Convergència i Unió i des de l’any 1980 ha guanyat totes les eleccions a la Generalitat. La centralitat política i social ha estat dirigida amb encerts i desencerts. El centre dreta i l’obsessió d’un encaix a l’Estat espanyol ha esdevingut una lluita d’interessos que s’ha decantat per un sobiranisme descarnat i aquest es el triomf d’Artur Mas i els seus.
El primer i segon tripartit, van ser possibles per la suma aritmètica, no per la victòria electoral, CiU va tornar a guanyar en vots i diputats. Les contradiccions entre unionistes espanyols i sobiranistes (PSOE + ICV per una cantó i ERC per l’altra), van tornar a situar les coses a lloc i CIU a l’any 2010 guanyava altra cop amb 62 diputats.
Artur Mas, és investit President en segones amb 62 vots a favor, 45 No (PP, ICV, ERC, Si i C’s) i l’abstenció dels 28 diputats del psc –PSOE. Mas guanya les eleccions i amb ell Catalunya iniciarà el període més patriòtic i de renaixença sobiranista com mai vist.
Les ribotades espanyoles i sentencia del TC al nou Estatut referendat i aprovat pels catalans, serà determinant per emprendre des de les institucions catalanes la confrontació amb l’Estat espanyol, que la societat catalana augura com inevitable i necessària per iniciar el camí cap a la independència.
El president Mas, entoma el repte i amb el ritme que creu convenient, l’espai pro independència dia a dia és va eixamplant. Prescindeix de la seva estabilitat política i trenca amb el PP. Els socialistes aviat transformaran la seva abstenció en caça i captura. Mas és resitua políticament, o recentralitzats i cada dia amb menys quotes d’autogovern, o inici d’un procés on el dret a decidir, sinònim d’autodeterminació, és converteixi amb la nova senyera. Mas tria procés.
Un Congrés, on s’aprovava la consecució d’un Estat per Catalunya, de CDC albirava una aposta impensable fa uns anys. CDC vol i camina cap a la seva refundació. Els temps de l’autonomisme, de l’encaix i del peix al cove s’han acabat. La federació de CDC i UDC també.
Artur Mas, com diran els historiadors, “s’ha immolat”. Ell representa un passat i ara treballa per un nou futur amb data de caducitat per ell. Ell sap que “s’immolarà” per una causa major, la llibertat i la independència de Catalunya. Ja ho ha dit, acabat aquest procés, el meu temps de lideratge també haurà acabat.
Sembla que els 10 diputats de la CUP, de moment les bases no s’han definit sobre la darrera proposta de Junts pel Si, visualitzen, de moment, el pitjor dels escenaris.
La corrupció d’altres, unes retallades imposades, i d’altres volgudes per responsabilitat, han construït el mur de l’esquerra alternativa per no investir-lo. Mas amb l’ajut de ERC, situa a les institucions catalanes al costat del procés. ERC i CDC fan finalment el pas. Patriotisme i generositat és converteixen en una alternativa política. Junts pel Si, n’és la traducció i l’eina.
Contràriament, les CUP no fa cap acte de patriotisme ni de generositat. Un pur tacticisme els envolta. La seva transversalitat ideològica és inexistent.
És el nostre moment per fer forat diuen els dirigents de les CUP. Ells que sorgeixen del municipalisme, que fins i tot viuen com servidors de l’autonomisme municipal, saben veure l’oportunitat política del moment. Són, primer anticapitalistes. Segon ideològicament d’esquerres. Tercer amants de la anarquia amanida de suposades llibertats amb l’excusa d’un nou marc polític. Les seves candidatures i composició ho diu tot. Primer ells, segon ells i tercer també. Això si tot amanit amb una coherència numantina. Al final tots morts.
La fundació de les CUP, i la seva declaració de Vilafranca: “Esdevenir el referent polític unitari a nivell municipal del conjunt de l'esquerra independentista i de tots aquells sectors de la classe treballadora i les classes populars conscients de la necessitat d'una transformació socialista de la nostra societat i de la instauració d'un nou marc polític que garanteixi els drets socials, la democràcia i les llibertats nacionals al nostre poble”, reflexen amb claredat que la independència de Catalunya no és la prioritat de combat.
Tenim un conflicte i molt ens temem que no és resoldrà a favor dels catalans. Fins i tot gairebé, ara, ja podem començar a dir que els beneficiaris seran els unionistes, federalistes i els de les terceres vies.
Diu Junqueras que no “tenim pla B”. Diuen els de Junts pel Si i les CUP, i la ANC i Òmnium i molts que anar a eleccions seria un daltabaix. Si anem, però cal preparar els arguments necessaris que expliquin fil per randa el daltabaix i qui és, o són els culpables. Perquè d’haver-ne sempre ni han.
Tothom pressiona les CUP. Objectiu acord, uns amb Mas de President i d’altres sense. D’altres per trencar el moviment. Les CUP tenen la clau i Espanya ho sap prou be. El que no saben els de la CUP, és que girar-la a la dreta vol dir adéu al procés i més Espanya. Girar-la a l’esquerra vol dir República catalana i la possibilitat de fer politiques socials com mai.
Tancar-se, obcecar-se i posar al mateix nivell la consecució de la República i la figura den Mas, és d’un infantilisme brutal. Som dins del joc dels disbarats. En política pragmatisme i sumar forces per fer camí per aconseguir allò substancial que determina perquè lluitem, és el que fa tothom que vol incidir per canviar el que sigui. La resta brindis al sol i sense copa.
Si finalment no hi hagués acord, el que és desfermarà serà l’Armagedon total. Espanya recentralitzant-ho tot. Els unionistes fent fronts inimaginables per guanyar les properes eleccions. Independentistes contra independentistes. La societat civil organitzada, entrant en el més pur cainisme pel control orgànic.
La divisió dels independentistes caurà com la darrera plaga. Junts pel Si ho patirà, segur. Ara bé, i tots els indicis ho indiquen, a les xarxes, barris, societat civil organitzada, tertulians, botiguers, classes mitjanes i molts treballadors, ens diuen que seran les CUP els que més patiran. Patiran als Ajuntaments, patiran a les noves eleccions i sobre tot hauran desaprofitat la millor ocasió revolucionaria, per fer forat i eixamplar les bases socials per tal que el seu missatge arreli definitivament. De tant en tant escoltar a la gent normal lluny de l’hàbitat assidu és un bon exercici.
I tot plegat per no investir a Mas, que segur ja no pot fer més del que ha fet per demostrar que vol més justícia social, acabar amb les retallades imposades i construir la República catalana. Si no fem Mas President no tindrem Govern, i si això passa no perden uns perdem tots. Sabem de bona tinta que el dia 4 de Desembre és la data clau. O caixa o faixa.
La CUP te la paraula els de Junts pel Si ho van fer amb una declaració política conjunta sense precedents, que de moment ha posat a l’ull del huracà al Govern en funcions, i la mesa del Parlament. Junts pel Si, segur que la vol compartir, la paraula.
RSS Feed
