ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

REPRODUIM UN ARTICLE SINGULAR D'UN PERSONATGE SINGULAR.

21/6/2015

0 Comments

 
Picture
Artur Mas, l'últim romàntic: "Jo hi sóc si tu vols ser-hi"

El president ha vingut a dir: "La unitat és un valor extraordinari i pot fer que el 27S sigui històric, que guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar"

Francesc Abad
Analista polític

Vaig ser a la Plaça de Bous de València, quan Lluís Llach va presentar aquesta enorme cantata de «Temps de revoltes», que inclou aquesta preciosa cançó «Jo hi sóc si tu vols ser-hi» (escolteu-la mentre llegiu el post!).

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, 
no tinc altra veritat, 
ni enganys ni cap gran misteri, 
si tu hi vas, també hi vaig. 
No tinc país 
sense tu, 
tampoc tinc demà... 
així doncs per sempre 
mantinc el repte, 
només si hi vas jo hi vaig (...).

Avui també he estat al Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, on el President Mas ha fet una mena de conferència en la que ha analitzat la situació del país i ha llençat una proposta política a la societat en general,
 perquè les eleccions del 27S siguin unes autèntiques eleccions plebiscitàries. Jo també.

Jo hi anava amb el convenciment que presentaria la seva proposta de cara al 27S. I el que ha fet ha estat una altra cosa: ens ha responsabilitzat a tots del 27S, i ho ha fet des d'una humilitat que remou consciències.
 

Mas ha vingut a dir «jo he estat amb la societat civil en tot el que m'ha demanat, en tot el que ha exigit, en tot el que ha demostrat era una mobilització sense precedents del poble de Catalunya». No ha discutit ni una coma, i ho ha gestionat políticament fins al punt de posar-hi el seu coll polític i estar ara mateix querellat penalment. Però no ho ha fet per posar-se cap medalla ni per exhibir-ho com a capital polític acumulat, tot el contrari. Ha dit «el que està en joc el 27S és un dels moments històrics més decisius per a la història de Catalunya. Jo he intentat respondre a aquest repte de la millor manera que he sabut, amb la proposta que vaig fer després del 9N. Allò no va reeixir. Però continuo pensant que la unitat és un valor extraordinari i el que pot fer, de debò, que el 27S sigui històric, que el 27S guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar». Més o menys és això el que ens ha dit. 

I això l'ha portat a una conseqüència, conclusió: «si estem tots d'acord que som on som gràcies a la mobilització de la societat civil, si aquesta mobilització ha estat extraordinària i exitosa perquè tothom tenia clar l'objectiu que compartíem tots, i ningú no mirava al del seu costat preguntant quina era la seva ideologia. Si tot això ha estat així,
 ara toca a aquesta societat civil culminar aquest lideratge, promovent una candidatura que sumit totes les sensibilitats del país que estan amb la independència de Catalunya, perquè això serà el que ens permetrà guanyar, perquè això serà el que de debò ens permetrà convertir en plebiscitàries les eleccions i perquè això serà el que garantirà una lectura en termes de recompte democràtic dels favorables a la independència.» 

O com a mínim això és el que jo he entès. He posat el que ha dit el President entre cometes, però està clar que no és literalment el que ha dit, és una llicència que m'he permès per traslladar-vos el que jo he entès que proposava i perquè ho feia.
 

A mi m'ha sorprès molt el que ha fet el President avui. De fet n'he sortit una mica desconcertat i tot. El President ha acumulat un capital polític extraordinari i ara, alliberat de la sangonera d'en Duran, aquest capital podia oferir els màxims rendiments, en termes de suport, si a més a més ho feia des d'una plataforma electoral de cara al 27S que superés CDC i que s'oferís a un lideratge coral compartit amb societat civil i lideratges intel·lectuals i socials. 

Però no és això el que ha fet. Ha fet tot el contrari: s'ha posat ell a disposició de la resta. I amb ell, CDC. Alguns tarats ho han interpretat com una «OPA». S'ha de ser molt malalt per fer-ne aquesta lectura, s'ha de tenir un odi irracional al President i a tot el que representa per fer-ne aquesta lectura. Perquè el que ha fet el President és tot el contrari. Ha estat un exercici d'humilitat extrem, insòlit, sorprenent, desconcertant.
 

L'abast polític de la proposta que avui ha fet encara em desconcerta una mica, no sóc capaç de calibrar-lo del tot. Entre d'altres coses perquè no tinc prou informació per fer-ho.
 

No hi he deixat de pensar, i finalment m'ha vingut al cap la cançó de Lluís Llach.
 És el President Mas l'últim romàntic de Catalunya? És l'últim que creu en la gent, que creu en unes idees i que està disposat a sacrificar-ho tot i a posar-ho tot a disposició d'aquesta idea en la que té una fe cega, i que no és cap altra que el convenciment que el 27S només té sentit i només en podrem sortir victoriosos si hi arribem amb una proposta excepcional, única, irrepetible, una proposta que aplegui, de la manera que sigui, tot el que és el Sí a la independència. I endut per aquest convenciment extrem que això és el millor que pot passar, ell el que fa és posar-se a disposició dels únics que creu poden fer-ho possible. 

No tinc país
 
sense tu,
 
tampoc tinc demà...
 
així doncs per sempre
 
mantinc el repte,
 
només si hi vas jo hi vaig.
 

En Mas sempre ho ha estat dient, això, que ell no estava al davant, sinó al costat. I avui el que ha fet ha estat fins i tot un pas enrere, i diu, vosaltres esteu al davant i jo us donaré suport si ho voleu, i em posaré on vulgueu, perquè l'important és que vosaltres pugueu vertebrar una proposta que reculli tots aquests valors i que és la que ens garanteix la victòria.
 

És molt fort, tot això. Tots hi anàvem, avui, a veure un líder exercint de líder, en projecció, investit d'una autoritat moral i política única al país, i el que ens hem trobat és un líder que ho posa tot a disposició dels altres per fer possible el somni. No em vull posar més transcendent del que toca, però també m'ha recordat l'episodi del l'evangeli de Joan quan Jesús, davant l'estupefacció i incomprensió dels deixebles, els hi renta els peus.
 

«¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»
 

Això és el que, d'alguna manera, des d'una humilitat profunda i sincera hem viscut avui de boca del President. "Em dieu que lideri i faci. I ho faig, ho he intentat fer sempre. Ara estem en un punt que qui lidera no és més important que qui té la capacitat d'aplegar voluntats. I l'important ara és aplegar voluntats. I jo em poso a disposició dels qui ho poden fer, jo els hi rento els peus, perquè tothom faci el mateix, perquè jo no sóc més important que la resta".
 

Estúpidament alguns de tot el que avui ha dit el President Mas s'han quedat amb el que consideren una crítica o menyspreu al «Sí podemos». Són els mateixos que sempre trobaran malament qualsevol cosa que faci o digui el President, perquè per a ells l'odi és superior a la més mínima capacitat racional d'analitzar res.
 No, avui el President no ha menyspreat el «Sí podemos», tot el contrari, l'ha posat com a referència que molta gent que no comparteix en absolut el caràcter plebiscitari del 27S, i que té altres prioritats, legítimes, sí que s'uneix, i sí que treballa perquè el 27S no tingui el resultat ni la consideració que des del sobiranisme s'ha volgut donar. I ho esmentava, el President, com un exemple més dels que ha posat que fan tan necessària la unitat de tots els que compartim que el 27S el que estem votant és Independència Sí o Independència No. 

No sé si el President Mas havia compartit amb els líders de la societat civil la reflexió i proposta que avui ha fet. Si no ho hagués fet podríem, i aquí el major risc de la seva proposta, tornar-nos a instal·lar en una pantalla que molts consideràvem superada.
 

Tant de bo la societat civil sigui prou forta i prou madura com per poder gestionar aquest repte. ANC, Òmnium, AMI, Súmate... tenen el repte més extraordinari que mai hauran tingut al davant. Els hi faig confiança. La pressió que això ha traslladat sobre la societat civil i sobre tots i cadascun de nosaltres, és extraordinària.
 

Si surt bé, si es concreta d'alguna manera, la capacitat de generar sinèrgies, de tenir en marxa el «turbo» serà extraordinària. A l'alçada del repte extraordinari que és el 27S. Si no som capaços d'estar a l'alçada estic segur que serà llavors quan el President Mas posarà en marxa el que avui tots pensàvem que faria.
 

Gràcies, President. Teniu raó. El que volem el 27S està dins de cadascun de nosaltres. I nosaltres en som, tots i cadascun de nosaltres, responsables i custodis. Mà estesa. Humilitat. Convenciment. I compromís. El mateix que ens va portar a enllaçar el país de punta a punta, 400 kilòmetres, agafant-nos les mans. Per què no podem, de la mateixa manera, agafats de les mans, acostar-les a una urna i votar Sí a la independència? Per què no tenim prou coratge per intentar-ho, ni que sigui un únic cop a la nostra història?

Serem només si el coratge 
ens fa anar més lluny d'aquí, 
serem només si ens exalta 
guanyar tant per compartir, 

Coratge, compartir, anar més lluny. Això és el que avui ha reivindicat Mas. I això no és una mania seva ni un subterfugi, ni una OPA ni cap d'aquestes rucades que he sentit. Avui el President ha fet l'acte més romàntic en política que mai he vist. 

«Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi. 
Tens les mans, tens el cor, 
tens les claus per obrir horitzons de llum!»

Article publicat a 'Dies de Glòria'



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.