Artur Mas, l'últim romàntic: "Jo hi sóc si tu vols ser-hi"
El president ha vingut a dir: "La unitat és un valor extraordinari i pot fer que el 27S sigui històric, que guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar"
Francesc Abad
Analista polític
Vaig ser a la Plaça de Bous de València, quan Lluís Llach va presentar aquesta enorme cantata de «Temps de revoltes», que inclou aquesta preciosa cançó «Jo hi sóc si tu vols ser-hi» (escolteu-la mentre llegiu el post!).
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig (...).
Avui també he estat al Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, on el President Mas ha fet una mena de conferència en la que ha analitzat la situació del país i ha llençat una proposta política a la societat en general, perquè les eleccions del 27S siguin unes autèntiques eleccions plebiscitàries. Jo també.
Jo hi anava amb el convenciment que presentaria la seva proposta de cara al 27S. I el que ha fet ha estat una altra cosa: ens ha responsabilitzat a tots del 27S, i ho ha fet des d'una humilitat que remou consciències.
Mas ha vingut a dir «jo he estat amb la societat civil en tot el que m'ha demanat, en tot el que ha exigit, en tot el que ha demostrat era una mobilització sense precedents del poble de Catalunya». No ha discutit ni una coma, i ho ha gestionat políticament fins al punt de posar-hi el seu coll polític i estar ara mateix querellat penalment. Però no ho ha fet per posar-se cap medalla ni per exhibir-ho com a capital polític acumulat, tot el contrari. Ha dit «el que està en joc el 27S és un dels moments històrics més decisius per a la història de Catalunya. Jo he intentat respondre a aquest repte de la millor manera que he sabut, amb la proposta que vaig fer després del 9N. Allò no va reeixir. Però continuo pensant que la unitat és un valor extraordinari i el que pot fer, de debò, que el 27S sigui històric, que el 27S guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar». Més o menys és això el que ens ha dit.
I això l'ha portat a una conseqüència, conclusió: «si estem tots d'acord que som on som gràcies a la mobilització de la societat civil, si aquesta mobilització ha estat extraordinària i exitosa perquè tothom tenia clar l'objectiu que compartíem tots, i ningú no mirava al del seu costat preguntant quina era la seva ideologia. Si tot això ha estat així, ara toca a aquesta societat civil culminar aquest lideratge, promovent una candidatura que sumit totes les sensibilitats del país que estan amb la independència de Catalunya, perquè això serà el que ens permetrà guanyar, perquè això serà el que de debò ens permetrà convertir en plebiscitàries les eleccions i perquè això serà el que garantirà una lectura en termes de recompte democràtic dels favorables a la independència.»
O com a mínim això és el que jo he entès. He posat el que ha dit el President entre cometes, però està clar que no és literalment el que ha dit, és una llicència que m'he permès per traslladar-vos el que jo he entès que proposava i perquè ho feia.
A mi m'ha sorprès molt el que ha fet el President avui. De fet n'he sortit una mica desconcertat i tot. El President ha acumulat un capital polític extraordinari i ara, alliberat de la sangonera d'en Duran, aquest capital podia oferir els màxims rendiments, en termes de suport, si a més a més ho feia des d'una plataforma electoral de cara al 27S que superés CDC i que s'oferís a un lideratge coral compartit amb societat civil i lideratges intel·lectuals i socials.
Però no és això el que ha fet. Ha fet tot el contrari: s'ha posat ell a disposició de la resta. I amb ell, CDC. Alguns tarats ho han interpretat com una «OPA». S'ha de ser molt malalt per fer-ne aquesta lectura, s'ha de tenir un odi irracional al President i a tot el que representa per fer-ne aquesta lectura. Perquè el que ha fet el President és tot el contrari. Ha estat un exercici d'humilitat extrem, insòlit, sorprenent, desconcertant.
L'abast polític de la proposta que avui ha fet encara em desconcerta una mica, no sóc capaç de calibrar-lo del tot. Entre d'altres coses perquè no tinc prou informació per fer-ho.
No hi he deixat de pensar, i finalment m'ha vingut al cap la cançó de Lluís Llach. És el President Mas l'últim romàntic de Catalunya? És l'últim que creu en la gent, que creu en unes idees i que està disposat a sacrificar-ho tot i a posar-ho tot a disposició d'aquesta idea en la que té una fe cega, i que no és cap altra que el convenciment que el 27S només té sentit i només en podrem sortir victoriosos si hi arribem amb una proposta excepcional, única, irrepetible, una proposta que aplegui, de la manera que sigui, tot el que és el Sí a la independència. I endut per aquest convenciment extrem que això és el millor que pot passar, ell el que fa és posar-se a disposició dels únics que creu poden fer-ho possible.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
En Mas sempre ho ha estat dient, això, que ell no estava al davant, sinó al costat. I avui el que ha fet ha estat fins i tot un pas enrere, i diu, vosaltres esteu al davant i jo us donaré suport si ho voleu, i em posaré on vulgueu, perquè l'important és que vosaltres pugueu vertebrar una proposta que reculli tots aquests valors i que és la que ens garanteix la victòria.
És molt fort, tot això. Tots hi anàvem, avui, a veure un líder exercint de líder, en projecció, investit d'una autoritat moral i política única al país, i el que ens hem trobat és un líder que ho posa tot a disposició dels altres per fer possible el somni. No em vull posar més transcendent del que toca, però també m'ha recordat l'episodi del l'evangeli de Joan quan Jesús, davant l'estupefacció i incomprensió dels deixebles, els hi renta els peus.
«¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»
Això és el que, d'alguna manera, des d'una humilitat profunda i sincera hem viscut avui de boca del President. "Em dieu que lideri i faci. I ho faig, ho he intentat fer sempre. Ara estem en un punt que qui lidera no és més important que qui té la capacitat d'aplegar voluntats. I l'important ara és aplegar voluntats. I jo em poso a disposició dels qui ho poden fer, jo els hi rento els peus, perquè tothom faci el mateix, perquè jo no sóc més important que la resta".
Estúpidament alguns de tot el que avui ha dit el President Mas s'han quedat amb el que consideren una crítica o menyspreu al «Sí podemos». Són els mateixos que sempre trobaran malament qualsevol cosa que faci o digui el President, perquè per a ells l'odi és superior a la més mínima capacitat racional d'analitzar res. No, avui el President no ha menyspreat el «Sí podemos», tot el contrari, l'ha posat com a referència que molta gent que no comparteix en absolut el caràcter plebiscitari del 27S, i que té altres prioritats, legítimes, sí que s'uneix, i sí que treballa perquè el 27S no tingui el resultat ni la consideració que des del sobiranisme s'ha volgut donar. I ho esmentava, el President, com un exemple més dels que ha posat que fan tan necessària la unitat de tots els que compartim que el 27S el que estem votant és Independència Sí o Independència No.
No sé si el President Mas havia compartit amb els líders de la societat civil la reflexió i proposta que avui ha fet. Si no ho hagués fet podríem, i aquí el major risc de la seva proposta, tornar-nos a instal·lar en una pantalla que molts consideràvem superada.
Tant de bo la societat civil sigui prou forta i prou madura com per poder gestionar aquest repte. ANC, Òmnium, AMI, Súmate... tenen el repte més extraordinari que mai hauran tingut al davant. Els hi faig confiança. La pressió que això ha traslladat sobre la societat civil i sobre tots i cadascun de nosaltres, és extraordinària.
Si surt bé, si es concreta d'alguna manera, la capacitat de generar sinèrgies, de tenir en marxa el «turbo» serà extraordinària. A l'alçada del repte extraordinari que és el 27S. Si no som capaços d'estar a l'alçada estic segur que serà llavors quan el President Mas posarà en marxa el que avui tots pensàvem que faria.
Gràcies, President. Teniu raó. El que volem el 27S està dins de cadascun de nosaltres. I nosaltres en som, tots i cadascun de nosaltres, responsables i custodis. Mà estesa. Humilitat. Convenciment. I compromís. El mateix que ens va portar a enllaçar el país de punta a punta, 400 kilòmetres, agafant-nos les mans. Per què no podem, de la mateixa manera, agafats de les mans, acostar-les a una urna i votar Sí a la independència? Per què no tenim prou coratge per intentar-ho, ni que sigui un únic cop a la nostra història?
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
Coratge, compartir, anar més lluny. Això és el que avui ha reivindicat Mas. I això no és una mania seva ni un subterfugi, ni una OPA ni cap d'aquestes rucades que he sentit. Avui el President ha fet l'acte més romàntic en política que mai he vist.
«Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir horitzons de llum!»
Article publicat a 'Dies de Glòria'
El president ha vingut a dir: "La unitat és un valor extraordinari i pot fer que el 27S sigui històric, que guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar"
Francesc Abad
Analista polític
Vaig ser a la Plaça de Bous de València, quan Lluís Llach va presentar aquesta enorme cantata de «Temps de revoltes», que inclou aquesta preciosa cançó «Jo hi sóc si tu vols ser-hi» (escolteu-la mentre llegiu el post!).
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig (...).
Avui també he estat al Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, on el President Mas ha fet una mena de conferència en la que ha analitzat la situació del país i ha llençat una proposta política a la societat en general, perquè les eleccions del 27S siguin unes autèntiques eleccions plebiscitàries. Jo també.
Jo hi anava amb el convenciment que presentaria la seva proposta de cara al 27S. I el que ha fet ha estat una altra cosa: ens ha responsabilitzat a tots del 27S, i ho ha fet des d'una humilitat que remou consciències.
Mas ha vingut a dir «jo he estat amb la societat civil en tot el que m'ha demanat, en tot el que ha exigit, en tot el que ha demostrat era una mobilització sense precedents del poble de Catalunya». No ha discutit ni una coma, i ho ha gestionat políticament fins al punt de posar-hi el seu coll polític i estar ara mateix querellat penalment. Però no ho ha fet per posar-se cap medalla ni per exhibir-ho com a capital polític acumulat, tot el contrari. Ha dit «el que està en joc el 27S és un dels moments històrics més decisius per a la història de Catalunya. Jo he intentat respondre a aquest repte de la millor manera que he sabut, amb la proposta que vaig fer després del 9N. Allò no va reeixir. Però continuo pensant que la unitat és un valor extraordinari i el que pot fer, de debò, que el 27S sigui històric, que el 27S guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar». Més o menys és això el que ens ha dit.
I això l'ha portat a una conseqüència, conclusió: «si estem tots d'acord que som on som gràcies a la mobilització de la societat civil, si aquesta mobilització ha estat extraordinària i exitosa perquè tothom tenia clar l'objectiu que compartíem tots, i ningú no mirava al del seu costat preguntant quina era la seva ideologia. Si tot això ha estat així, ara toca a aquesta societat civil culminar aquest lideratge, promovent una candidatura que sumit totes les sensibilitats del país que estan amb la independència de Catalunya, perquè això serà el que ens permetrà guanyar, perquè això serà el que de debò ens permetrà convertir en plebiscitàries les eleccions i perquè això serà el que garantirà una lectura en termes de recompte democràtic dels favorables a la independència.»
O com a mínim això és el que jo he entès. He posat el que ha dit el President entre cometes, però està clar que no és literalment el que ha dit, és una llicència que m'he permès per traslladar-vos el que jo he entès que proposava i perquè ho feia.
A mi m'ha sorprès molt el que ha fet el President avui. De fet n'he sortit una mica desconcertat i tot. El President ha acumulat un capital polític extraordinari i ara, alliberat de la sangonera d'en Duran, aquest capital podia oferir els màxims rendiments, en termes de suport, si a més a més ho feia des d'una plataforma electoral de cara al 27S que superés CDC i que s'oferís a un lideratge coral compartit amb societat civil i lideratges intel·lectuals i socials.
Però no és això el que ha fet. Ha fet tot el contrari: s'ha posat ell a disposició de la resta. I amb ell, CDC. Alguns tarats ho han interpretat com una «OPA». S'ha de ser molt malalt per fer-ne aquesta lectura, s'ha de tenir un odi irracional al President i a tot el que representa per fer-ne aquesta lectura. Perquè el que ha fet el President és tot el contrari. Ha estat un exercici d'humilitat extrem, insòlit, sorprenent, desconcertant.
L'abast polític de la proposta que avui ha fet encara em desconcerta una mica, no sóc capaç de calibrar-lo del tot. Entre d'altres coses perquè no tinc prou informació per fer-ho.
No hi he deixat de pensar, i finalment m'ha vingut al cap la cançó de Lluís Llach. És el President Mas l'últim romàntic de Catalunya? És l'últim que creu en la gent, que creu en unes idees i que està disposat a sacrificar-ho tot i a posar-ho tot a disposició d'aquesta idea en la que té una fe cega, i que no és cap altra que el convenciment que el 27S només té sentit i només en podrem sortir victoriosos si hi arribem amb una proposta excepcional, única, irrepetible, una proposta que aplegui, de la manera que sigui, tot el que és el Sí a la independència. I endut per aquest convenciment extrem que això és el millor que pot passar, ell el que fa és posar-se a disposició dels únics que creu poden fer-ho possible.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
En Mas sempre ho ha estat dient, això, que ell no estava al davant, sinó al costat. I avui el que ha fet ha estat fins i tot un pas enrere, i diu, vosaltres esteu al davant i jo us donaré suport si ho voleu, i em posaré on vulgueu, perquè l'important és que vosaltres pugueu vertebrar una proposta que reculli tots aquests valors i que és la que ens garanteix la victòria.
És molt fort, tot això. Tots hi anàvem, avui, a veure un líder exercint de líder, en projecció, investit d'una autoritat moral i política única al país, i el que ens hem trobat és un líder que ho posa tot a disposició dels altres per fer possible el somni. No em vull posar més transcendent del que toca, però també m'ha recordat l'episodi del l'evangeli de Joan quan Jesús, davant l'estupefacció i incomprensió dels deixebles, els hi renta els peus.
«¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»
Això és el que, d'alguna manera, des d'una humilitat profunda i sincera hem viscut avui de boca del President. "Em dieu que lideri i faci. I ho faig, ho he intentat fer sempre. Ara estem en un punt que qui lidera no és més important que qui té la capacitat d'aplegar voluntats. I l'important ara és aplegar voluntats. I jo em poso a disposició dels qui ho poden fer, jo els hi rento els peus, perquè tothom faci el mateix, perquè jo no sóc més important que la resta".
Estúpidament alguns de tot el que avui ha dit el President Mas s'han quedat amb el que consideren una crítica o menyspreu al «Sí podemos». Són els mateixos que sempre trobaran malament qualsevol cosa que faci o digui el President, perquè per a ells l'odi és superior a la més mínima capacitat racional d'analitzar res. No, avui el President no ha menyspreat el «Sí podemos», tot el contrari, l'ha posat com a referència que molta gent que no comparteix en absolut el caràcter plebiscitari del 27S, i que té altres prioritats, legítimes, sí que s'uneix, i sí que treballa perquè el 27S no tingui el resultat ni la consideració que des del sobiranisme s'ha volgut donar. I ho esmentava, el President, com un exemple més dels que ha posat que fan tan necessària la unitat de tots els que compartim que el 27S el que estem votant és Independència Sí o Independència No.
No sé si el President Mas havia compartit amb els líders de la societat civil la reflexió i proposta que avui ha fet. Si no ho hagués fet podríem, i aquí el major risc de la seva proposta, tornar-nos a instal·lar en una pantalla que molts consideràvem superada.
Tant de bo la societat civil sigui prou forta i prou madura com per poder gestionar aquest repte. ANC, Òmnium, AMI, Súmate... tenen el repte més extraordinari que mai hauran tingut al davant. Els hi faig confiança. La pressió que això ha traslladat sobre la societat civil i sobre tots i cadascun de nosaltres, és extraordinària.
Si surt bé, si es concreta d'alguna manera, la capacitat de generar sinèrgies, de tenir en marxa el «turbo» serà extraordinària. A l'alçada del repte extraordinari que és el 27S. Si no som capaços d'estar a l'alçada estic segur que serà llavors quan el President Mas posarà en marxa el que avui tots pensàvem que faria.
Gràcies, President. Teniu raó. El que volem el 27S està dins de cadascun de nosaltres. I nosaltres en som, tots i cadascun de nosaltres, responsables i custodis. Mà estesa. Humilitat. Convenciment. I compromís. El mateix que ens va portar a enllaçar el país de punta a punta, 400 kilòmetres, agafant-nos les mans. Per què no podem, de la mateixa manera, agafats de les mans, acostar-les a una urna i votar Sí a la independència? Per què no tenim prou coratge per intentar-ho, ni que sigui un únic cop a la nostra història?
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
Coratge, compartir, anar més lluny. Això és el que avui ha reivindicat Mas. I això no és una mania seva ni un subterfugi, ni una OPA ni cap d'aquestes rucades que he sentit. Avui el President ha fet l'acte més romàntic en política que mai he vist.
«Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir horitzons de llum!»
Article publicat a 'Dies de Glòria'
RSS Feed
