La dignitat dels catalans va quedar malmesa després de la sentencia del Tribunal Constitucional (abans TOP). Els unionistes i els d’esquerres espanyols fincats a Catalunya, van acceptar sense escarafalls la sentencia. La majoria però, va dir fins aquí.
CiU va fer el que tocava, definir-se i posicionar-se. Va engegar la coalició a la paperera de la historia. UDC com partit va fer l’únic que podia fer, decidir on i amb qui compartirien futur. Els independentistes d’Unió van perdre per poc i els unionistes van gaudir d’una victòria per poc temps. Ara UDC, ja és historia.
CDC va signar un acord de col·laboració amb Reagrupament, organització abocada a recuperar la dignitat i conscienciar als catalans de que la independència és l’únic camí per existir. CDC començava a definir-se i el dret a decidir, autodeterminació, havia vingut per quedar-se al si del conjunt de la organització.
CDC, fa però quelcom més important, és reinventa. Un Congres de fini quitació i fundació permet una transició modèlica. El PDeCAT és el nou partit, amb una base independentista i per la República inqüestionable. El “centre dreta” català democràtic, queda posicionat sense fissures al costat de la majoria i per la independència. Seran militants de CDC, ara PDeCAT, els primers que pagaran preu polític des de la seva representació institucional.
ERC, i després de les aventures esquerranoses avalant tripartits que gairebé els duen al col·lapse, entenen que el camí és estrictament de país. Amb els unionistes espanyols no hi ha res ha fer. Potser fa temps ERC va utilitzar la via Autonómica com a mal menor, ara però, els de ERC i també sense fissures al costat de la majoria i per la independència.
De la societat civil, ANC i Òmnium res a dir. Tothom te clar que no només estan al costat del procés, sinó que en són el motor. La Associació de Municipis per la independència n’és el contrapunt institucional per fer més gruix si cap.
Ciutadans és avui la primera força unionista al parlament de Catalunya, malgrat que la seva implantació al territori és residual i testimonial. El seu anticatalanisme i la lluita per fer del castellà l’única llengua a Catalunya, són el seu bagatge. Podrien ser els hereus de Lerroux. D’aquets el que podem esperar és Espanya, la seva Constitució, la seva capital a Madrid i una defensa numantina dels interessos politics i econòmics d’arrel espanyol. Sense llengua, sense historia, sense la nostra manera de ser i fer, el seu objectiu és imposar l’anihilació dels catalans i el que tots som iguals. Vaja, és com dir que tothom és com el Florentino Pérez.
Els del PP, són genuïnament els representants de la Espanya canyina, centralista, castellana, absolutista, decimonònica, i constructors de la seva nació, Espanya, amb una sola llengua, el castellà, i amb una historia, la que escriuen els guanyadadors d’algunes guerres. Amb aquets no tindrem cap sorpresa. Són els defensors de la Espanya universal i contraris a qualsevol moviment democràtic si aquest va contra la seva Espanya. Els ciutadans i la defensa dels seus drets no entren amb el seu ideari.
Els del PSC, i ara definitivament del PSOE, semblava que tenien dubtes. El dret a decidir va durar al partit el que un caramel a la porta d’una escola. La deriva política i social, la manca de lideratges i un estancament organitzatiu permet que altres els anul·lin. La seva aristocràcia, la que controla l’aparell, és la responsable d’un degoteig de militants que fuig i és posiciona amb Catalunya i els seus drets. Els que queden ja formen part del mon unionista, monàrquic i a favor de la Espanya central i centralista. Són i volen ser els gestionadors de la misèria administrativa sense capacitats politiques. Els socialistes a Catalunya fa temps que van triar i van triar Espanya.
És l’entramat comunista, podemita, colauita, ecologistes, okupes, anticapitalistes i anarquistes els més rars. Potser fer una unitat des de idees tant allunyades fa que tot plegat sigui rar. Són els que de moment practiquen allò que d’altres van fer durant molts anys a Catalunya, marejar la perdiu, o desfullar la margarida.
Si a un referèndum, però avui legal, amb la legalitat espanyola clar. Demà si a un referèndum però pactat, amb Espanya clar. Demà passat si a un referèndum si és vinculant i te garanties jurídiques. Avui si fem un referèndum i no el fem pactat no servirà i serà un altra 9N. Sembla que aquests volen però eviten la seva concreció i mentrestant Errejon accepta un referèndum unilateral si finalment el govern espanyol és incapaç de pactar res. Els camarades d’aquí callen.
No és només la seva dèria a lluir un discurs banal i ple de contradiccions. És més greu, fan del dubta i manipulació el seu relat polític. A dia d’avui encara ningú sap si estan d’acord o no que el poble català s’autodetermini com reconeix la Declaració Universal del Drets Humans. Els unionistes ho tenen clar els catalans no conformem un poble i d’aquí que segons ells no tinguem cap dret com a poble.
Encara és pitjor, callen salvant excepcions com la del Pablo Iglesias que diu si al referèndum, pactat clar, però que ell farà campanya a favor del no. D’agrair, ja sabem que vol el que mai serà, i diu el qui si és i serà a major gloria dels patriotes espanyols. El silenci que ara practiquen a Catalunya té els dies comptats.
La campanya a favor del SI a la independència, és ha punt de començar i el Govern, Junts pel Si, les CUP, el PDeCAT, ERC, ANC, Òmnium, l’AMI i la resta anirem a totes per guanyar. Els unionistes poden fer campanya o no ho veurem, tot i que fa temps que la fan. Ara bé el que tenen mal peça al teler són els que ara treballen per conformar una nova proposta política d’esquerres encapçalada, no sabem si per la Colau o en Domènech. No podran eludir el seu posicionament. Si decideixen treballar pel SI, voldrà dir que accepten la nova legalitat catalana i que el resultat sempre serà vinculant. Si decideixen treballar pel NO, malgrat acceptin el referèndum, és situaran al canto unionista. Abstenir-se no compta, el referèndum per la independència és de un SI o d’un NO i la defensa de cada opció situa a tothom.
RSS Feed
