Vaig tenir la sort i plaer d’aprendre i treballar amb l’enginyer Magí Travesset i Queraltó. Vaig ser el seu col·laborador més proper a l’hora de projectar i construir la primera fabrica amb el sistema Larsen & Nilsen de prefabricats per vivendes. Modulbeton S.A. era l’empresa, amb la participació del equip d’arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay i d’empreses de la construcció com Famadas i Padros que conformaven el nucli dur d’accionistes.
Una de les lliçons que vaig aprendre, i va ser a l’any 1971, era que els lideratges tenien a veure amb conceptes com lleialtat, principis i dignitat i tenir-los en cap cas et convertia amb un líder nat i indiscutible.
Ell sempre afegia, que lideratge o ser un bon líder, només era possible si la intel·ligència del líder té la capacitat per rodejar-se dels millors. Tot el contrari del que fan avui els dirigents de molts partits. De fet, deia que alguns tenen un cert lideratge, però fals, donat que el que l’envolta és tota una recula de trepes i arribistes, que accepten ser liderats per aquell que els permet l’obtenció de prebendes amb el mínim esforç, ates que la seva intel·ligència és redueix a controlar els mecanismes per arribar al punt més alt de l’organització. Pedro Sánchez, els seus Ministres i militars, en són un bon exemple.
La partitocràcia s’ha instal·lat definitivament, malgrat que alguns partits ho intentin disfressar amb unes primàries, que gairebé sempre estan controlades. Presidents o Secretaris Generals són els que ho decideixen tot, malgrat hi hagin juntas, comitès, executives o com li vulguin dir. Són els que situen i col·loquen als seus servidors als llocs claus institucionals i laborals per garantir-ne la màxima durada al cap d’amunt de les organitzacions.
Aquesta és la realitat, no són els millors els que tenen poder, són els millors fent que el seu entorn mai posi en perill el seu nou estatus. Són els que els hi igual la gestió, tot i que sempre fan el que poden per donar sensació d’encerts i compliment de promeses. Els seus acòlits donada la seva limitació, normalment l’únic que fan és intentar construir relats per convèncer, i ha fe de deu, disposen d’uns mitjans incommensurables per fer-ho.
Algú creu que dins el partit socialista de Catalunya algú pot fer ombra al inclini’t Iceta, Granados, L’Illa, el Zaragoza, Pastor, Collboni, segur que no. Qui és belluga no surt a la foto.
Algú creu que a can ER algú pot fer ombra al Oriol Junqueras. La Rovira, Sol, Aragonès, Salvador, Rufian, Tardà, Capella, segur que no.
A JxCat qualsevol que romania al voltant del líder de torn, de moment ens ha permès veure com d’un Mas, hem passat a un Puigdemont, i haguéssim passat a un Turull a no ser del paper galdós dels cupaires, i ara tenim un Torra que deu nido el paper que ens ofereix malgrat les limitacions d’un govern de coalició. Rodejats dels millors i sense por a ser descavalcats. En cap cas diem que no tinguin trepes i arribistes, però sembla que s’imposa l’excel·lència professional en tots els camps.
A Espanya i al seu Estat la cosa dins del PSOE, PP, UP i Ciutadans és clarament pitjor. Els que arriben al cim estan rodejats de trepes, púrria, il·luminats i sobre tot llepa culs. Tot i que hem d’admetre que els que arriben a dal del cim, ho fan perquè en el fons són això, els millors de la púrria, il·luminats i llepa culs.
És senzill i no inventem res. Un polític per molt llicenciat que sigui no sap de tot, i per tant la seva intel·ligència i humilitat haurien de fer possible que assessors, companys de viatge i lleials fossin els millors. Encara que alguns superessin amb escreix al líder.
Aquest és l’èxit d’un líder, rodejar-se del millors i saber que sense la intel·ligència d’aquests, segur que és mantindrà ven amunt, però també segur que no construirà res més que no sigui un buidatge de conceptes democràtics, una devaluació de drets i un futur social incert.
RSS Feed
