ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

Josep MARIA ÁLVAREZ SUAREZ, S. G. DE LA UGT DE CATALUNYA

20/8/2012

1 Comment

 
“Jo defenso el pacte fiscal per quedar-me a Espanya”, va dir en J. M. Álvarez. Contundent, èxplicit i molt d’agrair. Ara “entendran” molts afiliats, sobretot els independentistes, al sindicat UGT el perquè de tot plegat. Fem historia.

En Josep Valentín i Antorn és el primer S. General de la UGT a Catalunya després de la mort del dictador, i el succeeix en Justo Domínguez de la Fuente, Responsable de la Federació de transports i elegit S. General de la UGT de Catalunya el 1983 fins al 1990. En Justo Domínguez era a l’hora membre destacat de la federació del PSOE i va ser Diputat pel PSC-PSOE al 1984. Durant aquest període, tot absolutament tot el que feia referència a comunicacions dins el sindicat es feia en castellà.

Una “conspiració interna”, encapçalada per la Federació de Serveis Públics, prepara el relleu a la Secretaria General i en el 8e. Congrés, Maig del 1990, Pepe Álvarez(també milita al psc-PSOE), asturià de procedència i Secretari d’Organització de la federació del metall,  és elegit SG de la UGT de Catalunya i substitueix en Justo Domínguez, càrrec que ocupa actualment.

En Pepe Álvarez empren “una nova línea política de compromís” amb el fet nacional, que s’encamina, entre d’altres, a reforçar la sobirania de l’organització. La catalanització i normalització lingüística interna i externa, és fa a través del Servei Lingüístic, creat amb l’objectiu de consolidar l’aposta i fer un nou marc de relacions laborals. Posar el català a l’abast dels  treballadors, es “converteix amb un objectiu sindical”, i es planteja com un element per garantir i potenciar la cohesió social.

Des del 1995 és membre del Consell Social de la Llengua Catalana “a proposta" del Consell de Treball. Els seus 22 anys com SG han permés la creació de serveis com AMIC (associació d’ajuda als immigrants), la CTAC (Confederació de Treballadors Autònoms de Catalunya) i Avalot (Joves de la UGT de Catalunya).

Tot i així, en Pepe té algunes “desviacions” poc afortunades, una i prou representativa, és l’acceptació de l’edifici que pertany al CADCI (Rambla S. Monica 10), abans de la guerra civil i que és espoliat pels franquistes-falangistes, com una part del paquet de la devolució del patrimoni sindical confiscat pel franquisme. Ell sap qui són els legítims propietaris, i en cap cas és fa justícia. En Pepe només s’avé a la cessió d’un despatx “miserable” pels autèntics representants del CADCI. La transició política, ha tingut diverses formes de pagament, i les espècies en són una. L’altre desviació és més polític sindical. En Pepe ha aconseguit la quadratura del cercle, ell controla totes i cada una de les Federacions i serveis de l’organització i és només ell i el seu secretariat qui representa públicament la UGT de Catalunya. Aquest fet suposa un empobriment del “debat ideològic i la imposició de determinades idees”. Abans de la “transició”, les direccions sindicals ja ho deien, els “sindicats no fan política”, i així ens va.

L’actual conjuntura, és la que és, i és cert que qui de moment pateix i en rep les conseqüències, són les classes més desfavorides. Per tant, les Organitzacions sindicals, han  lluitar per intentar esmorteir les seves ferides, però fer-ho estrictament en termes de subvenció i monetaristes, és distreure a tothom.

Catalunya té un tracte fiscal, no per la gràcia divina, si no per acords politics, acords on sempre han sortit afavorits els mateixos, inclosos sindicats, i ara quant el govern de la Generalitat ha dit fins aquí en el tema fiscal, tots els suports són benvinguts, inclòs la d’aquells que mai ho plantejarien com un pas més cap a la independència. Ara bé, començar amb un recolzament a la hisenda catalana clar, per desprès a continuació dir que és per continuar amb Espanya, és si més no confús, sobretot perquè el sindicat UGT mai ha exposat els termes politics de les relacions de Catalunya amb Espanya, i com s’ha de tractar el tema de l’espoli fiscal.

Pepe, no pots, vaja no deuries, utilitzar el teu “càrrec vitalici” per fer política espanyola, sobretot perquè a Catalunya se t’ha tractat amb respecte, i ens mereixem els catalans, que persones públiques com tu sigueu neutrals, i si no, convoca un Congrés Extraordinari per debatre i decidir si la UGT de Catalunya està a favor o en contra de la  independència de Catalunya. Això seria democràtic i tots plegats en sortiríem de dubtes.
1 Comment

“EL FULL DE RUTA QUE MÉS ENS CONVÉ”

18/8/2012

0 Comments

 
Hem patit per arribar-hi. Una quantitat ingent de patriotes han caigut o s’han quedat pel camí. Ara, i per primera vegada, després de la “transició democràtica”, la independència i/o sobirania són mots situats en la centralitat del debat. 


Ara tenim una concatenació de fets com mai Catalunya ha tingut. Tenir un 51,2% de ciutadans que ara mateix votarien a favor de la independència, més un Estat opressor feble aquí i a fora, més un deute estatal i català insuportable, més una societat civil força mobilitzada (ANC), unes forces polítiques (ERC, SI, Reagrupament, Cup) i institucions (Consells comarcals, Ajuntaments), és el que esperàvem. No aprofitar-ho, seria l’error més gran que podríem cometre tots plegats, per tant, la qüestió ara mateix no és la de fer actes “folklòrics” ni continuar demanant esforços a la ciutadania per fer-los, que també. Ara cal esmerçar tots els esforços per fer el full de ruta final. 


Es hora de fer política amb majúscules i no aprofitar-ho, podria ser un dels errors més grans comesos pels politics i la política d’ara. Pactar la possibilitat de fer un Referèndum d’Autodeterminació amb l’Estat espanyol és, a dia d’avui, “inviable”. L’Estat espanyol, el model de la centralitat enquistat al llarg dels anys i la darrera victòria de la “Espanya, una grande i libre” ho impedeixen.

El Referèndum s’ha de fer. Consolidar i donar l’autenticitat democràtica a proba de les exigències més altes ha d’estar fora de tot dubte. La independència s’aconsegueix en un procés estrictament democràtic i pacífic, sinó el reconeixement internacional no el tindrem.

Ara bé, celebrar el Referèndum amb totes les garanties només les poden donar els legítims representant del poble català, garanties que haurien de  conformar-se i verificar pels observadors internacionals que calguin i sense límits.

Quan hem de celebrar l’esmentat Referèndum? Doncs després que al Parlament,  en sessió Plenària i amb la majoria de Diputats, es proclami la Independència de Catalunya de forma solemne.

Ha de ser Catalunya que formalitzi el Referèndum i el situï internacionalment.

Aquest mateix Parlament, que tindrà caràcter constituent, ha de triar la formació d’un Govern de Transició Nacional i àuria de tenir el mandat exclusiu per fer les següents accions:

1.- Garantir el funcionament de tots i cadascun dels serveis bàsics de la societat catalana, a més de fer front a totes  les obligacions internacionals.

2.- Crear una comissió per elaborar la proposta del que serà La Constitució de Catalunya. La seva discussió i aprovació es faria en el primer Parlament sorgit com resultat de les primeres eleccions democràtiques de Catalunya Estat.

3.-  Preparar les condicions per fer el Referèndum o consulta popular de legitimació i/o ratificació de la Independència de Catalunya. La consulta ha de ser clara i directe, per exemple: “Està vostè d’acord que Catalunya sigui un Estat lliure i independent de qualsevol altre”.

4.- Demanar el reconeixement immediat per part de totes les instàncies democràtiques internacionals i països, així com establir relacions diplomàtiques immediates.

5.- Demanar a Brussel·les la intermediació amb l’Estat espanyol, per tal d’assolir un estat de concòrdia, durant i desprès de les negociacions que necessàriament s’hauran de mantenir.

6.- A proposta del Govern de concentració, el Parlament ha d’aprovar una nova llei electoral, en un temps màxim de tres mesos. Una vegada aprovada la llei, el Govern i, de forma ineludible, convocarà noves eleccions, on podran participar totes les forces democràtiques inscrites legalment en el registre d’organitzacions polítiques de Catalunya.

ARRIBAR-HI, ARA ÉS EL NOSTRE DEURE, DEFUGIR-LO ÉS TRAÏDORIA

No és demagògia, la darrera enquesta ho certifica. Podem i hem de guanyar les properes eleccions, per higiene democràtica, pels nostres i pel país. Mai Catalunya ha tingut la posició i confluència de factors que determinin la possibilitat clara d’assolir la nostra llibertat.

 Aquest és “un possible full de ruta” i admetent que poden haver-hi d’altres, el que no podem fer, és ajornar el TENIR el “full de ruta” pactat amb totes les forces democràtiques, i patriòtiques. I cal fer-ho abans de les properes eleccions al Parlament català, que poden ser convocades abans del que ens pensem.
0 Comments

CATALÀ O ESPANYOL, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

16/8/2012

0 Comments

 
Els nostres avantpassats, van voler fer un país nou de trinca, foragitar la monarquia borbònica, va ser el  primer pas. El 14 d’Abril del 1931 Catalunya omplia els seus pulmons de flaires de llibertat, democràcia i justícia social eren les màximes del moment La llibertat, igualtat i fraternitat franceses estaven empeltades i tot indicava que per sempre més.

La dreta espanyola i l’esquerra espanyola s’alien per fer d’Espanya un país monolític, amb petites concessions a les “intransigències” perifèriques, Estatuts en deien, lleis orgàniques supeditades al “Parlamento Español”, com ara. Mai van entendre, o si, que a la Península Iberica existien altres pobles amb tot el dret  de viure i gestionar-ne la seva  llibertat. Catalunya, i els catalans van decidir anar a la guerra, una guerra espanyola i amb interessos espanyols, mai catalans. Tècnicament d’això s’han diu solidaritat.

Que Catalunya és poses al costat de la legalitat de la República, per responsabilitat, mai va tenir la  correspondència per part de les autoritats espanyoles, ens al contrari, Presidents de la República espanyola, van intentar pactar amb Franco, proposant una rendició per mantenir la unitat espanyola, abans que reconèixer la identitat i drets de Catalunya.

Durant la gerra civil els catalans defensaven la República com sinònim de llibertats  i de legalitats, a més d’un posicionament antifeixista avantguardista. Mort Franco, cap reconeixement cap a Catalunya, la vida entregada per defensar la República espanyola no ha tingut cap reconeixement, a canvi hem rebut espoli econòmic i l’ofec cultural, ells ens ho han dit per activa i per passiva, només volen espanyols castellans i prou.

Actualment, com si el temps no hagués passat, els del PSOE i els del PP ho tenen clar, els d’Izquierda Unida depèn del lloc, ells són i volen ser espanyols, i  per demostrar-ho, defensen aferrissadament la Constitució espanyola franquista i els seus símbols, Guardia Civil, Exercit, llengua castellana i la roja i gualda.

El problema no el tenen els espanyols, ells són el que volen ser, el problema el tenim bàsicament els catalans, i sobre tot els que no volem ser espanyols, cal defensar  que volem ser catalans i europeus. Que els del PP, amb la Camacho al capdavant, o els Navarro del PSOE ens vulguin encolomar una nova definició patriòtica, la del catalans espanyols, no ens ha d’afectar, però si em d’estar amatents amb el que volen,  ells en el fons volen la màxima borbònica “hagamoslo con cuidado para que no se note el efecto”, ens volen espanyols com abans, com sempre. La nostra ensenya; primer catalans, després europeus, i finalment universals.

Aquets personatges, amb el Duran inclòs,  ho han deixat clar, la defensa de Catalunya pasa per Espanya i prou, per ells La Declaració Universal dels Dret Humans, són paper mullat, ells aniquilen un poble amb l’argument que ni a un altre de “superior”, en aquest cas l’espanyol.

Espanya ens espolia, ens insulta, ens menysprea, ens anul·la com a poble, ens obliga a retallar, ens mana jurídicament, ens ofega econòmicament, no ens deixa créixer, no compleix ni els seus compromisos, i no compleixen per la senzilla raó de que amb els colons no cal complir, per això són el que són.

Fins ara, tot el que han fet les forces independentistes, ha estat sotmès a les regles de joc espanyoles, traspassar fronteres és indispensable, cal que les democràcies internacionals sàpiguen que a l’Estat espanyol existeix un poble que no vol ser espanyol i, que si ho és, ho és a la força. El jurament o promesa a les institucions espanyoles per imperatiu legal, ha de tenir un afegitó: soc espanyol per imperatiu legal.

Ara és hora i no cal esmentar més dades, de cridar que volem estar  fora d’aquesta i qualsevol Constitució espanyola, i que,  sobretot, no volem ser espanyols, manifestació que hem d’exportar i internacionalitzar. Qualsevol organització que manifesti explícitament aquesta posició, suma. El que si volem és formar part d’Europa com qualsevol Estat europeu.

El temps de federar-nos s’ha acabat, ni monarquia ni República espanyola, mai ha estat  possible, ni abans, ni ara , ni mai. Culturalment els catalans no som com els espanyols i, per tant, cal insistir; o acceptem que som espanyols amb particularitats o lluitem i, la fase en la que estem, ens obliga ha dir obertament i sense por, que nosaltres els catalans no som espanyols.


0 Comments

TENIM EL QUE FRANCO I ELS SEUS ENS HAN DEIXAT.

10/8/2012

0 Comments

 
No és un fet empíric, és genètic i científic, tots els humans neixen amb la sang vermella. Tenir la sang “blava”, era un eufemisme monàrquic per diferenciar els nadons, ells, les dinasties en feien sentència, els fills de les reines, i ho princeses eren per dret de llit diferents a la resta dels humans. Ara ja sabem que no, i també sabem que poden ser tant lladres  i vividors com qualsevol humà.

També sabem que qualsevol infant pot tenir o arribar ha tenir una cultura excel·lent, qüestió que històricament ha tingut més a veure amb el poder econòmic familiar, que no pas amb els gens. Aquest fet també és un fet científic, tot i que els nazis intentaren demostrar el contrari amb la consecució d’un humà  nou, l’ari.

Els militars espanyols, amb Franco i una part de l’oligarquia del moment, monàrquics ells, s’aixequen contra la República i són els responsables d’una guerra civil, on els diferents pobles de l’Estat pagaran un alt preu, i no només amb vides, la cultura, els mestres, el progressisme, són foragitats. A la Península i queden només els addictes al nou regim, els carregats de venjança i els menys preparats per aixecar un país. Tot el que envolta la postguerra, és equivalent al estraperlo, el xantatge forma part del dia a dia, la denuncia vil i la traïdoria,  són a l’ordre del dia, és la part més fosca dels anys que vindran acabada la guerra civil.

Els valors franquistes són exercits per l’autoritat militar i una església obscurantista, al voltant d’aquets dos pilars és construeix una nova societat espanyola. Construir una Espanya, la nova, ells en deien “una grande y libre”, n’és l’objectiu. La por i la necessitat fan que el franquisme duri 40 anys. (Les qüestions geoestratègiques dels americans contra el comunisme, fet que consolida el franquisme, per una altre article).

40 anys poden ser tota una eternitat, sobretot si l’objectiu dels que tenien el destí de la seva “pàtria” particular, era potenciar el clientelisme, la corrupció, el xantatge, el robatori, i fer l’entesa més ignominiosa mai realitzada;  funcionaris addictes i obedients(els jutges també i formen part), una església que gira la vista a les tortures i afusellaments, uns banquers que financen dins i fora el franquisme, i un exercit corrupta que pren el que vol per dret de conquesta.

40 anys sense principis democràtics i amb lleis orgàniques i sense cap separació de poders, té com resultat una dictadura. El sistema judicial, és una broma, cap garantia pels que no són addictes al regim, i si cal, el que fa “justícia”  finalment, és un tribunal militar.

Els 40 anys poden equivaldre a més tres generacions, els que van quedar de la guerra i dos més. Aquestes dos han mamat els principis franquistes, els addictes ho tenien tot, la resta res o gairebé res, aquest era el principi bàsic de distribució.

Ha estat un fet extraordinari, els franquistes que tenien tot el poder, així ho han venut, la “transició espanyola ha estat modèlica”. Certes veus provinents del socialisme, del nou comunisme, i del catalanisme, també ho venien.

Cal fer-nos algunes preguntes senzilles per esbrinar com ha anat tot plegat; totes les lleis franquistes, sense garanties democràtiques i jurídiques, han estat derrogades?.  Algú pot pensar que tenim  una separació real de la església i l’Estat?. Continuem tenint a hores d’ara jutges en actiu de l’època franquista? S’ha fet algun tipus de revisió dels judicis franquistes tant civils com militars?. S’ha condemnat algun franquista per cometre genocidi, robatori o tortura?. Hem obtingut del parlament espanyol condemna alguna del franquisme?. Algunes qüestions han quedat tapades amb una llei, la de la memòria històrica, que , per cert, te amnèsia a l’hora de situar Franco i el franquisme.

És podria fer tot un anuari de preguntes sense resposta, però una si que la tenim, el franquisme no ha pagat per cap dels seus crims i continua “vigent”. No hem tingut transició i menys un període constituent, fet que podria haver canviat algunes coses. El que vam tenir és el continuisme pur i dur del franquisme, legitimat per una oposició àvida de poder i de diners. Acceptar la monarquia i la bandera de Franco ha estat una rendició amb tota regla, sobretot perquè també s’acceptaven els valors franquistes.

El continuisme franquista no ha estat possible només pel Joan Carles, o el Fraga, o el Tejero o el Milans del Bosch, ha esta possible per que així ho van decidir els “nostres grans líders”, Felipe, Guerra, Roca, Pujol, Solé Tura, Peces Barba i d’altres. Acceptar la monarquia imposada per Franco va ser el deshonor més gran mai comés als nostres màrtirs caiguts per la llibertat.

Aquesta situació ens ha dut on som ara, i ara ja no són dues generacions, en són quatre,  les que han mamat un franquisme soterrat, latent, i canviar sociològicament això ho tenim magre, inclòs a Catalunya, que a dia d’avui encara anem una mica per davant de la resta de l’Estat espanyol.

Que un tal Zaplana digués fa estona que entrava en el mon de la política per fer-se ric i ara ser el delegat de telefònica a Europa no és casual, que socialistes de socarrel manifestessin que Espanya era el lloc on podies triomfar més rapit d’Europa, tampoc era casual, que tinguem sentencies de Filesa, Gal, Turisme, paper del BOE, Roldans, Rubio, Francesc, tampoc és casual.

Que l’Estat espanyol tingui el sistema judicial més corrupte, (en Millet encara se’n riu) el sistema bancari més fosc i opac, una guàrdia civil i policia estatal amb actituds i actuacions franquistes, un Estat on els casos de corrupció, Gurkel, Màlaga, Mallorca, Andalusia, Palau, estan a l’ordre del dia, un Estat on els responsables politics de l’Estat menteixen i malgasten i no passa res, un Estat on tot i estar a les últimes econòmicament, és continuen malgastant quantitats ingents d’euros amb obres faraòniques que desprès no podrem mantenir (Trens d’alta velocitat), no és casual, així funcionava el franquisme sociològic.

Aquesta és la gran veritat, els valors del franquisme els de la postguerra han fet forat. Ara tenim una nova casta política amb les mateixes actituds franquistes, cap llei que pressuposi resolucions de responsabilitat als politics,  cap llei de transparència, cap llei de incompatibilitats a nivell europeu ( ara quan pleguen ràpidament entren a formar part de qualsevol empresa com conseller). Abans el franquisme impedia les eleccions, ara són els partits els que imposen la partitocracia.

No és que, de repent, l’Estat espanyol i Catalunya estigui ple de corruptes i de ineptes per gestionar, senzillament és que la nova oligarquia ha pres el relleu, i això ha estat possible per que el que han obtingut i mamat són les mateixes formes franquistes, i que per cert, els politics actuals, sembla que no estan disposats a canviar, això si, posar 24.500 milions d’euros a Bankia per salvar als seus, és el mínim, avui per tu demà per mi.

Ara, la desconfiança, el jo primer, el triomf a qualsevol preu, i els diners, són els valors que predominen, tècnicament hem actualitzat la semàntica, i a qualsevol preu. Valors que tenen més a veure amb el franquisme,  que no pas als que tenen a  Islàndia. L’Estat espanyol no té solució i anar amb ells agafats de la mà, ens fa ser una part més de la mentida i la corrupció.

Catalunya no podrà modificar el llegat franquista si no trenca amb el seu passat i això significa ser independent d’un Estat que trontolla  i que hores d’ara és cadàver, per molt que els neofranquistes de torn ens diguin el contrari.


4 de Juny del 2012


0 Comments

TOT LLIGAT I BEN LLIGAT

10/8/2012

0 Comments

 
La Constitució espanyola legalitza la Nació espanyola, consagra la unitat territorial, referma que la única llengua oficial és el castellà (ara espanyol) i entronitza la Monarquia. Franco no ho va deixar tot lligat i ben lligat, Franco de moment ha guanyat.

Convergència ha fet el seu Congrés i, en teoria, ara són més sobiranistes (que no independentistes). El d’Unió arrodoneixen el plantejament; “catalanisme possibilista”, ells reclamen el pacte fiscal i més autogovern, això sí, dins de l’Estat espanyol (o Espanya, mai se sap).

Ho hem de reconèixer, en saben. Han nascut per fer el que fan,  controlen els tempos i el discurs. La societat catalana parla i ells “interpreten el missatge”. Responsabilitat, pau i tranquil·litat amanit amb unes dosis de por, són la solució al  missatge. Abans el discurs era l’encaix amb Espanya i ara és el “dret a decidir”, en cap cas mai és proposa un trencament, ni amb el franquisme ni amb l’Estat espanyol.

Fer una bona anàlisi del país i traduir-ho amb èxit electoral és tot un repte, i a Catalunya avui, els únics que l’encerten són els de CiU. És cert, tenen estructura i lobbys de suport, però fonamentalment, tenen quadres que creuen amb el seu discurs, quadres situats als Ajuntaments, a les Diputacions, a la Generalitat i a un grapat d’institucions i empreses públiques.

Si a les properes eleccions al Parlament Català tornen a guanyar, gairebé hauran governat els mateixos anys que Franco i, certament convindrem que no hem traspassat la frontera regional, abans érem la “Región catalana” i ara som la “comunidad catalana”. Madrid, abans i ara decideix, decideix invertir i complir en les rodalies de Madrid i només un 10 % a Barcelona. La realitat és obscena per la seva cruesa, l’Estat espanyol incompleix sempre amb Catalunya.

Tornant a l’estratègia de CiU, aquesta és “brillant” i enlluernadora, volem però no pot ser, i millor pactar amb els que manen, doncs sempre podrem omplir el cistell, tot i que sigui poc. Fer-ho amb concessions de país no és important, renunciar directa o indirectament a les competències no és important, no rebre els diners que Madrid ens deu tampoc i si ens hem d’endeutar una mica més no importa. Mentrestant, el govern de CiU ha d’emetre bons patriòtics, i no per pagar empresaris que fa dos anys que no cobren, si no per pagar els bons de la darrera emissió i els interessos. De vergonya, no?

L’argumentari de CiU és tant “excel·lent”, que no pateixen per la propera comtessa electoral, saben que guanyaran, fins i tot comencen a pensar en la possibilitat de fer-les abans, ho tenen tot lligat i ben lligat.

La resta de forces independentistes continuem per camins que hores d’ara són paral·lels. Mentrestant, l’Estat modificarà el que sigui per equiparar la violència de carrer a terrorisme d’Estat, i si pensem una mica el que vol dir, tenint en compte que les competències sobre terrorisme són de l’Estat, ras i curt vol dir “policia estatal i guàrdia civil” als carrers de Catalunya. Certament, ho tenen tot lligat i ben lligat i CiU no deixa de fer un nus darrere d’altre.

2 d’Abril del 2012   


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.