ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LES CUP NO SÓN ALTERNATIVA A RES.

30/11/2015

1 Comment

 
Imagen
​
Si les CUP fossin alternativa, segur que haurien tret 62 diputats. Si les CUP ocupessin la centralitat política a Catalunya, en lloc de 1.200 militants, com a mínim en tindrien 12.000. Si les CUP tinguessin responsabilitats institucionals, que no és el cas, potser no haguessin retallat, ja ho fa l’Estat espanyol. Si les CUP governessin i tinguessin que pagar i sense diners, ens haurien d’explicar don traurien els euros per pagar. Si les CUP haguessin tingut l’oportunitat de posar les urnes el 9N ara estarien imputats i potser a la presó. Si les CUP haguessin proposat en el seu Programa polític, que la revolució era condició sinequanum per assolir la independència, segur que haurien tingut menys vots. Si les CUP fossin coherents no ajudarien a legitimar la gestió des de els municipis de les misèries autonomistes. Si les CUP tinguessin prou seguidors entre la classe treballadora ja fa temps que la revolució seria un fet. Si les CUP tingues clar que qui decideix és el poble i les seves majories, practicarien la solidaritat però no la imposició. Si les CUP, tingues prou respecte a la democràcia, la practicaria fugin del vot a ma alçada. Com manipular les masses és prou conegut.

Si els de les CUP fossin uns patriotes, que lluiten per les llibertats dels catalans, i per fer de Catalunya un País independent, entendrien que sense la unitat de totes les classes socials no és possible.

Per tant, concloem que les CUP no són alternativa a res. Ara i de moment, les CUP, no només no són alternativa a res, sinó que s’han convertit en l’aliat volgut o no del unionisme espanyol que lluita per fer fracassar el procés d’alliberament nacional.

Un apunt més pels de les CUP; Sense la República catalana, l’alliberament del País Valencià, Sas Illes, la Catalunya Nord i la Franja, és converteix definitivament en un somni infantil i impossible i tot plegat per una persona. Definitivament, no llegir el moment, os situa lluny per algún dia ser alternativa.


1 Comment

UNA TRAÏCIÓ EN TOTA REGLA.

29/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Quan és traspassa la privacitat per convertir-la en opció publica, és quan ja no ets amo dels teus fets. Són els votants el que trien i se’ls fan seus. Són els que tenen la raó. Són els votants és que legitimen opcions i lideratges.

A Junts pel Si, tothom que va votar-los, sabia que votava Mas per President i per encetar el “Procés Constituent”. Junts pel Si ho va deixar clar. Objectiu, la República catalana, procés constituent i pla de xoc, i tot en un espai de temps no superior a 18 mesos.

A les CUP, segur que no tothom, però una majoria els va votar per la independència, i de forma subsidiària per un pla de xoc. A les CUP, que mai han volgut la Presidència, ni que sigui de transició, ni cap càrrec institucional, semblava que amb la independència i el pla de xoc de moment en tenien prou. Per tant, i és obvi, els vots rebuts han estat per un mandat més polític que de lideratges; República i Pla de xoc.

Junts pel Si ho va deixar clar, per activa i per passiva, abans i després de les eleccions, de dalt a baix, de baix a dalt i de dretes a esquerres; President Artur Mas. Un Govern transversal i procés constituent amb pla de xoc inclòs.

La confluència Programàtica de Junts pel Si i la CUP, en termes politics, és extraordinària, donada la disparitat ideològica. Independència i pla  de xoc social. Sense independència no hi ha pla de xoc i sense pla de xoc tampoc tenim la independència. El que és esperpèntic és veure que les diferencies bàsiques finalment és redueixen a qui ha de ser el President. Per cert, el President que “rebutgen”, comparteix al 100 % els objectius de la independència i d’un pla de xoc social.

Si la CUP no dona suport a la investidura de Mas, que proposa Junts pel Si, estarem davant d’una  traïció incommensurable digna de botiflers i quintacolumnistes al servei de la Espanya neofranquista i borbònica. Serà una traïció als seus votants, i aplaudida a rabiar per qui ja sabem. Ara el joc no està entre el capitalisme i l’anticapitalisme. Ara tot és redueix a ser lliures amb la independència o quedar-nos on som.
Els gairebé dos milions de vots sobiranistes perseguien un lideratge fort i unit per fer front a les andanades que venen i vindran de l’Estat espanyol i per acabar proclamant la independència. Dos milions de vots per legitimar una nova legalitat i un Estat. Els 11 de Setembre ho confirma. És cridava independència, mai revolució.

Els dos milions de vots mai van perseguir una revolució social. La seva revolució era, de moment més petita, però tant intensa com per dotar-nos d’un nou temps, on les revolucions socials deixin de ser utòpiques.
​

No tinguem por. Anem-hi i preparem-nos per unes noves eleccions. Segona volta. Ara tothom s’ha situat al taulell polític i social. De fet la excepcionalitat don som és pot convertir amb l’èxit definitiu que no varem tenir el 27 S. Sobre tot perquè ara tothom sap com les gasta l’Estat espanyol i qui vol la independència de Catalunya i qui no.


0 Comments

L'EXÈRCIT DE PANCHO VILLA.

27/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Els que hem exercit socialment des de l’assemblearisme, sabem que res és espontani. Tota proposta té un lideratge i després, només desprès, d’un bon debat democràtic i acord és possible la seva implementació o no.

Sembla, perquè així ho diuen els de les CUP, que la seva base sobirana és la Assemblea. El contingut democràtic és innegable. El resultat pràctic en termes democràtics, és més que dubtós.

Les tècniques de manipulació social, són tant velles com la victòria de Hitler que va ser“democràtica”.  Llençar dos bombes atòmiques al Japó al 1945 i ser “acceptat” socialment. Perseguir als d’esquerres com “comunistes” als EEUU, caça de bruixes MaCarthy, amb la complicitat de delators sense escrúpols. Felipe González i el PSOE, mestres de la manipulació, varen arrodonir-les amb aquella dita; OTAN d’entrada NO.

La CUP, ara mateix, com diu en  Vicent Sanchis, són més a prop de l’exèrcit de Pancho Villa, que d’allò que requereix el moment. De Junts pel Si, en destaquem la coherència, que fins i tot ara, supera i amb escreix a la de les CUP. El presidenciable és Artur Mas, ho diuen sense fissures els 62 diputats per damunt de les seves legitimes ideologies. Per tant tema tancat. Si la CUP no ho accepta, la negociació programàtica del procés constituent, de moment, s’ha acabat. El resultat és obvi, eleccions.

La coherència de les CUP, ara és d’una incoherència absoluta. De fet ells sols han liquidat la victòria del 27 S. Els hi és igual si la legislatura seria de 18 mesos. Els hi és igual si la transversalitat forma part de la proposta per un nou Govern. Els hi és igual si s’estableix el mecanisme acordat per una moció de confiança. Ara hem descobert que per l’únic que tenen coherència és per impedir que Artur Mas sigui President. Exactament igual que els del PP, PSOE, Podemos, Ciutadans, ICV, CSQEP, i BCN en comú.

La seva “coherència”, és ara l’excusa manipuladora. Una de dues, o la Assemblea tenia totes les dades de la negociació, o els dirigents d’ara, improvisen en funció de la negociació a l’espera d’un acord genèric on el punt nuclear, el qui, sigui el seu i vendreu després als militants. O diem perquè el que ara diuen sobre la capacitat de convocar eleccions, no creiem que hagi passat per la Assemblea.

Ara hem descobert, que la desconfiança, que ja la sabíem a la figura d’en Mas, té més a veure amb la potestat institucional i reglamentaria de que convoqui eleccions, que no amb el pla de xoc social. Dir el que diuen, no només és un despropòsit provocador, és un insult a tots els integrants de Junts pel Si. De res serveix que la Carme Forcadell demanes posar les urnes i el President les poses. De res els serveix que les poses en contra del govern i Estat espanyols, el 9N. Ara, el que insinuen, és que potser no les posa quan ells les vulguin. De res serveix que de moment el President Mas ha complert tots i cada un dels seus compromisos.

Busquen excuses. “Retallador, corrupció, de dretes, desconfiança, burgés, lliberal,......”. Neguen però que és el primer President que no ha fet res més que escoltar a la societat catalana, i entomar la confrontació.

Ens comença ha ser igual l’argument que facin servir per endegar-ho tot a norris. Els catalans ens ho hem cregut, i els unionistes també, sense Mas no tenim procés i els atacs que rep ho confirma.

Ens temem, tot i els cants responsables de militants històrics de les CUP, que el radicalisme infantil dels seus dirigents, ens dugui a noves eleccions. De fet, potser és el millor escenari. Seria com una segona volta i segur que Junts pel Si, veuria premiada la seva coherència i fidelitat als acords. Per altra banda si la CUP rebutja construir la República catalana, amb pla de Xoc inclòs, amb l’excusa d’en Mas, sens dubta, eleccions.
​
Dependre durant 18 mesos del radicalisme minoritari després de la negociació per fer Govern, no és el millor escenari pel que ha de venir, que segur serà duríssim.


0 Comments

S'HA ACABAT EL BROQUIL.

25/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Les darreres declaracions fetes per dirigents de la CUP, (Pau Llonch, Anna Gabriel, Antonio Baños, Albert Botran, Benet Salellas), ens han legitimat per dir la nostra. S’ha acabat el bròquil. Els diputats de la CUP, ni són patriotes, ni són revolucionaris. Tot és redueix a un antisistema de carrer i de poca volada.

Avui, els dubtes és van esvaint. Les CUP no només no representen una part del sobiranisme, sinó que no representen altra cosa que el NO al model social, millorable cert, que tenim, i acceptat per una immensa majoria de catalans.

Avui, finiquitem la confiança a la CUP. Avui comencem a preparar-nos per les noves eleccions que hores d’ara ja semblen inevitables, i ho farem publicant un article d’en Francesc Xavier Hernández, historiador i publicat el 8 de Novembre d’aquest any al Bloc del racocatala.cat, que d’entrada ens va semblar provocador i ara clarivident:

“La derrota que s’albira pot ser terrible: La més dura, per més inesperada i per pròpia, per haver estat provocada per la nostra gent. La CUP és l’espill fosc que reflexa la misèria de la nostra historia, la historia d’un poble vençut, degradat, colonitzat, un poble venut, un país amb una classe política patètica i ignorant, un poble caïnita que amb prou feines manté un mínim de dignitat. Un poble incapaç de sumar, una gent que aplaudeix el botxí abans de fer costat als germans.

En breu el gran protagonista serà la CUP. El programa principal esta clar; “Abans espanyols que avançar al costat d’en Mas i els convergents. Que visquin les cadenes”. Un programa que lluny de debatir propostes i idees s’ha centrat en tallar el pas al presidenciable de la coalició més votada. L’actitud de la CUP, i la monstruosa traïció que prepara, no tenen precedent a la historia del país. Infiltrats fins les orelles per serveis de seguretat diversos, exercint les pitjors maneres de la ingenieria holistica-utopica (en el sentit poperià), incapaços de llegir el present i de sumar cara al futur exhibeixen amb desvergonya la seva brutal prepotència ignorant. Ni un bri de cultura democràtica, just com pertoca a la nostra covarda, pobra, bruta i tant salvatge terra.

Avui, com lleons i acaronats pel poder, bramen contra allò possible i demà, consumada la victòria de l’Estat mantindran amb justificatius miolets de gat la necessitat de continuar la lluita (just com la FAI al 33). Rajoy, l’Estat, ha guanyat amb sublim mestratge, utilitzant la CUP per destrossar el procés i mantenir Catalunya dins la lògica estatal. En fi les coses són com són i el país es el que és (i que aviat deixarà de ser). No tingueu cap dubte la derrota pot ser terrible i voldria equivocar-me. Sembla que aviat començarem una etapa d’exili interior”.
​

Les darreres actuacions de l’Estat i de les CUP, confirmen que en Xavier Hernández la va clavar. Penós, però malgrat tot continuarem la lluita, i ara amb un afegitó més; desemmascarar la CUP.




0 Comments

PERÒ QUE MÉS HA DE FER.

22/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Convergència i Unió i des de l’any 1980 ha guanyat totes les eleccions a la Generalitat. La centralitat política i social ha estat dirigida amb encerts i desencerts. El centre dreta i l’obsessió d’un encaix a l’Estat espanyol ha esdevingut una lluita d’interessos que s’ha decantat per un sobiranisme descarnat i aquest es el triomf d’Artur Mas i els seus.

El primer i segon tripartit, van ser possibles per la suma aritmètica, no per la victòria electoral, CiU va tornar a guanyar en vots i diputats. Les contradiccions entre unionistes espanyols i sobiranistes (PSOE + ICV per una cantó i ERC per l’altra), van tornar a situar les coses a lloc i CIU a l’any 2010 guanyava altra cop amb 62 diputats.

Artur Mas, és investit President en segones amb 62 vots a favor, 45 No (PP, ICV, ERC, Si i C’s) i l’abstenció dels 28 diputats del psc –PSOE. Mas guanya les eleccions i amb ell Catalunya iniciarà el període més patriòtic i de renaixença sobiranista com mai vist.

Les ribotades espanyoles i sentencia del TC al nou Estatut referendat i aprovat pels catalans, serà determinant per emprendre des de les institucions catalanes la confrontació amb l’Estat espanyol, que la societat catalana augura com inevitable i necessària per iniciar el camí cap a la independència.

El president Mas, entoma el repte i amb el ritme que creu convenient, l’espai pro independència dia a dia és va eixamplant. Prescindeix de la seva estabilitat política i trenca amb el PP. Els socialistes aviat transformaran la seva abstenció en caça i captura. Mas és resitua políticament, o recentralitzats i cada dia amb menys quotes d’autogovern, o inici d’un procés on el dret a decidir, sinònim d’autodeterminació, és converteixi amb la nova senyera. Mas tria procés.

Un Congrés, on s’aprovava la consecució d’un Estat per Catalunya, de CDC albirava una aposta impensable fa uns anys. CDC vol i camina cap a la seva refundació. Els temps de l’autonomisme, de l’encaix i del peix al cove s’han acabat. La federació de CDC i UDC també.

Artur Mas, com diran els historiadors, “s’ha immolat”. Ell representa un passat i ara treballa per un nou futur amb data de caducitat per ell. Ell sap que “s’immolarà” per una causa major, la llibertat i la independència de Catalunya. Ja ho ha dit, acabat aquest procés, el meu temps de lideratge també haurà acabat.

Sembla que els 10 diputats de la CUP, de moment les bases no s’han definit sobre la darrera proposta de Junts pel Si, visualitzen, de moment, el pitjor dels escenaris.

La corrupció d’altres, unes retallades imposades, i d’altres volgudes per responsabilitat, han construït el mur de l’esquerra alternativa per no investir-lo. Mas amb l’ajut de ERC, situa a les institucions catalanes al costat del procés. ERC i CDC fan finalment el pas.  Patriotisme i generositat és converteixen en una alternativa política. Junts pel Si, n’és la traducció i l’eina.

Contràriament, les CUP no fa cap acte de patriotisme ni de generositat. Un pur tacticisme els envolta. La seva transversalitat ideològica és inexistent.

És el nostre moment per fer forat diuen els dirigents de les CUP. Ells que sorgeixen del municipalisme, que fins i tot viuen com servidors de l’autonomisme municipal, saben veure l’oportunitat política del moment. Són, primer anticapitalistes. Segon ideològicament d’esquerres. Tercer amants de la anarquia amanida de suposades llibertats amb l’excusa d’un nou marc polític. Les seves candidatures i composició ho diu tot. Primer ells, segon ells i tercer també. Això si tot amanit amb una coherència numantina. Al final tots morts.

La fundació de les CUP, i la seva declaració de Vilafranca: “Esdevenir el referent polític unitari a nivell municipal del conjunt de l'esquerra independentista i de tots aquells sectors de la classe treballadora i les classes populars conscients de la necessitat d'una transformació socialista de la nostra societat i de la instauració d'un nou marc polític que garanteixi els drets socials, la democràcia i les llibertats nacionals al nostre poble”,  reflexen amb claredat que la independència de Catalunya no és la prioritat de combat.

Tenim un conflicte i molt ens temem que no és resoldrà a favor dels catalans. Fins i tot gairebé, ara, ja podem començar a dir que els beneficiaris seran els unionistes, federalistes i els de les terceres vies.

Diu Junqueras que no “tenim pla B”. Diuen els de Junts pel Si i les CUP, i la ANC i Òmnium i molts que anar a eleccions seria un daltabaix. Si anem, però cal preparar els arguments necessaris que expliquin fil per randa el daltabaix i qui és, o són els culpables. Perquè d’haver-ne sempre ni han.

Tothom pressiona les CUP. Objectiu acord, uns amb Mas de President i d’altres sense. D’altres per trencar el moviment. Les CUP tenen la clau i Espanya ho sap prou be. El que no saben els de la CUP, és que girar-la a la dreta vol dir adéu al procés i més Espanya. Girar-la a l’esquerra vol dir República catalana i la possibilitat de fer politiques socials com mai.

Tancar-se, obcecar-se i posar al mateix nivell la consecució de la República i la figura den Mas, és d’un infantilisme brutal. Som dins del joc dels disbarats. En política pragmatisme i sumar forces per fer camí per aconseguir allò substancial que determina perquè lluitem, és el que fa tothom que vol incidir per canviar el que sigui. La resta brindis al sol i sense copa.

Si finalment no hi hagués acord, el que és desfermarà serà  l’Armagedon total. Espanya recentralitzant-ho tot. Els unionistes fent fronts inimaginables per guanyar les properes eleccions. Independentistes contra independentistes. La societat civil organitzada, entrant en el més pur cainisme pel control orgànic.

La divisió dels independentistes caurà com la darrera plaga. Junts pel Si ho patirà, segur. Ara bé, i tots els indicis ho indiquen, a les xarxes, barris, societat civil organitzada, tertulians, botiguers, classes mitjanes i molts treballadors, ens diuen que seran les CUP els que més patiran. Patiran als Ajuntaments, patiran a les noves eleccions i sobre tot hauran desaprofitat la millor ocasió revolucionaria, per fer forat i eixamplar les bases socials per tal que el seu missatge arreli definitivament. De tant en tant escoltar a la gent normal lluny de l’hàbitat assidu és un bon exercici.

I tot plegat per no investir a Mas, que segur ja no pot fer més del que ha fet per demostrar que vol més justícia social, acabar amb les retallades imposades i construir la República catalana. Si no fem Mas President no tindrem Govern, i si això passa no perden uns perdem tots. Sabem de bona tinta que el dia 4 de Desembre és la data clau. O caixa o faixa.

La CUP te la paraula els de Junts pel Si ho van fer amb una declaració política conjunta sense precedents, que de moment ha posat a l’ull del huracà al Govern en funcions, i la mesa del Parlament. Junts pel Si, segur que la vol compartir, la paraula.




0 Comments

SENSE ACRITUD I SENSE ANIM DE PRESSIONAR.

20/11/2015

0 Comments

 
Imagen

A dia d’avui, la incertesa d’un pacte entre Junts pel Si i la CUP, plana pel damunt dels seus votants com una llosa. Final feliç, o tragèdia al millor nivell de les gregues. O com diem a casa nostra; “o caixa o faixa”. O pacte o eleccions. I Això ho sap tothom a aquestes alçades.

La formalitat mediàtica, sembla que s’ha volgut imposar. Ha estat impossible. Filtracions, declaracions i contradeclaracions interessades ho ha impedit. Això va per tothom, pels de ERC també.

Amb la declaració aprovada al Parlament, mai cap partit d’esquerres, havia aconseguit situar, en termes politics, la realitat del que volem i fins i tot com ho volem, fins aconseguir la independència.

La “lliçó internacional”, pot quedar en paper mullat, sinó concretem, exercim i definim. De res o molt poc haurà servit el civisme, la democràcia, i la responsabilitat de que és pot i podem construir un nou Estat lluny d’altres mecanismes que no siguin legals i pacífics.

Farien be els de la CUP recordar que va fer ERC al 2012, quan Mas va perdre 12 diputats, i Unió i tots el poders fàctics i espanyols se li van tirar a la jugular. ERC va pactar amb els presumptes corruptes, amb els que retallaven i amb els adversaris politics històrics. Perquè ho va fer ERC ? Doncs la resposta ens sembla que l’han donat els més d’1.630.000 vots.

Des de el 2012, tot i no ser al Govern, ERC, a través del “Pacte d’Estabilitat”, és va forjar un Govern fort i estable, amb l’aprovació de pressupostos inclòs. Negar que aquest pacte a ajudat a la transició de CDC de l’Autonomisme al independentisme, inclòs el trencament amb el Duran i Lleida i el que queda d’Unió, per situar-nos on som ara, seria mentir.

La CUP, pot dir i proposar el que cregui convenient. De fet és el que estan fent. El que no és convenient, és dir-nos, que podran aconseguir objectius socials, sense abans prendre compromisos que poden posar nerviosos a més d’un dels seus militants o votants. Mantenir-se en el no acord, no només pot frustrar a la seva parròquia, sinó que correm el perill d’engegar-ho tot a “can pistraus”.

Heu de pactar, i, ho fareu amb la gent i diputats i diputades de Junts pel Si. Fer-ho voldrà dir que també és fa amb els Convergents, amb ERC, amb la ANC, amb Òmnium, amb Demòcrates per Catalunya, amb Sumate, amb Reagrupament, amb tots els independents de la llista.

Ho fareu amb pretesos corruptes acusats per la justícia espanyola tant lliure i tant justa. Ho fareu amb aquells que van transigir per fer President un espanyol i contrari a la independència. Ho fareu amb aquells que algun dia eren a les files d’un partit tan federal, que impedia l’ús de la nostra llengua a Brussel·les. Ho fareu amb gen d’esquerres, amb gent de centre dreta, amb gent socialdemòcrata, amb gent demòcrata cristiana, amb gent lliberal i fins i tot amb els que només volen la independència.

Si la pretensió, per algun moment pot suposar, que Junts pel Si i la seva transversalitat, és converteixi a la causa de les CUP, haurem fracassat. A Junts pel Si, quan és parla d’eixamplar el ventall sobiranista ho han fet i portat a la practica. Ni un gram de discurs farcit. Fets i no paraules. Junts pel Si, és la mostra d’eixamplament més extraordinària dels darrers temps. Els seus acords i generositat, han demostrat que la causa s’ho val, i amb ella les renuncies de partit i personals que calguin.
​
De moment a la CUP, com a la “mili” el tema d’eixamplar és pura teoria. Dur-la a terme tant senzill com el que en el seu moment va fer ERC, pactar i fer President Artur Mas. Aquest podria ser l’iniciï d’una nova esquerra que en cap cas pot quedar-se emmurallada com si fossin una reserva india, pura, però més a prop de l’extinció que de la emancipació.


0 Comments

FINALMENT HEM DESCOBERT QUE EL QUI ERA L'IMPORTANT

18/11/2015

0 Comments

 
Imagen

CDC i ERC, més la resta d’actors subsidiaris que si van afegir ho van pactar. Programa, full de ruta i candidat. D’aquí en va sortir Junts pel Si. La recepta i la seva realitat, va ser possible des de la generositat política i la confiança.

Hores d’ara ningú que sigui mínimament honest, podrà negar que l’Estat espanyol i l’unionisme ha tingut com objectiu fonamental per acabar amb el procés caçar la peça d’Artur Mas i destruir CDC.

Mas i CDC, han estat uns dels “suports més generosos” per construir l’Estat espanyol, i la seva reconversió sobiranista independentista mai serà perdonada. Fins i tot, i el temps donarà raó, el rumb de la independència és irreversible per la rellevança que unes classes mitjanes han decidit afegir-si i tot gràcies al lideratge d’Artur Mas i la nova direcció de Convergència. Prescindir-ne d’aquets nou conversos si que seria el fracàs de tot plegat.

El resultat del 27 va enverinar-ho tot. Cert. Tot i així 72 diputats per la independència, és més del que haguéssim somiat no fa ni tres anys. El més colpidor, va ser però, veure com la mateixa nit del 27, ni Junts pel Si ni les CUP, és trobaven i feien aclamació del “hem guanyat i som aquí”. Les premonicions més depressives no trigarien a surar. Les CUP van enlairar la “coherència” com senyal d’identitat inequívoca i van continuar amb el seu mantra; “nosaltres no farem president a Mas”. Subsidiàriament també manifestaven, ara ja sabem que mentin, que abans que el qui, és més important el que, el com i el quan. Sempre han afegit, serem els darrers en aixecar-nos i unes eleccions és el pitjor escenari. Expressions tant buides com irrellevants si convenim que la darrera paraula la tenen els vots.

Podríem cometre l’error, per allò de que 62 són molts més que 10, i dir que som on som per culpa de les CUP. Doncs no. Fer reduccionisme, ara és el pitjor que podem fer. Sempre existeixen causes objectives o no tant, que determinen el perquè.

Si Junts pel Si, hagués, amb contundència, amb fermesa i convenciment dit que el Programa, el full de ruta i el candidat era l’aposta, els de la CUP haguessin tingut poc a fer. Dia 28, missatge clar i nítid a tothom i especialment als de la “clau”; “Aquest és el full de ruta i al que estem disposats és a fer una “Declaració política” aprovada al Parlament per iniciar el procés constituent cap a la República catalana”.

Ho sabem. Això no hagués estat cap negociació ni l’iniciï de res en termes partidistes. El que si sabem és que l’espectacle que hem donat mercadejant la independència, ens l’haguéssim estalviat.

Ara, el verí entre independentistes està quallat i perillosament. Ens volen fer veure que el tap és la negociació entre Convergència i la CUP per la figura del President i del nou Govern de la transició. Talment com si Junts pel Si no existís.

La periodista Odei Exearte, (El Punt-Avui del 18 N), en el seu article, que creiem contrastat, explicita amb contundència on som. “Oriol Junqueras i desprès d’un dia de declaracions creuades entre CDC i la CUP, convoca d’urgència una executiva nacional. Un únic punt del dia; “valoració de la situació política actual”. ERC, és proposa de mediador al conflicte per desencallar-lo. Mantenen reunions bilaterals amb CDC i la CUP. El pessimisme però i un cert enrocament fan que de moment l’acord no és vegi per en lloc”.

CDC posicionan-se. ERC fen de mediador. La CUP tancada en banda. La ANC intentant pressionar, sense dir a qui. Certament tot un espectacle i mentrestant Junts pel Si diluint-se a marxes forçades.

Talment alguns ja pensen en el nou escenari. Les eleccions al Març. Llençar la tovallola, ara és, o de covards, o perquè interessos espuris basats en mer tacticisme formen part d’una estratègia mai explicada. Unes noves eleccions amb un resultat similar ens duria inevitablement on som ara. Ara és el moment de clarificar per on cal anar per aconseguir la República i ens temem que el que vol la CUP, que és basa amb la caseta i l’hortet, sempre serà més fre que empenta.

És hora de visualitzar on som i per on volem caminar. O amb Junts pel Si, avui i dema, o amb la CUP. Si decidim que amb Junts pel Si, els de la CUP no són, ni o seran, els nostres aliats. Ells són altra cosa i volen altra cosa.
​
Ningú vol eleccions. Doncs creiem que per sortir-nos-en de l’entrellat, el millor, més democràtic i més saludable és tornar a donar la paraula amb el vot als ciutadans, això si anem anem-hi amb la certesa de que els de la CUP no seran aliats per la independència de Catalunya. Potser per altres qüestions si. Altra cosa seria que de sobte, la Verge de Montesserrat s'ha aparagués i fes de la gent de les CUP uns nous conversos.


0 Comments

FINS AQUÍ.

16/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Avui, dos articles, l’un publicat al “Punt-Avui” i signat pel Conseller en funcions Andreu Mas-Colell i l’altra al digital “El Mon” signat per Antonio Baños de la CUP, m’allibera del meu silenci autoimposat.

El del Mas-Colell, tot i que personal, segur que reflexa el parer de molts dels votants de “Junts pel Si”. Fins aquí hem arribat. Cap més negociació amb la CUP. Ells tenen la darrera oferta, que és molt més del que sectors moderats de la societat catalana haurien ofert als “antisistema” de les CUP. Ho voten Mas com President, o eleccions. S’ha acabat el bròquil ve a dir.
​
En Baños, en el seu article, és més polifònic i polèmic. Continua amb el “totum revolutum”. Sembla que dos mesos negociant no han donat per gaire. Ara, diu; “encara estem en el debat de les idees i dels objectius”.

Els independentistes creiem que aconseguir la independència des de un Procés Constituent i un Pla de Xoc social, per una legislatura, que només ha de durar un màxim de 18 mesos, ens feia prou patxoca, com per ser més prudents en el debat de les idees. Primer independència i desprès el que convingui.

Quan en Baños escriu i amb negreta; “que perquè la independència i la República puguin ser de veritat ha de fer-se des uns objectius que han de ser decisius per transformar-nos  les nostres vides”, un calfred perniciós ens recorre la pell. Quins objectius. Qui els proposa. Quin Programa polític del 27 S, diu que ens vol canviar la vida. En Baños i els seus correligionaris, poden defensar el seu projecte partidista on vulguin i quan vulguin. Al que no tenen dret és canviar-nos la vida sense permís. Sembla que no saben que la independència per si sola ja ens canviarà la vida.

El que queda clar del seu escrit, i és d’agrair, és que el “qui”, era tant o més important que el que, el com i el quan. Ho diu ell, en Baños; “De com pensem i dissenyem el govern. De per a que ha de servir i sobre quins aspectes de la vida política ha de regir, hauria de ser un debat quasi tant important com el nom del President”.

Dir-ho ara no és estrany. Dos nos  certifiquen que el “qui” sempre ha estat l’obsessió. Ens volen canviar la vida. Volen un determinat Procés i una determinada República, i com no un determinat President. De fet sembla que ho volen tot. Tant s’ha val si no s’assumeixen cap responsabilitat. Els moviments “antisistema i okupa” ja las tenen aquestes coses.

Per acabar-ho d’adobar, i potser és el més greu, és quan parla del sentit que té la independència i en el seu defecte ser independentista. Aprovar una Declaració d’intencions politiques, i de trencament sense dir-ho, amb l’Estat espanyol pels 72 diputats, fet que a merescut la resposta dels unionistes espanyols, el seu Estat i les seves clavegueres, amb una contundència digna de tenir en compta, sembla que no serveix per creure’ns que els 62 diputats de Junts pel Si estan per la feina. Lleig i miserable. Sobre tot perquè de moment els que toquen cuixa justiciera són els que estan a Junts pel Si. El que si que comença ha quedar clar, és que els de Junts pel Si, no estan per la vostra feina Baños.

Vosaltres no podeu garantir res. Bé, unes noves eleccions segur. Junts pel Si també. No podeu ni garantir que noves idees, per molt agosarades que és vulguin, serveixin al procés. Que voleu garantir del procés, si ni tants sols voleu ser-hi.

No Baños, avui el més revolucionari és posar-se al costat de la majoria. Exactament com va fer el President Mas. Avui el més revolucionari és proclamar la independència, els continguts corresponent als ciutadans. Avui el més revolucionari és eixamplar la base social per la independència i vosaltres la estrenyi-ho i a sobre preteneu eixamplar-la amb els de “Catalunya si que és pot”, Podemos, que pacten arreu amb els corruptes del PSOE i que no volen la independència per Catalunya.

No Baños, avui el més revolucionari és escoltar als centenars de milers de catalans que any rere any s’han manifestat cridant independència i unitat. De moment vosaltres avui només  escolteu la vostra veu. Fer-ho no només no ajuda, sinó que ens determina a demanar a Junts pel Si que ja no és negocií res més, i, ho tenim acord o anem a noves eleccions.
​  
Si això succeeix, tranquil senyor Baños, segur que el perquè de tot plegat és sabrà i els catalans tornarem a decidir, i segur que haurem après la lliçó per saber que vol dir allò del vot útil.




0 Comments

CULPABLES ARREU

15/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Paris. Una tragèdia. Un crim. Ens ha de ser igual com s’ha perpetrat. Organitzadament o anàrquicament. El resultat és el mateix, morts i ferits. La condemna total.

Fins no fa gaire politòlegs de tota mena i analistes definien el mon amb tres apartats. Un primer mon, on la ciutadania gaudia d’uns privilegis i benestar envejats. Un segon mon, amb capacitat d’avançar per apropar-se al primer. La ventafocs, el tercer mon, on i caben tots els desheretats de la terra. Aquets, desemparats i utilitzats, que han estat oblidats i sembla que ho continuaran estant. El primer mon és el referent. Tothom hi vol arribar. Impossible si no és determinen politiques i accions que ho facin possible.

Europa rep des de fa molts anys una immigració des de l’Africa i els Països Àrabs, fonamentalment, d’Asia també, i gairebé sempre per qüestions  relatives al benestar social que no tenen als seus llocs d’origen. La guerra d’Irak i Líbia, fa  6 anys  no n’eren factors determinants.
​
Ser capaços de veure, analitzar i assumir el perquè de tot plegat, és l’única forma de trobar, ho si més no apropar-nos, solucions al greu conflicte que tenim tots plegats. Aquest conflicte com l’economia ara ja el tenim globalitzat.

Europa i els EEUU, tenen una responsabilitat directe i per començar seria bo fer autocrítica i demanar perdo als pobles que pateixen el mateix que a passat a Paris. Darrerament Rússia i la Xina van pel mateix camí.

No és pot xuclar la riquesa d’un país, convertint-lo, o permeten que no deixi de ser un país ple de misèria i sense futur. Futur, benestar social i estabilitat són els  elements que se’ls ha negat. L’avarícia, va determinar que  no calia fer esforços en aquest sentit. Potenciar sistemes dictatorials i armats era molt més senzill i potser econòmic. De vegades en forma de República i d’altres amb monarquies tant arcaiques com antidemocràtiques.

El pitjor que li pot passar a qualsevol ciutadà, és haver de fugir de casa, del poble i del país. Quan això succeeix, algú n’és responsable. Les causes son dues; “cap futur, misèria, gana i uns conflictes armats que la majoria de vegades són intencionats. Controlar els recursos naturals com el petroli, han estat la preocupació del primer mon. La situació dels ciutadans del tercer mon, fins avui, els hi ha relliscat. Per acabar-ho d’adobar, el primer mon, amos de la tecnologia de la mort, han fet del negoci armamentístic, la principal causa que impossibilita resoldre la situació.

Jighadistes, Al-Qaida, Estat Islàmic, Afganistan, Síria, Irak, Líbia, Palestina, Níger Mali, Sudan, Uganda, Burundi. Un paquet que podem situar dins del tercer mon. Ètnies i religió, en són l’excusa per garantir-ne la mort. La seva misèria la causa.

Segur que resoldre la situació no ho farem avui per demà. Començar a posar la primera pedra, si que és plausible. Un bon inici seria la prohibició de venda d’armes a qualsevol país que no respecti les mateixes normes democràtiques del primer mon.

És evident que els culpables són els que premen el gallet i que han de patir tota la justícia democràtica. Però també és evident que a l’altra cantó tenim culpables, que si no han fet el mateix, tenen responsabilitats directes del perquè de tot plegat i la justícia democràtica també els hi hauria de caure al damunt.
​
Lluitar contra la barbàrie mai s’hauria de fer amb més barbàrie. Només treballant per un mon més just i solidari ens en sortirem i si som capaços de repartir amb major equitat els recursos limitats del planeta, segur que és pot aconseguir. Aquest és el camí, no ni ha cap altre.


0 Comments

INDIGNEU-VOS.

12/11/2015

0 Comments

 
Imagen

Stéphane Hessel, antic membre de la resistència francesa i presoner en un camp de concentració nazi, al 2010 va escriure un llibre que pel seu contingut “revolucionari”, ha estat pres com el nou “catecisme” pels més desfavorits.

Indigneu-vos. Si.  Indignació davant d’una crisis mundial encetada als EEUU i desfermada amb molta cruesa a molts indrets d’Europa. Indignació veien com els més rics ho són més i el pobres més pobres. Indignació comprovant com salven bancs i ensorren les aspiracions legitimes d’un poble (Grècia). Indignació generalitzada per comprovar que una vegada darrera altra les classes més desfavorides no poden participar del poder polític i econòmic i per tant del dret a la justícia social que les elits capitalistes impediran si no és amb comptagotes i per evitar revoltes no desitjades.

A l’estat espanyol, l’iniciï del moviment dels indignats és a Madrid, cert, també és cert que és a Barcelona, Plaça Catalunya, on el moviment prendria un caràcter més organitzat, acabant amb l’encerclament del Parlament de Catalunya, cosa que no succeeix en cap altra de Espanya.

La crisis, la reforma laboral del PSOE, la ribotada de l’Estatut, la retallada de l’Estatut i la provocació institucional d’un Tribunal que és posa per damunt de la voluntat de tot un poble, determina un còctel tant explosiu com determinant per ser on som.

És prou evident que Espanya te dos tipus d’indignants. Els que estant indignats amb els que governen a Madrid i el seu sistema, i els indignats catalans que hem dit que fins aquí. Que en tenim prou. Que ens volem governar amb tot i per tot. Que volem decidir-ho tot. Que ja no ens alimenten molles i volem el pa sencer.

Com controlar, liderar i reconvertir un moviment extraordinari en un eina per competir no era fàcil. A Espanya només calien mitjans, que per cert mai posarien ni PP ni PSOE. Aquets mitjans han estat proporcionats per agents poderosos del mon capitalista, el mateix que s’ha pretès eliminar. Gran paradoxa. Pablo Iglesias a Espanya i l’Ada Colau a Catalunya, van ser els escollits. L’un per un verb fàcil i amb capacitat de lideratge provinent del mon universitari. “Sobre tot amb una gran consciencia de classe”. L’altra liderant el moviment contra els desnonaments, tant trist com miserable. Trist pels desnonaments i miserable donat que la Constitució espanyola diu que tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna.
El moviment del 15 M, s’ha repartit entre un nou partit Podemos, dos de vells, Izquierda Unida, Iniciativa i ara també entre Ciutadans. Sembla que l’orientació ideològica, malgrat Ciutadans, pretén ser d’esquerres. A Catalunya, “Barcelona en Comú” i “Catalunya si que és pot”, són els seus referents basics. Tot i que també curiosament, Ciutadans els pren avantatge en les àrees urbanes feus de les esquerres. Gran embolic moviment d’esquerres, de centre o de dreta.
​
Queda clar doncs el 15 M ja no és aquell moviment “fresc i revolucionari”. A Catalunya, aquest moviment l’únic que ha aconseguit és substituir ICV i un segment important dels socialistes. Ara les seves consignes són les mateixes que duien com pancarta l’Herrera i la Camats. A CDC ni aigua. El President Mas, és un "corrupte, és la dreta" i fins i tot vas més enllà que la propi ajusticia espanyola, Ells sentencien.

La confluència de la indignació, amb altres aspectes que res tenien a veure amb la lluita de classes, els ha destarotat, descol·locat. Els catalans estan farts de rebre insults, de ser menyspreats, de ser els cornuts i pagar el beure. Ara la indignació és molt més ample. No direm que el que te a veure amb la injustícia social ja no compta, el que diem és que els catalans a través de la indignació ens estem aixecant de la posició de genolls.

Aquest relat, i n’estem convençuts, només te una falla, les CUP. Les CUP o no van saber-ho fer o la part del seu discurs independentista no feia patxoca als indignats majoritàriament, cosa que evita que fossin determinants per acollir el moviment, fet que faria  gairebé improbable la existència de “Barcelona en Comú i Catalunya si que és pot”. La realitat és que les CUP, tot i ser cridats a participar van dir no. Per alguna cosa seria.

Les CUP, deuen saber que mai tindran el vist i plau de les esquerres espanyoles provinents del 15 M, per que Catalunya practiqui el dret d’autodeterminació. No ho diem nosaltres ho diu el Pablo Iglesias i ho diu Alberto Garzón. Aquest fet els posa davant d’una encreuada, o amb els espanyols indignats, però espanyols, o amb la transversalitat de “Junts pel Si” per guanyar la independència i amb ella les eines que mai tindrem si depenem d’Espanya per les politiques de justícia social.

En Rabell sap que té un problema i que seria el mateix que tindria la CUP si “Junts pel Si” no depengués ara d’ells. Que farien quan un Govern conformat des de la transversalitat catalana proposes lleis a favor dels desfavorits? De “Catalunya si que és pot” ja ho hem vist, han votat no a una resolució que va en aquesta línea. La diferencia és, que aquest cop la CUP ha votat al costat de la “dreta”, CDC i en Mas i els espanyols d’esquerres no. Queda clar per la nova esquerra el cap del Mas te més valor que qualsevol política a favor dels desfavorits.

Confondre els objectius i les prioritats ens pot portar a la roina i el desastre. Ara no és el moment de combatre entre “dretes i esquerres”. Sobre tot si les renuncies i acceptacions és posen al servei de la Nació i de la ciutadania. Mas ja no és la proposta de CDC, és la proposta de Junts pel Si i de més 1.600.000 catalans.

Senyors de les CUP, segur que la responsabilitat que avui teniu no la preteníeu. La vostra coherència ho demostra, no voler cap càrrec o confirma. No ha estat així, la ciutadania amb i des de la seva absoluta llibertat a triat 62 diputats de Junts pel Si i 10 per la CUP. Ara ens ha tocat decidir i a vosaltres amb menys, més que ningú. Gran responsabilitat buscada o no.
​
Segur que mai podríeu ni haver-vos imaginat, ni per un moment, que part de les vostres peticions que segur seran antològiques, en política i en el camp social, tenen ara, la possibilitat de convertir-se en realitat. Si l’esguerreu ara, potser aquesta oportunitat d’implantar més justícia social haurà esta el somni d’una nit d’estiu. Somni que per cert mai vindrà de la ma dels espanyols d’esquerres, que temps i oportunitats de tenir-ne segur que convindrem n’han tingut.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.