s
El 21 d'octubre del 2017, Espanya i els neofranquistes (regim del 78) del PP, PSOE i Ciutadans ens van encolomar el 155, per fer veure que tot era legal i legítim.
Rajoy convocava eleccions autonòmiques i amb cinc minuts PDeCAT, ERC i les CUP van decidir anar-hi i fer-ho separats. Demostrant un cop més que els preocupa més la victòria del partit que la República catalana.
El PDeCAT, partit transformat pel President Carles Puigdemont, amb una proposta netament de lluita, Junts per Catalunya, contra pronòstic, queda primer al bloc independentista. 1 d’octubre, implementar la República i restituir els efectes del 155 són el programa.
ERC, amb la seva aposta sibil·lina d’apropament a les esquerres espanyoles unionistes, amb l’excusa d’eixamplar la base independentista, parla i proposa ambigüitats i alguna que altra renúncia com el de la unilateralitat. El nou President del Parlament, Roger Torrent, ens ha mostrat amb una cruesa ferotge que ni restitució ni desobediència. El jutge Llarena guanya la partida. Sembla que ERC també està guanyant la partida al si del Govern autonòmic del Quim Torra.
Els de les CUP encara és llepen les ferides del 21 D i no acaben d’entendre perquè de 10 a 4, ells tant purs i tant d’esquerres. Potser haurien d’haver anat més sovint a les manis del 11 de Setembre on la gent cridava in..inde..independència i unitat majoritàriament.
No ha calgut que passin gaires dies per saber el que tothom sabia. Un fiscal general que no retirarà les acusacions. Un ministre d’exteriors que ens amenaça si es converteixen les delegacions amb el nou Diplocat. Una ministra que ens diu parlem de tot però dins l’Estatut i la Constitució espanyola, de l’1 d’octubre res, del referèndum res del dret a l’autodeterminació res i per acabar Sánchez i el Casado fan el mateix jurament que van fer el Sánchez i Rajoy, “juntos y unidos por Espanya y el Rey”. Queda clar, no?
La pregunta que ens fem els que encara creiem que tot és possible, és si encara hi som a temps. Estem convençuts de que si.
Malgrat que conjuminar responsabilitat i defensa dels drets democràtics universals, és el que toca, de vegades la responsabilitat política només té un camí. Sabem que la confrontació comportarà situacions de risc econòmic i laboral. Però també sabem que, ara si, és el camí. No alliberaran als presos politics. Els exiliats no podran retornar. No implementarem la República proclamada el 27 O. I la resta, amb alguna concessió graciosa, serà exactament igual, i l’espoli i la solidaritat continuarà reeixint des de Madrid.
Que hem de fer. Avui gosarem explicar un possible full de ruta, que d’alguna forma connecta amb l’estratègia del President Puigdemont. Internacionalitzar el procés, guanyar per la via judicial i també, més important si cab, guanyar totes les eleccions.
Primer. El Govern ha de visualitzar que l’estratègia és del Govern i el President Quim Torra. Si ERC no hi està d’acord, eleccions.
Segon. El President del Parlament s’ha de comprometre a fer valer el valor parlamentari i desobeir a la justícia espanyola si aquesta pretén dir i imposar qui és, i qui no, els representants legítims. Si en Torrent o ERC no ho accepten, eleccions.
Tercer. Quan el Consell de la República és formalitzi a la tardor, tot el Govern en ple hi ha de ser i si ERC si nega, eleccions.
Quart. El Govern Presidit pel Quim Torra, ha de promoure al Parlament una moció de suport al Consell de la República i si ERC i les CUP no hi estan d’acord, eleccions.
Cinquè. Tornar a proposar a ERC i les CUP la adhesió a la Crida Nacional per la República, i si no hi volen ser, eleccions.
Sisè. Les eleccions en cap cas serien aleatòries. S’haurien de fer i preparar amb el concert del màxim de partits adherits, societat civil organitzada i no. L’objectiu anar a unes eleccions i aquest cop convertir-les d’una vegada en plebiscitàries.
Respecte al suport que avui ERC i PDeCAT fan al govern espanyol, ha de quedar clar que si en el termini del que queda d’Agost, els presos politics i els exiliats no tornen a la normalitat, el seu govern té els dies comptats Amb diàleg, amb inversions o sense.
Estem normalitzant masses coses, sense voler, i alguns fins i tot creuen que el PSOE no és el mateix que el PP i caure amb aquest error, malgrat les formes, és directament d’imbecils.
Ni reunions bilaterals ni multilaterals. Ni recepcions institucionals ni celebracions amb cava. Serem educats, però hem de demostrar que Catalunya ja és República i el que passi al país veí, Espanya, ja no és de moment de la nostra incumbència. El paper dels diputats i senadors guanyades les eleccions, al Congres i Senat espanyols, seria de retirada total i malgrat mantinguessin el seu escó, és posarien a les ordres de la República per determinar el seu paper polític.
La gent comença a estar farta. Volem saber. Volem respostes i sobre tot volem la República i ens ha sembla que de moment fins a dia d’avui, malgrat les victòries judicials, estem perduts, i les critiques dins del mon sobiranista comencen a aflorar massa sovint.
Tenim Govern, amb la efectivitat capada, sense diners, sense poder legislar amb llibertat, un Govern autonòmic i certament no era això pel que ens varem partir la cara defensant les urnes. Omplir-nos de República, que farem República i que som República, sense gestos pràctics, l'únic que aconsegueix és minvar les nostres forces. I com deia Jordi Carbonell, "que la prudència no ens faci traïdors", sobre tot desprès de dir que un no hi té res a perdre.
El 21 d'octubre del 2017, Espanya i els neofranquistes (regim del 78) del PP, PSOE i Ciutadans ens van encolomar el 155, per fer veure que tot era legal i legítim.
Rajoy convocava eleccions autonòmiques i amb cinc minuts PDeCAT, ERC i les CUP van decidir anar-hi i fer-ho separats. Demostrant un cop més que els preocupa més la victòria del partit que la República catalana.
El PDeCAT, partit transformat pel President Carles Puigdemont, amb una proposta netament de lluita, Junts per Catalunya, contra pronòstic, queda primer al bloc independentista. 1 d’octubre, implementar la República i restituir els efectes del 155 són el programa.
ERC, amb la seva aposta sibil·lina d’apropament a les esquerres espanyoles unionistes, amb l’excusa d’eixamplar la base independentista, parla i proposa ambigüitats i alguna que altra renúncia com el de la unilateralitat. El nou President del Parlament, Roger Torrent, ens ha mostrat amb una cruesa ferotge que ni restitució ni desobediència. El jutge Llarena guanya la partida. Sembla que ERC també està guanyant la partida al si del Govern autonòmic del Quim Torra.
Els de les CUP encara és llepen les ferides del 21 D i no acaben d’entendre perquè de 10 a 4, ells tant purs i tant d’esquerres. Potser haurien d’haver anat més sovint a les manis del 11 de Setembre on la gent cridava in..inde..independència i unitat majoritàriament.
No ha calgut que passin gaires dies per saber el que tothom sabia. Un fiscal general que no retirarà les acusacions. Un ministre d’exteriors que ens amenaça si es converteixen les delegacions amb el nou Diplocat. Una ministra que ens diu parlem de tot però dins l’Estatut i la Constitució espanyola, de l’1 d’octubre res, del referèndum res del dret a l’autodeterminació res i per acabar Sánchez i el Casado fan el mateix jurament que van fer el Sánchez i Rajoy, “juntos y unidos por Espanya y el Rey”. Queda clar, no?
La pregunta que ens fem els que encara creiem que tot és possible, és si encara hi som a temps. Estem convençuts de que si.
Malgrat que conjuminar responsabilitat i defensa dels drets democràtics universals, és el que toca, de vegades la responsabilitat política només té un camí. Sabem que la confrontació comportarà situacions de risc econòmic i laboral. Però també sabem que, ara si, és el camí. No alliberaran als presos politics. Els exiliats no podran retornar. No implementarem la República proclamada el 27 O. I la resta, amb alguna concessió graciosa, serà exactament igual, i l’espoli i la solidaritat continuarà reeixint des de Madrid.
Que hem de fer. Avui gosarem explicar un possible full de ruta, que d’alguna forma connecta amb l’estratègia del President Puigdemont. Internacionalitzar el procés, guanyar per la via judicial i també, més important si cab, guanyar totes les eleccions.
Primer. El Govern ha de visualitzar que l’estratègia és del Govern i el President Quim Torra. Si ERC no hi està d’acord, eleccions.
Segon. El President del Parlament s’ha de comprometre a fer valer el valor parlamentari i desobeir a la justícia espanyola si aquesta pretén dir i imposar qui és, i qui no, els representants legítims. Si en Torrent o ERC no ho accepten, eleccions.
Tercer. Quan el Consell de la República és formalitzi a la tardor, tot el Govern en ple hi ha de ser i si ERC si nega, eleccions.
Quart. El Govern Presidit pel Quim Torra, ha de promoure al Parlament una moció de suport al Consell de la República i si ERC i les CUP no hi estan d’acord, eleccions.
Cinquè. Tornar a proposar a ERC i les CUP la adhesió a la Crida Nacional per la República, i si no hi volen ser, eleccions.
Sisè. Les eleccions en cap cas serien aleatòries. S’haurien de fer i preparar amb el concert del màxim de partits adherits, societat civil organitzada i no. L’objectiu anar a unes eleccions i aquest cop convertir-les d’una vegada en plebiscitàries.
Respecte al suport que avui ERC i PDeCAT fan al govern espanyol, ha de quedar clar que si en el termini del que queda d’Agost, els presos politics i els exiliats no tornen a la normalitat, el seu govern té els dies comptats Amb diàleg, amb inversions o sense.
Estem normalitzant masses coses, sense voler, i alguns fins i tot creuen que el PSOE no és el mateix que el PP i caure amb aquest error, malgrat les formes, és directament d’imbecils.
Ni reunions bilaterals ni multilaterals. Ni recepcions institucionals ni celebracions amb cava. Serem educats, però hem de demostrar que Catalunya ja és República i el que passi al país veí, Espanya, ja no és de moment de la nostra incumbència. El paper dels diputats i senadors guanyades les eleccions, al Congres i Senat espanyols, seria de retirada total i malgrat mantinguessin el seu escó, és posarien a les ordres de la República per determinar el seu paper polític.
La gent comença a estar farta. Volem saber. Volem respostes i sobre tot volem la República i ens ha sembla que de moment fins a dia d’avui, malgrat les victòries judicials, estem perduts, i les critiques dins del mon sobiranista comencen a aflorar massa sovint.
Tenim Govern, amb la efectivitat capada, sense diners, sense poder legislar amb llibertat, un Govern autonòmic i certament no era això pel que ens varem partir la cara defensant les urnes. Omplir-nos de República, que farem República i que som República, sense gestos pràctics, l'únic que aconsegueix és minvar les nostres forces. I com deia Jordi Carbonell, "que la prudència no ens faci traïdors", sobre tot desprès de dir que un no hi té res a perdre.
RSS Feed
