ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

SI OBLIDEM ALS PRESOS POLÌTICS I EXILIATS, NO MEREIXEM SER LLIURES

25/4/2020

0 Comments

 
Picture


El gruix del moviment per la independència no va entendre res, donat que amb la majoria independentista que teniem al 2017, els politics independentistes, van ser incapaços de rematar la feina promesa.

Teníem estratègia. Teníem full de ruta. Teníem un suport extraordinari com mai al territori. Teníem calendari. Teníem perfectament establert el relat, argumentat i sobre tot 72 diputats que semblava disposats.

Varem fer la part més complexa, redactar la llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica. Vam ser capaços d’aprovar-les al Parlament. Van fer l’acte final fora del Parlament proclamant la República catalana més floral que efectiva. Acte que va suposar la fi d’un somni que entristia i defraudava.

La repressió que va venir desprès, que ja no calia que fos la de la porra, tot i que sempre hi va ser present, deixava clar que Espanya, el seu Estat i els unionistes espanyols, no permetrien cap més operació catalana per la independència.

La ràbia, odi, escarment, que l’espanyolada volia va tenir tres punts culminants; -presó preventiva, -una condemna amb un judici sense garanties estil franquista i la -persecució dels exiliats. La represió generalitzada feia el complert.

I que feien els tres partits “pro independència”, assumir-ho i preparar-se per participar d’unes eleccions autonòmiques, desunits, oblidar on érem i dient-nos amb la que ens estava caient que nosaltres mai deixarem les urnes soles.

No canviarem tot el que ha succeït desprès de les eleccions del 21D. Sense estratègia, sense full de ruta, sense un objectiu clar i sobre tot sense cap proposta per alliberar als nostres presos politics, fer possible el retorn del nostres exiliats, acabar amb la repressió i menys com fer que la República catalana sigui un fet.

Per acabar-ho d’adobar, ni tants sols hem aconseguit que el MHP Carles Puigdemont que és va presentar i guanyar les eleccions legalment fos investit com President. No hem aconseguit que l’Oriol Junqueras que també és va presentar legalment a les eleccions europees exerceixi com eurodiputat. Finalment tot i tenir la capacitat negociadora (fer President a canvi de), hem estat incapaços que els eurodiputats reconeguts i exercint, Puigdemont, Comin i Ponsatí, lluïres a tots els Països de la UE menys Espanya, puguin venir a Catalunya sota l’amenaça directe de la seva detenció malgrat la seua acta de eurodiputat els protegeixi.

És mereixen els presos politics i exiliats i tots el represàliats ser on són? Alguns pensen que si. Són culpables de no haver acabat la feina a la que és van comprometre. D’altres diuen que no, i donen la culpa a un Estat intransigent i poc democràtic. Com si no sabéssim amb qui ens enfrontàvem.

La realitat és que són o són i de moment Espanya i el seu Estat no pensen bellugar-se ni un mil·límetre per desfer res. Ni alliberament, ni fi de la persecució, ni fi de la repressió formen part del seu discurs i menys de cap  proposta de reconciliació. Oblidem-nos de cap amnistia. Com a molt una gracia si tothom admet, sense dir-ho, que s’ha comés delicte, i exercida quan creguin oportú.

Hem normalitzat la presó, l’exili i la repressió i avui tot és redueix a la lluita contra el Covid_19 i com tenir millors recursos per afrontar la crisis econòmica que segur no serà menor. Crisi econòmica que gestionarà Espanya. La darrera només va servir per salvar la banca.

Si, és cert, protestem, reclamem i exigim, però la resposta sempre és la mateixa, qui decideix és el Gobierno de España. Aquesta pandèmia és l’excusa per liquidar la minsa autonomia i la resposta no pot ser que sense els favors del Estat espanyol no ens en sortirem.

I si, ja tenim pressupostos. També tenim presos politics i exiliats. Uns pressupostos que amaguen els més de 16.000 milions d’euros que cada any se’n van i no tornen. Uns pressupostos controlats per la hisenda espanyola. Uns pressupostos que ni tots els independentistes recolzen. Aquest és el govern efectiu. Un govern que ha permès la recentralització de competències mantenint a l’hora presos i exiliats. Un govern que acata estoicament que “esto lo decide el gobierno de España”. Un govern que no decideix quan és reuneix la taula de diàleg, la Comissió bilateral, ni com hem de fer el desconfinament quan toqui. Un Govern que ni tant sols té el recolzament de totes les forces independentistes. Per cert uns pressupostos que ni socialistes ni podemites recolzen ni per agraiment.

Espanya fa estona que construeix el seu relat. Guerra i comuns variats ja ho diuen, s’haurà de replantejar l’estat de les autonomies. Avui PSOE i UP en lloc de construir federalisme han decidit treures la mascareta i dir-nos que millor decidir des de Madrid que des de els territoris.

Catalunya no hi té res a fer. Estem condemnats. Només se’ns vol per produir, mai per decidir altra cosa que on posem les papereres i els horaris de RENFE.  

Quan no tens poder per decidir altra cosa que el que et permet l’amo, ets un col-laborador. Quan obeeixes i acceptes lleis injustes ets un lacai. Quan acceptes negociar i ells tenen la penyora dels presos i exiliats, sense una posta a zero, ahir en deien botifler. Quan tens el poder per investir President hi ho fas amb presos i exiliats, amb excuses variades, directament s’és un traïdor insolidari.

No sabem que se’ns proposarà a la clientela catalana a les properes eleccions. Ens ho imaginem per com van les coses ara i avui.

Els de ER, més autonomisme, eixamplament amb l’esquerra espanyola, qui ni tant sols tenen la decència de votar a favor dels pressupostos, i dir-nos que ells son més independentistes que ningú, però que només ho aconseguirem amb diàleg i negociació amb l’Estat espanyol, España. Mentrestant els nostres a la presó i exili.

Els de les CUP ens proposaran el de sempre, res. Bé, ens diran que ells són el proletariat i que només la revolució social ens dura la independència, que ha de ser d’esquerres o no serà. Mentrestant cupaires de tot color faran el de sempre evitar la majoria estratègica i d’acció per implementar la República. Per ells millor utilitzar la paperera de la historia. Mentrestant cap dels seus a la presó.

Els de JxCat, contuberni format per gent del PDeCAT, independents s’han d’aclarir. No sabem si l’entorn del MHP Carles Puigdemont se’n sortirà. Consell per la República, La Crida i PDeCAT són el graner organitzat per decidir com és presenten i quina la proposta. De moment i si ens atenem als fets; no a la investidura del Pedro Sánchez i el darrer no al estat d’alarma espanyol, més el discurs de la Laura Borràs i el MHP Quim Torra, potser Puigdemont proposi una candidatura de País per acabar de fer el que no va fer. Això si, com va dir l’Oriol Junqueras, doneu-me 68 diputats i proclamo la República, la candidatura haurà de deixar clar que la via unilateral és l’única que serveix per desempallegar-nos d’Espanya i que si tenen majoria absoluta, confrontació política i democràtica, més la implementació de la República proclamada és la proposta.

Ho haurem de veure. Tanmateix cal saber que alliberar als nostres polítics, el retorn dels exiliats, acabar amb la repressió del estat espanyol, només té una via, la independència de Catalunya. Avui, i sense independencia, l'ùnic que tindrem d'Espanya i el seu Estat, és: Espoli, represió, presó i exili


0 Comments

QUAN PITJORS MILLOR

24/4/2020

0 Comments

 
Picture

Vaig tenir la sort i plaer d’aprendre i treballar amb l’enginyer Magí Travesset i Queraltó. Vaig ser el seu col·laborador més proper a l’hora de projectar i construir la primera fabrica amb el sistema Larsen & Nilsen de prefabricats per vivendes. Modulbeton S.A. era l’empresa, amb la participació del equip d’arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay i d’empreses de la construcció com Famadas i Padros que conformaven el nucli dur d’accionistes.

Una de les lliçons que vaig aprendre, i va ser a l’any 1971, era que els lideratges tenien a veure amb conceptes com lleialtat, principis i dignitat i  tenir-los en cap cas et convertia amb un líder nat i indiscutible.

Ell sempre afegia, que lideratge o ser un bon líder, només era possible si la intel·ligència del líder té la capacitat per rodejar-se dels millors. Tot el contrari del que fan avui els dirigents de molts partits. De fet, deia que alguns tenen un cert lideratge, però fals, donat que el que l’envolta és tota una recula de trepes i arribistes, que accepten ser liderats per aquell que els permet l’obtenció de prebendes amb el mínim esforç, ates que la seva intel·ligència és redueix a controlar els mecanismes per arribar al punt més alt de l’organització. Pedro Sánchez, els seus Ministres i militars, en són un bon exemple.

La partitocràcia s’ha instal·lat definitivament, malgrat que alguns partits ho intentin disfressar amb unes primàries, que gairebé sempre estan controlades. Presidents o Secretaris Generals són els que ho decideixen tot, malgrat hi hagin juntas, comitès, executives o com li vulguin dir. Són els que situen i col·loquen als seus servidors als llocs claus institucionals i laborals per garantir-ne la màxima durada al cap d’amunt de les organitzacions.

Aquesta és la realitat, no són els millors els que tenen poder, són els millors fent que el seu entorn mai posi en perill el seu nou estatus. Són els que els hi igual la gestió, tot i que sempre fan el que poden per donar sensació d’encerts i compliment de promeses. Els seus acòlits donada la seva limitació, normalment l’únic que fan és intentar construir relats per convèncer, i ha fe de deu, disposen d’uns mitjans incommensurables per fer-ho.
 
Algú creu que dins el partit socialista de Catalunya algú pot fer ombra al inclini’t Iceta, Granados, L’Illa, el Zaragoza, Pastor, Collboni, segur que no. Qui és belluga no surt a la foto.

Algú creu que a can ER algú pot fer ombra al Oriol Junqueras. La Rovira, Sol, Aragonès, Salvador, Rufian, Tardà, Capella, segur que no.

A JxCat qualsevol que romania al voltant del líder de torn, de moment ens ha permès veure com d’un Mas, hem passat a un Puigdemont, i haguéssim passat a un Turull a no ser del paper galdós dels cupaires, i ara tenim un Torra que deu nido el paper que ens ofereix malgrat les limitacions d’un govern de coalició. Rodejats dels millors i sense por a ser descavalcats. En cap cas diem que no tinguin trepes i arribistes, però sembla que s’imposa l’excel·lència professional en tots els camps.

A Espanya i al seu Estat la cosa dins del PSOE, PP, UP i Ciutadans és clarament pitjor. Els que arriben al cim estan rodejats de trepes, púrria, il·luminats i sobre tot llepa culs. Tot i que hem d’admetre que els que arriben a dal del cim, ho fan perquè en el fons són això, els millors de la púrria, il·luminats i llepa culs.

És senzill i no inventem res. Un polític per molt llicenciat que sigui no sap de tot, i per tant la seva intel·ligència i humilitat haurien de fer possible que assessors, companys de viatge i lleials fossin els millors. Encara que alguns superessin amb escreix al líder.
​
Aquest és l’èxit d’un líder, rodejar-se del millors i saber que sense la intel·ligència d’aquests, segur que és mantindrà ven amunt, però també segur que no construirà res més que no sigui un buidatge de conceptes democràtics, una devaluació de drets i un futur
social incert.


0 Comments

ELS "PATRIOTES" ESPANYOLS, NI PARLEN NI ENTENEN EL CATALÀ, NOMÉS EL CASTELLÀ

22/4/2020

0 Comments

 
Picture
 
Tot és subtil o no, però la imposició per fer de la llengua castellana la llengua de la Nació espanyola, una i única, predominant, sota el subterfugi d’anomenar-la espanyola i fer-ho "legalment" és un fet que ens acompanya des de el 1714, i “presuntament legal i democràticament” des de el 1978.

És un fet històric que Catalunya inicia la seva dissortada historia al 1714. Potser ens envien 1.714 milers de mascaretes perquè fem memòria hi ho recordem. Castella va guanyar la guerra i des de a les hores Catalunya és boti de guerra.

L’alcalde del PSOE de Salamanca, on resideix la documentació espoliada republicana, ja ho va dir i defensar; els documents mai sortiran del seu arxiu. El seu argument: “És un boti per dret de conquesta”. Avui 2020, encara i resten un munt de documents que no s’han retornat al seus legítims propietaris.

Espanya ni federal, i menys confederal, amb la gestió infame i centralitzada per combatre el Covid_19, torna a mostrar-nos el que genèticament s’ha traspassat al llarg de segles “l’ordeno i mando”. A la Península Iberica a excepció de Portugal i Gibraltar manen els castellans, o millor dit, els que només volen al castellà com llengua nacional. Aquest fet innegable, avui el tenim present a molts indrets de Catalunya.

Prohibit parlar altra llengua al Congres, Senat, TSJE, TC, Exercit, GC, PNE, Duanes, Fronteres, que no sigui el castellà.

Aquesta pandèmia, perquè en vindran més, mostra sens dubtes que Espanya i el seu Estat continuen amb la seva croada. Ahir contra l’a- Andalus o feien el regne de Castella i d’altres i avui contra els pobles peninsulars, especialment Catalunya o fa el regne d’Espanya.

L’estat d’alarma decretat només té un objectiu establir l’estratègia per suprimir autonomies. Ho estan deixant prou clar, el de menys és si la gestió és millor o pitjor, el que fan és dir-nos que els únics amb capacitat per decidir és el govern espanyol i tot l’entramat estatal (exercit, policies, jutges i la casta funcionarial).

Un estat d’alarma que legalment autoritza el desplegament del exercit i guàrdia civil per fer la guerra al virus, diuen. Igual és per combatre als opositors, opinadors i politics. Paraules d’un General de la GC. Només la repressió guanya les ànsies de llibertat, però sempre una estona. India, EEUU, Sud Africa, .....

Tots els projectes d’innovació tecnològica presentats en català no seran atesos pel Govern espanyol. Tenim les competències de presons, però no podem decidir el millor pels nostres presos per prevenir i millorar les seves condicions. Rebaixa contundent pel finançament de les politiques actives de treball. Incompliment general a la legalitat pel finançament. La disbauxa només té una autoritat, l’espanyola, guiada pels il·luminats del PSOE i UP. Cap dubta, Catalunya és una regió d’Espanya sense capacitat legal on només se’ns permet gestionar les motlles i controlades. Ens ho recorda cada dia el Conseller Buch, “el Gobierno de España ha decretado”. Només li manca afegir la llei és la llei i de moment no la fem nosaltres.
​
Estan aprofitant la pandèmia per executar legalment el que fa temps volen, centralització de competències i tornar als temps del “fuero, los principios del movimento i la falange”. Avui el PSOE i UP s’han convertir en els màxims defensors de les lleis del PP. La mordassa i laboral. Cosa que vol dir menys drets individuals i col·lectius. El següent pas tornar als 40, 50, 60 i 70.
Potser Espanya, avui no ens mata físicament, però si que ens empobreix, com diu en Canadell, President de la Cambra de Comerç de Barcelona, però el que si és evident, si fóssim un Estat, tot plegat hagués anat diferent i sobre tot, saben que amb més o menys encerts sobre el que hauríem fet o decidiríem nosaltres.


0 Comments

EL COVID_19 HA VINGUT PER QUEDAR-SE

21/4/2020

0 Comments

 
Picture

Els entesos amb virus, bactèries i paràsits ho tenen clar, els culpables de la seva existència i expansió te els arrels amb el model de vida que els poderosos  ens han permès.

Volien la globalització mercantil. Volien la societat del consum, però aquets dos conceptes és sustenten amb un esgotament dels recursos planetaris i la generació d’una brutícia que contamina mars, natura i atmosfera. El canvi climàtic, amagat pels poderosos clústers productius, aviat serà pitjor que qualsevol virus.

Segurament la Consellera Budo té una part de raó. A Catalunya no ho haguéssim fet ni millor ni pitjor, si de cas diferent. El que segur és cert, és que si fóssim un Estat independent, hauríem decidit quan ens confinàvem i com, quan s’hagués comprat el material per controlar el virus i sobre tot com controlàvem la seva expansió i el des confinament. És obvi que res d’això hem pogut decidir, ni decidirem, ho ha fet i fa el Govern espanyol. Per tant, no hi ha debat. La responsabilitat total és del Govern i Estat espanyol. I si nosaltres ho hauríem fet millor i diferent si fóssim la República catalana, de moment no deixa de ser un mer supòsit.

No podem arreglar el que ja ha fet el govern espanyol. Tampoc podem encallar-nos amb allò del nosaltres ho haguéssim fet millor. Sembla que Espanya i el seu Estat el combat contra el virus sigui l’excusa per mostrar-nos que Espanya és una Nació i que el poder militar, judicial i legal només el te ell. La lluita contra la pandèmia és l’excusa per fer el que sempre han fet, dir-nos que “unidos venceremos al virus” i que “quien decide es el gobierno español”.

Quedar-nos amb el discurs que fem el que podem, malgrat decideixen d’altres, no farà res més que finalment sembli que la Generalitat sigui tant responsable com el de Madrid.

La confrontació amb Espanya i el seu Estat, en cap cas, creiem, hauria d’estar basat amb les decisions per lluitar contra el virus. Ni tant sols com, quan, i on s’ha d’iniciar el des confinament.

Deixem la confrontació basada amb la gestió. Aprofitem la situació de desgavell i descrèdit que te Espanya amb el seu Govern i preparem-nos per fer el pas definitiu, que segur serà unilateral, sobre tot perquè ni les “esquerres federalistes” ni les dretes espanyoles mai pactaran que exercim el dret d’autodeterminació.

És hora de preparar-nos per quan és convoquin les eleccions, perquè tot sembla indicar que la actual “majoria independentista”, avui no vol exercir la via unilateral. Una nova majoria compromesa amb l’1 d’octubre i disposada a complir el seu mandat implementar la República catalana ja proclamada legalment i legítimament. 
​
La resta obediència al que decideixen els politics i militars espanyols. Ara també s’han afegit els jutges. Només els hi manca alguna sotana i el franquisme estaria al complert.


0 Comments

I SI PARLEM CLAR D'UNA PUTA VEGADA

19/4/2020

0 Comments

 
Picture

I fets i dades en tenim per donar i vendre. El 21 de Desembre del 2017, varem acceptar anar a unes eleccions autonòmiques amb un cop d’estat incruent aprovat pel PP, PSOE i Ciutadans sota el davantal de l’article 155 de la Constitució espanyola. Queda clar que a Espanya el poder central i judicial, estan per sobre del poble català i Catalunya. Catalunya és a tots els efectes un territori ocupat i sense cap tipus de sobirania. Ara amb l’Estat d’alarma és confirma que Catalunya sempre serà i podrà fer el que decideixi Madrid.

Històric. No és va poder fer el que volia el MHP Puigdemont i molts d’altres: una candidatura de país. Els de ER i CUP és passaven la pilota miserablement per evitar dir no a la unitat obertament.

Malgrat tot, el moviment polític “independentista” torna a guanyar i JxCat és la primera força independentista. 34 diputats per JxCat, 32 per ER i 4 per les CUP. 80 diputats i majoria absoluta al Parlament “independentista” i l’únic que se’ls acudeix és fer un “Govern efectiu”. És pacta la Presidència del Govern i la del Parlament. Primera traïció, Roger Torrent impedeix la investidura de Carles Puigdemont, obeint sense denunciar els tripijocs de la justícia espanyola. Aquest fet determina que els de ER, hagin abandonat la via de la desobediència i unilateral.

A l’hora quedava clar que el Govern efectiu que sorgiria anomenant a Quim Torra de President, tindria la mateixa efectivitat que la compra de material sanitari fa el govern espanyol.

JxCat coalició electoral entre el PDeCat i independents, per molt que no ho admetin, també quedaven sotmesos a la política del estruç. Millor tenir una parcel·la de poder, encara que petita, que res. Tenien i tenen clar que la unitat estratègica no hi era i per tant la desobediència institucional o implementar la República catalana i la llei aprovada de transició jurídica era una quimera, i per tant millor les molles que res.

Les renuncies i obediències de la Mesa del Parlament, són de traca i mocador. No investir a un diputat electe. No implementar el vot telemàtic. Retirar la soldada a diputats. Desposseir de l’acta de diputat per ordre d’una junta administrativa, que no judicial, al MHP Quim Torra. No fer cap comunicat de protesta a la pèrdua de competències de la Generalitat. És el pa de cada dia que se’ns ha ofert i ofereix als patidors. Avui, que Carles Puigdemont ja no és diputat per Catalunya, ja és pot votar telemàticament.

I ara aquesta és la realitat. ER no vol desobeir ni optar per la via unilateral. D’aquí el recolzament a la investidura del Pedro Sánchez, per una taula de diàleg sense continguts. Vaja gratis. Els de les CUP que per primer cop són al Congrés algun dia ens explicaran que i fan.

Ho hem de dir ben fort i clar per tal de que a les properes eleccions tothom sàpiga qui vol la independència i qui vol primer fer un país d’esquerres sota la batuta espanyola, i qui vol reformar Espanya i el seu Estat. Traduït, mai han volgut la independència però han utilitzat el mot sense avergonyir-se per enganyar a les eleccions.

La pandèmia del Covid_19, malgrat tot el que té d’horrorós, ens està deixant clar que amb Espanya i el seu Estat, Catalunya només serà el que ara és, una Comunitat espanyola intervinguda, ahir, avui i demà. I que consti, ho fan legalment. Els pares de la Constitució espanyola ja sabien el que es feien i els franquistes més.

És hora de que el moviment per la independència assumeixi que la unitat estratègica entre ER, JxCat, CUP, La Crida, PDeCat, ANC, Òmnium, PD, i d’altres forces menors, és actualment i amb les direccions d’alguns partits impossible.

Cal tenir clar que només el Parlament de Catalunya té la legitimitat per aprovar i prendre decisions històriques, legals i legitimes. Ara be tota decisió presa al marge de la legalitat espanyola implica costos i una certa confrontació. Els fets històrics ens mostren que Espanya i el seu Estat mai actuen en termes democràtics, per ells la força i la violència determinen la seva gènesis. Per tant ens cal assumir que la independència té i tindrà els seus costos. Només amb la intentona, tenim presos, exiliats i una repressió digne dels millors temps foscos del franquisme. Tant per tant anem-hi fins al final.

Guanyar a les properes eleccions per obtenir una majoria parlamentaria i si potser amb vots ha de ser l’objectiu. Cal deixar clar que ER vol que Catalunya formi, com ahir, part d’Espanya. Federal o no, amb els borbons o no, però dins d’Espanya. Cal deixar clar que els de les CUP primer volen la revolució social i desprès la independència i sempre amb gent pretesament d’esquerres. Cal deixar clar que sectors del PDeCat somniem encara amb postulats pujolistes i amb el peix al cove.

Per tant, i de debò que no se’ns acudeix cap altra proposta, que el legítim MHP Carles Puigdemont, proposi una terna de 125 persones sotmeses a unes primàries generals obertes a partir dels 16 anys,  per decidir l’ordre de la “llista de país” i anar a eleccions, que creiem han de ser constituents, amb un Programa electoral d’un únic punt: “Implementar la República ja proclamada”. Amb el compromís de refer, a partit de la llei de transició jurídica, l’entramat legal que afecta a la justícia, seguretat, hisenda, sanitat, politiques laborals i socials. Acabant amb un procés constituent que durarà més d’un any, amb un Referèndum d’aprovació o no i la convocatòria de noves eleccions que aquest cop si que hauran de ser programàtiques.

Deixar de legitimar la legalitat espanyola, fins les properes eleccions, que vol dir no participar en cap de les propostes que ens facin, determinaria que anem de debò. Fora del Congrés i Senat espanyol. Fora de qualsevol proposta autonòmica. Fora fins i tot de la coordinació contra la lluita del Covid_19, millor coordinats amb la UE.

I diem fora, perquè Espanya i el seu Estat, com sempre fan i decideixen el que volen, tant si hi som com si no. Per tant i ates que mai ens escolten ni comptem per res, que s’ho facin sols, però sense la legitimació per part dels independentistes.
​
Ja sabem i tenim clar que una part de catalans i forces politiques ho rebutjaran de ple. Però la infame gestió, centralització per lluitar contra el Covid_19, més un futur econòmic de misèria, acompanyat d’unes bones explicacions amb dades irrefutables, com fa la Cambra de Comerç de Barcelona, explicant l’espoli i que fan com “el perro del hortelano”, segur que faria que molts s’ho repensessin. Sobre tot perquè les decisions del govern espanyol afecta per igual als independentistes com als unionistes catalans.

No sabem si aquesta és la millor proposta, però si que tenim clar que haurem d’anar a eleccions per saber qui te la legitimitat per fer-nos lliures o vassalls dels borbons per una estona més. Eleccions que s’haurien de convocar el més rapit possible. Paraula del MHP Quim Torra.


0 Comments

DESCONFINAMENT

17/4/2020

0 Comments

 
Picture

El MHP Quim Torra va proposar el confinament territorial complert i el govern espanyol desprès de dir no, els fets més l’opinió dels experts, va suposar un re tractament acabant fent el que inicialment demanava el President Torra. El que si van fer és decretar l’estat d’alarma per deixar clar altra cop qui mana i on està el poder, institucional i econòmic.

El MHP Quim Torra, va dir que la centralització de la sanitat i seguretat eren un greu error. El govern espanyol amb els seus decretat d’estat d’alarma, va fer tot el contrari. El resultat ha estat un desgavell pel que te a veure amb el confinament com a l’hora de garantir el subministrament dels EPIS, respiradors i tests. Pitjor, va impossibilitar que des de Catalunya és coordines la fabricació i subministrament del material. Fins i tot la SEAT que va començar a fabricar respiradors va tenir que aturar la producció sota amenaça reglamentaria. Només el fet de que algunes Autonomies tiressin pel dret, confirma la nul·litat de la decisió de centralitzar-ho tot, deixant clar el que tothom sabia; “els que governen el territori tenen més informació i respostes per afrontar qualsevol crisis”.

La prolongació del estat d’alarma confirma que l’únic propòsit ha estat demostrar que ha Espanya i al seu Estat només hi ha un Govern. Els seus errors, la seva ineficàcia i fins i tot l’ús partidista i propagandista no  resoldrà una sortida de la pandèmia, des confinament, sinó que ens temem serà una reedició d’unes decisions nefastes que podrien reeditar una ampliació de la epidèmia.

Avions desapareguts, avions segrestats per Turquia, material deficient, repartiment insuficient i sense criteris, treballadors de sanitat sense els EPIS adequats que ha comportat un gran nombro d’aquest col·lectiu contaminat i confinat, des confinament ara dels treballadors no essencials sense protecció durant el transport.

No sabem si calen més dades. Igual els militars que pul·lulen arreu del territori sense saber que fer ens tornen a sorprendre fumigant l’espai aeri, a banda de recuperar musclos i unes taronges indocumentats.

Ara i sense tenir clar si hem vençut a la curvatura, s’ha iniciat una campanya per treure els nens al carrer i mira que els tècnics sanitaris ho porten dient per activa i per passiva. Els nens poden ser transmissors. Per això els parcs infantils és van segellar i tancar les escoles. Alguns deuen pensar que els nens van sols. Quina contradicció confinats i surtin a passejar els nens. De traca i mocador.

I la economia, !ha l’economia¡. Comerços, tallers, bars, restaurants, autònoms, petites i mitjanes empreses, del metall, automoció, fusteria, lampisteria, que porten mes d’un mes sense facturar absolutament res, però que d’entrada han hagut de liquidat el trimestre a la hisenda espanyola, si espanyola, perquè de moment Catalunya no en te, preocupats. Sembla, però no sabem a quants autònoms s’ha començat a pagar, la quantitat d’uns 601 euros. Desitgem de tot cor que els autònoms que arribin a cobrar puguin sobreviure, perquè sembla que de moment cobraran un sol cop. Igual tenen sort i finalment aproven la renda universal. Per cert no oblidem que aquí no fan com el innombrable Tramp que ingressa els diners sense cap tràmit, aquí, cobrar, si cobres, és un calvari burocràtic.

Per acabar, avui el Ministre Illa de sanitat ho ha tornat ha deixar clar; “aquí qui dirà com és fa i quan el des confinament serà el govern espanyol”.

 Altra cop ens temem que no només no resoldrem la pandèmia ni la crisi econòmica, que ja tenim, sinó que seran altra cop tant obtusos d’aprovar un des confinament general com han fet amb els treballadors sense tenir en compta que no a tots els territoris tenen igual percentatge d’infectats, curats, morts i mitjans per respondre si torna haver-hi un repunt de la epidèmia, avui ja pandèmia.
​
Potser és hora que des de Catalunya deixem de dir a cada roda de premsa que “esto lo decide el gobierno del estado espanyol”. Ens hem atrevit a comprar material sanitari, tot i la centralització? Si, doncs fem el des confinament d’acord els nostres assessors científics i professionals de la sanitat, i si al Ministre o govern espanyol no els agrada, ja saben al TC. Però la seguretat i vida dels catalans val totes les desobediències i si és petita també.


0 Comments

ESPAÑA, MONARQUICA O REPUBLICANA MAI SERÀ UNA NACIÓ

14/4/2020

0 Comments

 
Picture

Els fets històrics i documentats no deixen espai per tenir dubtes i menys les realitats actuals hereves del passat.

A la península ibèrica existeixen tres Estats, el de España, Portugal i l’Andorrà tot i que aquest prou controlat per França i España. També, amb major extensió o menys tenim el castellà, el portuguès, el català, el gallec, els basc i l’occità com a llengües oficials o cooficials.

La normalitat que els poderosos sempre han volgut imposar dins del territori que han considerat seu, és i per aquest ordre, la llengua, la historia, la economia i la llei. Només existeixen excepcions des de la perspectiva democràtica i respecte a la diversitat, com passa per exemple a Suiza amb els seus quatre Cantons i llengües diferents.

No podem dir el mateix dels castellans, reconvertits en espanyols, que històricament han intentat imposar el castellà a tota la Península des de el 1714, o dels xinesos que ara volen liquidar la cultura tibetana.

Els espanyols mai, i diem mai amb rotunditat, a no ser que instal·lin forns crematoris, podran liquidar les llengües identitaries existents a la Península. Podran minorar-les, podran fins i tot convertir-la amb un residu tant testimonial com inservible. El que no podran fer és liquidar els sentiments de pertinença, perquè aquest fet és transmet de pares a fills i això no és controlable.

De fet, l’única forma que els castellans reconvertits, poguessin construir definitivament la seva nació, gran i una, seria a partit del respecte i reconeixement de la diversitat, però aquesta gran contradicció seria la fi del seu invent. Haurien de construir quelcom que fos similar a Suiza i aquesta és la seva desgracia, fer-ho seria la fi del seu projecte i del seu poder.

Espanya ha estat i és el que es avui per la força de les armes. De fet quan España ha intentat a traves de les urnes canvia el model ha fracassat amb rotunditat. El darrer fracàs la II República.

Els invents territorials esdevinguts com experiments socials sorgits de la força, gairebé amb la seva totalitat han acabat desintegrant-se. La URSS i Iugoslàvia en són una bona prova. No parlem de temps més preterits on els imperis i les colònies feien i desfeien el que calgués per la força.
​
A la Península Iberica, malgrat que castellans, borbons i dictadors, s’han entestat per construir la nació pels espanyols, España, la realitat s’està imposant i tothom que ho vulgui saber haurà de saber que l’Estat espanyol de les Autonomies és el pas previ i final per la destrucció de tal com és ara. Curiosament i possiblement no hauran estat les forces independentistes, la causa un virus.


0 Comments

14 D'ABRIL

12/4/2020

1 Comment

 
Picture

El proper dimarts serà 14 d’abril. 89 aniversari de la proclamació de la República espanyola al 1931, desprès d’unes eleccions municipals on les forces republicanes guanyen nítidament i Alfons XIII fuig precipitadament. La monarquia borbònica perseguida per la seva historia criminal i corrupta és foragitada i molts pensen que per sempre més. Il·lusos els d’ahir i els d’avui.

“Viva la República espanyola” va ser el clam universal a tota la Península. Castellans, catalans, gallecs i bascos cridaven junts el crit republicà de llibertat, igualtat i fraternitat. El que no sabien és que la República espanyola, i donat el context internacional, tenia tots els condicionants per morir d’èxit intern i extern. El que no sabien és que la República espanyola naixia per garantir la España una.

La República espanyola, com el regim del 78, no va fer net. El mateix Estat funcionarial, els mateixos comandaments militars i policials, els mateixos interessos eclesiàstics, els mateixos interessos del oligarques, és mantenien al poder.

Inicialment totes les forces d’esquerres i van donar suport. Naixia un nou model, la República, però que mantenia per sobre de tot els conceptes de la Espanya borbònica, una i molt gran.

Francesc Macià, seria dels primers amb tastar la bona nova republicana. Ni Confederal ni federal. Com a molt un Estatut que per ser el primer ja va tenir les seves retallades al Congres espanyol. Una República que va permetre, pels seus errors que la CEDA, la dreta espanyola i monàrquica arribes a tenir la presidència i com no el recolzament de les institucions que continuaven sota l’ombra monàrquica. Astúries ho va poder comprovar quan Franco i l’exèrcit espanyol, legionaris i tropes mores, va sufocar la lluita legitima dels treballadors dels Astilleros i miners, amb més de 1.100 morts. Ho va ordenar la República espanyola.

Avui i desprès d’una guerra civil, d’una dictadura, els borbons tenen el poder de comandar l’exèrcit i cossos de seguretat com cap d’Estat i general de tots els exercits. Franco va guanyar la guerra i com el Cid, desprès de mort va guanyar com havia de ser la transició i el present.

La corrupció dels borbons és endèmic. La dels presidents de la República potser lluny de la corrupció, però a l’hora allunyats dels conceptes republicans de llibertat igualtat i solidaritat.
Presidents capaços de llençar missatges com el de Azaña:

“Os permito, tolero, admito, que no os importi la República, pero no que no os importe España”.
“Si esas gentes van a descuartizar España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderiamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere, pero estos hombres son inaguantables. Acabaremos dando por dar la razón a Franco”

I Negrin:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo y pueblerino. Estoy haciendo la guerra por España i para Espanya”

Eren els discursos premonitoris que ja deixaven clar que la transició i pacte amb els franquistes assassins seria beneit pels socialistes i comunistes.

La demostració de que als espanyols unionistes de dretes i d’esquerres el que menys els importa és la definició del Estat, és la renuncia estratègica a la República i el sotmeti-me’n al poder del Estat. Avui són els defensors dels borbons i fins i tot s’atreveixen a dir que és una monarquia amb conceptes republicans. La qual cosa vol dir que pels espanyols els continguts politics i socials els hi sua, mentres  España no deixi d’existir com concepte nacional.
​
Espanyols, per vosaltres la República espanyola monàrquica. Per vosaltres les restes del franquisme “republicà”. Pels catalans la República catalana i de moment ben allunyada de la vostra. Per cert he conegut a membres de la lleva del biberó i em deien que lluitaven contra el feixisme no per la República espanyola.


1 Comment

HO TENIM CRU

11/4/2020

0 Comments

 
Picture

El govern “d’esquerres i progre” del PSOE i UP, ha decidit que a partir del dilluns tothom a treballar. Primer l’economia i desprès la vida, és la màxima d’aquesta colla d’irresponsables. Per acabar d’adobar-ho, és situa la responsabilitat al treballador, ni al empresari ni al Estat, si aquest quedes afectat. Itàlia te més seny, malgrat que la seva economia està pel terra, que el govern espanyol. Ha resolt que els italians continuïn confinats fins el 2 de maig.

Les noticies van que volen i sembla que els afectats amb els ERTES de moment quan havien de cobrar, res de res. Que del salari universal ni hi és ni se l’espera de moment. Que ja som els primers amb morts pel corona virus. Que l’exèrcit cada dia és més omnipresent i fins i tot s’atreveixen a dir que la seguretat està en perill. Que la OMS ja ha dit que el des confinament que proposa el govern espanyol és una temeritat. Que els que donen assessorament sanitari no han estat consultats per decidir.

Tot plegat ens situa dins d’un escenari apocalíptic. Apocalíptic perquè ningú te prou dades per saber com i quan acabarà la pandèmia i que l’únic que és pot fer és confinar-nos i complir amb les mesures profilàctiques per evitar la seva expansió.

Amb un confinament n’hauriem  de tenir prou. Amb un control individual com fan a la Xina, i mantenint el confinament, fins que les dades diguin que l’expansió està controlada, potser limitaríem l’expansió del virus. Amb tothom a treballar, concentrats als transports públics, a les empreses, el problema no serà que els treballadors siguin responsables de la seva higiene, com diu el govern espanyol, sinó que la propagació la tenim garantida, per la llei de Murphy.

El Pablo Iglesias, el primer ministre del govern espanyol que fa autocrítica, “hay que reconecer que estábamos preparados”, cal afegir que la no preparació no eximeix  que les mesures preses hagin estat insuficients i contradictòries. Assumir responsabilitats, centralització de competències, i desprès dir que són els altres els que no compleixen, no té nom. Demanar a la UE que resolgui la disbauxa econòmica espanyola, desprès d’haver malbarat ingents quantitats d’euros rebuts dels fons estructurals de la UE, tampoc té nom.
​
I si ara la situació és complexa, imaginem-nos com serà amb la pandèmia vigent, amb tothom a la feina i amb una crisi econòmica galopant. L’escenari segur que potser apocalíptic i tot ens fa pensar que el govern espanyol encara no ho sap i que ni el millor exercit controlarà el que ha de venir. Potser aquest serà el moment de Catalunya per dir prou i fer la nostra. Els catalans no mereixem ser carn de canó dins d’una guerra biològica,  nosaltres no hauríem fet mai el que el govern espanyol, posar la economia davant la vida.


0 Comments

AVUI PARLEM DELS GERIATRICS

9/4/2020

0 Comments

 
Picture

Tothom que ha volgut ha comprovat que els enemics del MHP Quim Torra, ha utilitzat els geriàtrics, a la gent gran, com eina de desgast, a nivell de gestió i polític. Sembla que desprès de comprovar que les propostes del molt Honorable anaven fent forat a Madrid, i fins que no han trobat un punt feble no han parat. El punt feble són la gent gran i la seva ubicació lluny de les famílies. Els geriàtrics.

A Catalunya existeixen tres tipus de geriàtrics. Els públics, els de iniciativa social i els de iniciativa mercantil. Tots ells sota el control del ICASS i de la Llei 9/1998 del 15 de Juliol, la Llei 12/2007 del 5 d’octubre i del Decret 3/2010 del 5 d’octubre. Institucionalment la Generalitat i Parlament han legislat per endressar i tenir un servei de qualitat i sobre tot pensat per donar un servei integral i sobre tot per aquells que arriben a la vellesa sols i sense recursos.

Els geriàtrics han de complir un grapat de requisits per poder donar el servei. Condicions funcionals pels establiments residencials Decret 176/2000. L’apartat més important d’aquest Decret, és garantir que professionals del mon sanitari, metges, ATS, cuidadors, més cuiners i servei de neteja, compleixen la Llei i en formin part. Els espais, ubicació i llicencia d’activitat correspon als municipis. La seva vigilància a Serveis Socials.

Els nostres avis ingressen amb un geriàtric públic si reuneixen les condicions establertes i amb un copagament. Actualment és impossible complir amb la llei de dependència, donat els incompliments reiterats del govern espanyol. Si n’és un de social, concertat, també és de copagament però el preu és condiciona a la seva renda. Als privats, de moment i que sapiguem el preu és lliure.

Actualment a Catalunya tenim 10.298 places publiques, 14.073 concertades o socials i 35.517 privades. S’entén que les privades tenen beneficis com qualsevol empresa privada.
​
Les condicions per entrar-hi són:
Tenir més de 65 anys (60 en cas de dependència moderada o severa)
Residir el municipi on estigui ubicada la residencia
Tenir la designació de persona depenent (mèdic i social)
No tenir cap sanció de cap altra residencia de titularitat publica
 
Aquesta és la situació legal i administrativa. Segur que millorable, però fins abans de la pandèmia del Covid_19, ningú i diem ningú feia puto cas als geriàtrics. Si de cas els que ho feien eren directors o gerents, de les residencies, per reclamar i fer pales la desídia de l’Administració a l’hora de complir els seus compromisos que sempre han estat econòmics. Sembla que les inspeccions generals han brillat per la seva absència.
 
El govern assessorat com deu mana, podia haver demanat, no sabem si ho podien exigir, que els familiars recollissin als seus amb previsió del que ja veia tothom, per confinar-los. Amb la família que és on haurien de passar els seus darrers dies. Cert, el Govern no ha fet res al respecte, els familiars tampoc. També és cert que com les residencies mai han estat incloses al servei de salut, però, les seves atencions sanitàries són les mateixes que ha rebut qualsevol ciutadà. El problema ha sorgit ara, no ahir, quan s’haguessin d’haver tractat com residencies sanitàries i no s’ha fet perquè alguns politics van decidir que atendre a la gent gran, sense malalties prèvies, era un negoci.
 
Si ja ho sabem, és el sistema i el que molesta o crea enrenous millors desfer-se’ns. Treballem tots. Ens veiem incapaços. Paguem perquè podem i ens trèiem de sobre un bon paquet. Com que els altres no se’n volen fer càrrec, jo tampoc. Excuses de mals pagadors i de curta memòria, oblidant que són els nostres pares. Els que ens van engendrar i donar la vida. Els que ens van cuidar fins emancipar-nos. Els que ho han donat gairebé tot pels fills. Oblidats i expulsats.
 
Potser és que som una mica miserables i hem perdut allò tant sagrat del que vol dir estimar i ser agrait. Abans els avis vivien a casa amb la família i morien amb família. Avui i que més dona si al geriàtric o l’hospital, molts moren sols. Això si desprès plorem molt.
 
I anem al fons de la cosa, a la critica desfermada per Alcaldes i Alcaldesses del PSOE i del Comuns contra el MHP Quim Torra per la causa de desatenció als nostres jubilats. Insistim, per fi, han trobat el punt feble. Alguns politics miserables que sempre volen treure redit politics de les misèries humanes, denunciant a tot hi ha dret que malament que ho fa, no el Govern, només el MHP Quim Torra. Govern que ha reconegut que s’ha de fer més del que és pugui per tothom i com no pot ser d’altra forma és reconeixen les mancances i és busquen solucions i avui sembla que la responsabilitat de les residencies canvia de conselleria a la de salut.
 
Cal reconèixer que sempre es pot fer més, però no podem callar per la immundícia que suren, i els denunciem per mala gent, per insolidaris, per posar pel damunt objectius espuris i sobre tot perquè la seva humanitat brilla per la seva absència. Obvien que a més d’atendre a les residencies publiques i privades, també tocava gestionar la resta de serveis sanitaris sense deixar d’atendre a ningú. Oncologia, trasplants, diàlisis, cirurgia, medecina general, analítiques urgents, trauma.......
 
Curiosament aquesta “esquerra progre” sempre oblida; que estem intervinguts.  Que les compres dels materials les han volgut fer des de Madrid posant tots els impediments possibles per fer-ho des de Catalunya, que l’únic que se’ns diu abans de fer cas al MHP Quim Torra és que “unidos venceremos” i amb l’exèrcit segur. Són els mateixos que governant continuen fent el mateix que la dreta, incomplir la Llei de Dependència escatimant-nos els recursos que segur haurien beneficiat als nostres jubilats.
 
Que tothom valori i recordi que quan és fa política amb la gent gran i els morts, l’únic que podem dir-los és que són uns miserables.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.