ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UN ARTICLE TENDENCIOS, GENS OBJECTIU I AMB IMPRECISIONS.

23/9/2012

0 Comments

 
“Per un nou pacte federal”, diu en Pere Navarro primer secretari del socialistes a Catalunya, en l’apartat d’opinió al diari EL PUNT AVUI del dia 21, i menteix. L’anomenada “transició política” en cap cas va conformar un estat federal, per tant no en podem fer el segon si el primer no ha existit mai. L’Estat de les autonomies no ha estat res més que una descentralització administrativa, on totes les competències politiques i jurídiques són de Madrid. El Sr. Navarro diu que Catalunya “ha crescut i ha progressat” més que mai en els darrers 30 anys, el que no diu és que ho hem fet tenint fins i tot un estat a la contra, que no ha complert els seus compromisos per fer una Catalunya competitiva i respectada identitariament. De moment, el futur encara no el podem escriure, però pitjor de com estem ara  segur que no ens pot anar.

Altrament diu que “molts catalans volen sentir-se plenament catalans dins l’Estat espanyol”, però en cap cas defensa com saber els que volen això i els que volen ser independents d’Espanya. El Sr. Navarro fa trampes, i si no vol fer cap consulta per esbrinar on som, el que pot fer és convocar una manifestació on “els catalans espanyols” defensin la seva posició, més que res per comptar els adeptes.

Desprès torna a obviar hi ho mentir amb el tema dels recursos contra l’Estatut, dient que va ser exclusivament el PP, quan el PSOE, a través del defensor del Poble, Múgica i la CA de l’Aragó també formaven part del front anticatalà amb recursos inclosos.

El Sr. Navarro dins de la seva visió estranya i de submissió proposa un nou pacte que ha de ser “federal i en llibertat dins de la unió”, i ho rebla amb tenir “una relació bilateral i especifica que garanteixi un nou pacte fiscal i consolidi un nivell d’autogovern ampli”. Sembla que 33 anys no han servit per adonar-se que aquest camí no és el que vol Espanya.

Per acabar-ho, manifesta que la independència no ens convé als catalans, ell ja sap que hi perdríem més del que hi podríem guanyar. Excel·lent visió de futur que ni el mag Andreu superaria.  

Sr. Navarro, vostè també ha de deixar de ser ambigu i si el que vol és una Catalunya espanyola, on el castellà sigui la llengua única oficial, on els ministeris i el govern espanyol decideixin tot, està en el seu dret, tot i que de moment, el que hem tingut és això imposicions, incompliments i traga-les i nosaltres els catalans, que no som espanyols, l’11 de setembre ja hem dit prou. 
0 Comments

"ELS BÀRBARS CASTELLANS"

13/9/2012

0 Comments

 
Fem la nostra historia, expliquem-la, escampem-la i forgem patriotes, fer estructures d’Estat  d’abast tècnic i econòmic és insuficient, els catalans d’avui i del futur han d’estar orgullosos de ser-ho i només la veritat històrica ho permetrà.

Castella és va fer gran  tant mateix com els bàrbars del Nord. El seu ostracisme intern, ha requerit un grau d’expansió per la seva pròpia supervivència. Ells mai han volgut construir en base a principis de participació, la subjugació i l’absolutisme ha impregnat la seva societat, i ho han fet fins ara.

Aquesta necessitat anexionadora, i de supervivència ha fet construir un relat on els culpables eren els envaïts i ells els salvadors. En cap cas el feudalisme castellà i els seus reis van intentar fer altra cosa, envair guerrejar, rapinyar, i espoliar sempre ha esta la seva màxima.

8 segles, des de el 711 al  1492 la Península va estar sota el domini musulmà, Edat Mitjana, i ells van dominar, per dret de conquesta, als nadius de l’època, ibers,  celtes i romans, n’eren  la majoria de l’època.

Castella comença la seva construcció amb la destrucció del l’Àndalus sent aquesta destrucció el motiu inicial de la expansió feudal i violenta de Castella amb la representació com estàndards dels anomenats reis catòlics, Isabel i Fernando. La reconquesta va ser violenta, i amb l’excusa del cristianisme, van matar, violar, espoliar i destruir tot un llegat cultural i tècnic sense precedents, cal recordar que les millors Universitats de l’època eren les de Cadis, Granada i Córdoba, l’excusa, les seves creences. Al mateix temps començava ha consolidar-se la Castella dominant i bel·licosa.

Mentrestant, Jaume I el conqueridor, compte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de Mallorca, rei de Valencia, compte d’Urgell i Senyor de Montpeller, construïa el que seria el regne d’Aragó i Catalunya, regne on els pilars socials eren una participació de les tres branques de la societat del moment la noblesa, l’església i el poble a través dels seus menestrals. Aquest regne tot i fer una expansió per la mediterrània, mai va fer la política de terra cremada, a diferencia dels castellans, oferint una descentralització política i econòmica als llocs alliberats dels musulmans. Valencia n’és un exemple. Tant el regne de Castella com el d’Aragó i Catalunya, estaven sota la influencia de l’església catòlica.

Acabada la reconquesta, Castella finalitza el seu moviment expansiu, però aquest fet produirà un empobriment de la noblesa i del poble, i tot els acords amb el regne d’Aragó i Catalunya, ràpidament veuran que la Mediterrània és un element d’expansió que ells no controlen. De fet i com resultat de la rapinya executada a l’Àndalus Castella te prous diners per subvencionar i finançar la gran aventura de l’època, el descobriment de les Ameriques, tot i que el propòsit era trobar una nova ruta a les indies.

La descoberta va proporcionar a Castella ingents quantitats de recursos, or, plata, noves plantes i fruites, sedes, i una ma d’obra barata, la indígena que utilitzarien com sempre en el seu benefici. Una bona armada controlava les rutes marítimes, tot i que la cartografia, astronomia i tècniques de navegació eren patents de l’Àndalus o dels catalans.

Però un potencia nova emergia, i que aviat és convertiria en el talò d’Aquiles de Castella, Anglaterra. Castella posa fi a l’espoli de les seves colònies a finals del segle XVI, Portugal també hi tindrà molt a veure. Castella, perd la seva influencia colonial a favor d’Anglaterra i Holanda, comença altre cop la seva decadència.

Moviments dinàstics i acords entre la església i França, posaran el regne d’Aragó i Catalunya en el punt de mira i fets ocorreguts, com la guerra dels segadors al 1640 van ser l’embrió d’una posada en escena pel aleshores tot poderós Duc d’Olivars.

Castella no volia respectar els drets i constitucions catalanes, volia fer el seu imperi peninsular, sinó podia mantenir les Ameriques si que podria construir el seu imperi peninsular i eradicar tota llei que no fos castellana. França enfrontat a Anglaterra, és converteix en el potencial aliat del regne de Castella, i l’enfrontament amb l’imperi Austro-Hungar, accelera l’aliança, fet que Catalunya no podrà evitar i serà determinant pel futur de Catalunya.

Aquesta aliança serà determinant per la derrota de Catalunya i la victòria borbònica de Felip V de Castella. Catalunya perd i comença la gran diàspora del poble català. Mai cap poble ha sofert una persecució tant implacable, són anorreades la Historia, la cultura, el sistema polític, l’econòmic per acabar amb l’estigmatització de la llengua catalana i gairebé  la seva extinció. Altre cop Castella utilitza la violència per engrandir el regne de Castella i reconvertir aquesta anexió amb el naixement d’un nou Estat, Espanya.

298 anys i no han pogut, malgrat la monarquia borbònica, les castes castellanes, el funcionariat de Madrid, les dictadures militars i les Repúbliques espanyoles, eliminar ni diluir un poble.

Castella ha estat incapaç de modificar i introduir conceptes democràtics,   al llarg dels anys, la concepció i fidelització del modus castellà, és el seu concep-te de vida, uns manen i d’altres obeeixen. Ara, i a dia d’avui, Castella i els seus assimilats, mantenen, exactament com fa 298 anys que Catalunya no existeix, o millor dit que som Espanya i prou. Com sempre, el que manifesti o decideixi Catalunya i els seus ciutadans no compta. Afortunadament, som al segle XXI on el Dret Internacional és respectat per la majoria de països democràtics, per tant cap por al darrer intent de Castella i els seus assimilats per impedir que Catalunya sigui el proper Estat a Europa i al mon.
0 Comments

VIURE DEMOCRÀTICAMENT I AMB DEMOCRÀCIA.

6/9/2012

0 Comments

 
Ens hem dotat d’unes regles de joc, i les bases són; Dret a la vida, llibertat individual,  respecte de les minories davant de les majories,  construcció d’una societat on el benestar social en sigui l’objectiu permanent, i acatament del Dret internacional democràtic.

Espanya i les seves institucions, funcionen diferent, els seus valors en cap cas és construeixen en paràmetres democràtics europeus. Cap Constitució d’un Estat europeu, estableix com ha garant constitucional l’exèrcit, anomalia antidemocràtica, el poder sempre a de ser popular, els exercits són servidors públics, amb tasques predeterminades pels representants legals i triats per la ciutadania.

Espanya, per exemple és l’únic Estat que construeix patriotisme amb lleis d’obligat compliment i penalització. En cap cas és respecta la llibertat individual (Llei d’esports espanyola).

Espanya, l’Estat espanyol, és l’únic de la CE que no disposa encara d’una Llei de transparència. La voluntat democràtica de saber, d’eliminar els espais obscurs de la cosa publica, no forma part de cap intenció espanyola. Un tast, de moment i per que quedi clar, tant el PSOE com el PP, s’oposen a fer publiques les despeses de la “Monarquia” i dels partits.

Espanya,  ha manifestat que “sense violència és pot parlar de tot”, fals, l’Estat espanyol i els seus recursos, situa i “criminalitza” ara qualsevol posició secessionista i redueix la voluntat popular estrictament a la sobirania espanyola. Catalunya com subjecta individual o col·lectiu, no existeix. És podria donar el cas que fessin una llei penalitzant als que no vulguin ser espanyols.

L’Estat espanyol en cap cas respecta el Dret internacional. La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu articulat ho diu clar; Ningú no pot esser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del Dret a canviar de nacionalitat.

L’Estat espanyol, és l’únic Estat europeu que no sanciona la mentida, la amenaça, o la gestió política dels recursos públics. De fet permet manifestacions violentes de militars, o manifestacions que promouen l’odi racial contra “ciutadans hipotèticament espanyols”, pel sol fet de manifestar-se catalans.

L’Estat espanyol deu ser també l’únic Estat de la CE que incompleix els seus acords amb les CA de forma sistemàtica, i que te un sistema judicial incapaç de fer que compleixi.

L’Estat espanyol, és el responsable final per fer i donar actituds democràtiques a la ciutadania, però fet i fet  és el mateix Estat qui promociona just el contrari. El resultat ja el coneixem, corrupció, malbaratament dels recursos i el més preocupant, aprofundiment de la intolerància i falta d’autocrítica aquets són els valors sòlids d’aquest Estat.

Imposar la raó per la força, jurídica o militar, aprofitant una constitució de transició, ens revela fil per randa, quin és el concepte democràtic de l’Estat espanyol, i que ens revela sense matisos que vol: Que tothom sigui espanyol, sense matisos ni excepcions.
0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.