ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DECIDIR O QUEDAR ABDUÏTS.

29/1/2017

1 Comment

 
Picture

La dignitat dels catalans va quedar malmesa després de la sentencia del Tribunal Constitucional (abans TOP). Els unionistes i els d’esquerres espanyols fincats a Catalunya,  van acceptar sense escarafalls la sentencia. La majoria però, va dir fins aquí.

CiU va fer el que tocava, definir-se i posicionar-se. Va engegar la coalició a la paperera de la historia. UDC com partit va fer l’únic que podia fer, decidir on i amb qui compartirien futur. Els independentistes d’Unió van perdre per poc i els unionistes van gaudir d’una victòria per poc temps. Ara UDC, ja és historia.

CDC va signar un acord de col·laboració amb Reagrupament, organització abocada a recuperar la dignitat i conscienciar als catalans de que la independència és l’únic camí per existir. CDC començava a definir-se i el dret a decidir, autodeterminació, havia vingut per quedar-se al si del conjunt de la organització.

CDC, fa però quelcom més important, és reinventa. Un Congres de fini quitació i fundació permet una transició modèlica. El PDeCAT és el nou partit, amb una base independentista i per la República inqüestionable. El “centre dreta” català democràtic, queda posicionat sense fissures al costat de la majoria i per la independència. Seran militants de CDC, ara PDeCAT, els primers que pagaran preu polític des de la seva representació institucional.

ERC, i després de les aventures esquerranoses avalant tripartits que gairebé els duen al col·lapse, entenen que el camí és estrictament de país. Amb els unionistes espanyols no hi ha res ha fer. Potser fa temps ERC va utilitzar la via Autonómica com a mal menor, ara però, els de ERC i també sense fissures al costat de la majoria i per la independència.

De la societat civil, ANC i Òmnium res a dir. Tothom te clar que no només estan al costat del procés, sinó que en són el motor. La Associació de Municipis per la independència n’és el contrapunt institucional per fer més gruix si cap.

Ciutadans és avui la primera força unionista al parlament de Catalunya, malgrat que la seva implantació al territori és residual i testimonial. El seu anticatalanisme i la lluita per fer del castellà l’única llengua a Catalunya, són el seu bagatge. Podrien ser els hereus de Lerroux. D’aquets el que podem esperar és Espanya, la seva Constitució, la seva capital a Madrid i una defensa numantina dels interessos politics i econòmics d’arrel espanyol. Sense llengua, sense historia, sense la nostra manera de ser i fer, el seu objectiu és imposar l’anihilació dels catalans i el que tots som iguals. Vaja, és com dir que tothom és com el Florentino Pérez.

Els del PP, són genuïnament els representants de la Espanya canyina, centralista, castellana, absolutista, decimonònica, i constructors de la seva nació, Espanya, amb una sola llengua, el castellà, i amb una historia, la que escriuen els guanyadadors d’algunes guerres. Amb aquets no tindrem cap sorpresa. Són els defensors de la Espanya universal i contraris a qualsevol moviment democràtic si aquest va contra la seva Espanya. Els ciutadans i la defensa dels seus drets no entren amb el seu ideari.

Els del PSC, i ara definitivament del PSOE, semblava que tenien dubtes. El dret a decidir va durar al partit el que un caramel a la porta d’una escola. La deriva política i social, la manca de lideratges i un estancament organitzatiu permet que altres els anul·lin. La seva aristocràcia, la que controla l’aparell, és la responsable d’un degoteig de militants que fuig i és posiciona amb Catalunya i els seus drets. Els que queden ja formen part del mon unionista, monàrquic i a favor de la Espanya central i centralista. Són i volen ser els gestionadors de la misèria administrativa sense capacitats politiques. Els socialistes a Catalunya fa temps que van triar i van triar Espanya.

És l’entramat comunista, podemita, colauita, ecologistes, okupes, anticapitalistes i anarquistes els més rars. Potser fer una unitat des de idees tant allunyades fa que tot plegat sigui rar. Són els que de moment practiquen allò que d’altres van fer durant molts anys a Catalunya, marejar la perdiu, o desfullar la margarida.

Si a un referèndum, però avui legal, amb la legalitat espanyola clar. Demà si a un referèndum però pactat, amb Espanya clar. Demà passat si a un referèndum si és vinculant i te garanties jurídiques. Avui si fem un referèndum i no el fem pactat no servirà i serà un altra 9N. Sembla que aquests volen però eviten la seva concreció i mentrestant Errejon accepta un referèndum unilateral si finalment el govern espanyol és incapaç de pactar res. Els camarades d’aquí callen.

No és només la seva dèria a lluir un discurs banal i ple de contradiccions. És més greu, fan del dubta i manipulació el seu relat polític. A dia d’avui encara ningú sap si estan d’acord o no que el poble català s’autodetermini com reconeix la Declaració Universal del Drets Humans. Els unionistes ho tenen clar els catalans no conformem un poble i d’aquí que segons ells no tinguem cap dret com a poble.

Encara és pitjor, callen salvant excepcions com la del Pablo Iglesias que diu si al referèndum, pactat clar, però que ell farà campanya a favor del no. D’agrair, ja sabem que vol el que mai serà, i diu el qui si és i serà a major gloria dels patriotes espanyols. El silenci que ara practiquen a Catalunya té els dies comptats.

La campanya a favor del SI a la independència, és ha punt de començar i el Govern, Junts pel Si, les CUP, el PDeCAT, ERC, ANC, Òmnium, l’AMI i la resta anirem a totes per guanyar. Els unionistes poden fer campanya o no ho veurem, tot i que fa temps que la fan. Ara bé el que tenen mal peça al teler són els que ara treballen per conformar una nova proposta política d’esquerres encapçalada, no sabem si per la Colau o en Domènech. No podran eludir el seu posicionament. Si decideixen treballar pel SI, voldrà dir que accepten la nova legalitat catalana i que el resultat sempre serà vinculant. Si decideixen treballar pel NO, malgrat acceptin el referèndum, és situaran al canto unionista. Abstenir-se no compta, el referèndum per la independència és de un SI o d’un NO i la defensa de cada opció situa a tothom. 


1 Comment

TENIM EL SOMNI A TOCAR.

28/1/2017

0 Comments

 
Picture

Els de les CUP, aquest 28 de Gener han fet més historia del que segur és poden pensar. Tindrem Referèndum si o si. Els catalans per primer cop podrem decidir si som subjecte polític o nomès membres d’una Comunitat Autònoma d’una única Nació i capital a Madrid.
​
No cal dir que ho farem legalment. Junts pel Si i les CUP sumen 72 Diputats al Parlament de Catalunya, majoria absolutíssima, i el que és més important fruit d’unes eleccions democràtiques i legals.

Ens podem guarnir de retrets fins l’extenuació. Podem explicar i defensar idearis i posicionaments politics llunys d’una concordança possible. Fins i tot és pot intentar justificar accions com la batalla pel cap del President Mas, i mutacions que trenquen pactes de cavallers dient no als pressupostos del 2016.

De res servirien, ni serviran, faci els que és faci. Ara el que serveix és la força de la unitat. Fictícia, obligada, tant s’ha val, però necessària si el que tothom vol és que ens desempalleguem del Estat espanyol.
Segurament que no és moment d’agraïments. A tothom li correspon posar el seu gra. El de Junts pel Si, i malgrat dificultats objectives, fa estona que l’han posat. Ara l’han posat els de les CUP. Ara, per tant és el moment d’agrair i d’evitar retrets.

​Ara és el moment de posar tota la carn a la graella per tal de fer de la celebració del Referèndum un acte legal, democràtic i pacífic que enlluerni a Europa, al mon i que obri la porta definitivament als catalans a ser un país lliure i sobirà.


0 Comments

INSENSATS.

27/1/2017

0 Comments

 
Picture

Tota l’artilleria, la lleugera i la pesada, han trobat un nou filo per combatre l’onada per la independència. Aquest cop de la ma d’un jutge perseguit i expulsat de la carrera judicial espanyola per practicar el dret que la Constitució espanyola consagra; al de la llibertat d’expressió i opinió.

Tots els unionistes espanyols, d’esquerres i de dretes van callar. Condemnat per fer costat als independentistes. Els jutges nacionalistes espanyols, mai pagaran, tot i que prevariquin, si el seu ideari és netament espanyol i a favor de la unitat indivisible d’Espanya.
​
Si, el jutge Vidal ha comés un error. Potser el més gran que és pot cometre quan t’enfrontes al poder d’un Estat com l’espanyol, explicar com ens ho farem i fer-ho públicament.

No serà només que el Parlament de Catalunya i democràticament aprovi unes lleis per una nova legalitat. Tampoc haurem d’esperar el temps que calgui per conformar amb la nova legalitat censos i estructures democràtiques. Ens cal tenir-ho tot, o gairebé tot enllestit.

Ens cal saber com controlarem el Referèndum, amb quin cens, amb quina seguretat i el que és més important, saber que ningú el podrà qüestionar, per la seva legalitat i per la seva realització escrupolosament democràtica.

Ens cal saber que a l’endemà, i si el SI és majoritari, com implementarem el resultat. Amb una declaració d’independència. Amb convocatòria d’eleccions constituents.

Ens cal saber si és el cas, que l’estructura administrativa i econòmica de la República Catalana, farà front a tots i cada un dels compromisos interns i internacionals. Sous, pensions, proveïdors, deute....

Ens cal saber si la nova legalitat restarà garantida mitjançant els cossos de seguretat, Mossos, Guardia Urbana, Forestals, Seguretat privada, Bombers, SEM........

Ens cal saber si tindrem la capacitat estratègica per controlar el territori, l’espai radioelèctric, les fronteres, les duanes i les comunicacions, a més dels Aeroports i Ports de Catalunya.

Ens cal saber que tindrem garantit tots els subministres de pervivència, ja siguin casolans o industrials.

En definitiva, a set mesos de la convocatòria del Referèndum, si o si, el que necessitem és saber. El temps de la fe cega, en política fa temps que només la practiquen els votants del PP i del PSOE. A Catalunya volem saber i tenim tot el dret. Només saben compartirem i defensarem.

No pot ser que el jutge Vidal ens hagi explicat el que tothom s’ensuma, però sense guio, i sense saber que podem fer i que no amb la legalitat espanyola.

No pot ser que el nostre Govern només faci grans titulars i s’oblidi d’allò que ens pot fer còmplices fins al final. Dir que farem un Referèndum si o si, dir que farem unes lleis de desconnexió i dir que estem construint les eines d’Estat per la República, està molt bé, però és insuficient. Avui ha estat en Vidal, demà pot ser un altra. Ens cal el relat i la informació adequada per cada moment. Som conscients que no podem anar amb el lliri a la ma. Ara bé, també som conscients que sense transparència i posicionaments valents, tampoc anirem gaire lluny.
​
El procés no és pot permetre un altre Vidal. Per cert existeix una forma especifica i legal perquè la Generalitat i els serveis tinguin tota la informació de qualsevol ciutadà, amb les mateixes dades que té la hisenda espanyola, només cal portar la nostra declaració de renda, com jo ja he fet, a les delegacions d’Hisenda catalanes, que de moment són una extensió de l’espanyola.


0 Comments

ELS ESPANYOLS ENCARA NO HAN ENTÈS RES.

26/1/2017

1 Comment

 
Picture

Alguns i sobre tot il·luminats i no per Deu, pretenen explicar i argumentar que el gruix del independentisme és bàsicament de butxaca. Són però els castellans (espanyols), els primers que van tenir clar que per acabar amb nosaltres, primer calia acabar amb tots i cada un dels aspectes identitaris. Drets, llengua, cultura, historia i manera de fer. Eren els trets que havien de desaparèixer. Mes tard l’economia va arrodonir l’anorreament sistemàtic.

Els “Reales Decretos de Nueva Planta” signats pel borbó Felip V, de la ma del “Conde Duque de Olivares”, van iniciar el període més negre pels catalans i Catalunya. Per primer cop és prohibia la nostra llengua i qualsevol escriptura en català. Per primer cop és desfermava una lluita aferrissada amb tot allò que tingues flaire català. Per primer cop s’imposava la llengua castellana i el relat d’una monarquia d’arrel francesa arreu del Països catalans.

303 anys després del 1714 i malgrat guerres, dictadures, èpoques reformistes, Repúbliques espanyoles i els borbons, som, existim i potser mai com ara. Castella primer i la seva dèria uniformista a través d’un espanyolisme mancat de qualsevol concepte progressista, són els culpables de la potencia catalana. Quina contradicció, la seva repressió a estat la nostra resistència. Gairebé com va passar amb el cristianisme perseguit d’inici per l’imperi Romà.

Castella mai va proposar construir des de el respecte. L’imperi de Castella és va configurar a sang i foc, com tots. El problema és que mentrestant uns evolucionaven, el castellà lentament va morir i també a sang i foc. La inquisició, un cristianisme que compateix poder i riqueses i una avarícia dels feudals desenfrenada, fa que l’imperi de Castella decaigui i mori.

Catalunya queda annexionada a l’imperi i castellanitzada al 1714 i tot i així, a Catalunya, els seus habitants miren i treballen pel demà i potser sense saber-ho, inicialment per un futur que sembla ha arribat.
Han estat els castellans, ajudats pels col·laboradors externs d’època, els que han creat una relat de nació, de país, Espanya i un nou ciutadà, l’espanyol, cosa que per cert mai ha entusiasmat a la majoria de catalans. Cal reconèixer que ho han fet de forma insistent i sense escatimar cap recurs. Malgrat tot aquesta partida fa estona que a Catalunya l’han perdut.

Som catalans i està quedant clar que l’entusiasme per ser espanyols, no és l’opció majoritària. Hem mantingut la nostra paupèrrima identitat desprès del 1714 gràcies a la transmissió oral, l’única que mai han pogut reprimir ni liquidar. Avui, dema i en el futur aquesta transmissió està garantida i si avui no som lliures, ho serem demà.
​
No entendre que la cosa va de respecte, i de reconeixements, no només fa impossible confederacions futures, sinó que garanteix, i ara ja no a llarg plac, la destrucció de l’Estat espanyol i l’Espanya centralista i borbònica. Això si, pacíficament i democràticament.


1 Comment

UNA ASSEMBLEA PER DECIDIR SI FAREM EL REFERÈNDUM.

25/1/2017

0 Comments

 
Picture

Els que per sort o desgracia hem fet política, de la que sigui, a peu de carrer, en sabem i molt del que s’ha de fer per guanyar, o si més no per orientar una Assemblea de treballadors, militants o ciutadans amorfes.

Les assembles no són producte de la anarquia. Estan convocades i dirigides pels “mentalment” més forts. En diuen líders. Són els encarregats de conduir-les i de que no acabin com el rosari de l’aurora.

Els encarregats de conduir-les, curiosament poques vegades triats, poden i fan, al·legats a favor o en contra. Sempre. L’objectivitat i neutralitat assembleària no han existit mai.

Les CUP tenen mala peça al teler. Han negociat, han exigit i han amenaçat tot el que han pogut i més. Per qüestions reglamentaries el termini per aprovar els pressupostos, i la seva negociació, és a prop de la seva fi. Les CUP ja saben, ho tenen clar i no seria cap sorpresa, si no s’aproven els pressupostos, el President Carles Puigdemont convocarà eleccions, amb tot el que comportaria.

Mai cap Govern havia arribat tant lluny, com els dos darrers. L’un per fer un acte de desobediència, el N9, com mai a tot un Estat, que per cert ja sabem com les gasta. L’altra pel seu compromís per culmina el procés amb posicionaments inqüestionables com no anar a la Conferencia de Presidents Autonòmics, anar a Brussel·les per explicar les raons i el dret que tenim els catalans a ser un Estat i amb el ferm compromís que al Setembre  farem el Referèndum si o si.

És possible que durant el recorregut, procés, el Govern podria haver donat més detalls socialitzadors. Ara bé no entendre perquè volem la independència, és no entendre que amb la dependència a l’Estat espanyol, no només no farem més justícia social, sinó que sempre estarem formant part del lliure albir castellà i espanyol.

Els de les CUP, poden fer que ho tinguem més a prop, o que descarrilem abans del xoc de trens que inevitablement tindrem amb el govern espanyol i el seu Estat.

Tenen arguments per guanyar la Assemblea. Tenen arguments per fer historia. Tenen arguments per no trair a ningú. Potser no en tenen per acontentar a tothom, però la romana ens assembla que té el fidel decantat per fer historia. Només dependrà que els que dirigiran la darrera assembla facin el que qualsevol patriota, explicar que voldria dir i les seves conseqüències votar no als pressupostos. El si, si més no, ens permetria un Referèndum amb una nova legalitat i acabar amb el mandat polític del 27S.

Traspassar la responsabilitat a les bases per decidir el futur immediat de Catalunya és molt lluny d’aquell mot utilitzat en campanya de “governem-nos”. Les Assemblees no governen. Els diputats de les CUP van ser escollits per aconseguir la independència de Catalunya, mai per fer la revolució ni per negociar uns pressupostos autonòmics. Segur i és entenible que en política tothom faci valer el seu pes i el seu vot. Ara be si l’equivalència és trencar el somni dels que cada any i quan ha calgut, han mostrat el seu compromís democràtic i pacífic per un futur millor per Catalunya i els catalans, millor que no hi donin més voltes i anem per feina.


0 Comments

CAL DUBTAR-HI.

20/1/2017

1 Comment

 
Picture

Voler construir un Estat, fer del nostre poble un subjecte polític internacional i deixar escrit per sempre que mai més serem objecte de maltractes, i lliures per decidir el nostre futur, és un dret que tothom té.

A aquestes alçades, l’artefacte polític, Junts pel Si, més a prop d’una coalició política i estratègica, ens a mostrat sense subterfugis, i amb escreix el preu polític personal d’alguns, que l’aposta política i social de Junts pel Si, és fer de Catalunya un país lliure i socialment el més just possible.
​
El President Carles Puigdemont, és va creure, segur, que el pas al costat del President Mas, era quelcom més que la seva defenestració. Suposava un pacte entre gent honorable i un intercanvi que per molts va ser injust i desequilibrat. Puigdemont va assumir la Presidència perquè va entendre que els de les CUP farien honor al seu pacte amb el President Mas. El seu cap a canvi d’estabilitat Parlamentaria fins esgotar el mandat i deixar-ho tot enllestit per proclamar la independència de Catalunya.

Reclamar el cap del President que més ha fet per la independència i que pagarà preu, ja va ser estrany. Mutar i desfer el pacte honorable entre cavallers rebutjant els pressupostos, va significar una galleda d’aigua gelada per tothom que vol la independència. Pels unionistes d’esquerres i de dretes, l’èxit i alegria més tronada dels darrers cinc anys. Un torpede a la línea de flotació al procés.

Carles Puigdemont, però va fer l’únic que és podia fer, reclamar la confiança de la Camara, Parlament. Va fer però quelcom més important, va lligar la seva sort  i el Programa de Junts pel Si per la independència a uns nous pressupostos. Amb pressupostos Referèndum si o si, sense, eleccions. Eleccions que tornarien a ser tant autonòmiques com els pressupostos que és voldrien els últims.

No cal ser mol llest per saber aquestes alçades que el President Puigdemont complirà. O pressupostos o eleccions i vist com és posicionen els de CSQP podemites, PP, Ciutadans i PSOE, si els de les CUP diuen no als pressupostos, tothom tindrà clar que les eleccions no han estat provocades per la “intransigència” d’en Junqueras, ho hauran estat per els de les CUP, opció minoritària amb ínfules revolucionaries.
​
Volem i ens cal creure’ns que els de les CUP volen i lluiten per l’alliberament del poble català. Per la independència de Catalunya. Fer d’uns pressupostos autonòmics, perquè no seran els de la República Catalana, encara, la clau de volta, seria d’una frivolitat i manca de solidaritat amb els milers de persones que cada any l’11 de Setembre és manifesten per la independència de Catalunya i que potser mai els votaran. No voldríem dubtar. Tampoc fer-nos aquella pregunta del com estaríem ara si només depenguéssim de 68 Diputats de Junts pel Si. Volem creure que les CUP no estriparan les cartes. Necessitem creure que no abandonaran el vaixell i el que és més important, de moment, sense les CUP res de res. 



1 Comment

HIPOCRESIA I MOLTA MALA LLET.

19/1/2017

0 Comments

 
Picture

Acció Cultural del País Valencia neix de la ma de Joan Fuster. La cultura i la seva promoció en totes les vessants va regir com un compromís fora dels canals ideològics i la dependència institucional.

Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Vicent Martínez Sancho i Eliseu Climent han estat els seus presidents. Van treballar i és van situar sense complexes i científicament a favor de la unitat de la llengua catalana a reu dels Països Catalans.

Acció Cultural era la responsable al·lega’l del senyal analògic i digital per tal d’emetre la senal de TV3 i els seus canals als País Valencia. Una primera època amb acords recíprocs entre Canal 9 i TV3 simplificava i permetia les seves emissions.

Una nova distribució i adjudicació de l’espai radioelèctric, n’és l’excusa per començar la feina per tal de prohibir l’emissió de TV3 al país Valencià. És el ministre d’ industria Barrionuevo, del PSOE, el que executa el primer tancament dels repetidors propietat d’AC. L’objectiu sempre va ser esquarterar, debilitar i anorrear la llengua catalana.

És però el PP, qui endega l’operació definitiva. El govern del PP aprofitant la legislació socialista i amb la creença d’uns suports incondicionals acorden el tancament definitiu dels repetidors d’AC. Ni la denuncia, ni la lluita d’AC poden contra les multes judicials i els precinte del repetidors per la GC.

Unes protestes més fictícies que reals del PSPV – PSOE, EUPV, BLOC, D’Esquerres i l’Institut de Filologia Valenciana, no evitaran el tancament definitiu dels repetidors i el cert és que a dia d’avui, el País Valencia, gràcies al PP no pot gaudir de més cultura i de més informació a través de TV3.

El 19 de Març del 2011 és van precintar els repetidors de la senyal que permetia als valencians veure i eixamplar la seva formació a tots els nivells. TV3 i els seus canals eren prohibits.

Ara els mateixos que van protestar i reivindicar que TV3 i els seus canals és poguessin veure sense límits, governen a la Generalitat Valenciana. Pels socialistes, Ximo Puig n’és el President, per Compromís Monica Oltra la Vicepresidenta. Formen part d’un govern de progrés i amb la determinació de tornar a posar en marxa el C 9 tancat pel PP i  fer possible que TV3 i els seus canals tornin sense limitacions al País Valencià.

És pot entendre que posar en marxa el Canal 9 sigui complexa i lent per culpa del finançament i dels deutes que va contraure. Ara be, el que no s’entén, malgrat que els qui governen, si més no, això és el que deien quan governaven els del PP, que volien TV3, que ara i després de més d’un any governant, amb tota la infraestructura feta, amb zero costos, el Govern de la Generalitat, no aixequi el vet dels populars i autoritzi l’obertura dels repetidors propietat d’Acció Cultural.
​
Cap excusa val. Cap condicionant ho impedeix. Si l’excusa és la posta en marxa altra cop del C9 per un intercanvi equilibrat, només voldrà dir que la protesta era ideològica però mai de fons ni cultural. Hipocresia i molta mala llet, sobre tot perquè tot continua exactament igual com ho van deixar els del PP, i tenint en compta que fer justícia val zero euros.


0 Comments

LA DEMOCRÀCIA PERDUDA.

18/1/2017

0 Comments

 
Picture

Segur que, al menys i durant una estona, el PSOE i la UGT van esdevenir organitzacions democràtiques. La UGT va néixer com element organitzatiu que no podia cobrir el partit. Corretja de transmissió en deien. La seva sincronització política i reivindicativa era una aposta que servia per consolidar l’entramat més potent per guanyar el poder a l’Estat espanyol. Era l’espai socialista, on és líders d’una i altra organització muntaven estratègies de present i de futur.

Les CCOO també va pretendre fer el mateix. Un problema però els feia perdedors en l’àmbit de la política, el seu partit base era el PCE i un comunisme que tot i renovat, patia d’un rebutj majoritari a Espanya, a Europa i als EEUU. És un fet objectivable i indiscutible els comunistes, inclòs les seves variants mai han governat a l’Estat espanyol, ni quan la segona República.

La darrera crisis del sistema capitalista, a tingut algunes virtuts. Guerres i crisis són situacions que poden esdevenir revolucionaris i de canvi. De moment a Europa la crisis és pacifica. La crisis trenca equilibris de tot tipus i fa que poders que semblaven intocables, trontollin i fins i tot desapareguin.
​
El PSOE és va refundar a Suresnes al 1974. El PSOE del Pablo Iglesias de base marxista i revolucionari no podia lidiar amb els nous temps. Marxisme, OTAN, Espanya, Unitat Nacional, Construcció d’una nova realitat, transició política del franquisme a la democràcia, renuncia del republicanisme per una monarquia imposada, acceptació de les tesis neocapitalistes, un nou concepte ideològic social democràcia d’arrel europeista, tot plegat obligava a renunciar tesis i posicions netament d’esquerres. A data d’avui el PSOE continua sen relíquia del 74, sense cap adequació als nous temps, ans al contrari, anclats amb el; una Nació i un sol poble, l’espanyol.

La potencia de qualsevol organització mai ve del cel. Són els seus líders o lideratges amb les seves propostes i actuacions el que fan possible l’èxit. Felipe González i Alfonso Guerra en formen part d’aquest grup. Són els que van entomar i liderar la transformació del partit i sindicat també, amb l’objectiu de ser una alternativa real de poder i de govern.
​
Malgrat tot, només amb líders no ni ha prou. Cal bastir el projecte, el que sigui, de realitats tangibles. Cal saber a qui va dirigit i com implementar-lo. En definitiva projecte, convenciment i emoció és conjuminen donat que sempre existirà l’emoció de saber si és podrà culminar el projecte per molt convenciment que tinguem.

Democràcia i projecte social, són conceptes indestriables. La democràcia i la justícia social eren les guies de Pablo Iglesias. Mai va pensar ni proposar utilitzar la força de la organització per anar contra els pobles. Tampoc s’hagués imaginat que socialistes amb càrrecs institucionals utilitzarien la legalitat contra el poble. I el que segur no faria és insinuar fer el que convingui per impedir que els ciutadans puguin votar. La Nuria Marín Alcaldessa d’Hospitalet del Llobregat si.

El PSOE, ara no només no té projecte territorial i social, sinó que comparteix amb el PP i Ciutadans els aspectes més antidemocràtics que en política se’n podria fer des de una suposada posició d’esquerres. Negar, pactar i proposar que els catalans no tinguem bilateralitat, ni dret a decidir el nostre futur, ni que som una Nació, ara, confirma que el PSOE, la seva gestora, els seus gerros xinesos i la seva baronia, han renunciat als principis basics de la democràcia que tant va exhibir Pablo Iglesias.
​
Els socialistes dispersos a l’univers partidista, s’han de refundar. Fer-ho per un nou projecte polític, fer-ho per un nou model territorial, fer-ho per ara si construir un Estat Federal, fer-ho per reconèixer de debò que a la Península Iberica existeixen uns pobles que no tenen res a veure amb el titular l’espanyol, fer-ho per ser alternativa de govern altra cop, sense haver-ne retrobat altra cop i abans que res la democràcia com element indestriable, no només no servirà de res sinó que tenim garantida la autodestrucció del PSOE. Al temps.


0 Comments

ESPANYA NO VOL CONSTRUIR RES MÉS QUE NO SIGUI MÉS ESPANYA.

17/1/2017

0 Comments

 
Picture

Els “líders” que van fer possible la transició, el pacte amb el franquisme, mai van estar legitimats per processos democràtics per fer el que van fer. Tot i així, admetem que per part d’alguns, existia bona fe i ganes de passar pagina.

El pacte de la transició, va tenir una part escrita, “La Constitució del 78” i un altre, no escrita, que avui formaria part de les clavegueres.

Semblava que el pacte reconeixia avenços i renuncies i permetia uns nous temps per construir i per reconciliar. Uns legitimaven el franquisme i les seves disposicions, exercit, monarquia i la seguretat judicial franquista, que al mateix temps bastien la transició. Un nou Estat, el de les Comunitats Autònomes, un reconeixement de les nacionalitats i una descentralització de la gestió estatal, tancava la quadratura del cercle entre franquistes, republicans i  demòcrates de bona fe.

Han passat 39 anys i hem descobert que l’Estat espanyol, i tots els governs espanyols, han mentit, han manipulat, han treballat per l’Estat i contra els interessos dels ciutadans.

Han pervertit la justícia. Han treballat contra la separació dels poders públics i politics. Han treballat per construir una nació d’espanyols anorreant als altres. Han conservat el franquisme combatin les essències republicanes, han exaltat el franquisme amb una Fundació i un Valle de los Caidos. Han construït i pretenen continuar fent-ho, comunicacions radials a major gloria d’una ciutat, Madrid, però que mai generarà més recursos per la resta. Han fet en definitiva tot un entramat legislatiu per acabar  allò que potser mai va començar, o que un 23F va liquidar, la descentralització, consolidant l’Estat hegemònic i únic, per governar des de Madrid com sempre.

La Espanya castellana, mai ha volgut cedir altra cosa que no sigui estrictament gestió. Això si concedida i controlada per la casta funcionarial de l’Estat i els poder econòmics espanyols. El poder rau a Madrid, és de Madrid. Cap Llei autonòmica pot superar el marc de la Constitució espanyola. Tota llei autonòmica és efectiva i legal si és sanciona pel cap de l’Estat espanyol i surt publicat al BOE. Cap competència és d’una Comunitat, és propietat de l’Estat i l’ús és redueix a una gestió limitada dins  l’ordenament jurídic i polític espanyol.

Alguns creien que el fet de traspassar a totes les CA l’ensenyament i la sanitat, reduiria els costos centrals amb la desaparició dels seus ministeris i funcionaris. Doncs no. Aquest fet ens mostra la crua realitat. Espanya mai ha construït altra cosa que no sigui més Espanya.

Qui vulgui creure que les oportunitats de futur vindran des de Madrid, s’equivoca. Les CA no participen de com, quan hi ha on tenen prioritat les comunicacions. Competència exclusiva del Govern de torn espanyol. Les CA no participen en el control, finançament i execució  d’infraestructures sabedors de quines i per on han d’anar. Ho fan des de Madrid practicant la més gran supèrbia i prepotència possible només des de un tracte colonialista i poc o gens democràtic.

Espanya no accepta, ni vol, ni desitja altra diversitat que la espanyola. Diversitat inexistent donat que sempre ens els presenten, als espanyols, com “iguales y con los mismos derechos”. Una llengua oficial i altres de sotmeses. Una historia triomfadora i altres perdedores o inexistents. Podrem ser iguals com persones, però segur que les realitats identitaries no. Eliminar-les, anorrear-les i desacreditar-les és el camí de la uniformitat i la seva igualtat. És el camí que sempre han triat els espanyols.
​
La realitat espanyola (borbons, Estat, govern, partits, i el seu entramat social) està construint la darrera victòria. Victòria que buscarà la destrucció del moviment independentista i per la independència. Ho tenen clar. Espanya i els espanyols saben que Catalunya és la darrera pedra a la sabata per acabar la seva feina nacionalista. D’aquí que no facin cap oferiment a Catalunya. Ara va de guanyar o perdre i si guanyen calcem-nos. Els espanyols no acostumen a fer presoners. No fa gaire els afusellaven.


0 Comments

REFERENDUM SI O SI, SORAYA.

16/1/2017

1 Comment

 
Picture

A aquestes alçades ningú, ni el govern espanyol pot assegurar si és farà o no el Referèndum. Ja sabem qui el vol i qui no. Fins i tot també tenim clar qui mareja la perdiu al respecte. Malgrat tot, el que també sabem, és que és faci o no,  res tornarà a ser igual amb l’Estat espanyol.

Si finalment Espanya, el seu Estat i tots els seus col·laboradors guanyen la partida, no faran res més que consolidar, a l’imaginari català, que formem part d’Espanya per imposició i mai per devoció. Aquest fet no faria res més que eixamplar la creença de que som un poble ocupat i anorreat.

El President Puigdemont ho té clar. Pressupostos, llei de desconnexió aprovades al Parlament i Referèndum. Que ho tingui clar però, no vol dir que és faci. Inicialment depèn de les CUP. Sense pressupostos, eleccions i adéu al Referèndum. Sense la cohesió de Junts Pel Si i el suport de les CUP ni Referèndum, ni pressupostos ni procés. Tenim procés perquè tenim un Govern independentista i per la independència. Podem guanyar perquè tenim la raó democràtica, amb el ben entès que la posem pel damunt dels interessos personals o de partit. Si perdem no serà culpa exclusiva de l’Estat espanyol, haurem estat nosaltres si finalment no tenim la nostra legalitat i la voluntat d’acabar la feina.

Que ningú ho dubti. Ara els atacs dels espanyols unionistes i el seu Estat prendran més violència. La seva resposta no serà proporcional i quan més a prop del Setembre més intensa. De fet tindrem un repartiment a l’hora dels atacs. La via judicial i la via sociològica ja fa estona que s’han conjurat per evitar el Referèndum. El PP a traves del govern espanyol i el PSOE, Ciutadans i els podemites a Catalunya utilitzen les seves organitzacions i d’altres que puguin utilitzar. Les convocatòries “reivindicatives” a ensenyament i sanitat formen part de l’estratègia de desgast.
​
Els més incisius per evitar el Referèndum seran els de casa. Miquel Iceta i l’Arrimadas són l’exponent del que diem. Un explicant el frau del procés i l’altra que cal amenaçar als funcionaris. No cal que ens capfiquem, aquests són enemics de la democràcia i de les urnes. Defensar els privilegis ja les té aquestes coses. Si el Govern, la majoria parlamentaria per la independència i la nostra força ciutadana és manté, farem el Referèndum.
​
La posició del govern espanyol del PP, del PSOE i Ciutadans és clara, són els defensors de la transició. Podemos i les seves confluències, tot i proposar més democràcia per resoldre el conflicte, no acaben reconeixen que amb Espanya no és pacta i no acceptar-ho impedeix la solució pactada amb Catalunya. Podemos no podrà evitar la nova legalitat catalana.  Acceptar-la si que voldria dir que la proposta i reconeixement d’un Estat plurinacional, va de debò i si s’accepta el Referèndum des de la nova legalitat, faríem be en considerar que s’ha posat la primera pedra per construir una nova realitat política a la Península Ibèrica.


1 Comment
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.