autonòmics, quan els diners els continua tenint i recaptant l’estat espanyol. Per res.

De que serveix una xiulada a un rei i un himne que mai ha estat el nostre. Per res.

De que serveix lluitar judicialment per guanyar una o moltes batalles que sabem perduda d’antuvi amb la justícia espanyola. Per res.

De que serveix reclamar més inversions al govern espanyol saben que als catalans ni aigua. Per res.

De que serveix mantenir-nos físicament en un Congrés que no és el nostre, que se’ns prohibeix segons quines comissions, si el que volem és la independència de Catalunya. Per res que reforci el procés, donat que la internacionalització ja és un fet.

De que serveix proposar esmenes al “Valle de los caidos” si el que volem és oblidar-nos d’un Estat, encara a dia d’avui amb reminiscències franquistes. Per res.

A Espanya, de que serveix exhibir banderes republicanes al Congrés, amb l’excusa incorporada i perdo al sistema. Per res.

De que serveix que defensem la unitat política i d’acció per aconseguir la independència. Per tot.

De que serveix que conscienciem i obrim els ulls als que encara a dia d’avui no tenen clar que sense independència, tenim un futur magre. Per tot.

De que serveix fer costat al nostre Govern, al Parlament i creure’ns  que ho fan be. Per tot.

De que serveix, fer cas i seguir les consignes i convocatòries de la ANC, Òmnium i l’AMI. Per tot i per guanyar.

De que serveix emmotllar la nostra impaciència, i esperar que el Parlament faci el seu recorregut i ens doni la nova legalitat, que serà escrupolosament democràtica i imbatible. Per tot.
​
De que serveix que aprovem els pressupostos autonòmics. Doncs ras i curt per fer possible el Referèndum o Referèndum compromès i qui vulgui altra cosa, senzillament és que no a triat bé.


0 Comments

LA CEGUESA O NO DE LES CUP.

16/11/2016

1 Comment

 
Picture

Catalunya vol majoritàriament recollir refugiats. No pot fer-ho per la senzilla raó que qui té les competències d’immigració i acords amb la Unió europea és del Estat espanyol.

Catalunya vol que rodalies RENFE – ADIF traspassi d’una vegada el servei i com que és l’Estat espanyol qui ho decideix, el més a prop a la figuera.

Catalunya vol un corredor del mediterrani, pel transport de mercaderies i persones, però no el pot fer, perquè les competències i els diners per fer-ho estan en mans de l’Estat espanyol.

Catalunya vol evitar la més mínima retallada a la sanitat i ensenyament, però qui decideix el deute de Catalunya i la recepció d’euros a través del FLA, és l’Estat espanyol.

Catalunya voldria garantir que la pobresa energètica fos quelcom que no afectes a cap català. És l’Estat espanyol qui ho impedeix perquè amb la legalitat espanyola ho poden fer.

Catalunya vol decidir com han de funcionar els ports i aeroports de Catalunya. Tasses, connexions, infraestructures i la seva vigilància i control depenen integrament de l’Estat espanyol. És la Guardia Civil qui controla les duanes i el transit internacional. La Generalitat i la nostra policia, Mossos, ni hi són, ni se’ls espera.

Catalunya que és la CA que té un ràtio per habitants inferior de funcionaris, de tot l’Estat espanyol, no pot fer convocatòries si l’Estat espanyol no dona el seu vist i plau.

Catalunya, tot i que la majoria política està pel dret a decidir, no pot posar les urnes quan vol. Només les pot posar quan l’Estat espanyol i la seva legalitat volen.

Catalunya recorre lleis i decrets del govern espanyol i tenim sentencies del seu TC a favor de Catalunya, però que mai de moment Madrid ha complert i no passa res. Per contra quan Madrid recorre i el TC els hi dona raó, no triguen ni cinc minuts en obligar-nos a complir.

Podríem establir tot un corol·lari de greuges, d’incompliments, de maltractaments i sempre acabaríem amb el mateix denominador comú. Catalunya és esclava del poder polític i econòmic pervers, d’un Estat centralitzat a la vila de Madrid, perquè som propietat pel dret de conquesta.

No podem decidir res. Be,  la neteja i alguns horaris, si. És per tant una necessitat fer de Catalunya quelcom més que un territori cohesionat. Sense politiques, sense recursos i sense la capacitat de decidir on i quan ens gastem els calerons, ho tenim magre, avui i demà, i ni cohesió ni progrés.

Els de les CUP poden reclamar i exigir més repartiment de la riquesa, general i particular. Ara be, no entendre que això és la xocolata del lloro, és no entendre res. Fer aquest repartiment en forma pressupostaria, saben que els impostos que generin se’ls endura el Montoro de torn, o és d’imbecil o de curt de gambals.

Aprovar els pressupostos, que insistim, haurien de ser els darrers autonòmics, és vital. No tant pels seus resultats, que serien pel 2018, sinó per la visualització que a Catalunya anem de debò i que esquerres, dretes, i centre han entès que sense independència ni dret a decidir ni millores socials.

Els de les CUP, no tenen cap dret a engegar-ho tot a “can pistraus”. La seva pretesa revolució social no val la independència de Catalunya i no tenir clar que sense independència, anirem a pitjor, equival situar-se ens posicions maximalistes i populistes.
​
Per fer uns pressupostos progressistes, el més justos possible i sense retallades, ens cal tenir tot el poder recaptatori i executiu. Pensar que ara podríem fer el mateix com si ja fóssim Estat, ho és estar cec o treballar per altres objectius que mai han estat explicitats.


1 Comment

BUSCH, CLINTON, OBAMA, TRUMP I CONTINUEN MANANT ELS MATEIXOS.

13/11/2016

0 Comments

 
Picture

El que passa dins dels EEUU, no ens hauria de preocupar gairebé gens. El seu imperialisme estratègic si.

Als EEUU, impera una certa democràcia, cert. Una democràcia que a dia d’avui no ha resolt el racisme, el dret com ciutadà a una sanitat universal i el dret a una educació garantida no només pels recursos familiars i una capacitat d’estudi no sempre demostrat, sinó pel dret com ciutadà és té.

Ens han volgut fer creure que als EEUU qualsevol somni és possible. Tant possible com fracassar quatre vegades empresarialment i tornar a renéixer. Donald Trump, és el prototip que millor llueix les misèries americanes. Ho te tot, fracàs i èxit, xenofòbia i racisme, populisme i mentider. Malgrat tot serà el nou President dels EEUU, potencia militar i econòmica per la gracia de Deu i d’unes guerres que mai han patit al si del seu país. Sí, sembla que als EEUU tot és possible.

Si, més de 50 milions de nord-americans han votat Trump. Sectors populars, dones i castigats per la darrera crisis global han donat una part del poder a un personatge que representa el pitjor d’una democràcia; masclisme, xenofòbia, insolidaritat, racisme. Increïble però cert. Exactament com a Espanya que més 7 milions donat el seu vot al partit més corrupte dels darrers 40 anys. Increïble però cert.

Malgrat tot, estem convençuts que la preocupació no ha de venir per qui és o no és president als EEUU. La nostra preocupació ha de venir saben que el sistema capitalista cíclic, tot i que de moment és el millor dels sistemes coneguts, s’ha de reinventar i els presidents americans ho no poden ho no volen.

El populisme, el de les falses promeses, té el terreny abonat en la mesura que les classes socials aprofundeixen les seves diferencies per un sistema controlat i vigilat pels poders que sempre han estat lluny del poder democràtic popular.

Una democràcia ho és en la mesura que la justícia social impera. Una democràcia que avui et permet viure “be” i demà no, una democràcia que fa més rics als rics i més pobres als pobres, és una democràcia, tard o d'hora en fallida.

La primera guerra i segona mundials, tenien la base econòmica com motiu per fer-les. L’anima expansionista n’era l’excusa. El capital volia subjugar i controlar els mercats emergents. Controlar els processos productius i impedir controls politics de futur va ser la veritable guerra dels que ja s’albiraven com monopolis de poder.

Als EEUU poden triar a qui vulguin de president, però cap deixarà o impedirà que els guanys legals o il·legals mundials continuïn fluint com fins ara al si del seu país. Altra cosa n’és el repartiment base dels populismes i trampolí per assolir quotes de poder.

El problema no està en qui és president als EEUU, el problema és que la globalització, les noves tecnologies i uns mercats vells saturats, exigeixen unes noves regles de joc democràtiques. El capitalisme i si és de base populista, no pot oferir res més injustícia social i insolidaritat mundial. L'altre també.

Tenim un greu problema. El capitalisme de creixement permanent i sense un repartiment just del patrimoni mundial, ens du al desastre i per tant ha de ser combatut frontalment. Si volem un planeta net i si el volem amb futur, s’ha de començar a pensar seriosament que no és pot construir sota la base armamentística i l’enriquiment d’uns pocs. Aquest capitalisme ha de morir, això si fer-ho amb reconeixements i pensant que el de menys és qui és el president dels EEUU.

Trump està content pel brexit angles. Sembla que pretén l’autarquia americana. Vol fer tanques quilomètriques. Vol tancar fronteres. Vol la supremacia. Vol extingir tractats comercials. Sembla que no vol cap mercat que no controli els EEUU. Deu ser per això que felicita Anglaterra efusivament per la seva renuncia a la UE.
​
Trump vol marcar el ritme dels esdeveniments mundials des de la supremacia americana. Ha de ser un deure dels demòcrates i d’Europa impedir-ho. Potser el temps militar americà a Europa, OTAN i bases disperses, han arribat a la seva fi. Sobre tot perquè la Unió Europea si s’ha de defensar té recursos sobrats per no necessitar del xantatge de ningú i menys d’un populista destraler com el Donald Trump. Pensem
-hi.


0 Comments

NI REVOLUCIÓ NI INDEPENDÈNCIA.

9/11/2016

0 Comments

 
Picture

“Els companys de viatge de Junts pel Si i del Govern, les CUP, han demostrat utilitzar una radicalitat impròpia del moment actual”. Diu l’Esteve Vilanova al Punt Avui del dimecres 9 de Novembre. Totalment d’acord.

Ho diu just l’aniversari del 9N, on ex líders de les CUP van saber estar a l’alçada fen possible la major confrontació amb l’Estat espanyol. D’aquí la persecució judicial inicial contra el procés i el seu lideratge.

Els successors al David Fernández i cia. han mostrat la seva peculiar forma de com ha de ser el camí per assolir la independència. Primer aconseguir el cap del qui institucionalment més s’ha la jugat, el President Mas. Després votant amb el PP, PSOE, C’s i CSQEP contra la llei dels pressupostos. Finalment, intentant situar els seus conceptes estratègics, que hem de suposar pretenen establir-los amb la Catalunya independent, ara.

Les CUP són i representen el 8,2 % amb 10 diputats als seus votants, 337.794 i amb una afiliació del seu conglomerat d’uns 3000. Tothom sap que els de les CUP tenen una sobre dimensió representativa, cosa que és va donar pel fet que la ANC i Òmnium, demanaven el vot indistintament per les dues candidatures per la independència.

Les CUP tenen la clau. La clau per fer caure el Govern. A un President per la independència ja ho van fer. La clau per situar-se com els enterradors del procés, i la clau per fer possible la independència.

El debat mai ha estat tancat. Primer la independència o primer resoldre tots i cada un dels problemes socials a més d’establir el tipus de país. Els de les CUP, per les seves declaracions, actuacions i actituds, sembla que volen primer resoldre com si fóssim independents i com si tinguéssim ja les eines i llibertats per actuar com un Estat lliure i independent.

Ni revolució ni independència. Les CUP amb la seva mística revolucionaria i de desobediència particular pretenen que la majoria d’independentistes els seguim, i això no passarà avui i potser mai. Una revolució que és pretén desobedient avui i dema, és el pitjor discurs que om pot llençar a l’univers. Catalunya i el Parlament faran lleis per complir-les. Que seriem si el que pretenem és fer un país anàrquic, sense regles, sense un cert ordre social. Doncs res, perquè no tindríem el suport internacional dels països democràtics indispensable per Catalunya i la seva independència.
​
La revolució avui, és proclamar la independència de Catalunya. La revolució demà serà construir un nou país que no s’assembli amb res a Espanya. Els de les CUP poden passar a la Historia com els valedors i herois del procés, només cal que és facin seu el crit d’unitat que el poble exigeix i que assumeixin que l’adversari major és Espanya, el seu Estat i els unionistes fincats a Catalunya.


0 Comments

ADA COLAU.

8/11/2016

0 Comments

 
Picture

Barcelona en comú, Catalunya si que és pot i En comú podem, són el mateix. Potser organitzativament encara no, però ideològicament i amb els seus objectius politics i socials si.

Sempre hem mantingut que si Ada Colau és alcaldessa de Barcelona, ho és per la manca de visió política i patriotisme. El partidisme pur i dur és va imposar i avui Barcelona és l’estàndard unionista de Unidos Podemos, de la ma d’un equip de govern podemita i pesoista.

Lluny de l’AMI. Lluny del procés i contraris a que Catalunya sigui un Estat independent. La proba del coto n’és el pacte amb els del PSOE per governar l’Ajuntament. El que no s’entén és que els de les CUP, tant indepes, recolzin a l’equip de la Colau. Be, això forma part duna altra historia.

Ara volen aprovar els pressupostos del 2017. El volen incrementar amb un 4,7%, prioritzant la despesa per combatre les desigualtats i la pobresa, i demanen la discussió dels mateixos amb tothom. Sembla, segons Pisarello, que cap dels grups a l’oposició s’ha tancat a la discussió. Que lluny dels pressupostos de la Generalitat on la posició va ser no, fins i tot a la discussió dels mateixos. La diferencia entre els pressupostos era que un el presentaven els independentistes i el municipal els unionistes, i malgrat tot els independentistes de l’Ajuntament, no tenen cap perjudici en discutir-los, esmenar-los i aprovar-los si calgués.

Cal recordar que els pressupostos de la Generalitat, eren socialment molt curosos. Contemplaven un creixement de despesa com mai en els darrers 12 anys per lluitar contra la pobresa de tot tipus, desigualtat, exclusió social, incrementant fins i tot partides a sanitat i ensenyament. Va ser igual El Grup de l’Ada Colau, CSQEP, va dir no, esmena a la totalitat i com el PP, C’S i el PSOE, és varen negar fins i tot a la seva discussió.

L’Ajuntament de Barcelona, cap i casal, capital, de Catalunya, ni està a favor del procés, ni mourà un dit per la independència de Catalunya. Tenim un problema i no és menor. Imaginem-nos que el Parlament de Catalunya desconnecta i que l’Ajuntament de Barcelona és posiciona políticament al costat d’Espanya. Tindríem un problema i gros. Barcelona té, això si, merescudament guanyat un paper internacional fora de dubtes. Un prestigi d’una magnitud que territorialment tapa Girona, Lleida i Tarragona. Sense oblidar que a Lleida governen els del PSOE i Ciutadans i a Tarragona el PSOE amb el PP. Tres ciutats, Barcelona, Tarragona i Lleida contra el procés. Poca broma.

“Els de les CUP amb només el compromís de que no és persegueixin als manters en tindrien prou per recolzar els pressupostos municipals. ERC amb la contrapartida de que al Parlament recolzin els de Catalunya i els del PDCECAT, CiU manifesten que seran els pressupostos de la confiança”.

Sembla talment el joc dels disbarats. Barcelona, que hauria de ser la capital de la República Catalana, en mans d’unionistes i sense fer absolutament res, a gairebé res, per canviar-ho.

Ja sabem que els 10 regidors del PDCECAT, 5 de ERC i els 3 de les CUP no sumen 21, però són més que 11 de B eb Comú i 4 del PSOE. També sabem que un punt els pot unir, la independència de Catalunya. I ni això. No entendre que Barcelona és més que una eina d’Estat, és fer-nos un tret al peu.

​Podemos ho va tenir clar, la seva implantació només podia ser si prenien les places municipals més importants de l’Estat espanyol. Madrid i Barcelona són un contrapoder i una plataforma institucional, política i econòmica de primer ordre. Deixar que la Colau governi sense por per la desunió dels independentistes, ho lamentarem i qui avisa no és traïdor.


0 Comments

SOCIALISTES DE CATALUNYA AMB ANIMA ESPANYOLA.

7/11/2016

0 Comments

 
Picture

Miquel Iceta torna a ser, no sabem, si primer secretari o secretari general, el triat. Ha conduit el Congres del PSC-PSOE amb mestratge i ha repartit responsabilitats pensant que encara poden ser els aglutinadors d’un “catalanisme no aventurer”. Vol reagrupar antics i nous socialistes. Per fer-ho ha situat dues premisses; la renuncia al dret a decidir i la voluntat inequívoca d’estar al costat d’un PSOE nacionalment espanyol.

Miquel Iceta va ser home de confiança del PSOE i d’en Narcís Serra Ministre de la “guerra” a Madrid durant una legislatura. Aquest fet va suposar "aprofundir en les relacions fraternals" entre el PSC i el PSOE. Eren temps on el federalisme no era una opció. Eren temps on Espanya votava fraternalment contra el català a Europa.

Segurament en Miquel deu pensar que el seu no a Rajoy, li ha donat enters politics a Catalunya. Enters que perd automàticament quan reafirma que mai trencaran amb el PSOE. Partit que ha permès que la dreta neofranquista espanyola i més corrupte de la historia torni a governar.

Iceta i el seu Congrés ja han decidit. És el que té el procés. Tothom s’ha de posicionar. Ells contra el dret a decidir i la independència de Catalunya hi ha favor d’Espanya una. Si més no els de Podemos, tot i que defensant la unitat d’Espanya, volen més democràcia i més drets pels pobles que de moment integren l’Estat espanyol. Difícil apropament augurem, sobre tot perquè l’operació dels podemites és ocupar també el seu espai polític i electoral.

Ras i curt, Miquel Iceta i els seus han decidit continuar dins d’Espanya. Han decidit que qui mani ho faci des de Madrid. Han decidit que Catalunya continuí espoliada. Han decidit que Catalunya no disposi de les infraestructures que per justícia li corresponen. Han decidit que Ports i Aeroports estiguin en mans de Madrid. Han decidit que la justícia espanyola i el nou Tribunal d’Ordre Públic, abans TC, imperi com els vells temps. Han decidit fer front al independentisme teixint les aliances que calguin i amb qui calgui. I sobre tot han decidit ser els acòlits d’un PSOE traïdor a les essències socialistes.

Queda clar, el catalanisme practicant del Miquel Iceta i els seus, només té un objectiu i potser no ho saben : Declarar-lo residual i convertir-lo en espanyol.
​
Davant d’aquesta eventualitat, no estaria de més que ERC i el PDC obrissin les portes als socialistes demòcrates. Fer-ho és tant senzill com aprofundir en propostes de caire social demòcrata, perfectament assumibles per les dues forces independentistes avui majoritàries a Catalunya.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.