ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

FI DEL 2018 INICI DEL 2019

31/12/2018

0 Comments

 
Picture

El que ha succeït durant aquest 2018, ja és historia. No hem restituït al nostre President legítim Carles Puigdemont ni tenim República. El que si tenim són presos i exiliats politics que de moment continua sent una realitat que va camí de ser-ho per temps.

Sembla que tot i haver recolzat la moció de censura contra Rajoy i donat suport a Decrets i mocions socialistes sense aturadors, les ofertes a Catalunya i recuperació d’acords històrics continuen al calaix dels oblits.

Presos, manca d’inversions, un nou model de finançament que s’hauria d’haver fet ja fa quatre anys, i tot un seguit de reivindicacions històriques, de moment no han merescut satisfacció, malgrat donar estabilitat al govern Sánchez, és com tanca el 2018.

El 2019, no pinta gaire millor. De moment són suposicions amanides amb fets. L’iniciï del 2019 comença com varem acabar el 2018, amb politics presos i exiliats, i sense cap proposta de negociació per part d’Espanya. Inaudit després del suport que Pedro Sánchez està reben des de ERC i PDeCAT.

El judici que comença aquest Gener, té tot els visos per acabar amb sentencia condemnatòria. Altrament els presos mai portarien més d’un any de presó preventiva. Tampoc és normal que desprès de més d’un any la fiscalia encara busqui culpables sobre el que va suposar l’1 d’octubre del 2017, sobre tot perquè la instrucció sobre l’1 d’octubre el Llarena ja fa estona que el va tancar. L’acció determinant dels poders del Estat, judicial i policial, i la dels partits unionistes espanyols és clara, presó, i 155 perllongat en el temps i que afecti a TV3 i l’escola catalana.

No cal ser analista ni politòleg per tenir-ho clar. Espanya i el seu Estat han posat tota la seva maquinaria per liquidar el procés. Causa general contra Catalunya i l’independentisme. Ni propostes, ni cap diàleg que no siguin monòlegs, ni compliments històrics, ni res de res, que no sigui amansar-nos i acovardir-nos amb el pal i la pastanaga. Estratègia típica de les esquerres espanyoles. La dels de dretes ja la coneixem, repressió i silenci absolut.

Desobeir pacíficament, tornar a la nostra legalitat, investir a Puigdemont, implementar la República i fer del 1 d’octubre del 2017 el pilar basic per conformar aquest any vinent i venidors. El nostre Referèndum va ser legal i legítim i malgrat la repressió exercida des de Espanya, la voluntat exercida pels catalans encara li dona més legitimat.

Aquest nou 2019, hauria de ser l’any per la llibertat de Catalunya. Per la República i per tenir un Estat, just, modern i democràtic. Tanta maldat com la que ens ve d’Espanya i el seu Estat pel sols fet de ser catalans és inhumà. Si fem  d’aquest any un altra any al calaix de l’historia, segur que als professionals de la política els hi anirà be, al poble no i als presos actuals, futurs i exiliats tampoc.
​
Malgrat tot, que tingueu bona entrada d’any 2019 i que tots els vostres anhels és compleixin. Si pot ser més aviat que tard.

Picture

0 Comments

UN FRONT ANTIFEIXISTA ESPANYOL? AU VA

30/12/2018

0 Comments

 
Picture

Han saltat les alarmes. Andalusia ha obert el meló  per que tothom sàpiga que el franquisme és ben viu. El feixisme estructural i institucional del Estat espanyol ara camina sense avergonyir-se de les seves arrels.

D’aquells fangs, la transició, legitimant el franquisme i als borbons, malgrat 37 anys de pau simbòlic, avui tenim, i ara sense matisos un retorn al passat del que les esquerres espanyoles no se’n fan responsables.

A alguns els hi ha entrat una certa por. El feixisme s’ha conjurat per fer-se amb el poder polític a totes les institucions. La reconquesta castellano cristiana torna a cavalcar, contra Catalunya i contra Catalunya. Ho tenen clar sense Catalunya, són morts i fins i tot haurien de treballar.

Han oblidat que el PP és franquisme. Mai l’han condemnat, mai han entomat cap acte de perdo per un cop d’Estat feixista, mai han proposat una reconciliació oberta, sense retrets i començant la nova casa amb nous fonaments, mai han restituït res a les víctimes del franquisme desprès de la guerra civil, mai han censurat i prohibit el feixisme i falangisme. I malgrat aquesta historia tothom a pactat i legitimat al PP.

Oblidar que el PSOE ha governat i fins i tot amb majoria absoluta i que a la practica va fer el mateix que els del PP; no prohibir el feixisme, no il-legalitzar el culte a Franco, utilitzar els mètodes feixistes per defensar l’Estat, GAL, avalar l’iniciï de moviments com Ciutadans a Catalunya, per afeblir el sentiment català, no defensar la riquesa cultural i  identitaria dels pobles peninsulars, són accions i fets d’una llevo del que ara tenim.

A Catalunya els que van d’esquerres, avui tenen una pressió afegida. Govern espanyol d’esquerres, o una arribada gairebé inevitable, diuen les enquestes, del feixisme, prenen el poder públic. El del Estat mai l’han perdut.

Els d’esquerres unionistes a Catalunya ho tenen clar, millor Pedro Sánchez que Casado, Ribera o qui sigui d’aquest cercle. Són els comunistes integrats avui a Podemos, Comuns de Catalunya, els socialistes del Iceta per suposat són els primers  que esgrimeixen i demanen el front antifeixista. Són els mateixos que lluiten aferrissadament per defensar l’Estat, prohibint, alguns, el dret d’autodeterminació.
 
El problema el tenen els que van d’esquerres, progressistes, demòcrates i al mateix temps volen la República catalana. Junts contra el feixisme i separats amb l’essència més democràtica del mon, el dret a decidir. Un bon trencaclosques.

El conflicte mental està servit. PP, PSOE i Ciutadans junts i conjurats per defensar el regim del 78 i la derivada major, l’Estat espanyol. El 155 en va ser una bona mostra. Sembla que només els separa una visió social, però els uneix la Espanya gran i lliure.

Mala peça al teler pels d’esquerres catalans i pro independència. Oblidar que els catalans cada cop que hem fet front amb els unionistes espanyols d’esquerres sempre hem rebut és una temeritat. Varem rebre al 31, al 34, al 36, durant 38 anys i ara si apostem per fer un front antifeixista, tornarem a rebre, sobre tot perquè mai serà, ni pot ser, un front per  canviar o reformar la Nació espanyola a la que ni el feixisme, ni les esquerres espanyoles si posen be.

Catalunya i per sempre més a d’oblidar fites per ajudar als espanyols a canviar, sobre tot quan la seva dèria històrica és anorrear-nos. Castella a aconseguit la uniformitat a reu de la Península menys a Catalunya. Els catalans mai serem espanyols i mai serem acceptats com a tal si no hi ha renuncia a ser el que som.

La nostra digna i legitima petició a exercir el dret a decidir, a desfermat les ires dels espanyols. Pitjor, ha posat al descobert les seves misèries. Ells són el que són i nosaltres no ho canviarem. Per tant és hora de tenir clar que barrejar-nos, ni que sigui per solventar els seus problemes, com sempre el resultat serà que els que rebrem serem nosaltres, amb més LOAPA, amb més recentralització de competències, o amb un buidatge de les mateixes.

Independència, República catalana i dotar-nos de totes les formes possibles a Catalunya per impedir que el feixisme aterri a casa nostra, és la nostra feina i si ens volen ajudar benvinguts siguin, però han de saber que al feixisme només se’l combat amb més drets, amb més transparència, amb més democràcia i respectant el dret que tenen tots els pobles a decidir el seu futur. Aquesta és l’única forma de combatre el feixisme. La resta com sempre més del mateix.


0 Comments

QUE ESPEREU GALIFARDEUS, SAPASTRES

28/12/2018

0 Comments

 
Picture

Pedro Sánchez ho ha tornat a dir, dins de la Constitució, l’Estatut retallat i la legalitat espanyola tot, fora res.

La seva fiscalia com qual gos de presa ens acaba de “sorprendre” altra cop. Per un canto imputen al ex conseller de ERC Huguet, per uns tuïts, per altra i per anar per feina al director de TV3 Sanchis i de Catalunya radio Gordillo. La fiscalia recorre la sentencia absolutòria per un tuït al Hèctor Lopez Bofill. Deu ser per començar l’any nou sense perdre costums.

El Tribunal Suprem que ens ha de jutjar als nostres politics prohibint que facin la seva defensa en català.

La portantveu del PP a Madrid, Isabel Diaz Ayuso, dient que els nostres mestres són tant besties i adoctrinadors que no deixen fer “pipi” als nens si ho demanen amb castellà. Com ens hem de veure de perseguits per la llengua a perseguidors i això que Catalunya és el país, reconegut mundialment, on és parlen més idiomes del mon.

El Constitucional anul·la parcialment la llei de ciberseguretat de Catalunya.

I com no, un PP, Ciutadans, VOX i uns quants gerros del PSOE, demanant el 155, lligar-nos curt, i acabar amb TV3, Catalunya Radio i la nostra escola catalana. Els més besties demanen empresonar al Quim Torra.

Per acabar i per gaudir de la fraternitat amb els socialistes espanyols, Pedro Sánchez fa sorna de la proposta de 21 punts que Quim Torra en nom del Govern li ha presentat dient que és un monòleg.

I mentrestant els de ERC i PDeCAT al Congrés espanyol aprovant cada setmana des de fa sis mesos totes i cada un dels Decrets i mocions que proposa el govern espanyol del Pedro Sánchez i PSOE. Investidura gratis, recolzament de sis mesos gratis i els nostres politics  presos i els exiliats sens poder tornar. De traca i mocador.

Conclusió, agosarada si voleu, pensant que amb política tot és possible; Els presos seran condemnats. Cap diàleg és possible sinó és en termes autonòmics. La bilateralitat esgrimida és tant buida de continguts com falsa en acords. La persecució judicial i policial no té fi. Els exiliats, malgrat ser lliures a la Unió Europea, si tornen van a la gàrgola. No pactarem cap Referèndum perquè Espanya mai ens voldrà considerar com subjecte polític. Ni Nació, ni Nacionalitat ni poble, per ells som el que “pone en tu DNI”.

President Puigdemont, President Torra, no cal esperar com és resoldrà el judici, està prou clar, de la presó provisional incondicional a presó definitiva. No cal insistir més del que fins ara hem fet demanant diàleg i resoldre el conflicte polític. Ni per demanar un front contra el feixisme. No cal assumir quina és la nostra responsabilitat per si el govern espanyol serà feixista o d’esquerres. Uns i altres, i no ho dubteu, és posaran d’acord per defensar el seu Estat i la seva Nació Espanya.

Galifardeus, sapastres, investiu al President legítim Carles Puigdemont. Desobeïu a la justícia espanyola, la mateixa que no va impedir que és presentes a les seves eleccions del 21D. Ell està disposat a tornar investit, i vosaltres sinó voleu fer i complir el mandat dels catalans plegueu.

Mantenir aquest Govern i Parlament autonòmic, pensant que a les properes eleccions serem més, és “d’imbecils”. Tal com va tot, creiem que si esperem més, el que segur tindrem és més gent a la presó i una desafecció temorosa galopant.
​
Sense objectius, sense estratègia i sense unitat, l’únic que podem obtenir és una derrota històrica, convençuts que com ara mai ho havíem tingut.


0 Comments

LES "PERFORMANCE" NO FAN ESTAT NI REPÚBLICA

27/12/2018

0 Comments

 
Picture

Grans manifestacions, concentracions de suport als presos a les portes de les presons, penjades de llaços, d’estelades cada cop menys, discursos des de el Govern i Parlament, denuncies a dojo de la repressió jurídica i policial, manifestos nacionals i internacionals a favor i contra l’Estat espanyol i la seva judicatura.

Resultat: Presos politics que seran jutjats per rebel·lió sedició i malversació de cabdals públics. Exiliats lliures a Europa i perseguits a Espanya. Drets individuals i llibertat d’expressió perseguits i condemnats com quan la dictadura. Un Govern que d’efectiu no en té res. Uns electes que no ho són per la voluntat inquisitorial d’un jutge i la covardia d’alguns. Uns independentistes que fan possible investir un President espanyol que al mateix temps va votar i recolzar el cop a Catalunya amb el 155.

Hem anat a Brussel·les. Hem protestat multitudinàriament. Ens hem inscrit a crides de tot tipus fetes per varietat d’organitzacions, partits i personatges. Sembla que res del que hem fet ha fet tremolar l’Estat espanyol, i a fe de Deu que a qualsevol altra país de la UE, els seus fonaments haguessin tremolat i de debò.

Espanya, si l’Espanya franquista la de “una grande y libre” no canviarà. Tenen tot el poder econòmic, policial i militar. Tenen el poder judicial que ahir legitimava la dictadura i avui legitima el postfranquisme. Catalunya no te res. Ni Estat, ni un banc català, ni una judicatura per legitimar el que faci el Parlament de Catalunya. Alguns diuen que tenim Govern i Parlament però amaguen que un jutge i el poder de Madrid els liquida en un tres i no res.

I malgrat tot podem guanyar-los la partida. Fer-ho és senzill i alhora molt patriòtic. Només cal que els nostres 70 diputats, amb el Govern, diguin que som República, que governin i legislin com República i que facin una crida al poble català a defensar-la pacíficament.

Ni les eleccions municipals. NI les eleccions de la UE. Ni les eleccions espanyoles. Ni unes noves eleccions autonòmiques, ens faran lliures. Totes és fan sota la pretesa legalitat espanyola, cosa que nosaltres mai podrem modificar.

Suposant que a les eleccions municipals els independentistes a favor de la República catalana guanyéssim a les quatre capitals i a la majoria de municipis, ni així seriem lliures. Ens caldria desobeir, implementar la nostra legalitat i fer República des de el Parlament i Govern.

Posats a fer i donat que malgrat tot el que hem fet, l’Estat no s’ha bellugat ni un mil·límetre, no esperem ni un minut més i fem la República d’una vegada i podríem començar per investir al President legítim Carles Puigdemont que així ho van decidir els diputats primer i les urnes desprès.  

Podrem fer totes les elucubracions que vulguem, però Espanya mai pactarà la seva mort, i nosaltres mai tindrem ni la força ni els aliats espanyols per exercir el dret d’autodeterminació. El nostre camí, l’únic és el de la desobediència democràtica i la unilateralitat i qui digui el contrari, el que vol és viure dins d’Espanya saben que Catalunya lentament serà anorreada i liquidada com Nació.

L’autogovern com una comunitat autònoma és l’engany de la transició i la LOAPA ja va marcar l’iniciï i el final del Estat de les autonomies. Ara la cosa va d’acceptar el que proposa Espanya o ser una Nació lliure amb dret a decidir. Lo primer suposa que tot és decideix a Madrid, lo segon la capacitat per oferir un futur als nostres.
​
Partits per la independència, politics per la independència, diputats per la independència, Govern per la independència, els temps per decidir s’està exhaurint. Ara toca que vosaltres decidiu: O dins d’Espanya, o la República catalana.


0 Comments

FRANCO, EL COLPISTA

26/12/2018

0 Comments

 
Picture

La segona República, espanyola clar, va venir de la ma d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’Abril del 1931. Els borbons, Alfons XIII, van emprendre camí al exili. Guanyaven els farts de tanta injustícia i afamats de drets i llibertats. Farts de la corrupció, misèries, nepotisme, i d’una justícia abassegadorament sempre a favor dels poderosos. Semblava que per fi les castes dominants, l’aristocràcia i un Estat anquilosat podien ser reformats des de un republicanisme popular, Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

El 14 d’Abril del 31, Lluis Companys proclama la República espanyola des de el balcó del Ajuntament. Francesc Macià proclama la República catalana des de la Generalitat, com Estat integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Sense sang, sense ferits, sense aldarulls. Sense ni un mort, les dues Repúbliques varen ser proclamades. Des de les urnes. des de la voluntat popular. Sense trampes i amb tot el reconeixement internacional de l’època.

Ens ho explicaven els vells i aquesta va ser la brama. La República proclamada tant dolçament, no podia durar gaire. Molts creien que desactivar els conspiradors contra la naixent República només és podia fer democràticament. D’altres creien que amb destitucions, que mai és van fer, i reformes urgents del Estat ni havia prou. Certament no la van encertar i la conspiració per tombar la República va arribar i de la forma més cruenta i salvatge; Un cop d’Estat militar, una guerra civil i una postguerra que va ser d’extermini i venjança. Genocidi total.

La confluència dels revolucionaris variats i pistolers de la patronal van fer possible que la dreta, monàrquica i enemiga de la reforma agrària i donar més drets individuals i col·lectius, fessin, que contràriament al que pensen els progressistes, guanyessin els de dretes, les eleccions generals al 34. S’estava gestant el cop d’Estat.

Franco fet general per la República, gran visió per cert, africanista, monàrquic i defensor de la unitat territorial peninsular i de les colònies d’ultramar, desprès dels fets revolucionaris a Astúries, és situarà com generalíssim per la gracia de Deu, per dirigir el  cop d’Estat que ha de venir desprès que el Front Popular guanyes les eleccions generals del 34.

Els fets del 6 d’octubre del 34, que succeeixen a Catalunya, proclamant l’Estat català, més la defensa dels miners  d’Astúries pels seus drets, que acaba  amb una repressió contra els treballadors, dirigida per Franco i Goded amb les forces de la legió, GC i guàrdia mora, amb més de 300 morts serà la mort de la República.

La reforma agrària per Espanya i la llei de Contractes de Conreu a Catalunya eren tant revolucionaris com justes i l’entramat dretà que no volia perdre els seus privilegis i drets, van iniciar el procés conspiratiu per derrocar la República.

Franco va tenir el suport de la CEDA, els terratinents, la Banca March, un estol de comandaments del exercit que mai van ser depurats, la legió, la guàrdia mora, un sector de la Guardia Civil i l’ajut de Hitler i Mussolini. Tot units contra el comunisme, el socialisme i qualsevol reforma social. El poder no era del poble, era i havia de ser nominal, com a Alemanya, Itàlia i Japó.

Marroc és l’indret on els colpistes preparen l’alçament militar contra la República. Ara, al segle XXI també és un país preferent per Espanya. Alemanya, Itàlia, Portugal i Marroc amb Franco per ajudar al cop d’Estat.

Franco, el colpista, amb els seus generals, Godet, Mola, Sanjurjo, Millan Astray, a sang i foc van assassinar, violar i liquidar tota referència progressista en nom d’Espanya i l’Església.

Franco no era un demòcrata. Era un militar que mai va admetre que servia al poble. El seu poder era el de les armes. Franco va fer el que va fer amb l’ajut inestimable d’un comitè de no intervenció ordit per Anglaterra i França. Franco va guanyar la guerra per l’ajut material i bèl·lic de Hitler i Mussolini. Franco va ser el “gran dictador” d’Europa perquè els guanyadors de la segona guerra mundial ho van permetre. Franco va quedar legitimat desprès del seu cop d’Estat perquè els EEUU i l’Església així ho van voler.

Franco va ser un colpista, un traïdor a la República, un assassí, un feixista, un falangista i sobre tot un enemic del poble i de tot allò que suposes mes drets, més llibertats i més democràcia. Franco i els seus ho van tenir clar i van aplicar la seva màxima; terra cremada i cap supervivent defensor de la República i la democràcia. 

Els del PP, Ciutadans i ara VOX no volen condemnar el regim franquista i fins i tot gosen dir-nos que cal preservar els seus anys de govern, però quan algú conspira s’aixeca amb armes, assassina hi ho fa per liquidar la legalitat democràtica del moment és un colpista  que mereix ser condemnat i liquidat per sempre més i als que pretenen dir-nos que viva Franco també.

Franco no hauria de ser traslladat del “Valle de los caidos”. Franco hauria de ser cremat i llençades les seves cendres a les escombraries. El “valle de los caidos”, hauria de ser esfondrat i en el seu lloc un senzill monòlit que digues; “aquí estan enterrats els esclaus i defensor de la legalitat democràtica republicana assassinats per un colpista, Franco”.

Per cert el dia que definitivament és condemni Franco i el seu regim, a l’Església, que encara no ha demanat perdó també se li haurà de condemnar el seu passat.


0 Comments

I DESPRÈS DEL JUDICI AL INDEPENDENTISME QUE FAREM?

25/12/2018

0 Comments

 
Picture

Al gener sembla que els repartidors de la seva justícia, magistrats del Tribunal Suprem - sala segona, jutjaran als que ara són els nostres presos politics. Als exiliats no podran fer-ho perquè Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suiza han decidit que ni són ni han comés cap delicte i han rebutjat l’ordre d’extradició. I la “gran justícia” espanyola retira l’ordre d’extradició. Lliures a Europa i sense poder ser jutjats a Espanya. I sense avergonyir-se.

Sembla que el govern del Pedro Sánchez “voldria una absolució” judicial. La justícia a Espanya la carrega el diable, Franco, i pot passar de tot. Ara be veien les desestimació de llibertat i el manteniment de presó preventiva, ens temem el pitjor. Els que controlen l’Estat volen venjança i escarment, sinó haurien admès que els delictes dels que s’acusen, d’acord la UE, són inviables i la resta no mereixen presó preventiva.

Que farem si el judici fa sentencia condemnatòria, i se’ls empresona fora de Catalunya? Que farem si automàticament no són amnistiats? Sembla que els nostres presos politics en cap cas demanaran indult, que seria admetre que són uns delinqüents. Que farem si després d’haver recolzat la moció de censura i uns provables PGE, la resposta del govern espanyol, és autonomisme i unes dosis de bilateralitat  buides de contingut, amb presos.

Que farem si com tot apunta, PP, Ciutadans i ara els de VOX, és fan amb el poder absolut al Congres i Senat, a més del que ja tenen ara al Estat? 

Varem acceptar unes eleccions imposades. Varem acceptar que destituïssin els nostres politics escollits democràticament i legalment. Varem acceptar que liquidessin el nostre Parlament i Govern. De res han servit les nostres accions de protestes ni els llaços grocs. Faran el judici i se’ls hi en fot el que digui Europa i la seva justícia, tenen clar que ells si que no pagaran preu. I que farem nosaltres?

Guanyem les eleccions, tenim el Govern, som els carcellers i hem assumit que només tenim una legalitat, la espanyola. Podrem conviure practicant l’autonomia, la que vulguin, amb una condemna, amb presó i sense cap horitzó per exercir els nostres drets com poble.

De fet, ara mateix i sense condemna estem, volent o no, normalitzant que el que faci l’Estat ja ens està be i només esperem que siguin justos. De traca i mocador.

Podrem esperar a eixamplar-nos amb presos, ofegats econòmicament, amb l’espasa de Dàmocles permanent del govern espanyol de torn per lligar-nos curt.

Governar aquest autonomia amb aquest escenari, només té una traducció, rendició. Catalunya mai imposarà, ni volen, i perquè no pot, enfrontar-se democràticament a Espanya amb les seves regles de joc.

És absurd esperà del Estat, dels borbons, del govern espanyol, dels partits espanyols, la decència democràtica per resoldre el conflicte que ve des de el 1714. Sobre tot perquè Castella i els castellans no canviaran ni modificaran els seus conceptes ancestrals imperialistes i de poder. Cada cop que hem assolit algun grau de sobirania, Espanya ha resolt amb dictadures i cops d’Estat que no. Això és historia.

Acceptar presos. Acceptar que els nostres politics exiliats no podran tornar durant anys. Acceptar la legalitat injusta del Estat espanyol. Acceptar que l’únic que podem fer és intentar pactar un Referèndum impossible amb Espanya. Acceptar que Catalunya, ja no se la considera ni una Nacionalitat, ara “Comunidad Autonomica”. Acceptar la sagnia impositiva, l’extracció dels nostres recursos i que les nostres politiques sempre seran intervingudes. Acceptar que no només no tindrem més autogovern, sinó tot el contrari, escoltant les declaracions dels líders politics espanyols. Acceptar que ni tant sols decidim quin nom posar al aeroport del Prat Barcelona, si s’ha de posar. Senzillament vol dir que els catalans pro independència, pro República, hem de “liquidar” a tota la recula de politics i fins i tot els partits, que covardament, deliberadament i aprofitant que el sistema necessita representació, l’utilitzen per motius i causes tant espúries com miserables.
​
Acceptar el relat espanyol quan ens diuen que no som prous. Acceptar l’estratègia del eixamplament amb presos, exiliats i perseguits, que vol dir temps. Acceptar que l’únic que fem és gestionar les engrunes que ens permet Espanya. Acceptar que els nostres vots no valen res i que un Tribunal o un jutge ens marquin en nom de la “democràcia” espanyola fins on podem ser lliures. Voldria dir que a més de ser uns covards els que ho acceptin són mesells i vassalls.  
No va de sapiència política ni de màsters, va de dignitat i de ser curosos amb la paraula i la veritat. De llestos i vividors dels diner públic fins els ous. Ni més ni menys.


0 Comments

JA NO SOM AL 1714

24/12/2018

0 Comments

 
Picture

Ni al 1923, ni al 1929, ni al 1936. Som al segle XXI any 2018. Hem tingut des de el 1945 final de la segona guerra mundial, 73 anys de pau a Europa, amb un judici, el de Nuremberg que va sentenciar nazis i feixistes. Els EEUU van garantir i desarmar als aliats, per tal que Franco i el seu regim feixista, però anticomunista, sobrevisqués. Ja tenien conformada el que seria la “guerra freda”.

Avui l’aposta generalitzada pels països de la UE és, malgrat dificultats ideològiques i una multicularitat històrica, continuar treballant per la democràcia, drets i llibertats.

Espanya, lluny de liquidar temps passats, avui és comporta com una rèmora sense cap pretensió per instaurar definitivament els valor democràtics. Els hi pot més la seva unitat atàvica territorial que la millora social. No condemnar el franquisme judicialment, socialment i políticament, és el que permet continuar amb el discurs espanyolista i d’unitat pàtria.

No és que Catalunya, no s’hagi esforçat per construir un nou model d’entesa amb la resta dels pobles de la Península. De fets l’hemeroteca n’és ben plena. La realitat és que Espanya promocionant el seu espanyolisme sectari i excloent, no ha fet res més que fer més gran el forat  de l’exclusió i més d’hora que tard la seva tomba.

Aquesta realitat, és la que avui permet tenir presos politics, exiliats i perseguits judicialment i policialment. Els drets i la democràcia al Estat espanyol són un miratge. Fins i tot els tractats internacionals signats per Espanya són incomplerts i menystinguts. Clar la democràcia internacional no lliga ni casa amb l’esperit del franquisme, assumit pels del PP, Ciutadans i els de VOX sense avergonyir-se.

El pitjor però és que l’espanyolisme d’esquerres, tampoc lluita per alliberar-se de la rèmora franquista, defensant la unitat pàtria amb una aliança d’Estat que els hi pot més.

No som al 1714, tampoc al 15 d’Abril del 1931 quan el President Francesc Macià proclama la República i Estat català dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Ara som al 2018 desprès que al 2017 el nostre Parlament democràticament i legalment tornes a Proclamar-la. Aquest cop sense motius fraternals.

Avui no som República perquè els nostres líders politics no van voler. Violència, morts i ferits van ser els motius per no fer-ho. Malgrat tot la resposta d’Espanya va ser com si n’aguisi’m tingut.
​
Presos, exiliats i perseguits i un Govern que d’efectiu res de res, autonomisme en estat pur i complidors de la llei espanyola. Avui el divorci i desencís cada dia és més evident.
Investir al President legítim Carles Puigdemont, seria el revulsiu i posar a prova l’estat de dret, tenint en compta que ell i els Consellers exiliats a Europa són lliures.


0 Comments

UN GOVERN I UN PARLAMENT PER FER QUE?

22/12/2018

0 Comments

 
Picture

Rajoy amb el 155 aprovat al senat espanyol pel PP,PSOE i Ciutadans va convocar eleccions autonòmiques el 21 de Desembre del 2017. Totes les forces independentistes van participar-hi. Les varem tornar a guanyar, però la restitució i implementar la República és van bescanviar per un “Govern efectiu” que en cap cas pot fer altra cosa que no sigui exercir la limitada gestió i veure com els nostres politics romanen a la presó i exili.

La pregunta que se’ns escau és: Com podem implementar la República, si com tot indica, Espanya mai negociarà ni pactarà un Referèndum acordat ?

No és un Govern efectiu ni fa polítiques republicanes. No las pot fer en tant tinguem els lligams amb la legalitat espanyola. Només la desobediència i la unilateralitat ens pot fer sortir d’aquest laberint.

Mentrestant el Parlament i Govern no assumeixin que sense la seva determinació, al cost que sigui, són la clau de volta, l’únic que podem tenir, és desafecció, decepció i desesperació.

Com podem recolzar uns PGE, amb els que per un costat mantenen el relat judicial i és neguen a resoldre el conflicte polític? Com podem suportar l’amenaça de qui si tombem el govern Sánchez, venen els genets del Apocalipsi? Com podem admetre que el govern del PSOE actuí mostrant-nos cada dia qui mana a Catalunya i al mateix temps quedar-nos amb un discurs que ni fa ni desfà? Com podem continuar explicant que governem sense controlar el 95 % dels nostres impostos? Com podem continuar admeten que com Autonomia mai podrem fer politiques socials d’acord les nostres possiblitats?

Governar per ser més, eixamplar, diuen uns. Desobediència per liquidar o acabar amb el regim del 78 diuen altres, com si Catalunya ara tingues el repte d’alliberar als espanyols. Construir la unitat armant noves organitzacions, m’entres d’altres conspiren per acabar amb algunes de las que ja tenim. Primàries per triar candidats amb l’oposició dels partits que només volen garantir les seves estructures.

Avui el nostre relat és tant contradictori com vergonyant. Un govern efectiu per fer que. Eixamplar per fer que i fins quan. Ingovernables des de on? Des de el carrer des de el “Govern efectiu, o Parlament” on no i són?

Unitat reclamada al carrer. Rebutjada als despatxos. Politiques autonomistes. Un judici, causa general contra Catalunya i l’independentisme. Repressió sense límits. Pèrdua de drets. Aquest és l’escenari.
​
Aquesta és la gran contradicció o República o submissió autonomista. Treballar per les dues coses a l’hora és impossible. O independència o autonomia, la que ens deixin. Avui, i tristament, tot sembla indicar que som més a prop de la submissió autonòmica que de la República catalana i això comença de forma preocupant a ser un fet.


0 Comments

CREIXEMENT, DECREIXEMENT O CREIXEMENT ZERO

19/12/2018

0 Comments

 

Com sempre, a les properes eleccions municipals (Juny del 2019), els candidats ens proposaran, creiem que de bona fe, com millorar Barcelona.

Segur que la critica a l’acció del govern d’Ada Colau centrarà part de la proposta per alguns per intentar guanyar. Nosaltres proposem l’objectiu de “creixement zero” i fer un debat que permeti allunyar-nos dels creixements i consumismes atàvics.

Cal saber que Barcelona té objectivament una geografia que li va a la contra. Mar, la muntanya de Collserola, i els rius Besos i Llobregat, encerclen el seu territori.

Barcelona no pot créixer indefinidament. Ni amb ciutadans ni amb més vivendes. Segons el IDESCAT, Barcelona compta amb 1.620.809 habitants, amb una densitat mitjana d’uns 16.208 habitants per Km2, convertint-la amb una de les capdavanteres a nivell mundial respecte a la densitat poblacional.

Barcelona ha de créixer? I tant. Creixement que no ha de tenir res a veure amb el creixement capitalista desbordat que només té una divisa; els beneficis. Beneficis que normalment no reverteixen en millores socials i que usen la ingenieria econòmica per menystenir el que suposa pagar impostos.

El Pla Cerdà, va significar una aposta de futur. Barcelona amb el Pla Cerdà es va convertir en referència mundial pels arquitectes urbanístics. Malauradament borbons i dictadures espanyoles el van malmetre destruint edificis modernistes i impedint que el Pla continues vital per Barcelona. Oriol Bohigas i la destrucció del Modernisme a Barcelona.

Quant diem creixement zero, en cap cas vol dir morir d’inanició social, ans al contrari. Vol dir adequar, reparar, millorar i fer-ho amb criteris conservacionistes i modernistes. Mai serà el mateix un xamfrà del Nuñez y Navarro que l’edifici la Pedrera de Gaudí.

El districte de Ciutat Vella, a més de tenir el tresor històric més important de Barcelona, desgraciadament també té el parc de vivendes qui ni als països tercermundistes.

L’objectiu és clar: Feina per tots els sectors de la construcció. Adequació i canvi legislatiu per convertir els baixos en vivendes. Prohibició total de noves llicencies per esfondrar i construir (Si les deficiències fossin tant terminals que aconsellessin el seu esfondrament, si).

Creixement zero i equilibri entre els barcelonins/as i el mon del turisme. Barcelona ha de treballar per consolidar harmoniosament una població estable i un turisme que no desbordi la regulació hotelera, de serveis i de seguretat.

Barcelona ha d’apostar pel creixement zero i treballar perquè l’Àrea Metropolitana absorbeixi els creixements que Barcelona no pot fer.

Creixement zero per mantenir i millorar els accessos, però en cap cas per incrementar l’arribada diària de ciutadans perquè l’oferta general és situa exclusivament a Barcelona. Barcelona amb la Generalitat haurien d’encetar i estudiar un pla estratègic per descentralitzar serveis administratius, usant el territori com element harmonitzador i cohesionador.

Creixement zero per conservar i per de Barcelona un referent històric. Creixement zero i conservació i adequació de les vivendes perquè és visqui amb dignitat. Finalment creixement zero, per convertir Barcelona amb una ciutat agradable i bonica allunyada dels especuladors que només volen el creixement infinit per omplir-se les butxaques, mai pensant amb els que ja hi viuen.
Picture

0 Comments

BARCELONA

18/12/2018

0 Comments

 
Picture

L’any vinent els barcelonins/es, votaran per escollir nous regidors i perquè desprès si cap proposta no suma 21 regidors, l’Alcalde/sa ho sigui pel major nombro de regidors. Això és el que va passar al 2015 i, Ada Colau, va esdevenir Alcaldessa contraria a la independència  confrontada amb la Generalitat, quant era possible i no ho va ser per l’estultícia dels partits, que un independentista i republicà ho hagués estat.

Si perdem Barcelona com capital de la República catalana, altra cop, els més de dos milions d’independentistes, haurem de reconèixer que la independència encara té un recorregut llarg per fer-la efectiva.

ERC, PDeCAT, DC, CUP, JxC, ANC, Òmnium i Graupera, seran culpables si la Colau o Valls, -“els del PP, Ciutadans i fins i tot VOX no compten”-, és fan amb l’Alcaldia. Els partits pro independència saben que no és el mateix una Barcelona compromesa i treballant per la República o una com la de la Colau a la contra. Ho saben però sembla que els hi és igual, si mantenen que primer és el partit.

Aquesta és la nostra reflexió política. Els unionistes espanyols que han controlat l’Ajuntament de Barcelona, sempre han acceptat les limitacions estratègiques de futur, que Madrid ens ha imposat. Ni la Carta Municipal, ni totes les confluències compartides amb Madrid, han permès que Barcelona faci rendible tot el seu potencial econòmic i social, cosa que limita el seu paper a nivell nacional i internacional.

Jordi Graupera, ha trencat conjuntament amb la ANC i DxC el poder executiu dels partits. Primàries participatives allunyades d’un poder pel poder i per regenerar-ho tot. Indubtablement és un molt bon camí. Ara bé, i malgrat l’oposició frontal de ERC i el silenci del PDeCAT. La Crida encara s’ha de definir, estem a temps per construir una proposta per la República. Si totes les forces independentistes volen és pot.

Primàries potenciades des de la ANC. Candidat Jordi Graupera. Primàries de ERC. Candidat Ernest Maragall. Primàries al PDeCAT de moment no ni han. Primàries a la Crida, tampoc. Primàries al PSC Jaume Collboni. Pels de les CUP encara és una incògnita. Com Independent Ferran Mascarell. Pels Comuns Ada Colau sense primàries. Escenari que pot afavorir a Ciutadans, PP i PSOE.

Malgrat això, creiem que no és impossible fer unes primàries conjuntes, entre els que vulguin, per triar qui encapçala la candidatura municipal per la República, inclòs programa municipal. Unes primàries generals per la República. Unes primàries que triïn independentment del partit. Unes primàries per guanyar Barcelona i la ANC i Jordi Graupera ens han mostrat el camí.
​
Rebutjar una candidatura per guanyar Barcelona i fer-ho per la República és el camí, si perdéssim per culpa de la disgregació ho pagarem car. Barcelona capital de la República catalana. Barcelona referent internacional. Guanyem i fem-ho possible.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.