86 anys de la proclamació de la República espanyola. Catalans, castellans, bascos i gallecs van decidir democràticament que l’era de la corrupció, dels latifundis i dels terratinents amos absoluts del “cortijo” i d’un poder monàrquic absolut s’havia acabat.
La segona República és proclama desprès d’unes eleccions municipals, fetes el 12 d’Abril, on guanyen els republicans i obliguen a l’Alfons XXIII deixar el país. El 14 és proclamaria la segona República.
Els meus pares, que malauradament ja no hi són, i que van votar República i fins i tot la van defensar-la a la guerra (lleva del biberó, i combatent a la Batalla de l’Ebre), em van explicar que l’alegria i la festa per la proclamació, auguraven uns temps ple d’incerteses.
El cop d’Estat militar, dirigit pel Franco i recolzat pels poders econòmics i estratègics del moment, i l’Església, va fer que la premonició és complís. Una guerra civil que no tenia més excusa que la d’evitar el trencament d’Espanya i combatre una situació civil guerra civilista que per cert havien generat d’inici pistolers a sou de les grans famílies terratinents, banquers i com no d’una Església que veia possible perdre tots els seus privilegis ancestrals.
Existeix i gracies als dirigents dels EEUU de l’època (Truman 1947, inici de converses per un tractat Espanya EEUU i Eisenhower qui el signaria al 1950) Paral·lelament Franco signaria un Concordat amb l’Església que a dia d’avui encara és vigent. Eisenhower va ser el primer President d’un país que va venir i donar carta del que no era a Franco. Un relat que a dia d’avui pretén dir-nos que som on som gracies a Franco.
L’actualitat política a Espanya, esdevé part d’un relat antic. Franco no va ser un colpista, no va ser un dictador i no va ser un assassí. D’aquí que ni els del PP ni els dirigents del PSOE a dia d’avui no hagin condemnat el franquisme i el seu temps de terror. Franco mai va utilitzar la reconciliació. La generositat tampoc. De fet l’ historiador Paul Preston, amb el seu llibre L’Holocaust espanyol, titulat “Odi i extermini durant la Guerra Civil i després”, ho confirma.
Avui Espanya escriu amb llibres oficials que Franco no va ser cap dictador. Avui les seves despulles tenen un mausoleu impensable per Hitler o Mussolini. Avui l’església li fa ofrenes de tot tipus. Avui és condemna a una tuitaire per fer mofa del Carrero Blanco. Avui encara es condecoren torturadors de l’època franquista. Avui encara no s’han restituït a les víctimes de franquisme. Ni a Lluis Companys, ni al Miguel Hernández. Avui encara tenim lleis franquistes vigents. Avui encara tenim per imposició un monarca borbó al que els espanyols van foragitar el 14 d’Abril del 1931.
Si els espanyols volen renunciar a la seva identitat. Si alguns espanyols, pel que sembla, volen una tercera República espanyola. Segur que a una immensitat de catalans no ens hi trobaran. Nosaltres, per cert, una gran majoria, el que volem primer és construir la nostra República catalana i desprès com no pot ser d’altra forma entendre’ns. Ara bé, seria possiblement la que l’avi Macià va proposar: la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Confederació construïda des de el respecte i des de l’equilibri dels pobles que habitem a la Península.
Construir la Nació única espanyola, sempre ha estat el delit de les classes dominants. El resultat sempre han estat dictadures i guerres. La Nació espanyola és un oximoron que avui és manté perquè la Unió europea neix per la voluntat dels Estats que no dels pobles. I així ens va.
Construir la Confederació si així s’estimés oportú, seria l’iniciï d’una nova construcció europea, seria senzillament posar la primera pedra per abolir els Estats i construir la Europa dels pobles.
De moment nosaltres anem fen. Esperem que algun dia la gent progressista i demòcrata dels pobles peninsulars vegin que aquest és el camí. El temps de les imposicions nosaltres els catalans fa temps que les donem per acabades i creiem que en ple segle XXI s’han de desterrar per sempre.