Anar de la llei a la Llei. La revolució que és proposa, és lluny de qualsevol procés revolucionari que sempre esdevenien un mar de violència i sang.
Ningú amb seny pot negar que Catalunya mante des de fa més 30 anys una solidaritat imposada. Imposada malgrat que els Governs de CiU i el PSC, ERC i ICV, treballessin admeten que n’era el preu per consolidar el transit del franquisme a la democràcia, incloent-hi l’encaix de Catalunya a Espanya.
L’Estat espanyol recapta el 95 % dels impostos a Catalunya. La Generalitat només el 5%. Els pressupostos de Catalunya SÓN autonòmics. Vol dir subjectes a tot tipus de mesures que Madrid decideixi. El 70 % dels pressupostos els paga directament el govern espanyol, són finalistes. Fins i tot l’Estat se’n vanta de pagar directament a prohibidors, per exemple farmàcies, mostrant-se com els complidors i salvadors d’un desgovern català.
La quantitat d’euros que marxen cada any i que mai més no tornen, poden ser discutibles, però la forquilla i dades que tenim va dels 8.000 ME a 16.000 ME. Són molts diners. La nostra solidaritat, que de moment és infinita, ens tenalla i ens impedeix gastar més on més és necessita.
Els pressupostos autonòmics, la recaptació general per l’Estat espanyol i una solidaritat imposada, són raons i formen part del relat independentista. Després i afegim tot el que te a veure amb la identitat com poble.
Catalunya no pot fer politiques socials, redistribuir la nostra riquesa, millorar les nostres comunicacions, salvaguardar la nostra llengua, decidir com i on gastem els impostos dels catalans. En definitiva la independència només pot ser efectiva si manem a la caixa. Sense el control dels impostos i sense capacitat política per decidir no hi ha independència. L’espanyolització castellana continuarà mentrestant a Catalunya els pressupostos siguin autonòmics.
Catalunya és poderosa, deia la rumba que cantava el Peret. Som l’únic País a la Unió Europea que fem unes accions socials de records guinees. A TV3 per infermetats, la Recapta d’aliments, accions contra la pobresa, a favor d’una vivenda digna, accions solidaries internacionals...Aquesta és la combinació perfecta per Espanya. Una Comunitat Autònoma rica i uns catalans que mai han renunciat a ser solidaris amb el mon.
L’argot sindical deia; “Ens hem manifestat, hem fet vaga i hem negociat i tot plegat per la xocolata del lloro”. Volia dir que les pèrdues no compensaven els guanys. El President Puigdemont va ser clar o pressupostos autonòmics o eleccions. Té sentit, de la llei a la llei. De pressupostos autonòmics als primers pressupostos de la República Catalana. Com deia també l’Ovidi; “ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”.
El que no té sentit és entestar-nos en com millorar uns pressupostos autonòmics dels que no tenim més capacitat que aplicar la “xocolata del lloro” i poca cosa més.
Ja poden ser els pressupostos que dediquin la major despesa social mai vista. Ja poden ser els que per primer cop gravin, de moment, mes a les grans fortunes o empreses. Ja poden ser els de la recuperació econòmica. Seran uns pressupostos autonòmics controlats i fiscalitzats per l’Estat espanyol. Res més. I que ningú en tingui dubtes, seran impugnats.
Ens hauria de ser igual. És i hauria de ser un pur tràmit. Pressupostos Autonòmics controlats per Espanya o Referèndum i possiblement independència.
No aprovar aquets pressupostos, seria tant com renunciar al final del procés. Els de Ciutadans, el PP i Catalunya si que és pot, votaran no a la totalitat. Ells ho tenen clar amb aquets pressupostos, tot i ser autonòmics, la independència esdevé una realitat i més d’hora que tard. Ara només cal que tots els que volem marxar d’Espanya ho tinguem clar.
Ho hem de fer, i fer-ho bé. Podem ser els primers que mostrem al mon que les revolucions poden ser pacifiques i democràtiques. Només cal que anem de la Llei a la Llei. Dels Pressupostos autonòmics a la República Catalana.
RSS Feed
