Ni al 1923, ni al 1929, ni al 1936. Som al segle XXI any 2018. Hem tingut des de el 1945 final de la segona guerra mundial, 73 anys de pau a Europa, amb un judici, el de Nuremberg que va sentenciar nazis i feixistes. Els EEUU van garantir i desarmar als aliats, per tal que Franco i el seu regim feixista, però anticomunista, sobrevisqués. Ja tenien conformada el que seria la “guerra freda”.
Avui l’aposta generalitzada pels països de la UE és, malgrat dificultats ideològiques i una multicularitat històrica, continuar treballant per la democràcia, drets i llibertats.
Espanya, lluny de liquidar temps passats, avui és comporta com una rèmora sense cap pretensió per instaurar definitivament els valor democràtics. Els hi pot més la seva unitat atàvica territorial que la millora social. No condemnar el franquisme judicialment, socialment i políticament, és el que permet continuar amb el discurs espanyolista i d’unitat pàtria.
No és que Catalunya, no s’hagi esforçat per construir un nou model d’entesa amb la resta dels pobles de la Península. De fets l’hemeroteca n’és ben plena. La realitat és que Espanya promocionant el seu espanyolisme sectari i excloent, no ha fet res més que fer més gran el forat de l’exclusió i més d’hora que tard la seva tomba.
Aquesta realitat, és la que avui permet tenir presos politics, exiliats i perseguits judicialment i policialment. Els drets i la democràcia al Estat espanyol són un miratge. Fins i tot els tractats internacionals signats per Espanya són incomplerts i menystinguts. Clar la democràcia internacional no lliga ni casa amb l’esperit del franquisme, assumit pels del PP, Ciutadans i els de VOX sense avergonyir-se.
El pitjor però és que l’espanyolisme d’esquerres, tampoc lluita per alliberar-se de la rèmora franquista, defensant la unitat pàtria amb una aliança d’Estat que els hi pot més.
No som al 1714, tampoc al 15 d’Abril del 1931 quan el President Francesc Macià proclama la República i Estat català dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Ara som al 2018 desprès que al 2017 el nostre Parlament democràticament i legalment tornes a Proclamar-la. Aquest cop sense motius fraternals.
Avui no som República perquè els nostres líders politics no van voler. Violència, morts i ferits van ser els motius per no fer-ho. Malgrat tot la resposta d’Espanya va ser com si n’aguisi’m tingut.
Presos, exiliats i perseguits i un Govern que d’efectiu res de res, autonomisme en estat pur i complidors de la llei espanyola. Avui el divorci i desencís cada dia és més evident.
Investir al President legítim Carles Puigdemont, seria el revulsiu i posar a prova l’estat de dret, tenint en compta que ell i els Consellers exiliats a Europa són lliures.
RSS Feed
