ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PLEBISCITÀRIES O AUTONÓMIQUES.

30/6/2015

0 Comments

 
Picture


El President Mas no perd cap oportunitat per dir que les eleccions del 27 de Setembre han de convertir-se amb el Referendum que l’Estat espanyol, el seu govern i el PP i PSOE, i ara afegim Podemos, no ens han deixat fer.

Com que no serà un Referendum, que només tenen tres respostes Si, No i en blanc o nul, sinó que seran unes eleccions autonòmiques, el President les proposa com plebiscitàries. Sembla que els de ERC i les CUP hi estan d’acord.

Els que diuen que són autonòmiques pures, són els que conformen l’unionisme pur i dur, el federalisme i terceres vies varies.

Plebiscitàries i plebiscit tenen connotacions referendaries. El secret i diferencia, és tenir la capacitat política per fer la conversió. Però amb això no ni ha prou. Cal ajustar els propòsits i objectius al màxim. De fet no pots dir que són altra cosa si el que fas és el mateix que en unes eleccions normals.

Sembla que Romeva ex eurodiputat per ICV amb el vist i plau de la ANC i el seu President també ex de ICV, han dissenyat una campanya telefònica anomenada “vot a vot” d’Ara és l’hora. Res a objectar. Tot el que sigui mobilitzar i engrescar per una bona participació el 27 sempre és d’agrair i felicitar. El problema el podem tenir a l’hora de definir que volem de les eleccions del 27. Uns les volem plebiscitàries per comptar-nos i perquè quedi clar que volem iniciar el procés constituent per la independència.

Ara sembla que alguns dels darrers arribats a la ANC, pretenen convertir el 27 amb altra cosa, donant continguts, socials clar, per convèncer, això si  des de la perspectiva "d’esquerres". De fet alguns tenim la mosca sota el nas. És provable que la pretensió d’utilitzar les organitzacions de la societat civil, sigui un caramel difícil de rebutjar, tot i així fer-ho no ens farà guanyar el 27, ens al contrari.

La ANC el que ha de demanar és el vot per la independència, i explicar amb dades, que amb un Estat català, amb totes les eines d’Estat a les nostres mans podrem tenir un futur millor. Ara bé el que és insidiós, manipulador i fora de lloc, és fer, des de la ANC, una campanya ideològica decidint i explicant com serà la Catalunya del futur des de una part. Que consti que a alguns ja ens va bé. Tot i així la Catalunya del futur s'ha de construir i s'ha de fer entre tots.

En Romeva diu, entrevistat al Punt Avui(dilluns 29 de Juny); “Volem una campanya de continguts, no de noms i llistes”. “Excel·lent”, en Romeva ja ens explicarà quins són els continguts, don surten i si han de formar part del procés d’aquí al 27, o d’algun programa electoral.

D’aquesta forma, i amb programes politics electorals, el que segur que no tindrem són unes eleccions plebiscitàries. Curiosament el mateix que volen els unionistes, federalistes i terceres vies.

Si finalment anem cap el 27 amb llistes separades, i per que quedi clar que les volem plebiscitàries, el “Programa polític” electoral ha de ser clar, concret i concís. La base política aconseguir la independència. Sense independència cap política social és possible. Sense independència les politiques socials les marca España. Sense independència i ates la marxa que porta la recentralització, el que és segur si no guanyem el 27, és que continuarem com una “región española” 300 anys més, Queda clar doncs que la solució no ésta en el "programa" sinó amb la independència, i sense independència res de res,  només el que decideixin els de Madrid.



0 Comments

NINGÚ PODRÀ DIR QUE EL PRESIDENT NO HO HA INTENTAT.

29/6/2015

0 Comments

 
Picture


Artur Mas President de Catalunya per decisió dels votants i de ERC, ha fet el que deia el seu Programa polític, hi ha proposat el que ell creia que calia fer per guanyar el 27 de Setembre.

ERC, “còmplice” directe de la governabilitat des de el 2012  amb retallades incloses, ha mantingut i de moment manté que la unitat per guanyar al 27 sigui un valor afegit. Matisem quan la unitat només és d’esquerres, aleshores si. Sembla que aconseguir la independència de Catalunya no és un fet extraordinari ni reclama cap unitat popular.

Els de la CUP són fins i tot més rars. La governabilitat els hi ha suat. Volen  la independència i arreglar les injustícies socials, com si el Govern i ERC no, això si, sense “pringar-se”. Fins i tot podem afirmar que l’argumentari del perquè volem ser lliures, és lluny del que fan servir des de la societat civil.

Tornem-hi. El President ens ha dit per activa i per passiva que no seria fàcil, que davant de moments excepcionals, accions excepcionals. De moment cap de les accions que ha proposat, ha estat rebuda pels partidaris a la llibertat amb aplaudiments, ens al contrari, sense dir-ho obertament i sibil·linament  ens diuen, amb “la dreta” no hi podem anar junts. Per cert, greu error situar a CDC i al President al costat del PP i Ciutadans i d’una dreta antisocial. Fer-ho indirectament va contra ERC que ha estat i de moment ho és, crossa del Govern Mas.

Som on som i ara no plorarem. La ANC i Òmnium consultaran als seus associats. La falta de resposta automàtica de les respectives juntes amb un SI, a la proposta del President, hagués esta el més escaient, sobre tot perquè lo de la llista unitària ja formava part, si més no del ideari de la ANC, d’Òmnium potser també.

La resposta pot ser fins i tot desagradable per molta gent, i fins i tot “desmobilitzadora”. ERC, de moment no ha fet cap gest que ens faci creure que tot és possible. Fins i tot amb la seva proposta de l’Alternativa per la República, tenca altres possibilitats que no sigui continuar amb les tres llistes. Nosaltres si és així, ja preveiem que en seran quatre. La quarta serà els del Si i No, o el que és el mateix resolguem el conflicte entre tots els espanyols. Perillós, molt perillós.

 

Si és manté aquest escenari, que creiem fermament gens bo pels interessos dels catalans, caldrà que no perdem més temps i entrem en campanya. Una campanya on procurem fer-nos el mínim mal possible. Pensem que després hem de continuar el que queda del procés. Que haurem de constituir un Govern de concentració, si guanyem, per iniciar el procés constituent. De fet hauríem de practicar una “unitat” fictícia si és vol, però necessària si volem sumar i guanyar.

Dit això, i donat que cap bola de vidre ens pot dir el resultat del plebiscit del 27, hem de dir, i obertament i sense cap tipus d’acritud, que si guanyem la proposta de les llistes variades haurà estat tot un encert. Ara bé si perdem, com a Barcelona, els únics que no seran responsables són el President Mas i el seu partit CDC. Els responsables hauran estat ERC, les CUP i una part de la societat civil.
 



0 Comments

NO VOLEN LA UNITAT I ARA PODRIA SER SINÒNIM DE PERDRE

28/6/2015

0 Comments

 
Picture


Dir-nos als catalans des de la societat civil que s’han de respectar les decisions partidistes per no trencar, obertament vol dir que la transverssalitat mai va ser ni objectiu ni element estratègic.

Escoltar al Sánchez o a la Muriel dir que les distintes sensibilitats de la ANC i Òmnium, impedeixen donar suport a una llista, certifica que ja havien decidit i tot i que els seus reglaments no contemplen la participació política directe, que l’estratègia de ERC era la seva.

La societat civil pot mobilitzar al conjunt de la ciutadania, pot fer actes extraordinaris i en nom de tot Catalunya sense distincions i en canvi quan és tracta de conjuminar el darrer acta per la independència per guanyar el 27 de Setembre, és disfressa el no a una Llista de País, amb els arguments més pelegrins mai usats ni imaginats. Cal respectar totes les sensibilitats. Com si la independència no fos cosa de tots.

La participació a totes i cada una de les convocatòries que han fet la ANC, Òmnium i l’AMI, hem donen tot el dret a dir la meva. El voluntarisme practicat pels catalans no té parangó. Més de 40.000 pel 9 N, més uns quants més per les manifestacions i actes ho diu tot. Curiosament i sense por a equivocar-nos, els partits de Catalunya, no han estat capaços de fer el mateix i l’explicació és tant senzilla com obvia; la ideologia i el partidisme no sumen.

La proposta del President i com va dir ell, és la seva darrera proposta per fer una llista, candidatura transverssal i de País, i aquest cop des de la societat civil. Sembla que la unitat estratègica no és volguda i preguntes i respostes sense concreció serà el que tindrem, segur. No volen ferir sensibilitats, però tampoc volen practicar el seu èxit. Que hi farem. La nostra dissortada historia, corre el perill de continuar la seva deriva.


Picture

0 Comments

N'HAURIEM DE TENIR UN FART.

27/6/2015

0 Comments

 
Picture


La darrera estratègia dels espanyols, ha quallat. El 27 poden ser unes eleccions on la dreta i les esquerres s’ho juguin tot.  De moment volen que aquest sigui l’eix rellevant. Plebiscitàries o autonòmiques, és secundari. Desemmascarar aquesta estratègia, hauria de ser responsabilitat exclusiva dels partits d’esquerres que estan per la independència, però vet aquí la contradicció: les esquerres coincideixen amb l’eix social i discrepen del nacional i identitari i això els crea la gran empanada. Primer la independència o primer lo social.

Els responsables de que aquesta estratègia hagi gairebé quallat, han estat precisament els que estan ubicats a la dreta (Grup Lara, ABC, El Mundo, El Pais, T5, A3, IBEX 35, PP, PSOE), i amb la defensa aferrissada de la unitat de Espanya.

És nomes a Catalunya on tothom, de dretes i d’esquerres situen permanentment a CDC i al President Mas com “exponents reaccionaris de dretes” amb un perfil lliberal i lluny d’aquella centralitat política que tothom diu tenir per guanyar eleccions.

Ho fan “Insistentment” els de ICV. Els mateixos que han signat amb CiU el full de ruta fins el 9 N. Ho fan els de Barcelona en comú, arrogant-se  definicions de puresa i esquerrania per denunciar el moment d’en Xavier Trias, quan ell mai ha practicat la indecència d’un nepotisme tronat i la imposició com forma de governar. Els de Ciutadans, que tothom sap el que volen, i que pretenen anar de progressistes, però són la dreta i marca blanca del PP, abonant exactament el mateix. De fet la Punset al País Valencià ho ha aclarit tot amb el tema de la immersió lingüística. Els de fora, Podemos i el seu líder Pablo Iglesias que és “el far” de la nova esquerra espanyola. Volen regenerar la vida política, però no para de fer acords amb la vella casta. En el fons tant s’ha val, el seu objectiu és objectivament  un encàrrec per aturar el procés, i tot indica que per fer-ho han d’acabar amb el President Mas que representa segons diuen la dreta.

El Pitjor de tot és el trist paper de ERC i las CUP. ERC perquè, o són els tontos útils de la pel·lícula, que pacten amb “la dreta” des de el 2012 i no ho sabien, o be per incapacitat manifesta de vendre que “gracies a ells” el President i CDC avui són i estan nítidament pel procés i la independència. Afegint que ho estan fent des de la perspectiva d’una acció de Govern que ni els tripartits van fer en el que respecte a politiques socials. Dos pressupostos aprovats amb la “dreta” catalana seria motiu de condemna i no, totes les enquestes deien el contrari. Estar amb “la dreta” no pagava cap penyora. La insistència per situar CDC i Mas a la dreta,  al final i és un fet objectiu ha estat comprat per alguns de ERC. Altrament ja faria temps que haguéssim tingut Llista de País i fins i tot ara seriem en un altra estadi.

Els de la CUP i com que sempre han volgut fer de la seva radicalitat un valor afegit, no han pogut evitar empeltar-se d’aquesta estratègia. Fins i tot en David Fernández i en campanya va gosar titllar de màfia l’Ajuntament den Trias. Tot i així han tingut moments estel·lars, que cal agrair que han evitat el descarrilament del procés. Fins i tot algunes abraçades han indicat que el camí a la independència no està al voltant dels matisos a l’hora de gestionar o governar.

És un error no combatre aquesta estratègia de la dreta i esquerra espanyola. El 27 no ha de ser un plebiscit entre dretes i esquerres, ha de ser el plebiscit per la independència. Sobre tot perquè tant uns com els altres volen el mateix, una nació España, una sola llengua el castellà i una sola historia la seva.



0 Comments

SI NO TENIM LA LLISTA AMB EL PRESIDENT, TINGUEM LA DEL PRESIDENT.

26/6/2015

0 Comments

 


Tothom treballa per la unitat, em refereixo als espanyols. Ciutadans i PP ja han llançat la crida al PSOE de Catalunya i UDC per tal d’abatre l’ independentisme. Les “esquerres” espanyoles unionistes fan el mateix i Podemos i Iniciativa ja treballen amb d’altres per la batalla del 27. El que ha quedat d’UDC  també cerca el mateix. Ho han intentat amb els socialistes, però de moment només reben carbasses.

El President Mas insistentment ens diu que el 27 han de ser unes eleccions plebiscitàries i que perquè ho siguin ha de quedar-ne clar el motiu. També diu que tot i que els unionistes contraris a la independència diguin que no  ho són de plebiscitàries, que ells seran els primers, si guanyen, en dir-nos que han estat plebiscitàries i que Espanya a guanyat.

Per acabar de complicar-ho, aquí a Catalunya que acostumem a ser més papistes que el Papa i aguantar-nos-la amb paper de fumar, tenim tota una caterva de "politics tarats", que proposen: primer no anar junts, segon que siguin unes eleccions entre dretes i esquerres, tercer que siguin presidencialistes i quart que serveixin per acabar amb CDC i el President Mas.

Sembla que només volen i saben fer unitat els espanyols, de dretes i d’esquerres. La evidencia clara i diàfana, per qui vulgui veure-ho, és el que ha passat a Barcelona. Els independentistes ven dividits els espanyols ven units. Victòria de la unitat. Plaça que ara els contraris a la independència usen contra el 27.

Ja ens ensumàvem que la proposta del President finalment no seria acceptada. Tot i que encara no és ferma la decisió, intuïm que aquets serà el final. Mentrestant, els corifeus de la esquerra independentista, continuen amb la brama de que és la “Llista del President i que ho fa perquè te por a perdre”.

Jordi Sánchez ens ha dit que la proposta del Mas és difícil d’acceptar. El seu argument que no de la ANC, és dir-nos el munt de sensibilitats diverses dels associats de la ANC. Per fer 11 de Setembre només existia una sensibilitat. Hem de suposar que és refereix a la junta, no als associats. En democràcia, resoldre l’entrellat és tant senzill com posar les urnes. Recordem les paraules de la Forcadell; “President posi les urnes” i va el President i les posa.

No cal donar ni posar excuses de mal pagador. Tot és més senzill, és pregunta als associats i el que digui la majoria va a missa. Mentrestant en Sánchez per molt president de la ANC que sigui i per respecte al President de Catalunya el que ha de fer és callar i donar la veu als associats.

Segurament el darrer cartutx per la unitat i per guanyar el 27 l’haurem gastat. Ens queda la darrera proposta i que el president també va fer, La Llista i en aquest cas si del President.

Rebutjades pels “grans patriotes” dels partits i de la societat civil la unitat, i preveient les complicacions per fer, tot i guanyant, un govern de concentració, cal que la Llista del President sigui la que obtingui més suports, i diputats. Artur Mas ha de liderar. Marcar l’estratègia i els tempos caldrà compartir-ho, però ha de quedar clar que té el suport del poble, no només dels partits. El President no pot estar condicionat pels tacticismes de curta volada dels que no han volgut la unitat.

Aquest cop decidim independència si o no i qui lidera el procés. El motiu de rebutjar la unitat sempre ha estat precisament això, saber qui ha de liderar la resta del procés. Nosaltres insistim, qui ha de liderar la darrera part del procés és Artur Mas i ara esgotada, pel que sembla la via unitaria, amb la llista que ell proposi.


0 Comments

SENSE LA "LLISTA DE PAÍS" POTSER NO GUANYEM.

25/6/2015

0 Comments

 
Picture


ERC i els de la CUP, ho van deixar clar. Primer lo social, i primer la independència. La seva claredat també ens ha ofert la seva posició estratègica per aconseguir la independència, primer les esquerres i segon combatre les dretes.

El President Mas i CDC, aposten sense subterfugis per la unitat estratègica. La de partits va ser rebutjada l’any passat, ara cal veure si la societat civil, ANC, Òmnium i la AMI, també la rebutgen.

Que els partits d’esquerres, sobre tot ERC rebutges la proposta del President tot i que previsible, va ser com un gerro d’aigua freda pels milers de catalans, que sense demanar  don era i que pensava el del seu costat a la cadena o la V baixa i eren. Que aquest fet debilites el procés molts ho penssaven hi ho continuen penssant. El President, convençut que per guanyar millor la unitat, ens ha fet, segons ell, la darrera proposta per construir-la.

Si no la podem construir des de els partits, que ho facin els que han aconseguit, la unitat transversal més extraordinària dels darrers temps. Una cadena i una V en són la prova del que cap partit mai ha pogut fer ni organitzar.

Aquesta és la proposta del President; Que la societat civil i les seves organitzacions, construeixin la “Llista de País”. Ha estat la societat civil la que ha empès al President i als partits per liderar i polititzar el procés, Són els responsables directes i únics de les mobilitzacions dels 11 de Setembre, al Camp Nou i al San Jordi. Ara el que no poden és defugir a la demanda que el President de Catalunya els hi fa. Són corresponsables vulguin o no del procés.

Ara, és el President qui és posa al servei de la societat civil, i amb ell el seu partit. Ara i sense trigar gaire, els que organitzaven als catalans per reclamar drets i llibertats, no poden dir que fins aquí. Ara potser és el moment, aquell tant transcendent per fer el que la incapacitat i el partidisme dels partits no han pogut fer, fer la “Llista de País”.



0 Comments

ERC NO HA D'OPOSAR-SE A LA "LLISTA DE PAÍS"

24/6/2015

0 Comments

 
Picture


L’argument dels de ERC i l’Oriol Junqueras és tant “inapel·lable” com fal·laç. “Els d’esquerres i dretes no podem anar a una, doncs foragitaríem per un costat els votants d’esquerres i per l’altra els de dretes”. ERC proposa interessadament el mateix però a l’inrevés dient que separats no és perdran vots d’esquerres ni de dretes. Els espanyols unionistes aquest problema no només no el tenen, sinó que treballen incansablement per fer el mateix que han fet per Barcelona, unir-se.

ERC pretén fer una Aliança d’esquerres per la Republicà catalana, legítim. També saben que des de l’any 1931, mai més han estat opció majoritària. A l’any 31 l’opció que proposava ERC, proposta política que sorgeix tres mesos abans de les municipals, tenia l’objectiu de crear un espai sociològic a favor de la República espanyola (Vida i mort de Lluis Companys, editorial Pòrtic editat l’Octubre de 1976 de Josep Mª Poblet, escriptor i diputat per ERC  durant la segona República espanyola).

És historia i de la que no voldríem tenir, que Macià proclama la República catalana i que són els mateixos companys de ERC els que fan que renuncií. També són els mateixos que després proclamaran l’Estat català i aniran a la garjola. Lluis Companys i el seu Govern van descobrir, però tard que amb Espanya i els espanyols no hi havia res a fer. Un Front Popular d’esquerres i revolucionari, va per possible foragitar les dretes del govern, però en cap cas va evitar un cop d’estat i una guerra civil.

Sembla que la direcció de ERC no ha aprés dels seus errors. ERC pretén un front d’esquerres per guanyar. La pregunta escaient és, per guanyar que? Si és per la presidència de la Comunitat Autònoma de la España monàrquica està bé. Si és per la independència de Catalunya no només no està bé sinó que estratègicament pot suposar reincidir amb un passat negre, trist i salvatge.

ERC, ni l’esquerra de cap tipus pot ser el pal de paller per la independència. Un front ideològic del tipus que sigui menys. Europa i després de la segona guerra mundial va voler enterrar períodes dictatorials i revolucionaris. Un mercat europeu pactat entre les esquerres i dretes del moment, han fet possible construir, amb totes les seves falles, una Europa variada, amb grans espais de llibertat i democràcia. Cap exclusió. De vegades manen les dretes i d’altres les esquerres. Tothom ho accepta.

Bet aquí el quid de la qüestió. A Europa els Estats, a excepció d’Anglaterra no estan immerses en processos pel ser o no ser, i això els permet la lluita partidista per implantar programes socials. A Catalunya no.

Catalunya ara no discuteix per una justícia social millor o pitjor, tot i que alguns intenten que si. Només cal que prenguin bona nota de qui fa i aprova la reforma laboral. De moment la justícia social que s’aplica és la que vol Espanya, que és qui dicta les Lleis i “dona els recursos” graciosament per la seva implementació.

Si ERC no vol fer i participar, amb la construcció d’una alternativa guanyadora pel 27, i té tot el dret, però el que no poden, ni han de fer, és qüestionar que la societat civil, el President o qui sigui proposi una Llista de País transversal lluny de les esquerres i de les dretes, senzillament de País per guanyar. El 27 no triem entre esquerres o dretes, triem independència o dependència.



0 Comments

TU NO VOLDRÀS PERÒ NOSALTRES SI.

23/6/2015

0 Comments

 


Pedro Sánchez, flamant candidat a la presidència de la seva Espanya per part del PSOE, no només ha renunciat als símbols republicans espanyols, sinó que sense cap tipus de vergonya ha abraçat els símbols franquistes i una forma d’Estat  monàrquic com element d’unitat pàtria.

Com sempre, nosaltres som fervorosos creients que mentrestant tot és faci democràticament i sense cap tipus de violència, tot el que és vulgui proposar i fer és legítim. Tot i així i ven mirat, ens hauria de suar tot el que facin els espanyols d’esquerres, de dretes, de centre, o don siguin, però de moment com que som on som, diem la nostra.

El PSOE i tots els que diuen que són part confederal del partit, de moment, ens han demostrat amb els seus fets, que la seva legalitat, només a servit per continuar construint la Espanya franquista. Això si, amb tics  pseudodemocràtics, foragitant allò tant sagrat en democràcia; la separació dels poders institucionals.

El Sr. Sánchez ha fet gairebé jurament per construir una Espanya federal. El  discurs de compromís ratlla amb el sínode més esperpèntic, digne d’un populisme farcit de demagògia, que en cap cas ens sorprèn. El que si sorprèn és que ha dia d’avui encara tinguin seguidors a Catalunya.

El que curiosament no fan és explicar-nos com és concreta això de “federal” i que ara si. Si ens hem de fixar amb les accions que el PSOE ha fet en aquest sentit des de l’any 1978, senzillament vol dir que la qüestió federal és una paraula tant buida com fantasmagòrica i segur que demà continuarà igual.

Pitjor, el PSOE i des del inici de la crisis a anat de mal en pitjor. Zapatero i el socialisme que representa, va ser un oprobi dirigit permanentment a Catalunya i els catalans. “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya. Podem continuar amb la infinitat de vegades que els socialistes espanyols a Europa s’han oposat amb contumàcia i amb la complicitat del PP per dir no al català a Europa. Exactament el mateix amb el corredor del mediterrani.

El PSOE tant federal i tant democràtic, va cometre l’ignominiós atac a la democràcia i contra Catalunya votant No amb el PP i UPyD (299 No, 47 Si) a la petició  d’els representants del Parlament de Catalunya que van anar mandatats a demanar la cessió legal per poder fer una consulta no vinculant a Catalunya. Abans el PSOE havia retallat i “cepillado” l’Estatut aprovat majoritàriament al Parlament i desprès del “cepillado” el TC polititzat i un Referendum, torna a ser altra cop ribotat, sense ni una paraula dels grans demòcrates socialistes espanyols.

Els darrers tres anys i amb un govern de majoria absoluta del PP, s’ha iniciat el que la FAES va dissenyar per recentralitzar competències transferides. Bàsicament les de Catalunya. Una bateria de Decrets i Lleis reformades en són la prova, educació, horaris comercials, dèficit fiscal, immersió lingüística, inversions pactades o contemplades amb els pressupostos espanyols mai realitzades, banalització del terrorisme internacional, exteriors, BOE i DOC. En fi tot un ventall que en cap cas ha estat contestat pel PSOE, ens al contrari han practicat aquell silenci sinistre i còmplice, per la defensa de la seva nació España, i per fer-ho no passen cap tipus de vergonya abraçant-se al franquisme i als seus símbols.

Sembla però, que aquets socialistes de nou format, encara no s’han han adonat que a Catalunya, una immensa majoria ni volen els símbols franquistes, ni la monarquia borbònica que ens ha volgut anorrear com a poble, i com no pot ser d’altra forma i aquest és quid de la qüestió; no volem ser espanyols.

Picture
0 Comments

LA COSA VA DE GENEROSITAT I PATRIOTISME.

22/6/2015

0 Comments

 
Picture


Tothom si veu en cor. En Lluis Llach fa la seva proposta, els de ERC la seva, els de Iniciativa també. Ara fins i tot els d’Unió han decidit mesurar el 27 el suport a la seva tercera via. Pocs com l’expresident de la ANC Marfany gosa dir el que toca. De la resta ja sabem quina és la proposta, Espanya.. El que queda clar, és que només el President Mas i el seu partit CDC, és juguen quelcom més que guanyar unes eleccions. Ells han entès que la juguesca no va de més poder autonòmic o de més autogovern cedit. Ara va de ser lliures per decidir-ho tot o no.

Al President Mas se’l podrà criticar per moltes coses, fins i tot per les retallades obligades per una herència d’uns tripartits irresponsables i per una crisis construïda per socialistes i peperos espanyols de la ma dels poders fàctics econòmics internacionals.

Ara be, i si només per un moment patriotes de tot color fóssim capaços d’analitzar els fets dels d’arrers 6 anys, conclouríem que l’únic President que s’ha la jugat pels catalans, pel País hi ha complert aquest és Artur Mas. Una querella penal i d’Estat per posar unes urnes en cap cas és una qüestió menor i n’és la proba del 9.

Guanyar o perdre el 27 pot suposar un principi gloriós o el pitjor final per Catalunya i els catalans. Alguns fins i tot s’ho prenen amb aquella indolència dels que mai han fet una feina ben feta. Entre guanyar o perdre tenim l’abisme. Sense eines d’estat i amb l’estratègia definida i sense matisos, els espanyols que vetllen pel seu Estat, si perdem, conclouran la seva feina que varen iniciar al 1714.

Mas ens ha ofert el que cap líder d’un partit ha fet els darrers anys. Gairebé parlem d’una immolació per la causa. Comparable a aquells que per la llibertat i la democràcia van agafar les armes jugant-se la vida. Mas ha entès que és un servidor del poble i que no hi ha major gloria que aquesta. Potser perdrem el 27, però són aquestes actituds, més la generositat i el patriotisme, el que poden fer possible que la flama catalana no s’apagui, exactament com la que els nostres avantpassats, lluitadors i defensors varen defensar en ares  d’un poble i d’una nació, Catalunya.

Mas ens ha ofert el seu sacrifici personal si cal per la independència de Catalunya. Ara només cal que la resta fem el mateix i renunciem a la nostra parcel·la ideològica per una estona i pel be comú d’una Catalunya lliure, independent i amb la capacitat de decidir el nostre futur.

Alguns voldran i pretendran situar al President Mas i CDC en el terreny de la por a perdre unes eleccions que tant Mas com CDC les situen en el terreny del plebiscit i amb el lideratge de la societat civil. Ben mirat els que hauríem de tenir por són tots aquells que volen la independència, el 27 perdessim.



0 Comments

REPRODUIM UN ARTICLE SINGULAR D'UN PERSONATGE SINGULAR.

21/6/2015

0 Comments

 
Picture
Artur Mas, l'últim romàntic: "Jo hi sóc si tu vols ser-hi"

El president ha vingut a dir: "La unitat és un valor extraordinari i pot fer que el 27S sigui històric, que guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar"

Francesc Abad
Analista polític

Vaig ser a la Plaça de Bous de València, quan Lluís Llach va presentar aquesta enorme cantata de «Temps de revoltes», que inclou aquesta preciosa cançó «Jo hi sóc si tu vols ser-hi» (escolteu-la mentre llegiu el post!).

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, 
no tinc altra veritat, 
ni enganys ni cap gran misteri, 
si tu hi vas, també hi vaig. 
No tinc país 
sense tu, 
tampoc tinc demà... 
així doncs per sempre 
mantinc el repte, 
només si hi vas jo hi vaig (...).

Avui també he estat al Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, on el President Mas ha fet una mena de conferència en la que ha analitzat la situació del país i ha llençat una proposta política a la societat en general,
 perquè les eleccions del 27S siguin unes autèntiques eleccions plebiscitàries. Jo també.

Jo hi anava amb el convenciment que presentaria la seva proposta de cara al 27S. I el que ha fet ha estat una altra cosa: ens ha responsabilitzat a tots del 27S, i ho ha fet des d'una humilitat que remou consciències.
 

Mas ha vingut a dir «jo he estat amb la societat civil en tot el que m'ha demanat, en tot el que ha exigit, en tot el que ha demostrat era una mobilització sense precedents del poble de Catalunya». No ha discutit ni una coma, i ho ha gestionat políticament fins al punt de posar-hi el seu coll polític i estar ara mateix querellat penalment. Però no ho ha fet per posar-se cap medalla ni per exhibir-ho com a capital polític acumulat, tot el contrari. Ha dit «el que està en joc el 27S és un dels moments històrics més decisius per a la història de Catalunya. Jo he intentat respondre a aquest repte de la millor manera que he sabut, amb la proposta que vaig fer després del 9N. Allò no va reeixir. Però continuo pensant que la unitat és un valor extraordinari i el que pot fer, de debò, que el 27S sigui històric, que el 27S guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar». Més o menys és això el que ens ha dit. 

I això l'ha portat a una conseqüència, conclusió: «si estem tots d'acord que som on som gràcies a la mobilització de la societat civil, si aquesta mobilització ha estat extraordinària i exitosa perquè tothom tenia clar l'objectiu que compartíem tots, i ningú no mirava al del seu costat preguntant quina era la seva ideologia. Si tot això ha estat així,
 ara toca a aquesta societat civil culminar aquest lideratge, promovent una candidatura que sumit totes les sensibilitats del país que estan amb la independència de Catalunya, perquè això serà el que ens permetrà guanyar, perquè això serà el que de debò ens permetrà convertir en plebiscitàries les eleccions i perquè això serà el que garantirà una lectura en termes de recompte democràtic dels favorables a la independència.» 

O com a mínim això és el que jo he entès. He posat el que ha dit el President entre cometes, però està clar que no és literalment el que ha dit, és una llicència que m'he permès per traslladar-vos el que jo he entès que proposava i perquè ho feia.
 

A mi m'ha sorprès molt el que ha fet el President avui. De fet n'he sortit una mica desconcertat i tot. El President ha acumulat un capital polític extraordinari i ara, alliberat de la sangonera d'en Duran, aquest capital podia oferir els màxims rendiments, en termes de suport, si a més a més ho feia des d'una plataforma electoral de cara al 27S que superés CDC i que s'oferís a un lideratge coral compartit amb societat civil i lideratges intel·lectuals i socials. 

Però no és això el que ha fet. Ha fet tot el contrari: s'ha posat ell a disposició de la resta. I amb ell, CDC. Alguns tarats ho han interpretat com una «OPA». S'ha de ser molt malalt per fer-ne aquesta lectura, s'ha de tenir un odi irracional al President i a tot el que representa per fer-ne aquesta lectura. Perquè el que ha fet el President és tot el contrari. Ha estat un exercici d'humilitat extrem, insòlit, sorprenent, desconcertant.
 

L'abast polític de la proposta que avui ha fet encara em desconcerta una mica, no sóc capaç de calibrar-lo del tot. Entre d'altres coses perquè no tinc prou informació per fer-ho.
 

No hi he deixat de pensar, i finalment m'ha vingut al cap la cançó de Lluís Llach.
 És el President Mas l'últim romàntic de Catalunya? És l'últim que creu en la gent, que creu en unes idees i que està disposat a sacrificar-ho tot i a posar-ho tot a disposició d'aquesta idea en la que té una fe cega, i que no és cap altra que el convenciment que el 27S només té sentit i només en podrem sortir victoriosos si hi arribem amb una proposta excepcional, única, irrepetible, una proposta que aplegui, de la manera que sigui, tot el que és el Sí a la independència. I endut per aquest convenciment extrem que això és el millor que pot passar, ell el que fa és posar-se a disposició dels únics que creu poden fer-ho possible. 

No tinc país
 
sense tu,
 
tampoc tinc demà...
 
així doncs per sempre
 
mantinc el repte,
 
només si hi vas jo hi vaig.
 

En Mas sempre ho ha estat dient, això, que ell no estava al davant, sinó al costat. I avui el que ha fet ha estat fins i tot un pas enrere, i diu, vosaltres esteu al davant i jo us donaré suport si ho voleu, i em posaré on vulgueu, perquè l'important és que vosaltres pugueu vertebrar una proposta que reculli tots aquests valors i que és la que ens garanteix la victòria.
 

És molt fort, tot això. Tots hi anàvem, avui, a veure un líder exercint de líder, en projecció, investit d'una autoritat moral i política única al país, i el que ens hem trobat és un líder que ho posa tot a disposició dels altres per fer possible el somni. No em vull posar més transcendent del que toca, però també m'ha recordat l'episodi del l'evangeli de Joan quan Jesús, davant l'estupefacció i incomprensió dels deixebles, els hi renta els peus.
 

«¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»
 

Això és el que, d'alguna manera, des d'una humilitat profunda i sincera hem viscut avui de boca del President. "Em dieu que lideri i faci. I ho faig, ho he intentat fer sempre. Ara estem en un punt que qui lidera no és més important que qui té la capacitat d'aplegar voluntats. I l'important ara és aplegar voluntats. I jo em poso a disposició dels qui ho poden fer, jo els hi rento els peus, perquè tothom faci el mateix, perquè jo no sóc més important que la resta".
 

Estúpidament alguns de tot el que avui ha dit el President Mas s'han quedat amb el que consideren una crítica o menyspreu al «Sí podemos». Són els mateixos que sempre trobaran malament qualsevol cosa que faci o digui el President, perquè per a ells l'odi és superior a la més mínima capacitat racional d'analitzar res.
 No, avui el President no ha menyspreat el «Sí podemos», tot el contrari, l'ha posat com a referència que molta gent que no comparteix en absolut el caràcter plebiscitari del 27S, i que té altres prioritats, legítimes, sí que s'uneix, i sí que treballa perquè el 27S no tingui el resultat ni la consideració que des del sobiranisme s'ha volgut donar. I ho esmentava, el President, com un exemple més dels que ha posat que fan tan necessària la unitat de tots els que compartim que el 27S el que estem votant és Independència Sí o Independència No. 

No sé si el President Mas havia compartit amb els líders de la societat civil la reflexió i proposta que avui ha fet. Si no ho hagués fet podríem, i aquí el major risc de la seva proposta, tornar-nos a instal·lar en una pantalla que molts consideràvem superada.
 

Tant de bo la societat civil sigui prou forta i prou madura com per poder gestionar aquest repte. ANC, Òmnium, AMI, Súmate... tenen el repte més extraordinari que mai hauran tingut al davant. Els hi faig confiança. La pressió que això ha traslladat sobre la societat civil i sobre tots i cadascun de nosaltres, és extraordinària.
 

Si surt bé, si es concreta d'alguna manera, la capacitat de generar sinèrgies, de tenir en marxa el «turbo» serà extraordinària. A l'alçada del repte extraordinari que és el 27S. Si no som capaços d'estar a l'alçada estic segur que serà llavors quan el President Mas posarà en marxa el que avui tots pensàvem que faria.
 

Gràcies, President. Teniu raó. El que volem el 27S està dins de cadascun de nosaltres. I nosaltres en som, tots i cadascun de nosaltres, responsables i custodis. Mà estesa. Humilitat. Convenciment. I compromís. El mateix que ens va portar a enllaçar el país de punta a punta, 400 kilòmetres, agafant-nos les mans. Per què no podem, de la mateixa manera, agafats de les mans, acostar-les a una urna i votar Sí a la independència? Per què no tenim prou coratge per intentar-ho, ni que sigui un únic cop a la nostra història?

Serem només si el coratge 
ens fa anar més lluny d'aquí, 
serem només si ens exalta 
guanyar tant per compartir, 

Coratge, compartir, anar més lluny. Això és el que avui ha reivindicat Mas. I això no és una mania seva ni un subterfugi, ni una OPA ni cap d'aquestes rucades que he sentit. Avui el President ha fet l'acte més romàntic en política que mai he vist. 

«Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi. 
Tens les mans, tens el cor, 
tens les claus per obrir horitzons de llum!»

Article publicat a 'Dies de Glòria'



0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.