ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

SI TARDÀ REPRESENTA ERC ANEM DATS

30/8/2018

0 Comments

 
Picture

Fa estona que sabem i no és cap elucubració que ERC té una estratègia federalista autonomista i molt allunyada del que l’1 d’Octubre els catalans varen decidir. No investir Puigdemont ja va revelar que l’estratègia de ERC té fuites i objectius que no expliquen.

Avui en Tardà, diputat etern de ERC al Congrés espanyol, ens ha deixat unes quantes perles al RAC 1 on l’han entrevistat. Perles per descobrir i que ERC ens vol entabanar amb allò tant “gansteril” de jugar a totes les cartes. Ho diem perquè ningú de ERC la desautoritzat.

Tarda, ERC, tant s’ha val, vol eixamplar amb els del PSOE, alies 155, amb els comuns que tenen per capital Madrid, com diu la Colau, i ens diu que pretén fer-ho sense obviar el diàleg. De la negociació no diu res. Deu ser perquè els espanyols unionistes de negociar res de res. Sembla que les bofetades si ens les donen els espanyols d'esquerres unionistes fan menys mal.

Ampliar i dialogar i si cal esperar vint anys més, doncs esperem, sobre tot perquè no som més del 50 %, ens diu el Tarda. Tardà accepta les tesis espanyoles. NO SOM MAJORIA PER PROCLAMAR LA REPÚBLICA NI IMPLEMENTAR-LA. Sembla que haver demanat 19 vegades comptar-nos no compta.

Les tesis “tardianes” són de rendició. No podem guanyar al Estat espanyol i l’únic que podem fer és crear les condicions per tenir més autogovern. Som dels convençuts que els del PSOE no són els del PP. Fi. Diu el Tardà, i acaba dient que amb les hosties si són del PSOE i Comuns fan menys mal.

Tenim un problema i no és menor. Restitució per guanyar el 155 no, ERC accepta que un jutge espanyol imposi la llei espanyola. La catalana aprovada i votada majoritàriament al Parlament no te validesa. Llei de transició jurídica votada també pels de ERC i la del Referèndum, són lleis que ERC d’una tacada el President Torrent del Parlament s’ha carregat.

Desprès d’escoltar al Tardà, queda clar que les eleccions són l’element que pot treure’ns del entrellat. El PDeCAT aviat serà historia. ERC ho serà desprès de la propera patacada electoral. Els de les CUP si són capaços d’adequar ideologia a realitats tenen futur.
​
Avui Joan Tardà i ERC en clavat l’estaca, que sembla que no és la del avi, per dir-nos que diàleg i entesa amb els espanyols és el futur. Talment com el que ens varen encolomar al 1714, 1716 amb uns decrets castellans anomenats de Nova Planta per anorrear-nos definitivament i tot sembla indicar que els Tarda, malgrat que els Sánchez i la seva fiscalia ens condemna, no s’ha na assabentat. Diàleg si, negociació també, però amb el dret d’autodeterminació de qualsevol poble com a punt zero.


0 Comments

ESTRATÈGIES DIVERSES O AMB UNA EN TENIM PROU PER GUANYAR

25/8/2018

0 Comments

 
Picture

Els governs espanyols, que de moment sempre han estat de dretes i d’esquerres unionistes, ho tenen clar: “Divideix i segur que triomfarem”.

Ens han dividit territorialment. Ens volen dividir implantant la seva identitat. Ens han dividit amb els peixets al cove. Ens han dividit a l’hora d’entomar i aplicar la seva legalitat. Ens divideixen dient com ho hem de fer malgrat no tinguem eines. Ens continuen dividint abonant estratègies partidistes. Pretenen dividir-nos amb terceres vies. Volen i insisteixen en dividir-nos, perquè ells si que tenen clar que la seva victòria és sustenta amb la nostra divisió.

Queda clar, els espanyols unionistes, només tenen una estratègia, la de dividir-nos. CAP PROPOSTA, NOMÉS VOLEN LA RENDICIÓ. La “unió fa la força”, és un concepte que sembla que només entenen els espanyols unionistes. D’aquí el pacte de sang entre tots els partits espanyols per defensar el seu Estat i la seva Constitució.

Mentrestant a Catalunya, uns quants amb la deria de voler imposar la seva estrategia. Uns per la restitució. D’altres per la efectivitat. Els d’esquerres per eixamplar-nos amb els del 155. Els de més a l’esquerra primer la revolució. Els de més enlla per la desobediencia i la confrontació. Per acabar tenim la gran estrategia del carrer amb mobilitzacions permanents i accions espectaculars. Tenim per triar.

Els més optimistes diuen que aquest cumul d’estrategies combinades ens fa guanyadors. El que no entenen, és, que quan existeixen estrategies per un mateix objectiu, defensades per grups diferents vol dir que el que és resenteix és la unitat. Diriem més. Diversos actors amb diferents estratègies, és el trencament de la unitat política i activista.

Junts per Catalunya, ERC, i les CUP, malgrat disposa de la majoria absoluta al Parlament, és basteixen d’estratègies diferents i de vegades oposades. Mentrestant això passa, els espanyols unionistes, que no paren de treballar perquè això passi, estant cofois i saben que la República catalana és lluny.

Ho construïm una única estratègia per implementar la República, ho decidim qui ha de tenir el lideratge per conduir l’estratègia, ho no ens en sortirem. Nosaltres ho tenim clar, el President Carles Puigdemont ha de tenir, i de motius sobrats ni han, la capacitat de liderar el que queda del procés. Ho pensem que la República catalana mereix renuncies tàctiques i estratègies partidistes, o millor que acceptem que no hi tenim res a fer, perquè sense la unitat estratègica ells guanyen i nosaltres perdem.


0 Comments

L'ÚNICA RESTITUCIÓ EFECTIVA ÉS LA REPÚBLICA

24/8/2018

0 Comments

 
Picture


El 21 de Desembre del 2017 i contra tot pronòstic els sobiranistes independentistes van tornar a guanyar la partida a l’Estat espanyol i les seves urnes autonòmiques en donaven fe.

Junts per Catalunya, amb el lema de la restitució per senyera, i l’1 d’Octubre com imatge de victòria, contra pronòstic de les enquestes, guanya amb 34 Diputats a ERC 32 i les CUP 4. El partidisme i una ideologia de pa sucat amb oli, però, ens va impedir que la festa fos complerta. Els de “Ciudadanos” van quedar primers amb 36 diputats, tot i que no els hi serveix per res.

La Espanya del PP, PSOE Ciutadans ho tenien clar. Van permetre que Carles Puigdemont i ex Consellers anessin a les llistes pensant que amb el 155, el terror desfermat per l’Estat i la persecució judicial i policial en serien prous accions per guanyar el 21D.

Espanya podia perdre. Ho sabien i per això tenien el seu pla “B”. Espanya, el seu Estat i l’espanyolada unionista, no podien permetre cap restitució política i efectiva. El pla B, ha estat utilitzar a la judicatura espanyola per evitar qualsevol restitució. Els estaments policials espanyols, han posat el relat.

Mentrestant el President Carles Puigdemont parlava i el seu grup parlamentari proposava restitució, ERC només proposava i parlava de construir un Govern efectiu. Espanya i el seu Estat han guanyat la partida, no hem restituït res. L’efectivitat de moment ha servit per col·locar assessors i personal de confiança.

Restitució i efectivitat. Conceptes antagònics. Sense restitució no hi ha efectivitat. La restitució és sinònim de victòria. La efectivitat dins del marc autonòmic és pura fal·làcia.

Ara hem de veure com Consellers i ministres és troben. Fins i tot Presidents i caps d’Estat. És com si haguéssim tornat a la normalitat autonòmica total. Tenir presos politics, exiliats, més  la persecució judicial i policial desfermada no pot ser cap estadi de negociació.

No hem restituït res que no sigui autonòmic. No estem implementant la República proclamada i tornada a guanyar el 21D. El més trist però és veure com els nostres politics avui s’escarrassen per fer-nos creure que amb els del PSOE, aliats tàctics i estratègics del unionisme espanyol més ranci, tenim possibilitats.

Segur que a nivell internacional i en el terreny judicial guanyarem la partida. Són tant maldestres que no cal que ens hi esforcem. El que no guanyarem seran suports dels Estats per reconeixents la República catalana. Cal recordar que la UE és la unió econòmica dels Estats, no dels pobles.

És amb la República que farem restitució i efectivitat. Dins del Estat espanyol l’únic que podem tenir és el de sempre, espoli i liquidació de la nostra identitat catalana.

No implementarem la República si no estem disposats a la confrontació amb Espanya i el seu Estat. Dues línees de confrontació. Una des de el Govern i Parlament i l’altra municipal.

Des de el Govern i Parlament governant i legislant com República. Des de els municipis mostrant la confrontació directa i saben que la legislació espanyola ja no ens afecta.

President, Consellers, Diputats, Alcaldes i Regidors disposats a la confrontació.
​
No és el mateix que el dia desprès de les eleccions municipals, més de 800 municipis de Catalunya, coordinadament proclamin, despengin la bandera espanyola, que onegi la nostra i s’aprovin les mocions que calguin per donar tot el suport institucional al Govern i Parlament de Catalunya. No és el mateix que aquets 11 de Setembre ens tornem a manifestar i el que ve altra cop, perquè només amb les manifestacions, no implementarem la República. Comença a ser l’hora de la confrontació democràtica, política i institucional, però efectiva.


0 Comments

40 ANYS DE DEMOCRÀCIA I NO HAN APRÉS QUE VOL DIR

18/8/2018

0 Comments

 
Picture

“Cap llei ni cap desig de poder pot esdevenir el futur d’un poble”.

Franco durant la seva dictadura va posar dues vegades les urnes (Referèndum al 1947 per aprovar la Llei de successió en la prefectura del Estat i al 1967 per la Llei orgànica del Estat). Mai per escollir representants ni per tractar temes socioeconòmics.

De fet, la dictadura franquista va imposar el relat de la autarquia i que amb un lideratge de ma de ferro el futur seria ple de flors i violes. Silencis i traga-les han estat els fonaments per tenir societats injustes, intransigents i allunyades dels mínims estendards democràtics.

Els franquistes ho van tenir clar. Ho pactaven una transició amb el mínim de concessions, o els esdeveniments internacionals acabarien amb ells. Llàstima que els “antifranquistes” del moment no ho veiessin.

Les concessions en cap cas tenien res a veure amb que els franquistes abracessin la bona nova democràtica, ans al contrari, la concessió va ser democràcia per franquisme. Franquisme legitimat, franquisme amnistiat, franquisme legal, i a canvi urnes a dojo, limitades i controlades.

El franquisme va tenir el seu “miracle”. Una part important de la societat mai va reclamar drets de cap tipus i va viure sense participar a la construcció de res i la dictadura va perviure 40 anys. La por ho va fer possible. Llevat de moviments menors, minoritaris i reprimits fins la mort, que mai van acabar amb la dictadura.

Alguns de bona fe, creien que amb unes quantes noves generacions, els fonaments democràtics, farien oblidar els temps de les dictadures i el feixisme. Doncs no, avui la intolerància ideològica és tant forta i profunda com quan la dictadura franquista. No han après res, o potser és que mai ho han volgut.

La corrupció política franquista, una legitimitat del regim del 78 imposada (Monarquia o República, tricolor o roja i gualda encara per triar), una obsessió centralista i unitarista, i prohibir que la gent decideixi, ens mostren que ni la transició, ni els 40 anys que portem de pseudo democràcia ens han ajudat a resoldre les diferencies socials i territorials de la Península.

Quan franquistes i la gent d’esquerres espanyoles defensen el llegat de Franco enemic de la democràcia i les urnes. Quan la objectivitat de la historia s’amaga a les escoles. Quan la injustícia històrica ni tant sols s’explica. Quan s’amaga que Franco va ser un colpista militar contra la democràcia i la República. Quan el llegat franquista és legal i subvencionat, és quan podem dir obertament i sense por a equivocar-nos, que després de 40 anys molts no han aprés que vol dir viure en democràcia i curiosament la majoria són del bàndol espanyol unionista. Són els que demanen reconciliació sense admetre els seus crims.

Als catalans de moment se’ns castiga com en temps de Franco per posar urnes, l’assassinat ara complicat, cosa que certifica el que diem.

Els espanyols unionistes viuen millor amb el franquisme que amb la democràcia. Fins i tot a les urnes no castiguen ni la corrupció ni la mentida. Nosaltres volíem decidir amb urnes i paperetes, armes de destrucció massiva, ells volien impedir-ho amb un “a por ellos”. 40 anys de democràcia i no han après que vol dir democràcia i ser un demòcrata. Llàstima.


0 Comments

MARAVILLAS LAMBERTO, ANTONIO BENAIGES I ELS MÉS DE 160.000

15/8/2018

0 Comments

 
Picture

Maravillas tenia 14 anys, quan la guàrdia civil i falangistes van detenir al seu pare afiliat a la UGT. A ella la van violar, assassinar i desprès la van llençar als gossos. Al pare el van assassinar i directament a un forat. Va passar a Navarra.

Antoni Benaiges, mestre republicà rural a Burgos, el 25 de Juliol del 36, desprès de ser torturat, va ser executat i enterrat en una fosa comuna. El seu crim ensenyar a somiar als nens.

Segur que dels més de 160.000 torturats, afusellats i desapareguts, algun dia en sabrem la historia.

Del 1936 al 1939, i desprès del 1939 al 1975, el franquisme va vendre el seu relat. Del 36 al 39, Franco i les castes econòmiques i religioses tenien el suport dels nazis alemanys i feixistes italians, però les democràcies europees no trigarien gaire en creure’s el seu relat i varen crear el “Comitè de no Intervenció” auspiciat pels anglesos a proposta dels francesos. Franco i els seus van vendre el cop d’Estat com una lluita contra els comunistes i en defensa de Deu i el capital, i 27 països de l’època van comprar el relat.

Del 1939 al 1975, el franquisme va continuar amb el seu relat. Aquest cop el van comprar els aliats liderats pels EEUU. L’anticomunisme i la fe absoluta que tot era per la “gracia de Dios”, malgrat una estona autàrquica, va fer possible que el regim assassí, franquista, feixista i falangista de Franco perdures durant 40 anys sense democràcia, i depurant tot allò que fes ferum de republicanisme, democràcia o llibertat.

Els del “Comitè de no Intervenció” a l’any 1936, varen covar l’ou i la serp és va convertir en una segona guerra mundial on Hitler i Mussolini serien els responsables de més de 60 milions de morts amb l’holocaust nazi inclòs.

El encara més greu, seria que una part dels familiars i coneguts dels exterminats, haurien de conviure amb els seus botxins. Imagineu si podeu, com seria la vida dels familiars o amics, o coneguts tenint als botxins violadors i assassins visquen al mateix carrer, poble o comarca. Silenci i plors.

Avui i desprès de 40 anys d’un regim que diuen democràtic, encara no en tenim ni idea, o poca, de les atrocitats del franquisme. Avui encara ens diuen que el pacte de la transició era el que tocava. Avui si visquéssim en democràcia, Franco no tindria un mausoleu, estaria condemnat com un genocida, la seva fundació seria il·legal, qualsevol símbol feixista, falangista i franquista estaria prohibit i penat. Avui el que tenim és tot el contrari, i si el franquisme és legal la democràcia no.

Avui, si el regim franquista estès condemnat, els autors materials de les tortures i assassinats també, potser alguns ens creuríem que l’Estat espanyol pot canviar, però molt ens temem que si ahir el relat era contra el comunisme i salvar Deu, avui el relat és defensar l’Estat i la unitat pàtria. Ahir volien el mateix hi ho disfressaven. Avui, als fills del franquisme als socialistes i d’altres unionistes espanyols ja no els hi cal. Tornen a tenir una UE amb un “Comitè de no Intervenció”, més modern, però igual tornen a covar un ou nou i encara no ho saben.

Picture

0 Comments

"CIUTADANS" L'OPCIÓ PER DESTRUIR LA IDENTITAT CATALANA

14/8/2018

0 Comments

 
Picture

El suport dels nacionalistes catalans a la transició va tenir un preu baix. Respecte i un cert reconeixement de la llengua, un retorn a unes institucions autonòmiques i la capacitat limitada a legislar. Un Govern i un Parlament sotmesos a la Constitució espanyola, més el govern, Congrés i Senat espanyols, tancaven el cercle per intentar acabar amb els nacionalismes perifèrics i la construcció definitiva de la Espanya una.

Calia però instaurar mecanismes per evitar temptacions i possibilitats de futur. Calia limitar, evitar, dins la nova legalitat, retorns a passats no volguts pels franquistes i espanyols unionistes. D’aquí que la Constitució prohibeixi la possibilitat de que les Autonomies és federin. Països catalans.

El treball incansable, des de el 1716, Decrets de Nova Planta, Felip V, amb estratègies de guerra, impostos, prohibicions, per liquidar el catalanisme, ha fracassat, malgrat que hem de reconèixer la nostra debilitat politica per causes internes i externes.

Ni Felip V, ni Alfonso XIII, ni Primo de Rivera, ni Franco han aconseguit liquidar la llengua catalana. Tampoc els sentiments de catalanitat històriques i una forma de ser.

El darrer intent liquidador, és més modern i té l’iniciï el 23 de Febrer del 1981. Espanyolitzar el País Valencia, les Illes i la Franja, formava part del mateix paquet. Una llei, LOAPA, sintetitza la nova legalitat i mostra sense embuts el projecte unitarista de la dreta i esquerres espanyoles. El bipartidisme espanyol, eina de suport del regim del 78, també és trasllada al País Valencia i les Illes, a Catalunya fracassa.

Catalunya, malgrat tot, intenta superar la LOAPA i el topall legalista que els diferents governs espanyols construeixen poc a poc fent un entramat aparentment democràtic i d’una consistència jurídica que ara fan servir contra drets universals i llibertats bàsiques.

Un nou Estatut, liderat pel President Maragall, serà l’element que visualitzi que amb Espanya, el seu Estat i els unionistes ni hi ha res a fer. Serà també el moment dels espanyols unionistes. Ciutadans neix al Juny del 2006, d’intentar la liquidació definitiva del catalanisme i del seu autogovern.

El govern socialista del Zapatero i l’acció del PP, fan la feina i el TC sentencia, que a Catalunya només hi viuen espanyols. Seran membres del PSOE a Catalunya i del PP, els que donaran el vist i plau per que una nova formació de caire política, amb l’objectiu liquidador del catalanisme. Fins i tot en formaran part físicament, ideològicament i estratègicament. Ciutadans és l’eina. Objectiu: Liquidar la immersió lingüística. Les politiques espanyolistes dels socialistes al Baix Llobregat, seran don trauran redit electoral. El PSOE-PSC estarà disposat a pagar el preu.

Ciutadans consagra el dret de conquesta, primer dels castellans i desprès dels espanyols a tot el territori català. Ciutadans avala els Decrets de Nova Planta. Ciutadans avala la solidaritat imposada i l’espoli continuat, que afecta a tothom, indepes o no. Ciutadans endega campanyes de castellanització com si ara fos el català el que imposes, obviant que la legalitat actual premia el castellà i castiga el català. Ciutadans, neix i morirà intentant liquidar qualsevol ferum de catalanitat.

Els de Ciutadans, són objectivament, els falangistes, franquistes i feixistes que el 1936 varen fer un cop d’Estat contra la República democràtica i legitima. El cop d’Estat és va fer contra el separatisme i contra el comunisme. Contra el separatisme liquidant la llengua catalana, com ara intenten els de Ciutadans i contra el comunisme, ara politiques socials justes, coma ara fan els de Ciutadans recolzant al PP fins la moció de censura.
​
Ciutadans vol liquidar la llengua catalana. La resposta democràtica i pacifica només pot ser la de viure en català les 24 hores del dia. La resta abdicar i renunciar, cosa que per cert mai van fer els nostres avantpassats.


0 Comments

ELS EEUU A 7567 Km D'EUROPA, RÚSSIA A EUROPA

8/8/2018

0 Comments

 
Picture

Les colònies angleses ubicades al nord de les Amèriques, és van independitzar el 4 de Juliol del 1776. Una voluntat de llibertat i de lluita contra l’esclavatge i l’explotació colonial, liderada per Abraham Lincoln i d’altres, i reflexades al que seria la Declaració constitutiva dels Estats de nord-amèrica, i amb aquest paràgraf dir-ho i voler-ho tot.

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.

Sostenim com evidents aquestes veritats: que els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.


Malgrat la Declaració, els Estats Units, han mantingut un divorci entre les seves polítiques democràtiques internes i externes. De les internes, malgrat el racisme, la xenofòbia ultra nacional, els EEUU s’han comportat dins d’uns paràmetres democràtics força acceptables.

De les polítiques externes, internacionals, tothom pot descobrir si vol, que els EEUU, han actuat de forma imperialista, sense solidaritat internacional i menystenint i menyspreant els mínims valors democràtics.

Cap guerra mundial va afectar el territori americà. Les dues guerres van servir per formalitzar el seu poder econòmic i militar.

Situar gendarmes per garantir la sostracció de recursos (Aràbia Saudi). Abonar cops d’Estat per qüestions ideològiques (Chile). Crear un model de guerra, la freda contra el comunisme rus. Invertir a Europa a uns costos d’usura desprès de la II GM. Pactar amb dictadures feixistes (la de Franco), per uns interessos militars i ideològics. Les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki contra la població civil, dones, homes, vells, velles, infants, desarmats, seria prou motiu perquè estiguessin classificats com a genocidis.

Va d’interessos i de mercats i per això els EEUU, treballen per trencar la UE. De moment ja han aconseguit que Anglaterra no hi sigui.

Rússia ja fa temps que no és la URRSS. Fins i tot el monstre del president Donald Trump, ho sap.

Rússia forma part d’Europa, agradi o no. Seria el més normal, donat que és comparteixen interessos estratègics variats, que la UE i Rússia, establissin el camí per crear la Unió Europea total.

Si la UE és capaç de mantenir el protocol d’adhesió de Turquia, perquè no l’hem de proposar, a Rússia. No cal esperar a que ho faci Rússia. La Unió Europea, per sentit comú, per interessos geoestratègics, per la creació del mercat més intens i gran del planeta, per la capacitat d’influència mundial. Per considerar que podem construir un espai, Europa, de solidaritat sense excloure a ningú. Rússia si ho si hi ha de ser.

Però sobre tot, amb Rússia a la UE, la resta de països sota la seva influencia, també serien futuribles membres de la UE. La nova política d’aranzels dels EEUU, fa més necessari que mai que la UE hi pensi. Amb Rússia formant part de la UE és el camí. EEUU ha de deixar de marcar el pas, si més no a Europa. Ells estan a 7567 Km i Rússia a Europa.


0 Comments

QUIM, SEGUR QUE AQUEST ÉS EL CAMÍ

4/8/2018

0 Comments

 
Picture

El que ha dit el president, autonòmic, Quim Torra, té tot el sentit democràtic i just del mon. Si proposes uns pressupostos de Govern i no tenen el suport, el Govern, per ètica i altres motius ha de plegar. Això és el que passa a qualsevol Estat amb un Govern que només pot tenir topalls internacionals. No és el cas de Catalunya. Els seus pressupostos tenen tants topalls que fa dels mateixos una broma.

Només en direm un per no cansar. El govern espanyol és el que diu quina és la capacitat pressupostaria, amb el deute i amb la previsió de despesa. Estem capats per un altra Govern i una legislació compartida a la contra. De debò que ara la tasca prioritària és dedicar un munt d’energies per uns pressupostos autonòmics capats i lligar-los a la seva sort.

Fer efectiu el Govern autonòmic, sembla que era indispensable, però tot sembla indicar que per fer viable subsistències personals i de partit. Una de les atribucions del Govern i Consellers és anomenar càrrecs de confiança, sense oposicions. Ara bé aquesta efectivitat pot tenir els efectes contraris als perseguits, sobre tot perquè el marge d’actuació autonòmic és limitat i si és redueix al tema de supervivència, a les hores si que s’entén lligar-ho tot als pressupostos. De moment no hem vist ni tastat cap altra efectivitat.

El 21 de Desembre del 2017, varem votar per la República, no per una nova Generalitat autonòmica. Varem votar per restituir políticament, cosa que no hem pogut fer. Sembla que les restitucions és limiten a les econòmiques i segons el jutge Llarena no per tothom. Varem votar recuperar les institucions, però en cap cas per fer autonomisme. Varem votar per l’alliberament del presos politics i retorn dels exiliats. Finalment varem votar perquè Carles Puigdemont fos el President de la República Catalana. I de moment, insistim, només hem restituïts càrrecs i salaris.

Tenir o no tenir pressupostos autonòmics, no hauria de ser el motiu per plegar. De motius en podem tenir a cabassos. Anar a l’aniversari del atac terrorista a Barcelona, al costat del “pelele” Felip VI, i del Sánchez, tenint a la presó al Conseller Font i al major Trapero encausat n’és un. Negociar bilateralment o com és vulgui amb el govern espanyol, amb presos politics i exiliats, n’és un altre.

Ja se sap, anar a eleccions és un cabàs de sorpreses. Llistes noves i cops de colzes per ser-hi. Assessors que deixaran de ser-ho o no. Guanyar o perdre. Estratègies i tàctiques de partit. Campanyes amb diners que uns tenen i d’altres no. Els poders fàctics també juguen. I tot per guanyar el poder minso de tenir col·locats, uns al Parlament autonòmic, i d’altres a les Conselleries autonòmiques. Les properes igual trenquen motllos.
​
No faci vostè com els de les CUP i una mica els de ERC, que primer volen la “revolució social econòmica”, dins del Estat espanyol i capats pel l’autonomisme, abans que implementar la República. Ser autonòmics i no disposar dels nostres recursos per fer politiques és el que tenim. Ho som lliures per decidir-ho i tenir-ho tot, i això depèn de si som República o no, o a les hores no caldrà que esperi als nous pressupostos autonòmics, haurà de plegar per no haver fet allò que si li va encarregar el 21 de Desembre. I si no hi ho veu clar, o defalleix, no plegui per uns pressupostos autonòmics, millor plegui per no haver estat capaç d’implementar la República catalana.


0 Comments

CANSATS I TIPS? ENCARA NO, DE MOMENT

2/8/2018

0 Comments

 
Picture
s
El 21 d'octubre del 2017, Espanya i els neofranquistes (regim del 78) del PP, PSOE i Ciutadans ens van encolomar el 155, per fer veure que tot era legal i legítim.

Rajoy convocava eleccions autonòmiques i amb cinc minuts PDeCAT, ERC i les CUP van decidir anar-hi i fer-ho separats. Demostrant un cop més que els preocupa més la victòria del partit que la República catalana.

El PDeCAT, partit transformat pel President Carles Puigdemont, amb una proposta netament de lluita, Junts per Catalunya, contra pronòstic, queda primer al bloc independentista. 1 d’octubre, implementar la República i restituir els efectes del 155 són el programa.

ERC, amb la seva aposta sibil·lina d’apropament a les esquerres espanyoles unionistes, amb l’excusa d’eixamplar la base independentista, parla i proposa ambigüitats i alguna que altra renúncia com el de la unilateralitat. El nou President del Parlament, Roger Torrent, ens ha mostrat amb una cruesa ferotge que ni restitució ni desobediència. El jutge Llarena guanya la partida. Sembla que ERC també està guanyant la partida al si del Govern autonòmic del Quim Torra.

Els de les CUP encara és llepen les ferides del 21 D i no acaben d’entendre perquè de 10 a 4, ells tant purs i tant d’esquerres. Potser haurien d’haver anat més sovint a les manis del 11 de Setembre on la gent cridava in..inde..independència i unitat majoritàriament.

No ha calgut que passin gaires dies per saber el que tothom sabia. Un fiscal general que no retirarà les acusacions. Un ministre d’exteriors que ens amenaça si es converteixen les delegacions amb el nou Diplocat. Una ministra que ens diu parlem de tot però dins l’Estatut i la Constitució espanyola, de l’1 d’octubre res, del referèndum res del dret a l’autodeterminació res i per acabar Sánchez i el Casado fan el mateix jurament que van fer el Sánchez i Rajoy, “juntos y unidos por Espanya y el Rey”. Queda clar, no?

La pregunta que ens fem els que encara creiem que tot és possible, és si encara hi som a temps.  Estem convençuts de que si.

Malgrat que conjuminar responsabilitat i defensa dels drets democràtics universals, és el que toca, de vegades la responsabilitat política només té un camí. Sabem que la confrontació comportarà situacions de risc econòmic i laboral. Però també sabem que, ara si, és el camí. No alliberaran als presos politics. Els exiliats no podran retornar. No implementarem la República proclamada el 27 O. I la resta, amb alguna concessió graciosa, serà exactament igual, i l’espoli i la solidaritat continuarà reeixint des de Madrid.

Que hem de fer. Avui gosarem explicar un possible full de ruta, que d’alguna forma connecta amb l’estratègia del President Puigdemont. Internacionalitzar el procés, guanyar per la via judicial i també, més important si cab, guanyar totes les eleccions.

Primer. El Govern ha de visualitzar que l’estratègia és del Govern i el President Quim Torra. Si ERC no hi està d’acord, eleccions.

Segon. El President del Parlament s’ha de comprometre a fer valer el valor parlamentari i desobeir  a la justícia espanyola si aquesta pretén dir i imposar qui és, i qui no, els representants legítims. Si en Torrent o ERC no ho accepten, eleccions.

Tercer. Quan el Consell de la República és formalitzi a la tardor, tot el Govern en ple hi ha de ser i si ERC si nega, eleccions.

Quart. El Govern Presidit pel Quim Torra, ha de promoure al Parlament una moció de suport al Consell de la República i si ERC i les CUP no hi estan d’acord, eleccions.

Cinquè. Tornar a proposar a ERC i les CUP la adhesió a la Crida Nacional per la República, i si no hi volen ser, eleccions.

Sisè. Les eleccions en cap cas serien aleatòries. S’haurien de fer i preparar amb el concert del màxim de partits adherits, societat civil organitzada i no. L’objectiu anar a unes eleccions i aquest cop convertir-les d’una vegada en plebiscitàries.

Respecte al suport que avui ERC i PDeCAT fan al govern espanyol, ha de quedar clar que si en el termini del que queda d’Agost, els presos politics i els exiliats no tornen a la normalitat, el seu govern té els dies comptats Amb diàleg, amb inversions o sense.

Estem normalitzant masses coses, sense voler, i alguns fins i tot creuen que el PSOE no és el mateix que el PP i caure amb aquest error, malgrat les formes, és directament d’imbecils. 

Ni reunions bilaterals ni multilaterals. Ni recepcions institucionals ni celebracions amb cava. Serem educats, però hem de demostrar que Catalunya ja és República i el que passi al país veí, Espanya, ja no és de moment de la nostra incumbència. El paper dels diputats i senadors guanyades les eleccions, al Congres i Senat espanyols, seria de retirada total i malgrat mantinguessin el seu escó, és posarien a les ordres de la República per determinar el seu paper polític.
​
La gent comença a estar farta. Volem saber. Volem respostes i sobre tot volem la República i ens ha sembla que de moment fins a dia d’avui, malgrat les victòries judicials, estem perduts, i les critiques dins del mon sobiranista comencen a aflorar massa sovint.

Tenim Govern, amb la efectivitat capada, sense diners, sense poder legislar amb llibertat, un Govern autonòmic i certament no era això pel que ens varem partir la cara defensant les  urnes. Omplir-nos de República, que farem República i que som República, sense gestos pràctics, l'únic que aconsegueix és minvar les nostres forces. I com deia Jordi Carbonell, "que la prudència no ens faci traïdors", sobre tot desprès de dir que un no hi té res a perdre.   


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.