La Constitució espanyola legalitza la Nació espanyola, consagra la unitat territorial, referma que la única llengua oficial és el castellà (ara espanyol) i entronitza la Monarquia. Franco no ho va deixar tot lligat i ben lligat, Franco de moment ha guanyat.
Convergència ha fet el seu Congrés i, en teoria, ara són més sobiranistes (que no independentistes). El d’Unió arrodoneixen el plantejament; “catalanisme possibilista”, ells reclamen el pacte fiscal i més autogovern, això sí, dins de l’Estat espanyol (o Espanya, mai se sap).
Ho hem de reconèixer, en saben. Han nascut per fer el que fan, controlen els tempos i el discurs. La societat catalana parla i ells “interpreten el missatge”. Responsabilitat, pau i tranquil·litat amanit amb unes dosis de por, són la solució al missatge. Abans el discurs era l’encaix amb Espanya i ara és el “dret a decidir”, en cap cas mai és proposa un trencament, ni amb el franquisme ni amb l’Estat espanyol.
Fer una bona anàlisi del país i traduir-ho amb èxit electoral és tot un repte, i a Catalunya avui, els únics que l’encerten són els de CiU. És cert, tenen estructura i lobbys de suport, però fonamentalment, tenen quadres que creuen amb el seu discurs, quadres situats als Ajuntaments, a les Diputacions, a la Generalitat i a un grapat d’institucions i empreses públiques.
Si a les properes eleccions al Parlament Català tornen a guanyar, gairebé hauran governat els mateixos anys que Franco i, certament convindrem que no hem traspassat la frontera regional, abans érem la “Región catalana” i ara som la “comunidad catalana”. Madrid, abans i ara decideix, decideix invertir i complir en les rodalies de Madrid i només un 10 % a Barcelona. La realitat és obscena per la seva cruesa, l’Estat espanyol incompleix sempre amb Catalunya.
Tornant a l’estratègia de CiU, aquesta és “brillant” i enlluernadora, volem però no pot ser, i millor pactar amb els que manen, doncs sempre podrem omplir el cistell, tot i que sigui poc. Fer-ho amb concessions de país no és important, renunciar directa o indirectament a les competències no és important, no rebre els diners que Madrid ens deu tampoc i si ens hem d’endeutar una mica més no importa. Mentrestant, el govern de CiU ha d’emetre bons patriòtics, i no per pagar empresaris que fa dos anys que no cobren, si no per pagar els bons de la darrera emissió i els interessos. De vergonya, no?
L’argumentari de CiU és tant “excel·lent”, que no pateixen per la propera comtessa electoral, saben que guanyaran, fins i tot comencen a pensar en la possibilitat de fer-les abans, ho tenen tot lligat i ben lligat.
La resta de forces independentistes continuem per camins que hores d’ara són paral·lels. Mentrestant, l’Estat modificarà el que sigui per equiparar la violència de carrer a terrorisme d’Estat, i si pensem una mica el que vol dir, tenint en compte que les competències sobre terrorisme són de l’Estat, ras i curt vol dir “policia estatal i guàrdia civil” als carrers de Catalunya. Certament, ho tenen tot lligat i ben lligat i CiU no deixa de fer un nus darrere d’altre.
2 d’Abril del 2012
Convergència ha fet el seu Congrés i, en teoria, ara són més sobiranistes (que no independentistes). El d’Unió arrodoneixen el plantejament; “catalanisme possibilista”, ells reclamen el pacte fiscal i més autogovern, això sí, dins de l’Estat espanyol (o Espanya, mai se sap).
Ho hem de reconèixer, en saben. Han nascut per fer el que fan, controlen els tempos i el discurs. La societat catalana parla i ells “interpreten el missatge”. Responsabilitat, pau i tranquil·litat amanit amb unes dosis de por, són la solució al missatge. Abans el discurs era l’encaix amb Espanya i ara és el “dret a decidir”, en cap cas mai és proposa un trencament, ni amb el franquisme ni amb l’Estat espanyol.
Fer una bona anàlisi del país i traduir-ho amb èxit electoral és tot un repte, i a Catalunya avui, els únics que l’encerten són els de CiU. És cert, tenen estructura i lobbys de suport, però fonamentalment, tenen quadres que creuen amb el seu discurs, quadres situats als Ajuntaments, a les Diputacions, a la Generalitat i a un grapat d’institucions i empreses públiques.
Si a les properes eleccions al Parlament Català tornen a guanyar, gairebé hauran governat els mateixos anys que Franco i, certament convindrem que no hem traspassat la frontera regional, abans érem la “Región catalana” i ara som la “comunidad catalana”. Madrid, abans i ara decideix, decideix invertir i complir en les rodalies de Madrid i només un 10 % a Barcelona. La realitat és obscena per la seva cruesa, l’Estat espanyol incompleix sempre amb Catalunya.
Tornant a l’estratègia de CiU, aquesta és “brillant” i enlluernadora, volem però no pot ser, i millor pactar amb els que manen, doncs sempre podrem omplir el cistell, tot i que sigui poc. Fer-ho amb concessions de país no és important, renunciar directa o indirectament a les competències no és important, no rebre els diners que Madrid ens deu tampoc i si ens hem d’endeutar una mica més no importa. Mentrestant, el govern de CiU ha d’emetre bons patriòtics, i no per pagar empresaris que fa dos anys que no cobren, si no per pagar els bons de la darrera emissió i els interessos. De vergonya, no?
L’argumentari de CiU és tant “excel·lent”, que no pateixen per la propera comtessa electoral, saben que guanyaran, fins i tot comencen a pensar en la possibilitat de fer-les abans, ho tenen tot lligat i ben lligat.
La resta de forces independentistes continuem per camins que hores d’ara són paral·lels. Mentrestant, l’Estat modificarà el que sigui per equiparar la violència de carrer a terrorisme d’Estat, i si pensem una mica el que vol dir, tenint en compte que les competències sobre terrorisme són de l’Estat, ras i curt vol dir “policia estatal i guàrdia civil” als carrers de Catalunya. Certament, ho tenen tot lligat i ben lligat i CiU no deixa de fer un nus darrere d’altre.
2 d’Abril del 2012
RSS Feed
