JxCat no pot ser responsable de la pèrdua de cap oportunitat per culminar amb èxit el procés cap a la independència i l’alliberament de Catalunya i, amb determinació, ha d’aprofitar i crear totes les oportunitats polítiques que siguin necessàries per abastar-les.
No saber, o no tenir clar, que Espanya, el seu Estat i tota l’espanyolada -franquista o d’esquerres- treballen i lluiten per la seva nació, Espanya, és amagar el cap sota l’ala.
És evident que la política va lligada sempre a la gestió dels recursos propis o dels disponibles. Ara bé, gestionar en termes neutres seguint la inèrcia de la mateixa administració, ho pot fer tothom. Cal deixar clar que la gestió pública, el bon govern, hauria d’estar sotmès a la legislació i a la legalitat aplicada amb lleialtat i d’acord amb els principis i valors europeus, i que haurien de ser els funcionaris públics els qui vetllessin per una aplicació legítima de les normes legals. A Espanya això és una entelèquia, donat que els seus funcionaris estan amarats d’una espanyolitat que, de forma indiscutible, s’aparta dels principis democràtics i els valors europeus que l’estat solemnement s’ha compromès a respectar i defensar.
De fet, i és una obvietat, les organitzacions polítiques poden tenir ideologies, interessos i propostes de gestió distintes, i alhora pactar per governar junts.
D’exemples on la confusió partidista es produeix quan es comparteix la gestió en tenim a cabassos. Per exemple, PSOE i UP governen en coalició; i avui podem comprovar l’amortització de líders i com UP està força allunyada d’aquell 15M.
ER i JxCat governen col·ligats. Costa d’entendre que la CUP negociï el mandat i no formi part del Govern. I avui estem en posició i capacitat per demostrar que les diferències entre ER i JxCat cada dia són menors o fins i tot inexistents. Ens referim al Govern, des don es gestiona exclusivament en termes autonomistes.
JxCat ha perdut oportunitats polítiques per deixar clar que som fidels a l’1 d’octubre; que som els qui volem la Independència i lluitem per assolir-la, per tenir-ho tot com els altres pobles lliures d’Europa; que som els qui fem i sabem fer la confrontació intel·ligent, el nostre nord fins que no siguem lliures; que som dels qui desobeeixen quan cal, malgrat els costos personals; que som dels qui mai legitimarem la legalitat espanyola d’arrel franquista i, sobretot, els qui no ho fiem tot a l’autonomisme amb l’excusa que no tenim els 68 diputats necessaris i disposats per implementar la República ja proclamada.
Els nostres conciutadans comproven amb estupor democràtic que el fet de tenir 74 diputats i el 52 % de vots al Parlament no ens ha fet avançar clarament cap a l’alliberament, i que les intervencions més o menys punyents i encertades al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu no en corregeixen el balanç d’impotència.
Si la pretensió de JxCat és oferir bons gestors -naturalment autonòmics- al respectable, i dir que mentrestant ens quedem asseguts per recuperar forces, l’errem totalment: això ja ho diu i ho fa ER.
L’errem també si la pretensió de JxCat és aconseguir la unitat independentista: és un propòsit fallit voler regenerar ER, com ells volen fer amb Espanya i el seu Estat per aconseguir una unitat estatal suportable. Portem massa cops de porta en nom de la seva fixació per ser la força hegemònica del catalanisme polític. L’únic moment on ER va acceptar la unitat, va ser amb JxSi. I la van acceptar per pressió popular: avui ER ja ha fet els deures perquè mai més torni a passar.
JxCat, si vol ser el que programàticament diu que vol ser, si vol exercir poder, si vol fer gestió política de debò, ha de decidir el perquè, el com i amb qui. De moment solament tenim un Manifest inicial que cal desplegar més per les accions que pels discursos, més per coherència cívica amb els valors i principis que proclama que ens agermana, que per declaracions tàctiques i reactives a la discriminació, venjança i repressió que ens administra l’estat, o per la crítica dels nostres adversaris.
No ho oblidem: sotmesos a la legalitat del règim del 78, vol dir que som una “Comunidad Autonómica” on, segons siguin els resultats electorals, legislem el que ens deixen i on les decisions sempre estan encabides dins el marc constitucional de l'Espanya "una y grande" a conveniència dels interessos que monopolitzen les institucions, sempre contraris als essencials i generals del nostre poble.
És pel nostres explícits compromisos amb la llibertat i amb els drets nacionals -que entenem incorporen un propòsit inclusiu de justícia social-, que la Sentència i les resolucions del TSJC (depenent de la justícia espanyola) respecte del mínim momentani del 25% de castellà a les aules de les nostres escoles, mereixien una resposta política clara i contundent a part de buscar una sortida administrativa i legalista, més o menys funambulesca, com la de les diferents versions dels pactes que han confós a l’opinió pública.
Pels que practiquen, accepten i volen ser “Comunidad Autónoma”, segur que sí que en tenien prou amb un Pacte ambigu que es pot interpretar segons convingui, i que la justícia esbiaixada que sofrim ho interpretarà en contra nostra, perquè per a ells el primer valor és la unitat territorial (que definitivament confonen amb la uniformitat cultural), fins i tot per sobre del de la convivència pacífica amb el que teòricament estan compromesos pels tractats europeus.
Però, sense excepció, els experts que saben de les dinàmiques sociolingüístiques no s’estan de recordar-nos que, a part d’altres accions en altres àmbits, el català ha de ser l’única llengua vehicular a les escoles si no volem perdre la llengua i amb ella la nostra identitat com a poble, perquè és el patrimoni que més ens identifica i que tenim el deure de protegir i desenvolupar, encara que sigui contra l’agressió assimilista d’un poder judicial que vulnera les seves obligacions de protecció i tutela efectiva més elementals per a una convivència pacífica entre els pobles de l’estat. No preveure que aquests jutges de part, si és necessari amb el concurs de la Real Academia de la Lengua Española, consideraran que vehicular i curricular són sinònims, és una errada a hores d’ara incomprensible.
I davant d’una sostinguda i permanent agressió il·legítima, injusta i abusiva, encara que es disfressi de justícia, no queda altra posició cívica, cap altre camí digne que la denúncia i la desobediència fins a la mudança d’un poder judicial que corromp els valors i principis democràtics, amb la complicitat de totes les institucions centrals de l’estat. Mudança que solament s’albira amb la Independència.
Els temps de CDC no tornaran. Catalanisme més o menys regionalista, més o menys nacional, “peix al cove” i gestió equilibradora de l’estat a canvi, mai més seran els fonaments per governar vint-i-tres anys més. Aquella estratègia oportunista del moment ens portà inexorablement a l’atzucac: o espanyolitzats o independents i molts convergents ho sabien. Malgrat això, a Junts, més per nostàlgia o interessos personals que per realisme polític, encara n’hi ha uns quants que enyoren aquells temps passats. El primer d’octubre decidírem ser independents i no ser espanyolitzats.
JxCat, ara mateix, és un garbuix ideològic des del prisma d’un país normal amb institucions consolidades: ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Per aconseguir l’objectiu de la Independència i l’alliberament nacional, una organització transversal és la millor opció; i per fer autonomisme la pitjor. Ara, el que toca és deixar clar quin és el paper de JxCat. Gestionar, bon govern, civisme, europeisme, catalanisme, confrontació, legitimitat, legalitat, autonomisme, constitucionalisme, són els termes també del garbuix, i no tots són de lluita. JxCat ha de decidir què vol, com fer-ho i fer-ho ràpid, que les oportunitats i obligacions històriques no s’esperen. Independència o l’aniquilació lenta però sistemàtica del poble català. Cada dia al costat dels que rebutgen la unitat independentista és un roc a la motxilla que els dona no solament l’hegemonia electoral, sinó tota la iniciativa política.
Els espanyols ho tenen clar: són Estat, reconeguts com un pes pesant en el clan de la UE i, per primera vegada, després d’estar contra les cordes, saben que poden guanyar la partida definitivament. El pitjor per a la nostra formació és que tenen clar també que els seus col·laboradors són PSC, ER, Comuns, PP, Vox, i Ciutadans si encara existeixen a les pròximes eleccions.
JxCat tindrà al Congrés del proper dia 4 de juny la seva darrera oportunitat per no seguir el camí vers la insignificança dels experiments anteriors de l’entorn postconvergent. Ara bé, sabem que, “sospitosament”, en tindrem dos: el primer per triar una nova direcció i l’altre per decidir objectius polítics i estratègia; cosa que a molts ens ha deixat astorats, perquè confiàvem en els principis democràtics de la formació. Ara no els entenem, perquè normalment els militants aproven primer les resolucions polítiques i organitzatives congressuals, i després trien la direcció i els lideratges tenint en compte els debats previs.
Per pensar-hi, reflexionar-hi i decidir si el que volem és una organització on els dirigents poden fins i tot no compartir el que les bases volen i aproven.
Toca decidir, i fer-ho amb consciència i responsabilitat en un moment greu. Gestionar l’autonomia sabent que els espanyols van a totes per la nostra aniquilació, o deixar clar que JxCat és l’alternativa per a la Independència, amb el suport del Consell per la República.
La resta, i aquest cop sense fusells, tothom qui vol saber-ho ja sap on ens du: a la irrellevància com a poble i a una espanyolització definitiva.
No saber, o no tenir clar, que Espanya, el seu Estat i tota l’espanyolada -franquista o d’esquerres- treballen i lluiten per la seva nació, Espanya, és amagar el cap sota l’ala.
És evident que la política va lligada sempre a la gestió dels recursos propis o dels disponibles. Ara bé, gestionar en termes neutres seguint la inèrcia de la mateixa administració, ho pot fer tothom. Cal deixar clar que la gestió pública, el bon govern, hauria d’estar sotmès a la legislació i a la legalitat aplicada amb lleialtat i d’acord amb els principis i valors europeus, i que haurien de ser els funcionaris públics els qui vetllessin per una aplicació legítima de les normes legals. A Espanya això és una entelèquia, donat que els seus funcionaris estan amarats d’una espanyolitat que, de forma indiscutible, s’aparta dels principis democràtics i els valors europeus que l’estat solemnement s’ha compromès a respectar i defensar.
De fet, i és una obvietat, les organitzacions polítiques poden tenir ideologies, interessos i propostes de gestió distintes, i alhora pactar per governar junts.
D’exemples on la confusió partidista es produeix quan es comparteix la gestió en tenim a cabassos. Per exemple, PSOE i UP governen en coalició; i avui podem comprovar l’amortització de líders i com UP està força allunyada d’aquell 15M.
ER i JxCat governen col·ligats. Costa d’entendre que la CUP negociï el mandat i no formi part del Govern. I avui estem en posició i capacitat per demostrar que les diferències entre ER i JxCat cada dia són menors o fins i tot inexistents. Ens referim al Govern, des don es gestiona exclusivament en termes autonomistes.
JxCat ha perdut oportunitats polítiques per deixar clar que som fidels a l’1 d’octubre; que som els qui volem la Independència i lluitem per assolir-la, per tenir-ho tot com els altres pobles lliures d’Europa; que som els qui fem i sabem fer la confrontació intel·ligent, el nostre nord fins que no siguem lliures; que som dels qui desobeeixen quan cal, malgrat els costos personals; que som dels qui mai legitimarem la legalitat espanyola d’arrel franquista i, sobretot, els qui no ho fiem tot a l’autonomisme amb l’excusa que no tenim els 68 diputats necessaris i disposats per implementar la República ja proclamada.
Els nostres conciutadans comproven amb estupor democràtic que el fet de tenir 74 diputats i el 52 % de vots al Parlament no ens ha fet avançar clarament cap a l’alliberament, i que les intervencions més o menys punyents i encertades al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu no en corregeixen el balanç d’impotència.
Si la pretensió de JxCat és oferir bons gestors -naturalment autonòmics- al respectable, i dir que mentrestant ens quedem asseguts per recuperar forces, l’errem totalment: això ja ho diu i ho fa ER.
L’errem també si la pretensió de JxCat és aconseguir la unitat independentista: és un propòsit fallit voler regenerar ER, com ells volen fer amb Espanya i el seu Estat per aconseguir una unitat estatal suportable. Portem massa cops de porta en nom de la seva fixació per ser la força hegemònica del catalanisme polític. L’únic moment on ER va acceptar la unitat, va ser amb JxSi. I la van acceptar per pressió popular: avui ER ja ha fet els deures perquè mai més torni a passar.
JxCat, si vol ser el que programàticament diu que vol ser, si vol exercir poder, si vol fer gestió política de debò, ha de decidir el perquè, el com i amb qui. De moment solament tenim un Manifest inicial que cal desplegar més per les accions que pels discursos, més per coherència cívica amb els valors i principis que proclama que ens agermana, que per declaracions tàctiques i reactives a la discriminació, venjança i repressió que ens administra l’estat, o per la crítica dels nostres adversaris.
No ho oblidem: sotmesos a la legalitat del règim del 78, vol dir que som una “Comunidad Autonómica” on, segons siguin els resultats electorals, legislem el que ens deixen i on les decisions sempre estan encabides dins el marc constitucional de l'Espanya "una y grande" a conveniència dels interessos que monopolitzen les institucions, sempre contraris als essencials i generals del nostre poble.
És pel nostres explícits compromisos amb la llibertat i amb els drets nacionals -que entenem incorporen un propòsit inclusiu de justícia social-, que la Sentència i les resolucions del TSJC (depenent de la justícia espanyola) respecte del mínim momentani del 25% de castellà a les aules de les nostres escoles, mereixien una resposta política clara i contundent a part de buscar una sortida administrativa i legalista, més o menys funambulesca, com la de les diferents versions dels pactes que han confós a l’opinió pública.
Pels que practiquen, accepten i volen ser “Comunidad Autónoma”, segur que sí que en tenien prou amb un Pacte ambigu que es pot interpretar segons convingui, i que la justícia esbiaixada que sofrim ho interpretarà en contra nostra, perquè per a ells el primer valor és la unitat territorial (que definitivament confonen amb la uniformitat cultural), fins i tot per sobre del de la convivència pacífica amb el que teòricament estan compromesos pels tractats europeus.
Però, sense excepció, els experts que saben de les dinàmiques sociolingüístiques no s’estan de recordar-nos que, a part d’altres accions en altres àmbits, el català ha de ser l’única llengua vehicular a les escoles si no volem perdre la llengua i amb ella la nostra identitat com a poble, perquè és el patrimoni que més ens identifica i que tenim el deure de protegir i desenvolupar, encara que sigui contra l’agressió assimilista d’un poder judicial que vulnera les seves obligacions de protecció i tutela efectiva més elementals per a una convivència pacífica entre els pobles de l’estat. No preveure que aquests jutges de part, si és necessari amb el concurs de la Real Academia de la Lengua Española, consideraran que vehicular i curricular són sinònims, és una errada a hores d’ara incomprensible.
I davant d’una sostinguda i permanent agressió il·legítima, injusta i abusiva, encara que es disfressi de justícia, no queda altra posició cívica, cap altre camí digne que la denúncia i la desobediència fins a la mudança d’un poder judicial que corromp els valors i principis democràtics, amb la complicitat de totes les institucions centrals de l’estat. Mudança que solament s’albira amb la Independència.
Els temps de CDC no tornaran. Catalanisme més o menys regionalista, més o menys nacional, “peix al cove” i gestió equilibradora de l’estat a canvi, mai més seran els fonaments per governar vint-i-tres anys més. Aquella estratègia oportunista del moment ens portà inexorablement a l’atzucac: o espanyolitzats o independents i molts convergents ho sabien. Malgrat això, a Junts, més per nostàlgia o interessos personals que per realisme polític, encara n’hi ha uns quants que enyoren aquells temps passats. El primer d’octubre decidírem ser independents i no ser espanyolitzats.
JxCat, ara mateix, és un garbuix ideològic des del prisma d’un país normal amb institucions consolidades: ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Per aconseguir l’objectiu de la Independència i l’alliberament nacional, una organització transversal és la millor opció; i per fer autonomisme la pitjor. Ara, el que toca és deixar clar quin és el paper de JxCat. Gestionar, bon govern, civisme, europeisme, catalanisme, confrontació, legitimitat, legalitat, autonomisme, constitucionalisme, són els termes també del garbuix, i no tots són de lluita. JxCat ha de decidir què vol, com fer-ho i fer-ho ràpid, que les oportunitats i obligacions històriques no s’esperen. Independència o l’aniquilació lenta però sistemàtica del poble català. Cada dia al costat dels que rebutgen la unitat independentista és un roc a la motxilla que els dona no solament l’hegemonia electoral, sinó tota la iniciativa política.
Els espanyols ho tenen clar: són Estat, reconeguts com un pes pesant en el clan de la UE i, per primera vegada, després d’estar contra les cordes, saben que poden guanyar la partida definitivament. El pitjor per a la nostra formació és que tenen clar també que els seus col·laboradors són PSC, ER, Comuns, PP, Vox, i Ciutadans si encara existeixen a les pròximes eleccions.
JxCat tindrà al Congrés del proper dia 4 de juny la seva darrera oportunitat per no seguir el camí vers la insignificança dels experiments anteriors de l’entorn postconvergent. Ara bé, sabem que, “sospitosament”, en tindrem dos: el primer per triar una nova direcció i l’altre per decidir objectius polítics i estratègia; cosa que a molts ens ha deixat astorats, perquè confiàvem en els principis democràtics de la formació. Ara no els entenem, perquè normalment els militants aproven primer les resolucions polítiques i organitzatives congressuals, i després trien la direcció i els lideratges tenint en compte els debats previs.
Per pensar-hi, reflexionar-hi i decidir si el que volem és una organització on els dirigents poden fins i tot no compartir el que les bases volen i aproven.
Toca decidir, i fer-ho amb consciència i responsabilitat en un moment greu. Gestionar l’autonomia sabent que els espanyols van a totes per la nostra aniquilació, o deixar clar que JxCat és l’alternativa per a la Independència, amb el suport del Consell per la República.
La resta, i aquest cop sense fusells, tothom qui vol saber-ho ja sap on ens du: a la irrellevància com a poble i a una espanyolització definitiva.
RSS Feed
