El MHP Carles Puigdemont ho va tenir clar. Amb el PDeCAT i els seus dirigents no teníem futur. De fet el 155 que va canviar les regles de joc, obligava. S’albirava una lluita entre els vells i nous autonomistes, disfressats de federalistes i patriotes i, els valedors de l’1 d’octubre. I va néixer una nova proposta que és volia eina per la unitat i transversalitat, Junts per Catalunya.
La certesa que l’estratègia de ER és oposada a la de JxCat, avui és indiscutible. També que alguns sectors i militància de Junts, no han entès com l’estratègia de la confrontació intel·ligent és la de la dignitat i, de moment ni la tenim ni gairebé se l’espera AMB ELS "LIDERATGES ACTUALS".
Si JxCat decideix fer autonomisme possible, i pedagogia del peix al cove, com l’extinta convergència, estem convençuts que el Congres de Junts a Argelers, sentenciarà la seva defunció.
Si JxCat no impedeix que els nous lideratges siguin totalment decisoris i tinguin capacitats al marga de les decisions politiques i organitzatives del conjunt de la militància, haurem destruït una bona part del compromís militant. No cal ser assemblearis purs, però tampoc menysprear a la militancia.
Si JxCat no té clar que el control del partit mai ha de ser “d’interessos familiars” sinó per la militància i perquè no, també de la ciutadania, ens tornarem ha traslladar a temps passats on la proposta política i organitzada només servia per col·locar o endollar. JxCat només pot ser eina d’alliberament. Per gestionar el que l’Estat ens concedeix, ho pot fer qualsevol.
JxCat, la militància, ha de rebutjar obertament qualsevol proposta que faci ferum a tutelatge, a interessos espuris, pitjor, dir-nos qui i qui no pot ser l’ocupant de tal o qual cadira.
Un Congres és la reunió dels que compleixen els estatuts i on els participants tenen la legitimitat democràtica per decidir els objectius politics, socials i organitzatius. I la tria dels que han de representar l’organització el nou mandat n'és cabdal.
Corre un manifest – carta, d’uns quans situats (Consellers, alcaldes, assessors i representants institucionals), proposant que la MHP Laura Borràs sigui presidenta del partit i Jordi Turull Secretari General. Si ens atenem als estatuts vigents la Laura seria el gerro xines i en Turull el braç executor. Si aquesta proposta triomfa, creiem que triomfa l’estratègia del Jordi Sánchez; “Màxim poder, al preu que sigui, fen veure que som i adaptant-nos als nous temps arriscant el mínim o gents”.
Com és pot parlar, proposar i fins i tot conspirar per tenir el control de l’organització, abans d’haver debatut els objectius politics, l’estratègia i les seves tàctiques derivades.
Aquesta és una greu contradicció. Jo vull i busco els suports sense saber que s’aprovarà al Congres perquè desprès ja faré el que jo cregui convenient. En Jordi Sánchez, “solet”, va pactar amb ER el Govern i la seva composició. La resta comparses. Així i això és el que fan els partits on les bases no pinten res.
Si la Laura, en Turull o qui sigui, mereix liderar i dirigir JxCat ho han de dir els militants hi ho han de dir saben el compromís ferm dels que és presentin. Per tant és obvi que a la militància ens cal saber quin és el seu projecte i quins els suports.
De moment l’únic que ha obert boca és el Conseller Puigneró que demana mans lliures per pactar amb els del PSOE als Ajuntaments. Cosa que l’honora, però que quedi clar, el meu vot no el tindrà.
RSS Feed
