ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JUNTS PER CATALUNYA, PER LA LLIBERTAT I LA INDEPEPENDÈNCIA

29/5/2022

0 Comments

 
Picture
JxCat no pot ser responsable de la pèrdua de cap oportunitat per culminar amb èxit el procés cap a la independència i l’alliberament de Catalunya i, amb determinació, ha d’aprofitar i crear totes les oportunitats polítiques que siguin necessàries per abastar-les.

No saber, o no tenir clar, que Espanya, el seu Estat i tota l’espanyolada -franquista o d’esquerres- treballen i lluiten per la seva nació, Espanya, és amagar el cap sota l’ala.

És evident que la política va lligada sempre a la gestió dels recursos propis o dels disponibles. Ara bé, gestionar en termes neutres seguint la inèrcia de la mateixa administració, ho pot fer tothom. Cal deixar clar que la gestió pública, el bon govern, hauria d’estar sotmès a la legislació i a la legalitat aplicada amb lleialtat i d’acord amb els principis i valors europeus, i que haurien de ser els funcionaris públics els qui vetllessin per una aplicació legítima de les normes legals. A Espanya això és una entelèquia, donat que els seus funcionaris estan amarats d’una espanyolitat que, de forma indiscutible, s’aparta dels principis democràtics i els valors europeus que l’estat solemnement s’ha compromès a respectar i defensar.

De fet, i és una obvietat, les organitzacions polítiques poden tenir ideologies, interessos i propostes de gestió distintes, i alhora pactar per governar junts.

D’exemples on la confusió partidista es produeix quan es comparteix la gestió en tenim a cabassos. Per exemple, PSOE i UP governen en coalició; i avui podem comprovar l’amortització de líders i com UP està força allunyada d’aquell 15M.

ER i JxCat governen col·ligats. Costa d’entendre que la CUP negociï el mandat i no formi part del Govern. I avui estem en posició i capacitat per demostrar que les diferències entre ER i JxCat cada dia són menors o fins i tot inexistents. Ens referim al Govern, des don es gestiona exclusivament en termes autonomistes.

JxCat ha perdut oportunitats polítiques per deixar clar que som fidels a l’1 d’octubre; que som els qui volem la Independència i lluitem per assolir-la, per tenir-ho tot com els altres pobles lliures d’Europa; que som els qui fem i sabem fer la confrontació intel·ligent, el nostre nord fins que no siguem lliures; que som dels qui desobeeixen quan cal, malgrat els costos personals; que som dels qui mai legitimarem la legalitat espanyola d’arrel franquista i, sobretot, els qui no ho fiem tot a l’autonomisme amb l’excusa que no tenim els 68 diputats necessaris i disposats per implementar la República ja proclamada.

Els nostres conciutadans comproven amb estupor democràtic que el fet de tenir 74 diputats i el 52 % de vots al Parlament no ens ha fet avançar clarament cap a l’alliberament, i que les intervencions més o menys punyents i encertades al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu no en corregeixen el balanç d’impotència.

Si la pretensió de JxCat és oferir bons gestors -naturalment autonòmics- al respectable, i dir que mentrestant ens quedem asseguts per recuperar forces, l’errem totalment: això ja ho diu i ho fa ER.

L’errem també si la pretensió de JxCat és aconseguir la unitat independentista: és un propòsit fallit voler regenerar ER, com ells volen fer amb Espanya i el seu Estat per aconseguir una unitat estatal suportable. Portem massa cops de porta en nom de la seva fixació per ser la força hegemònica del catalanisme polític. L’únic moment on ER va acceptar la unitat,  va ser amb JxSi. I la van acceptar per pressió popular: avui ER ja ha fet els deures perquè mai més torni a passar.

JxCat, si vol ser el que programàticament diu que vol ser, si vol exercir poder, si vol fer gestió política de debò, ha de decidir el perquè, el com i amb qui. De moment solament tenim un Manifest inicial que cal desplegar més per les accions que pels discursos, més per coherència cívica amb els valors i principis que proclama que ens agermana, que per declaracions tàctiques i reactives a la discriminació, venjança i repressió que ens administra l’estat, o per la crítica dels nostres adversaris.

No ho oblidem: sotmesos a la legalitat del règim del 78, vol dir que som una “Comunidad Autonómica” on, segons siguin els resultats electorals, legislem el que ens deixen i on les decisions sempre estan encabides dins el marc constitucional de l'Espanya "una y grande" a conveniència dels interessos que monopolitzen les institucions, sempre contraris als essencials i generals del nostre poble.

És pel nostres explícits compromisos amb la llibertat i amb els drets nacionals -que entenem incorporen un propòsit inclusiu de justícia social-, que la Sentència i les resolucions del TSJC (depenent de la justícia espanyola) respecte del mínim momentani del 25% de castellà a les aules de les nostres escoles, mereixien una resposta política clara i contundent a part de buscar una sortida administrativa i legalista, més o menys funambulesca, com la de les diferents versions dels pactes que han confós a l’opinió pública.

Pels que practiquen, accepten i volen ser “Comunidad Autónoma”, segur que sí que en tenien prou amb un Pacte ambigu que es pot interpretar segons convingui, i que la justícia esbiaixada que sofrim ho interpretarà en contra nostra, perquè per a ells el primer valor és la unitat territorial (que definitivament confonen amb la uniformitat cultural), fins i tot per sobre del de la convivència pacífica amb el que teòricament estan compromesos pels tractats europeus.

Però, sense excepció, els experts que saben de les dinàmiques sociolingüístiques no s’estan de recordar-nos que, a part d’altres accions en altres àmbits, el català ha de ser l’única llengua vehicular a les escoles si no volem perdre la llengua i amb ella la nostra identitat com a poble, perquè és el patrimoni que més ens identifica i que tenim el deure de protegir i desenvolupar, encara que sigui contra l’agressió assimilista d’un poder judicial que vulnera les seves obligacions de protecció i tutela efectiva més elementals per a una convivència pacífica entre els pobles de l’estat. No preveure que aquests jutges de part, si és necessari amb el concurs de la Real Academia de la Lengua Española, consideraran que vehicular i curricular són sinònims, és una errada a hores d’ara incomprensible.

I davant d’una sostinguda i permanent agressió il·legítima, injusta i abusiva, encara que es disfressi de justícia, no queda altra posició cívica, cap altre camí digne que la denúncia i la desobediència fins a la mudança d’un poder judicial que corromp els valors i principis democràtics, amb la complicitat de totes les institucions centrals de l’estat. Mudança que solament s’albira amb la Independència.

Els temps de CDC no tornaran. Catalanisme més o menys regionalista, més o menys nacional, “peix al cove” i gestió equilibradora de l’estat a canvi, mai més seran els fonaments per governar vint-i-tres anys més. Aquella estratègia oportunista del moment ens portà inexorablement a l’atzucac: o espanyolitzats o independents i molts convergents ho sabien. Malgrat això, a Junts, més per nostàlgia o interessos personals que per realisme polític, encara n’hi ha uns quants que enyoren aquells temps passats. El primer d’octubre decidírem ser independents i no ser espanyolitzats.

JxCat, ara mateix, és un garbuix ideològic des del prisma d’un país normal amb institucions consolidades: ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Per aconseguir l’objectiu de la Independència i l’alliberament nacional, una organització transversal és la millor opció; i per fer autonomisme la pitjor. Ara, el que toca és deixar clar quin és el paper de JxCat. Gestionar, bon govern, civisme, europeisme, catalanisme, confrontació, legitimitat, legalitat, autonomisme, constitucionalisme, són els termes també del garbuix, i no tots són de lluita. JxCat ha de decidir què vol, com fer-ho i fer-ho ràpid, que les oportunitats i obligacions històriques no s’esperen. Independència o l’aniquilació lenta però sistemàtica del poble català. Cada dia al costat dels que rebutgen la unitat independentista és un roc a la motxilla que els dona no solament l’hegemonia electoral, sinó tota la iniciativa política.

Els espanyols ho tenen clar: són Estat, reconeguts com un pes pesant en el  clan de la UE i, per primera vegada, després d’estar contra les cordes, saben que poden guanyar la partida definitivament. El pitjor per a la nostra formació és que tenen clar també que els seus col·laboradors són PSC, ER, Comuns, PP, Vox, i Ciutadans si encara existeixen a les pròximes eleccions.

JxCat tindrà al Congrés del proper dia 4 de juny la seva darrera oportunitat per no seguir el camí vers la insignificança dels experiments anteriors de l’entorn postconvergent. Ara bé, sabem que, “sospitosament”, en tindrem dos: el primer per triar una nova direcció i l’altre per decidir objectius polítics i estratègia; cosa que a molts ens ha deixat astorats, perquè confiàvem en els principis democràtics de la formació. Ara no els entenem, perquè normalment els militants aproven primer les resolucions polítiques i organitzatives congressuals, i després trien la direcció i els lideratges tenint en compte els debats previs.

Per pensar-hi, reflexionar-hi i decidir si el que volem és una organització on els dirigents poden fins i tot no compartir el que les bases volen i aproven.

Toca decidir, i fer-ho amb consciència i responsabilitat en un moment greu. Gestionar l’autonomia sabent que els espanyols van a totes per la nostra aniquilació, o deixar clar que JxCat és l’alternativa per a la Independència, amb el suport del Consell per la República.

La resta, i aquest cop sense fusells, tothom qui vol saber-ho ja sap on ens du: a la irrellevància com a poble i a una espanyolització definitiva.


0 Comments

JA HO VAREM ESCRIURE PERÒ I TORNEM

25/5/2022

0 Comments

 
Picture
Els artífexs de la transició no tenien clar com aniria. Passar d’una dictadura a una pretesa democràcia sempre tindria costos. Pels franquistes,  deixar de tallar una part del bacallà, seria convenient si deixava sense efecte els seus crims. I així va ser. Un pacte on els franquistes no perdien i uns quants guanyaven el que no havien tingut durant la dictadura.

El temps però aclareix les ments mes obtuses. Els hereus del franquisme de sobte van descobrir que la nova legalitat posava en perill una part important del que van guanyar desprès d’un cop d’estat.

No podia ser que la seva Constitució consagrés les diferencies entre espanyols. Nacionalitats i “Comunidades Autonómiques”. D’una tacada i amb un intent de cop d’estat van guanyar la partida amb una llei, la LOAPA (30 de juliol del 1982), van deixar clar que Espanya és la nació i la resta regions, hi ho Comunitats Autonòmiques. El de menys és que existeixin diferents mètodes de finançament. La solidaritat interterritorial és decidiria on sempre, a Madrid.

I de sobta els espanyols unionistes de dretes, franquistes i d’esquerres, és van il·luminar. Només calia que la judicatura, tota, d’arrel franquista i que és mantenia intacte, funciones com salvaguarda de les essències espanyoles amb una permissivitat coordinada amb l’executiu i legislatiu espanyols de torn.

Avui el veritable poder per sobre de governs, parlaments i de institucions autonòmiques, és el judicial. La resta d’institucions espanyoles al seu servei. Per sobre de voluntats populars. Practicants dels rituals mafiosos on el virtuosisme per fabricar doctrines és la mateixa que fabricava el franquisme per dictar penes de mort.

Qui utilitzi la justícia espanyola per resoldre qüestions de tot ordre, és un entregat que ha decidit viure sense cap lluita. Que ho facin els amorfes, entra dins d’una certa normalitat. Que ho facin els que volen fer de la política un símbol de lluita no només te visos d’engany, és pitjor, és donar legitimitat allò que estem combatin.

Ens han destituït diputats i Presidents. Ens ha empresonat utilitzant informes falsos. Ens han impedit aplicar lleis progressistes. Ens diuen que les seves resolucions estan per sobre de las dels representants del poble. Son els garants i defensor de les essències franquistes amb el vist i plau del borbó.

Aquest és l’escenari. Els franquistes van descobrir que no els calen les majories populars, amb el control del poder judicial i suport de les armes en tenen prou.
​
Davant d’aquest escenari, creiem, només dues opcions són possibles: Submissió des de l’autonomisme o Independència.


0 Comments

I NO ENS CANSAREM

14/5/2022

0 Comments

 
Picture

L’1 d’octubre del 2017, Catalunya amb les seves institucions i recolzament popular varem posar Espanya i al seu Estat contra les cordes.

I el MHP Carles Puigdemont ho va deixar clar; Referèndum o Referèndum i al Parlament de Catalunya s’aproven dues lleis, la del Referèndum i la de Transició jurídica. De la llei a la llei, democràticament i pacíficament.

I varem posar urnes seguin escrupolosament la legitimat que emana del Govern i Parlament. L’objectiu era l’autodeterminació del poble català. A favor o en contra de la independència. Tothom podia exercir el seu dret al vot.

El regim del 78 i preveien que un Referèndum d’autodeterminació posava en perill la unitat territorial i els interessos econòmics, van fer i treballar per impedir-ho utilitzant els mitjans que calguessin, legals o il·legals. La repressió policial va ser la forma per intentar que el referèndum no és fes.

I malgrat el “a por ellos”, els “piolins” (Policia espanyola i Guardia Civil), les resolucions judicials espanyoles i totes les pressions politiques dels unionistes espanyols, no ens cansarem dient que; el Referèndum de l’1 d’octubre del 2017, malgrat ordres, repressió i amenaces va ser un acte legítim des de les institucions de Catalunya i per la voluntat popular on la ciutadania que va voler va omplir les urnes amb el seu vot, i que malgrat  tertulians a RAC1, que insistentment diguin que no és va fer cap referèndum, els fets i l’actuació repressiva i antidemocràtica d’Espanya i el seu Estat demostren que l’escrutini i resultat on la ciutadania va decidir que Catalunya és convertís amb una República independent i amb un nou Estat, tenia tota la legitimitat democràtica, Altrament l’Estat no s’hagués comportat amb mètodes dictatorials i repressius com va fer. Agradi o no, és vulgui o no, Avui Catalunya és una República. Només manca que tinguem els líders adequats per acabar la feina.
​
Altra cosa va ser l’actuació dels líders institucionals, que creiem en cap cas van estar a l’alçada històrica del moment.


0 Comments

RÚSSIA GUANYA, LA UNIÓ EUROPEA PERD I ELS EEUU QUEDEN CONTENTS.

11/5/2022

0 Comments

 
Picture

Va de mercats i beneficis i Rússia sap que te els recursos que la Unió Europea no te. Als EE.UU saben que només desintegrant la potencia del gran mercat de la UE en te prou i si de pas pot desgastar competidors millor.

El primer que va felicitar Anglaterra amb la seva fugida de la UE van ser els EE.UU de la ma del president Tramp. Mantenir la OTAN controlada pels americans, i l’OPEP, com gendarmes de la puresa capitalista sempre ha estat l’objectiu no amagat dels governs dels EE.UU. Armes i poder econòmic, un binomi indestriable, la bíblia dels poders obscurs americans.

I si, Rússia guanyarà. Guanyarà no per que la raó geoestratègica estigui al seu favor, guanyarà perquè estan fent el mateix que els EE.UU. a totes les guerres on hi ha estat participant com promotors sense pagar cap preu i, sobre tot, perquè són una potencia militar i nuclear.

I si a la Unió Europea, tots els ciutadans ja fa estona que hem perdut. Hem perdut perdent drets, benestar i sobre tot saben i deixant clar que les Estats que conformen la UE, és més important que la construcció d’un espai plenament democràtic on els drets individuals, col·lectius i de poble siguin l’objectiu i no nomes l’euro.

I si, els EE.UU. que no és juguen altra cosa que no sigui destruir per tornar a construir des de un control militar energètic i econòmic desaforat, de moment amb la destrucció, condemnar Rússia, i dient-los als europeus que sempre els necessitaran, amb OTAN o sense en tenen prou.
​
Liquidar el conflicte entre Rússia i Ucrainià és possible, només caldria que la UE, que ja comerciava en termes capitalistes amb Rússia, s’oblidi d’una vegada d’uns aliats avesats a fer guerres per defensar els seus interessos, que curiosament mai són democràtics.


0 Comments

DE MOMENT SOM UNA "COMUNIDAD AUTÓNOMA"

6/5/2022

0 Comments

 
Picture

La farsa de la transició és va concretar amb la declaració que Espanya és la Nació i Catalunya una “nacionalidad” convertida amb una “comunidad autonómica” on la legislació espanyola determina el que podem i no podem fer. Punt.

Els fets han deixat clar que Espanya i el seu Estat, hereus del franquisme, estant lluny dels estàndards europeus amb tot el que és refereix a la democràcia i els drets socials que sen deriven.

El resultat final és que sempre és l’Estat espanyol amb el seu Govern qui decideix. Decideix el que s’inverteix, el repartiment dels fons europeus, d’immigració, el control de duanes, la representació institucional, i el més greu, el control del poder judicial i del poder policial. Equació que permet liquidar qualsevol oposició.

Mantenir el Govern de Catalunya i el Parlament, te un cost, en euros, rendible, si ho comparem amb l’espoli que patim.  A canvi, les institucions de Catalunya que avui i d’acord la Constitució espanyola representen l’Estat espanyol, i desprès del 155, s’han convertit en els moderns testaferros. Tenim un Govern subjecte a la legislació espanyola i un Parlament que només pot legislar sense superar la legislació espanyola. Malgrat la distancia, son els nous “kapos”.

Els espanyols de dretes o d’esquerres mai pactaran el dret d’autodeterminació del poble català. Els de dretes per domini imperial, per defensar el seu estatus i, sobre tot perquè saben que sense l’espoli de Catalunya, mai tindrien el que tenen. Els d’esquerres col·laboracionistes amb el seu pretès internacionalisme de classe també saben que sense l’espoli de Catalunya, ells tampoc tindrien part del pastis.

La queixa permanent de la situació que patim els catalans no serveix de res sinó va acompanyat d’una lluita i denuncia permanent. Però sobre tot fer-ho amb un objectiu que és el de la independència, pactada o via unilateral com han fet d’altres pobles.

Insistir i dir-nos que toca reformar Espanya ja ho van intentar històricament prohoms catalans i som on som. Dir-nos que amb una República espanyola anirem millor, és no haver llegit la historia de la I i II República espanyola.

No és que ens vulguin espanyolitzar, no és que no s’inverteixi el que aportem, no és que ens vulguin espanyolitzar, no és que ens espiïn, no és que ens atonyinin per posar urnes, no és que cridin “a por ellos” com si fóssim empestat, no és que hagin vingut voluntàriament a Catalunya i ara ens facin responsables, no és que els que venen de fora creguin que son a Espanya i amb el castellà en tenen prou. Senzillament és que ens odien i ens volen extingits i només perquè som un poble diferent al espanyol.

Davant d’aquesta situació hem de triar; O Comunitat Autònoma on qui decideix que ens toca ho fan de Madrid, o Independència i ser lliures per decidir per molt que errem.
​
Per cert, al pas que anem, la pretensió de ser independents i amics dels espanyols, a cada nova malifeta de Espanya i el seu Estat, ho estan posant més complicat. De moment alguns pensàvem que amb els espanyol d’esquerres teníem possibilats, avui ja no.



0 Comments

FOC NOU

5/5/2022

0 Comments

 
Picture





El MHP Carles Puigdemont ho va tenir clar. Amb el PDeCAT i els seus dirigents no teníem futur. De fet el 155 que va canviar les regles de joc, obligava. S’albirava una lluita entre els vells i nous autonomistes, disfressats de federalistes i patriotes i, els valedors de l’1 d’octubre. I va néixer una nova proposta que és volia eina per la unitat i transversalitat, Junts per Catalunya.

La certesa que l’estratègia de ER és oposada a la de JxCat, avui és indiscutible. També que alguns sectors i militància de Junts, no han entès com l’estratègia de la confrontació intel·ligent és la de la dignitat i, de moment ni la tenim ni gairebé se l’espera AMB ELS "LIDERATGES ACTUALS".

Si JxCat decideix fer autonomisme possible, i pedagogia del peix al cove, com l’extinta convergència, estem convençuts que el Congres de Junts a Argelers, sentenciarà la seva defunció.

Si JxCat no impedeix que els nous lideratges siguin totalment decisoris i tinguin capacitats al marga de les decisions politiques i organitzatives del conjunt de la militància, haurem destruït una bona part del compromís militant. No cal ser assemblearis purs, però tampoc menysprear a la militancia.

Si JxCat no té clar que el control del partit mai ha de ser “d’interessos familiars” sinó per la militància i perquè no, també de la ciutadania, ens tornarem ha traslladar a temps passats on la proposta política i organitzada només servia per col·locar o endollar. JxCat només pot ser eina d’alliberament. Per gestionar el que l’Estat ens concedeix, ho pot fer qualsevol.

JxCat, la militància,  ha de rebutjar obertament qualsevol proposta que faci ferum a tutelatge, a interessos espuris, pitjor,  dir-nos qui i qui no pot ser l’ocupant de tal o qual cadira.

Un Congres és la reunió dels que compleixen els estatuts i on els participants tenen la legitimitat democràtica per decidir els objectius politics, socials i organitzatius. I la tria dels que han de representar l’organització el nou mandat n'és cabdal.

Corre un manifest – carta, d’uns quans situats (Consellers, alcaldes, assessors i representants institucionals), proposant que la MHP Laura Borràs sigui presidenta del partit i Jordi Turull Secretari General. Si ens atenem als estatuts vigents la Laura seria el gerro xines i en Turull el braç executor. Si aquesta proposta triomfa, creiem que triomfa l’estratègia del Jordi Sánchez; “Màxim poder, al preu que sigui, fen veure que som i adaptant-nos als nous temps arriscant el mínim o gents”.

Com és pot parlar, proposar i fins i tot conspirar per tenir el control de l’organització, abans d’haver debatut els objectius politics, l’estratègia i les seves tàctiques derivades.  

Aquesta és una greu contradicció. Jo vull i busco els suports sense saber que s’aprovarà al Congres perquè desprès ja faré el que jo cregui convenient. En Jordi Sánchez, “solet”, va pactar amb ER el Govern i la seva composició. La resta comparses. Així i això és el que fan els partits on les bases no pinten res.

Si la Laura, en Turull o qui sigui, mereix liderar i dirigir JxCat ho han de dir els militants hi ho han de dir saben el compromís ferm dels que és presentin. Per tant és obvi que a la militància ens cal saber quin és el seu projecte i quins els suports.

De moment l’únic que ha obert boca és el Conseller Puigneró que demana mans lliures per pactar amb els del PSOE als Ajuntaments. Cosa que l’honora, però que quedi clar, el meu vot no el tindrà.




0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.