ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

14 D'ABRIL DEL 1931

31/3/2017

0 Comments

 
Picture

86 anys de la proclamació de la República espanyola. Catalans, castellans, bascos i gallecs van decidir democràticament que l’era de la corrupció, dels latifundis i dels terratinents amos absoluts del “cortijo” i d’un poder monàrquic absolut s’havia acabat.

La segona República és proclama desprès d’unes eleccions municipals, fetes el 12 d’Abril, on guanyen els republicans i obliguen a l’Alfons XXIII deixar el país. El 14 és proclamaria la segona República.

Els meus pares, que malauradament ja no hi són, i que van votar República i fins i tot la van defensar-la a la guerra (lleva del biberó, i combatent a la Batalla de l’Ebre), em van explicar que l’alegria i la festa per la proclamació, auguraven uns temps ple d’incerteses.

El cop d’Estat militar, dirigit pel Franco i recolzat pels poders econòmics i estratègics del moment, i l’Església, va fer que la premonició és complís. Una guerra civil que no tenia més excusa que la d’evitar el trencament d’Espanya i combatre una situació civil guerra civilista que per cert havien generat d’inici pistolers a sou de les grans famílies terratinents, banquers i com no d’una Església que veia possible perdre tots els seus privilegis ancestrals.



Picture
Franco i els seus, inclòs Carrero Blanco, no van ser tant prims i mirats com els dirigents de la República. Van fer un aixecament feixista. Van pactar i tenir l’ajut d’un Hitler i un Mussolini que desprès endegarien la segona guerra mundial. Van afusellar durant la guerra, van tractar als presoners durant la guerra com a gossos. Van torturar i violar durant la guerra indiscriminadament. Van bombardejar objectius civils sense cap valor militar. Son culpables d’un genocidi premeditat i planificat. Guernica i Barcelona en són dos exemples.

Picture
El més greu és però, que acabada la guerra amb una proclama que ho explicitava:..........

Picture
els afusellaments, les tortures, les violacions, els assassinats, la rapinya, les prohibicions i una neteja identitaria va estar a l’ordre del dia durant tota la dictadura que va acabar, tècnicament, al 1978.

Existeix i gracies als dirigents dels EEUU de l’època (Truman 1947, inici de converses per un tractat Espanya EEUU i Eisenhower qui el signaria al 1950) Paral·lelament Franco signaria un Concordat amb l’Església que a dia d’avui encara és vigent. Eisenhower va ser el primer President d’un país que va venir i donar carta del que no era a Franco. Un relat que a dia d’avui pretén dir-nos que som on som gracies a Franco.

Picture
Declaracions en plena guerra civil com la del President de la República Azaña, ens fan entendre aquella dita de és el mateix un espanyol d’esquerres que d’un de dretes, o antes roja que rota. Però sobre tot que des de Catalunya mai podrem evitar la concepció de que som espanyols i propietat del seu Estat.

Picture
Catalunya va patir la derrota en termes totals. L’anorreament cultural i identitari una de les màximes del dictador. Per cert Franco va morir fen el que sempre havia fet matant i signant les darreres execucions del Franquisme al 75.

L’actualitat política a Espanya, esdevé part d’un relat antic. Franco no va ser un colpista, no va ser un dictador i no va ser un assassí. D’aquí que ni els del PP ni els dirigents del PSOE a dia d’avui no hagin condemnat el franquisme i el seu temps de terror. Franco mai va utilitzar la reconciliació. La generositat tampoc. De fet l’ historiador Paul Preston, amb el seu llibre L’Holocaust espanyol, titulat “Odi i extermini durant la Guerra Civil i després”, ho confirma.

Avui Espanya escriu amb llibres oficials que Franco no va ser cap dictador. Avui les seves despulles tenen un mausoleu impensable per Hitler o Mussolini. Avui l’església li fa ofrenes de tot tipus. Avui és condemna a una tuitaire per fer mofa del Carrero Blanco. Avui encara es condecoren torturadors de l’època franquista. Avui encara no s’han restituït a les víctimes de franquisme. Ni a Lluis Companys, ni al Miguel Hernández. Avui encara tenim lleis franquistes vigents. Avui encara tenim per imposició un monarca borbó al que els espanyols van foragitar el 14 d’Abril del 1931.

Si els espanyols volen renunciar a la seva identitat. Si alguns espanyols, pel que sembla, volen una tercera República espanyola. Segur que a una immensitat de catalans no ens hi trobaran. Nosaltres, per cert, una gran majoria, el que volem primer és construir la nostra República catalana i desprès com no pot ser d’altra forma entendre’ns. Ara bé, seria possiblement la que l’avi Macià  va proposar: la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Confederació construïda des de el respecte i des de l’equilibri dels pobles que habitem a la Península.

Construir la Nació única espanyola, sempre ha estat el delit de les classes dominants. El resultat sempre han estat dictadures i guerres. La Nació espanyola és un oximoron que avui és manté perquè la Unió europea neix per la voluntat dels Estats que no dels pobles. I així ens va.

Construir la Confederació si així s’estimés oportú, seria l’iniciï d’una nova construcció europea, seria senzillament posar la primera pedra per abolir els Estats i construir la Europa dels pobles.

De moment nosaltres anem fen. Esperem que algun dia la gent progressista i demòcrata dels pobles peninsulars vegin que aquest és el camí. El temps de les imposicions nosaltres els catalans fa temps que les donem per acabades i creiem que en ple segle XXI s’han de desterrar per sempre.


0 Comments

PERQUÈ LI TENEN TANTA POR AL PRESIDENT MAS?

29/3/2017

0 Comments

 
Picture

Pels de Catalunya si que és pot, pels de Ciutadans, pels del PP, pels socialistes, pels de les CUP i per alguns d’ERC, Mas és culpable. Pel Govern espanyol, per la seva justícia pels partits espanyol també.

Culpable d’un finançament, de moment hipotètic, del seu partit. Culpable de ser autonomista primer i ara independentista. Culpable de voler acabar amb el regim del 78. Culpable d’haver traït el regim del 78. Culpable de tots els casos personals de corrupció de militants de CDC i d’ex militants. Culpable de donar estabilitat a Governs espanyols. Culpable de formar part d’un partit on el President Pujol és declara culpable d’evasió fiscal. Culpable d’haver posat urnes en contra la determinació del Govern espanyol i el seu TC. Culpable d’haver liderat des de la màxima institució de Catalunya l’iniciï d’un procés que ens pot dur a la independència. Culpable d’acabar una relació històrica amb l’extinta UDC. Culpable d’haver internacionalitzat el dret a decidir. Culpable de ..................

Artur Mas ha mostrat a tothom que una part de la societat catalana ha mutat. Han deixat de ser autonomistes per agafar la senyera inequívoca de la lluita per la independència. Mas va decidir amb el seu partit, que el temps de la política allunyada del poble s’havia de subvertir. Mas ha fet possible descobrir, al marga dels GAL, com funcionen les clavegueres de l’Estat espanyol. El més important però és la capacitat política per liderar la mort d’un partit i el naixement d’un de nou, qüestió que avala el seu paper encara per una futura República catalana.

I si, li tenen por perquè reuneix les condicions màximes per ser el primer President de la República catalana. I no només li tenen por per un futur possible, li tenen encara més por perquè el compromís per assolir la independència, és indestriable, inequívoc i ferm.
​
Volen deixar de tenir-li por i per això el volen culpable de tot. Mort i enterrat, sense cap possibilitat de reeixir com líder polític. El més trist però és veure com són els unionistes els que lliguen independència i corrupció i alguns cauen en el parany. Espanya sap que només poden acabar amb el procés trencant Junts pel Si i de Junts pel Si al PDeCAT i els “suporters” de les CUP sembla que encara no ho han vist.


0 Comments

CANYA ALS DE LES CUP.

28/3/2017

0 Comments

 
Picture

Els de les CUP van fer la feina bruta per aconseguir els que unionistes espanyols, no van poder, carregar-se de la primera línea al President Mas. L’excusa la corrupció de CDC que fins a dia d’avui no demostrada, això si venuda per terra mar i aire pels espanyols d’esquerres i de dretes i unes retallades origen d’un ofegament recentralitzador dels espanyols.
 
Els de les CUP tenen deu Diputats gracies a la crida de la ANC i Òmnium demanant el vot indistintament per Junts pel Si i per ells. Els de les CUP, segur que en unes properes eleccions, del tipus que siguin, potser ni treguin representació. Abocats al municipalisme don potser no haurien d’haver sortit mai.

Els molesta i molt que el PDeCAT sigui un partit moderat, fins i tot lliberal i amb tocs social demòcrates. Però tot indica que el que més els molesta és que lluitin per la independència de Catalunya i per la República.

Afegir que als de les CUP també els molesta molt la seva irrellevància política, cosa que volen reduir amb accions i declaracions més pròpies de quintacolumnistes que d’uns patriotes que lluiten per la independència de Catalunya.

Els de les CUP no governen. Els de les CUP no fan acció exterior per guanyar adeptes internacionals. Els de les CUP no és manifesten pels reprimits per l’Estat espanyol. Els de les CUP no fan res més que posar pals a la roda del procés, primer fent caure un President que treballa per la independència, desprès contra el seu successor alineant-se amb els unionistes contra els pressupostos del 2016. Els de les CUP trencadors de pactes i mutants extraterrestres. En definitiva uns elements que mai haurien d’haver estat els companys de viatge.

Els de les CUP poden fer els que els roti. Cremar Constitucions espanyoles, cremar fotos del borbó, desobeir penjant estelades, poden si volen com fan habitualment votar amb els unionistes contra Junts pel Si i el Govern de la Generalitat, però han passat el rubrico i de lluny quan el diputat Salelles, perdonavides i posseïdor de la veritat absoluta i membre destacat de les CUP, és permet dir que el President Mas condemnat per posar les urnes i per lluitat per l’Estat Català ha de desaparèixer de la vida política. (Declaracions als Matins de TV3)

No Salelles els que heu de desaparèixer si de cas serieu tots vosaltres. Sou gent que transmeteu uns valors que mai seran els dels meus fills. Els del President Mas si. No Salelles nosaltres preferim al Mas perquè ell vol i transmet respecte, vosaltres no. El preferim perquè compleix els acords i respecta els resultats vosaltres no.

Vosaltres malgrat Operacions Catalunya, el nos “hemos cargado la sanidad”, dossiers de la UDEF del ministeri espanyol i de fets que han demostrat que les clavegueres de l’Estat aquí i fora d’Espanya funcionen a tota maquina contra Catalunya, os els creieu abans que el que ha dit i pugui dir el President Mas. Sou vosaltres els que doneu carta de legitimitat als infundis espanyols i legitimeu la seva justícia.

En tenim prou. Ens havíem fet el sant propòsit de callar fins després del Referèndum. Ara, insistim, que ja en tenim prou i se’ns en refot si trenqueu amb Junts pel Si, amb el Govern del President Puigdemont o amb els del PDeCAT.
​
Estem decidits i ja no callarem més. Avui vosaltres no només no sumeu si no que voleu restar i la resposta no pot ser altra, cosa que farem, explicant que el futur de la República catalana en cap cas ha d’estar ens mans com les vostres. Que quedi clar, i ho deixem escrit perquè tothom en tingui la seguretat que així ho farem.


0 Comments

LA UNITAT, TANT NECESSÀRIA PER GUANYAR.

27/3/2017

0 Comments

 
Picture

Va costar i molt construir Junts pel Si. El President Mas, ara condemnat, va proposar en la conferencia del 25 de Novembre del 2014 un camí prou clar per guanyar la partida amb l’Estat espanyol. El 9 N va ser un banc de proves, que malgrat el que diguin alguns el president Mas no en va treure prou rendibilitat, i segur que ho podia haver fet.

La seva conferencia i el més destacat:

Ara bé, del camí que ens va portar fins al 9 de novembre n’hem de treure també algunes lliçons. Identificar millor les nostres debilitats, que les tenim, i aprendre millor dels nostres errors, quan els cometem.
​
Permeteu-me una breu reflexió en aquest sentit. A Catalunya s’ha demostrat que hi ha una fórmula guanyadora. La fórmula diu així: societat civil organitzada i mobilitzada + institucions públiques compromeses + civisme + objectius clars i compartits = èxit de país.
 
Apliquem aquesta fórmula al 9N: voluntaris i entitats + Generalitat i administracions locals + civisme exemplar + posar les urnes = èxit de país.
 
Explicat així pot semblar fins i tot senzill; com bufar i fer ampolles. Però la complexitat de fer-ho així és enorme, entre d’altres raons perquè no estem parlant d’una ciència exacta sinó de quelcom que pot esdevenir un còctel explosiu: la barreja de la condició humana i la política. Vaja, dinamita pura... Fixeu-vos que dels ingredients de la fórmula, no en pot fallar cap. Si en falla un, l’èxit ja no és el mateix. Cal que la fórmula funcioni completa si Catalunya vol prosseguir i completar el camí endegat. Aleshores, quan això succeeix, l’efecte que es provoca no és només de suma, sinó d’autèntica multiplicació. És a dir, el 9N.
 
Només avançaré les eleccions si es compleix la condició anterior, és a dir, si són per fer la consulta. Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi haurà avançament. En aquest cas es farien quan toquen, a finals del 2016, completats els quatre anys de legislatura.

                                            ----------------------------  ----------------------------
 
Doncs bé, el meu criteri, reitero que personal, és que, si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una d’elles tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou majoria perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions. Resulta evident, per altra banda, que després de les eleccions es poden fer acords amb altres formacions que hagin obtingut representació, però sempre des de la legitimitat d’haver assolit la majoria directa a les urnes.

                                                ----------------------------   ----------------------------

Per fer-ho possible, aquesta conjunció, aquesta pinya, aquesta suma d’esforços, proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent: 
 

-        Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.
 
-        Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits polítics-societat civil-professionals experts reconeguts.
 
-        Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.
 
-        Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del president de la Generalitat.
 
-        Cinquè, en les eleccions següents, els partits que haguessin donat suport a aquesta llista podrien, òbviament, tornar a presentar-se per separat.
 
-        Sisè, el finançament de la campanya es faria al marge dels partits, a través d’una associació o fundació que es crearia específicament per a aquest cas.
 
-        I setè, les subvencions públiques que obtingués aquesta llista com a conseqüència dels resultats assolits es distribuirien exclusivament entre els partits polítics implicats a fi d’assegurar la seva viabilitat financera per al futur immediat.
 
Amb aquesta proposta que us faig s’intenta sumar més enllà dels partits, per un sol cop, per un període curt, per guanyar la consulta, per constituir l’Estat si es guanya, i preservant a més els partits de cara al futur, que també és una obligació. Quan em referia a actuar amb generositat, em referia a poder fer això o quelcom semblant a això.
 
Bé, deixant de banda la meva “salvació”, per la qual es preocupen ànimes sempre tan caritatives, sí que, en canvi, he de respondre una qüestió cabdal, i aquesta de manera molt seriosa i molt solemne: com he de correspondre personalment a la generositat que demano institucionalment als altres? Avui he fet un plantejament que,efectivament, requereix per part de molts molta generositat i qui demana generositat als altres ha d’estar disposat a practicar-la en primer lloc.
Confio que, amb dos missatges que incorporen alhora compromisos personals, s’esvairà qualsevol dubte.
 
-       El primer missatge i compromís és el següent: Si em correspon encapçalar la candidatura i es guanya per majoria absoluta, i, per tant, ha guanyat el sí i la consulta, jo no em tornaria a presentar com a candidat a la Presidència de la Generalitat en les eleccions següents al cap d’un any i mig, com fa dos anys vaig fer explícit aquest compromís, i avui el reitero novament.
 
-       Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions, això sí, de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.
 
Són temps de decisions i de suma. No temps de condicions personals.
 
​                                                     -------------------------------------------------
 
Va costar i molt. Ex dirigents de la ANC i traspassats d’Òmnium ho van patir amb una duresa extrema que feia fins i tot mal al cor. Una precària unitat és va constituir malgrat pressions internes i externes. Aquesta si que va ser una batalla que farà historia. Llàstima que els de les CUP no estiguessin a l’alçada.

Insistirem, tot i que no estigui a les nostres mans, amb dir i denunciar que sense unitat, el pitjor que encara ha d’arribar, no ens permetrà guanyar la partida a l’Estat espanyol.

Sembla que Junts pel Si ja fa estona que ha entrat en fase de liquidació. El Govern del President Puigdemont i la majoria independentista al Parlament, sembla que faran tot el possible perquè el Referèndum sigui una realitat. També sembla que la campanya pel SI, i si no canvien les coses, serà partidista. Unitat al Govern i Parlament i desencís monumental dins la societat civil.

ERC dissenya la seva campanya pel SI i fins i tot fan una reserva d’un milió d’euros per fer-la. El PDeCAT també farà la seva campanya, que per cert és va iniciar el 25 de Març amb un acte de suport als represàliats per la justícia espanyola. Demòcrates per Catalunya ja fa dies que també van aprovar la seva. Els de les CUP són com sempre els més rars. Volen el dia i com serà la papereta del Referèndum. Sempre pressionant al Govern com si fossin més oposició que aliats. Els de les CUP de campanya formal de moment no diuen res.

Aquest és el quadre. Tothom anirà a la seva per intentar convèncer als indecisos. Ho sabem, posar les urnes costarà i molt i si una vegada posades perdem el Referèndum, haurem fet un pa com unes hòsties. Cal recordar que avui Ada Colau és alcaldessa de la capital de Catalunya, Barcelona per la incompetència política i partidista de ERC i CDC, una alcaldessa lluny de la independència i que no dubta en utilitzar Barcelona contra el procés. Això si, sibil·linament.

Ja n’és de curiós, mentrestant els catalans portem uns quants anys manifestant-nos transversalment, o el que és el mateix sense demanar el que pensa el del costat, els partits que saben que per si sols mai seriem on som, continuen abdicant del be més preuat per guanyar la partida.

Jo soc del PDeCAT i que faré quan ERC o DC facin un acte al meu poble saben que puc arrossegar gent a l’acte que no ho són?. Jo soc del PDeCAT i si l’acte fos de Junts pel Si, per exemple, que ningú en tingui dubtes intentaria que hi anés tothom independentment del seu color ideològic i del que pensin sobre el dret a decidir.

La campanya per marcar packet de partit no pot ser pel Referèndum. Demanar el vot indistint per Junts pel Si i les CUP, ja ens ha fet anar de corcoll. Escoltar als de les CUP i creure que tenim el que ens mereixem és el mateix. Els de les CUP no sumen i fins i tot alguns dels seus components resten. Escoltar-los i pensar que el Referèndum no és farà és el mínim que molts podrien pensar i si a sobre el que és visualitza és una campanya pel mateix objectiu de caire partidista, no anem be.

Si som incapaços d’unir voluntats al carrer, potser també serem incapaços per guanyar a les urnes. A no ser que ja és tingui clar que el Referèndum és farà després de proclamar la Independència Unilateralment. Malgrat tot visualitzar en aquest tram decisiu, per fer una cosa o altra, que la UNITAT és estratègica fins la victòria, no estaria de més.

Alguns haurien i farien be llegint el discurs íntegre que va fer el President Mas. TV3 disposa d’una gravació en el canal de noticies. L’actualitat de la Conferencia és de traca i mocador.


0 Comments

UN PSOE AMORTITZAT I NO HO SABEN.

26/3/2017

1 Comment

 
Picture

Temps enrere, amb un post, varem dir que el PSOE era un partit amortitzat i el seu servei per consolidar la “democràcia” franquista havia finit.

Podemos, resultant d’un moviment sense un control clar, eren els escollits per substituir la social democràcia del PSOE. Lamentablement els seus errors politics i un gra massa de personalismes, ho estan retardant. Un impàs que alguns gerros xinesos del PSOE i barons utilitzen per intentar renéixer de les cendres com au Fènix.

Inicialment l’anàlisi és reduïa al entramat i trampolí dels quadres del PSOE al mon del Ibex 35. Corrupció i unes posicions massa claudicants amb el franquisme s’afegeixen a un PSOE incapaç d’oferir cap projecte abans i durant la crisis econòmica. Per descomptat també incapaç de cap reforma que pugues suposar que els catalans abandonin la seva obstinada pretensió de fer realitat el que un dia Francesc Macià proposava.

Coronar al Rajoy i fer del PP l’eina que controla l’Estat, serà el darrer servei del PSOE al regim del 78. El PSOE, tot i tenir l’inestimable ajut dels hereus del franquisme, té els dies comptats. No poden ocupar l’espai de la dreta i el de l’esquerra sembla que a Espanya té un nou amo.

Faran primàries per triar secretari general. Sánchez i Lopez van ser els primers en postular-se, Diaz la darrera. L’aparell marca el timing. Fa i desfà i tot per perpetuar el regim del 78. Són amb el PP els constitucionalistes ungits per dir-nos als catalans que som espanyols, que el poder de decisió és a Madrid i que res farà possible modificar aquest escenari.

Ens hauria d’impostar ven poc, com els hi va i aquí trien de secretari. De fet, i estem convençuts, una part de la militància socialista, de bona fe, encara creuen que el PSOE te un paper a jugar en el taulell espanyol i des de aquí ens permetem dir-los que ningú, insistim ningú que no siguin els continuadors de la saga “felipista i guerrista”, prendrà les regnes del partit. Els fets que són tossuts, ens mostren fins on estan disposats a arribar els seus líders. Ni tenen principis, ni tenen paraula. El que si tenen clar és  una avidesa per ocupar i mantenir un “modus vivendi” lluny de les oficines del INEM.

Si guanya la Susana Diaz, el PSOE farà el que fins ara. Apuntalar l’Estat al preu que convingui. La supervivència dels seus politics, fen us de les portes giratòries, te un preu que els lliga de peus i mans.

La victòria de la “Sultana” seria la victòria del aparell. De fet seria la victòria d’aquells que no volen que Espanya i el seu Estat tingui cap altre projecte que no sigui més monarquia i més neo franquisme.

La seva victòria, seria un daltabaix dins la militància socialista. Els militants i votants, a dia d’avui encara no entenen que el PSOE hagi donat el poder al Rajoy i al PP i l’excusa patriòtica no cola. Cal suposar i no ho diran que tot plegat és per front al que està succeint a Catalunya. Ni va de govern, ni d’estabilitat, ni de recomanacions europees. Les dretes i esquerres, PP i PSOE, espanyoles contra els catalans. Ells si que ho saben, Espanya sense Catalunya s’ha de reinventar totalment.

La victòria del Sánchez, tant hipotètica com inversemblant, seria un terratrèmol de grau set. Sánchez no és la proposta de l’aparell. És pitjor, Sánchez és l’únic líder socialista que va mantenir el tipus i va di no és no. Però tampoc va tenir cap escrúpol a l’hora de pactar amb Ciutadans.

 Podríem dir que Sánchez va estar al mateix nivell d’aquell que un dia va dir posarem les urnes i és van posar. Per cert histories diferents. Un defenestrat i lluitant per tenir el comandament del partit i l’altra content perquè segur que les urnes és tornaran a posar.

Sánchez ja no representa al partit. Sánchez que hores d’ara té, si més no mediàticament, un suport gens menyspreable de la militància, te tots el números per perdre. Segurament que per poc, però no ser el triat de l’aparell ja les te aquestes coses.

Si guanya la “sultana” guanyen l’aparell, els gerros i els funcionaris del partit. Sánchez directament va a la paperera, no de la historia, a la del reciclatge. Si guanyes en Sánchez, també hauria perdut. Ell no te cap possibilitat ni força per imposar-se al Congrés de l’estiu ni per derrocar la força institucional que te ara mateix el PSOE.

Tot apunta que l’amortització definitiva del PSOE vindrà de la ma de la “sultana”. Tot va començar a Andalusia i tot acabarà allà mateix. Andalusia va tenir tot el poder de l’Estat i no només han estat incapaços de convertir-la en la locomotora democràtica i industrial, sinó que a dia d’avui i segons la Unió Europea, Andalusia és la pitjor regió espanyola en tots els aspectes.
​
Arribat aquest punt la divisió, fracció o com vulguem dir està servida, i quan un partit entra en aquesta fase, és pota assegurar que ha entrat en fase de liquidació. Darrerament en tenim un clar exemple. Unió Democràtica de Catalunya.


1 Comment

NO NOMÉS CASTIGUEN ALS INDEPENDENTISTES, ALS ESPANYOLS TAMBÉ.

25/3/2017

0 Comments

 
Obres inacavades, inversions aprovades i el més calent a l'aigüera. Algunes de les obres porten més de 12 anys aturades.
Mentrestant a Catalunya estem a punt de la saturació i peatges eterns..........
Espanya construeix autopistes per on no hi circula ningú i que després són rescatades amb diner públic.
Un tast del que ens ofereix Espanya. Regal enverinat i que afecta a tothom. Rodalies renfe adif mostrant-nos el seu esplendor.

0 Comments

CATALUNYA AVUI UNA COLÒNIA, DEMÀ NO.

24/3/2017

0 Comments

 
Picture

A Europa un dels Estats que més podria assemblar-se al espanyol és Suïssa. Quan una societat admet la diversitat cultural, és pot afirmar que és una societat democràtica i viva culturalment. Una democràcia mai és plena sinó existeix un respecte total vers les minories i els seus drets.

La Constitució Suïssa, sorprendria, si se la miressin els espanyols, per alguns conceptes que diuen voler, però que mai han practicat. Suïssa és un Estat Confederal i la seva Constitució és Federal i per això l’anomenen Constitució Federal.

La seva Constitució podria ser “injusta” i tant injusta com ho són totes les lleis humanes per les seves imperfeccions. Malgrat tot, quatre grans principis referit a les llengües i contemplats en la Constitució Federal, ens indiquen el nivell democràtic i de respecte tenint en compta les diferencies lingüístiques i el nivell de complexitat entre elles. Alemany, Francès, Italià, i el Romanx llengua minoritària que només és parla al Canto dels Grisons.

Diuen els quatre grans principis establerts a la Constitució Federal:
  • Igualtat entre les llengües.
  • Llibertat pels ciutadans en matèria de llengua.
  • Territorialitat de les llengües.
  • Protecció de les llengües minoritàries.

És clar que des de els inicis d’Espanya com Nació Estat al segle XVII, els regnes que cohabitaven la Península no destacaven precisament per la seva tolerància i democràcia. Anexions, i imposicions eren el que s’utilitzava per construir imperis i els acords estratègics per mantenir-los.

Fins el 1714 Catalunya tenia drets, Constitucions i sobre tot una llengua, el català. Catalunya va ser annexionada al 1714 al regne de Castella amb la pèrdua dels seus drets i moltes imposicions. La que més va destacar va ser la prohibició d’usar la llengua pròpia i la imposició del castellà com llengua dominant. Catalunya és convertia en una Colònia. Primer de Castella i desprès d’Espanya.

Som al segle XXI, però a Espanya algunes coses ni han canviat i tot pinta que no canviaran. Començant per una Constitució elaborada en un context pre democràtic i amb poques ganes de reformar-la.

Una Constitució que consagra una de les quatre llengües, el castellà, cinc si l’Occità fos contemplat, com a dominant i d’us obligatori, ja ens determina una greuge comparatiu injust i antidemocràtic.

Els castellans en tenen prou amb la seva llengua, convertida amb l’oficial i amb rang vitalici pel seu futur. Comprovar cada dia com els governants d’Espanya venent a Catalunya i ens imposen la seva llengua és un fet convertit en normalitat. Comprovar que la seva vanguardia institucional, política i mediàtica fan el mateix és fastigós i lamentable. Justícia en castellà. Policia espanyola en castellà. Mitjans espanyols a Catalunya en castellà.

Ja sabem que a Castella el català no és cooficial, a Catalunya si. També sabem que el federalisme practicant dels socialistes és castellà. Però que et multin per parlar en català a Catalunya, ens confirma el pitjor.

Espanya vol i treballa per una única nació. És sanciona per parlar el català i no és sanciona al sancionador, fet que indica el grau de submissió al que encara estem sotmesos.

La gravetat del que ha passat al Aeroport del Prat Barcelona Catalunya, i no és la primera vegada, posa en evidencia la limitació dels nostres drets lingüístics i que som una Colònia on encara se’ns prohibeix i castiga per parlar la nostra llengua. Fins i tot la Hisenda espanyola que havien fet que alguns tinguessin dubtes, suprimeix el català per oportunitat i costos. A sobre ens tracten d’imbecils.

Xuclar la mamella, prohibir-nos i castigar-nos per ser el que som, menysprear la cultura i llengua de Catalunya, prohibir que el català sigui oficial a la Unió Europea, prohibir-nos competir esportivament, impedir que puguem decidir per on ha de passar el tren d’Alta Velocitat (Sagrada Família, Tarragona), no invertir ni el que els seus pressupostos generals diuen, sotmetre’ns a la tortura permanent d’un tren ineficaç, dir-nos que els nostres vots no valen res comparat amb el que diu un TC, és el conglomerat que fa vesar el got.

Ni federalisme, ni democràcia. Espanya condemna als que posen urnes i premia als que multen per usar drets, que fins i tot diu la seva Constitució.

El pitjor de tot és comprovar que a Espanya democràcia i progressisme només té un encunyament, el castellà. La resta és perseguit, obertament com ho fan els de Ciutadans i PP, o sibil·linament com ho fan la resta a Espanya. El PP i PSOE van votar en contra a la Unió Europea que el català fos llengua d’us. El silenci a Espanya ja és un costum.
​
Amb Espanya res construirem. Ens volen obedients i prou. Els fets a Espanya tenen una virtut, són eloqüents i comprovables. El PSOE ha governat amb majoria absoluta per practicar i institucionalitzar el federalisme i res de res. El PP ha governat amb majoria absoluta i el franquisme sociològic avui continua més viu que mai, cosa que ens allunya d’aquella reconciliació proclamada al 78. Uns i altres i no ens enganyem només volen Espanya. Són els hereus de Felip V. Són els que estan construint una nació, Espanya, i on la capital és i serà Madrid, i per la gracia de Deu.


0 Comments

I RAJOY VINDRÀ A CATALUNYA.

22/3/2017

1 Comment

 
Picture

Rajoy és president del govern espanyol i del seu partit el PP. Vindrà a la clausura del congrés del PP a Catalunya, i ho farà com el màxim responsable del seu partit, el PP, políticament, administrativament i econòmicament.

Sembla que també vindrà per reunir-se amb empresaris "catalans". Nosaltres diem espanyols. Sembla que la reunió té l’objectiu d’aprofundir en la “operació diàleg”. S’ha filtrat que sota el braç, en Rajoy ve amb un camell farcit de regals. Inversions i posta a punt del corredor del Mediterrani sembla que seran els destacats.

Ja estem situats i fa estona. Recentralització, retallades en inversions, impossibilitat d’endeutament, pagaments de l’Estat a proveïdors, diners finalistes. En resum una limitació imposada que no permet fer politiques socials. Traduït, vol dir que ara mateix la Generalitat no és gaire cosa més que una gestoria que aplica una legalitat que no sorgeix del Parlament de Catalunya.

Inhabilitar càrrecs electes per posar urnes, és lleig i poc democràtic i si l’Estat espanyol amb les seves lleis ho permet, ras i curt vol dir que Espanya té un Estat poc o gens democràtic.

El President Mas i per posar-nos en antecedents, va fer arribar un document amb vint i una reivindicacions, amb incompliments inclosos, al Rajoy. Un Rajoy que disposava de majoria absoluta al Congrés per complir. La resposta va ser el silenci. 

El President Puigdemont, gairebé dos anys més tard, en va fer arribar 46. D’això aviat en farà un any (21 d’Abril del 2016). La resposta i fins a dia d’avui és un silenci matisat. Volen dialogar, però per fer-ho cal que la Generalitat renuncií al “referèndum i a les vel·leïtats secessionistes”. Franco era més clar; “Cautivo i desarmado el ejercito rojo,.....”

Mantenir però el discurs del diàleg és complicat si les trobades no hi són, o les que és visualitzen són estrictament protocol·làries.

Ho hem dit per activa i per passiva, Espanya, el seu Estat i les forces unionistes, mai faran possible un referèndum pactat. Fer-ho és reconèixer obertament que els catalans som un subjecte polític distint a l’espanyol i aquest fet suposaria ipso facto el dret a l’Autodeterminació que avalaria la ONU i segur la UE sense cap mena de dilació ni excusa.

Per Espanya i el seu Estat, Catalunya és Espanya. Espanya només te un govern, un parlament i una capital que és Madrid. De fet Rajoy pot evitar reunir-se amb el Govern de Catalunya i fer possible a l’hora que la indigència s’instal·li a casa nostra. Tenir Estat ho fa possible tot, fins i tot aprovar lleis injustes i antidemocràtiques, quan els que tenen el poder venen don venen.

Les mostres de que el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat és una concessió graciosa del govern espanyol i el seu Estat, són esfereïdores. Fins i tot la constitució espanyola ho deixa clar, les comunitats autònomes estan sotmeses a l’imperi de la llei, però espanyola i aprovada al Congrés espanyol.

I vindrà, si, el sr. Rajoy vindrà, però no per reunir-se amb el govern legítim i democràtic de Catalunya, ve a reunir-se amb empresaris per explicar-los la bona nova; “Espanya finalment invertirà, el corredor del Mediterrani serà una realitat i fins i tot el Consell de Ministres algun dia és pot reunir a Barcelona”.

Aquest fet dona per sentenciat el que una majoria de catalans sabem, per Espanya i les seves institucions, tot absolutament tot és decideix a Madrid o en el seu defecte i com a màxim només els seus aliats tenen dret a conèixer que tindrem i que serà per la magnanimitat del rei nostre senyor.
​
No és cert que els espanyols no tinguin projecte de país. El tenen com el va tenir Felip V, el compte Duc d’Olivars, Primo de Rivera, Azaña, Franco, Felipe, Aznar, Zapatero i Rajoy, construir una nació amb una sola llengua i la seva historia. El que passa és que els catalans tot i ser sotmesos per la força de les armes que no de la raó, tenim el nostre, i ara si definitivament lluny del espanyol, cosa que indefectiblement passarà més d’hora que tard.


1 Comment

A CATALUNYA EXERCIT SI O NO I LES SEVES PARTICULARITATS.

21/3/2017

0 Comments

 
Picture

Hitites, Perses, Egipcis, Romans i fins els nostres dies, la base del poder ha esdevingut possible amb la mesura que om ha tingut una soldadesca i uns lideratges que sempre tenien clar perquè servien i a qui servien.

La defensa va ser la primera necessitat de les tribus. El poder, les riqueses i la subsistència el pas següent de les tribus.  Més tard, la defensa és transformaria en exercits que no només és dedicarien a la seguretat. L’objectiu seria colonitzar i enriquir-se.

Tres potes lliguen el sistema occidental capitalista, diplomàcia, mercat i exercit, diuen els entesos i defensors d’allò tant tronat de, per un Estat un exercit.

La Unió Europea, i per molta moto que ens vulguin vendre, a dia d’avui, bàsicament és la unió d’uns Estats que no volen perdre els seus poders i el militar sura com un dels importants.

La OTAN, entitat fonamentalment creada per defensar el sistema capitalista i potenciada pels EEUU, és la resposta al mon soviètic i comunista. De fet La OTAN circumscriu la seva activitat a impedir que Rússia s’acosti a Europa i sobre tot a mantenir la despesa militar internacional.

Situar un escut de míssils intercontinentals a la frontera amb Rússia, potser no és la millor forma de pactar reduccions armamentístiques. Rússia no s’acostarà ni modificarà les seves politiques, si Europa continua practicant i tractant-los més com enemics que com potencials europeus.

Dèiem que la UE és més una confluència d’interessos econòmics i de mercat que d’altra cosa. S’ha de reconèixer que amb qüestions rellevants com el terrorisme s’han fet passos molt importants, però lluny d’una eficàcia coordinada de la policia. La coordinació policial és sens dubta deficitària. Per tant la resposta al terrorisme ni és excel·lent, ni té la prevenció adequada.

28 Estats conformen avui la Unió Europea i 28 exercits amb estructures diferenciades, més una OTAN dirigida pels EEUU són la defensa de la UE. Sembla que ser Estat i tenir reconeixement,  és indispensable en el concert de les nacions, tenir exercit. El problema esdevé quelcom més que una reflexió quan un és pregunta perquè i de qui s’han de defensar els Estats de la Unió Europea. Holanda ha de tenir exercit per prevenir una agressió francesa. França ha de tenir exercit per prevenir una agressió alemanya. Alemanya ha de tenir exercit per prevenir una agressió italiana.

Construir la Unió Europea políticament i econòmicament, només serà possible si la seguretat i defensa també és europea. Mantenir avui 28 exercits només s’entén des de la perspectiva de la desconfiança i d’una reserva insolidària extraordinària. De fet té molt a veure amb les tesis de les dues velocitats per construir la UE.

Catalunya no té exercit i el debat no tancat és si n’ha de tenir quan és converteixi el 29 Estat de la UE. De moment el més plausible és que proclamarem la independència sense tenir exercit. Això per si sol demostra perquè serveixen els exercits, i per proclamar independències pacifiques i democràtiques zero.

Catalunya ha de tenir la seguretat controlada i exercida amb un índex d’una qualitat immillorable. La seguretat si que és el pilar basic per construir el benestar. La seguretat és l’única forma de garantir llibertats. Sense seguretat la societat estructurada i equilibrada no és possible.

Catalunya ha de renunciar a la defensa del territori i de les persones, en absolut. El que tothom convindrà és que la societat catalana, tot i tenir deficiències, és pot afirmar, que no te apetències imperialistes ni d’ampliar res que no és pugui fer amb el comerç i els acords.

Quin model de defensa ha de tenir Catalunya. La millor defensa passa primer per garantir la seguretat interna. L’externa només és pot fer des de els patriotisme i la intel·ligència.

Catalunya, els catalans, si finalment ho aconseguim, haurem fet historia i de la grossa. Fer de Catalunya un nou Estat mitjançant la democràcia i l’absència de violència, voldrà dir que existeixen fora de la violència camins on la ciutadania deixarà de patir.

Catalunya pot continuar fent historia, només cal que aprofundim en la construcció de la Unió Europea. Una unió europea, la dels pobles, un exercit i una sola seguretat. Aquest és el camí, i fins que no hi arribem el que pertoca és incrementar la seguretat i aprofundir en la construcció d’una Catalunya amb llibertats, drets i oportunitats.
​
Postdata, la OTAN no pot ser l’embrió del exercit de la Unió Europea. La defensa l’hem de fer a mida i en cap cas ens l’han de fer des de fora. Ser un Estat i compartir la defensa és el que fan els que estan convençuts de que construir i eixamplar sempre és millor que limitar.


0 Comments

ETA.

20/3/2017

0 Comments

 
Picture

Sembla que la banda definitivament abandona la lluita armada hi ho fa entregant-les. El primer pas ja el van fer ara fa més de cinc anys dient que l’època de la violència havia acabat. Han complert i el terror a Euskalerria, França i Espanya de la ma d’ETA ha finit.

La batalla ideològica i estratègica dins del mon abertzale la va guanyar Otegi. La política i l’acció democràtica ha substituït la violència a Euskalerria i tot sembla indicar que per sempre.

Una bona noticia; entregar les armes. Tothom però espera la millor, la darrera, la dissolució d’ETA com entramat criminal organitzatiu.

Per les dades fetes publiques, sembla que l’entrega de les armes són un fet unilateral. Cap pacte amb ningú. Res a canvi. ETA no està en posició de res segur, però la seva acció no hauria de ser llençada al sac del no res. Els demòcrates, els pacifistes, els cristians i tot aquells que sempre han fet de la reconciliació un element de transformació, avui haurien de consolidar la pau i fer els únics gestos que pot honorar a tothom, ser generosos.

El govern del PP, Mariano Rajoy i unes quantes de les víctimes d’ETA, ja han dit la seva. Ni perdó ni generositat. Que no esperin del Estat espanyol res.

Per molts ETA, va fer el que molts antifranquistes haurien volgut fer. Franco a més de colpista era un assassí i respondre a la dictadura amb les armes era quelcom que una majoria d’antifranquistes sense dir-ho acceptaven.

ETA però no va fer el que tocava al 1978, deixar les armes. Aquest va se un error estratègic i que en lloc de treballar per democratitzar i lluitar pels drets i llibertats va servir per tot el contrari.

El que ETA ha fet està fet. La dictadura també va fer lo seu i si en el seu moment és parlava de reconciliació, ara no és gens entenedor que  aquest concepte és rebutgi i fins i tot se n’usin altres que més s’acosten a la vendeta.

Quedaran els presos. Uns tacats de sang, altres col·laboradors i altres que sen se ser etarres practicaven la violència de carrer, la kaleborroca. També queden malats, fins i tot de malaltia terminal. Presos dispersats, deien per evitar la seva coordinació, però que bàsicament a servit per castigar a les famílies.

El govern espanyol sembla que no té cap intenció per modificar la seva política penitenciaria. ETA i els seus no és mereixen cap tipus de misericòrdia. El silenci de l’església al respecte és esfereïdor.

Perdonar el franquisme, fins i tot fer-los reconeixements pel govern espanyol és el que toca. Perdonar ETA mai.
​
Els que hem patit i hem tingut víctimes del franquisme i que hem preferit la pau, ens avergonyim de ser part d’un Estat espanyol, que prefereix l’odi i la venjança. Segur que és un altra motiu per independitzar-nos.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.