ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

VACANCES.

31/7/2013

0 Comments

 
     FEM VACANCES FINS EL DIA 1 DE SETEMBRE.
                                              i                                                   Malgrat lleis espanyoles i una fiscalia espanyola fiscalitzadora contra tot allò que no sigui espanyol i és faci a Catalunya.

Malgrat les imposicions presents i futures, per lligar-nos curt, vingudes i pensades des de Madrid.

Malgrat que complir el dèficit que el govern espanyol ens vol imposar, significaria noves retallades i més patiment al conjunt de la societat catalana.

Malgrat que els governants actuals de l’estat espanyol, fan campanya i grans esforços per vendre la marca España arreu, el desprestigi actual de la marca, fa inviable el seu èxit i que els catalans en fem.

Malgrat l’intens treball polític i econòmic realitzat des de Madrid, amb l’objectiu d’espanyolitzar als catalans i catalanes.

Malgrat que l’estat espanyol continua dilapidant els recursos nostres i els que venen de fora.

Malgrat les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol i la seva visió històrica d’anorrear-nos i de pretendre convertir-nos.

Malgrat que tenim presa molta presa per sortir del jou espanyol i ser lliures,

Us desitgem les millors vacances possibles i us fem un desig i una petició:

El desig, que el 2014  sigui l’any de la creació de l’Estat català de la República Catalana.

La petició, que aquest 11 de Setembre, la via per la independència (cadena humana) sigui un veritable èxit. Només depèn de nosaltres.

Imagen

0 Comments

ESTRUCTURES D'ESTAT? LES TENIM TOTES.

30/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Hem de tenir estructures d’estat. El nostre President ens ho recorda puntualment. Pot, fins i tot semblar l’excusa perfecte per anar fent camí, aquest camí que comença ha ser costerut i fins i tot amb més rocs dels que ens pensàvem.

Avui en farem reiteració d’algunes obvietats, però creiem que cal, no sigui que la tropa se’ns desmoralitzi.

Tenim un Parlament democràtic funcionant, i tenim el govern que d’ell se’n deriva, i això és una estructura d’estat, la més important en termes democràtics.

Tenim els cos de seguretat integral i més ben preparat de Catalunya, els Mossos i si a dia d’avui no poden actuar amb qüestions com el terrorisme, duanes, crim internacional, és senzillament perquè unes lleis espanyoles ho impedeixen, no pas perquè no ho poguessin fer, i també són  estructura d’estat.

Tenim una sanitat de les més professionals i competitives d’Europa. La vinguda de clients d’arreu de l’estat i d’Europa ho confirma. La nostra sanitat disposa de les infraestructures adequades i repartides arreu del territori. Un altre estructura d’estat.

L’ensenyament, tot i tenir un cert grau de fracàs escolar que s’ha d’anar millorant, ofereix des de l’ensenyament basic, al Universitari, un programa prou acceptable en termes europeus. El secor de recerca i investigació, complementa els sectors pedagògics amb una eficiència prou digna. Cal però, reduir la tendència de la fuga dels nostres científics. Podem però afirmar que l’ensenyament a Catalunya te prou consistència per definir-lo com un sector estratègic i com no d’estructura d’estat.

Controlar els ports i aeroports de Catalunya, tècnicament és com bufar i fer ampolles. Ara el govern de Catalunya no els controla a nivell de gestió, però fer-ho requereix un Decret i un canvi molt petit de persones que han de tenir la màxima responsabilitat. Donat que el servei que presten de transport de persones i de mercaderies, el tractament ha de ser de estratègic i fins i tot d’estructura d’estat. El més important és que ara ja funcionen amb treballadors i estructures de Catalunya.

La hisenda publica catalana, com estructura d’estat, és potser l’apartat que no controlem totalment, fer-ho, és qüestió d’un temps determinat. Qui ens ha de donar les dades dels contribuents, inicialment poden ser els Ajuntaments, Diputacions, el Registre de la propietat i els Bancs i Caixes de Catalunya. Tenir la hisenda completament operativa pot ser qüestió d’un semestre, això diuen els entesos.

Energia, seguretat marítima, seguretat radio elèctrica, control de l’espai aeri, control del serveis alimentaris, són sectors que podríem anomenar estratègics, però en cap cas determinants inicialment a l’hora  de convertir Catalunya en un nou estat. Són sectors estratègics però no són estructures d’estat.

En definitiva el que proposem al lector, és que i sense cap mena de dubta, Catalunya té hores d’ara les estructures d’estat necessàries per ser un estat lliure i independent. El que no tenim són les eines politiques i financeres que ens han de permetre escometre les obres d’infraestructures per ser competitius i per reduir l’atur ajudant a crear empreses. Quan siguem estat les tindrem totes.

L’esgotament del procés legalista, no fa res més que allargar-nos la agonia que ens suposa ser dependents d’un estat rigorosament contrari als interessos de Catalunya i afavoreix noves tàctiques que utilitzen per trencar-nos. La resposta o no del govern espanyol  a de condicionar i variar si cal el full de ruta. Restar impassibles al ofec econòmic, al buidat de competències i al insult permanent, és desesperant i consumeix masses energies, energies que necessitem per construir la nova Catalunya.

Les estructures d’estat per ser estat les tenim, ara només cal la voluntat per engreixar-les i per fer-les universals.

La verdadera felicitat no consisteix en tindre-ho tot, sinó en no desitjar res.               Sèneca


0 Comments

ENS VOLEN FER POR I NOMÉS ELS ATURARÀ LA DEMOCRÀCIA.

29/7/2013

0 Comments

 
Imagen

I que n’arriben ha ser de prepotents els espanyols castellans. El tal Ussía, periodista o pamfletari de “La razón”, tant s’ha val, ens tracta als catalans de covards i que no cal enviar “els tancs” amb només amb un, i ha ser possible de museu, però que faci soroll, ni hauria prou. En Gandhi ja ho deia, “el que s’obté amb violència, només és pot conservar amb violència”.

Com sempre els “espanyols de be”, ens amenacen. No en tenen prou en imposar-nos tot des de Madrid. Insisteixen, ens avisen i proclamen que res fora de la legalitat espanyola és possible. Per acabar d’adobar-ho, no paren d’enviar-nos senyals amenaçadores i totes per fen-nos por. L’estat espanyol i el seu govern ens tracta com el que som per imperatiu legal i de força, la seva colònia díscola.

Veure com dia rere dia el front unionista s’estreny per anar contra els catalans, ens demostra la voluntat inequívoca dels espanyols. Ells només volen continuar construint la Espanya única, ho volien fer al 1714 i ho volen fer al 2013.

Cap consideració democràtica rebrem dels espanyols, si més no de moment. Ara toca, i ja ho vaig dir, seguir desenvolupant el full de ruta per la transició nacional, i tot i esperant una resposta de Madrid, cal no caure en cap provocació. Catalunya vol votar. Aquesta ha de ser la nostra màxima i si no podem fer-ho amb un referendum pactat amb l’estat espanyol, no hi donem més voltes, convocatòria d’eleccions anticipades i transformem-les amb plebiscitàries, això si que és legal, no cal cap llei d’urgència i tindria de facto reconeixement internacional.  

Si hem de continuar regalant als corruptes i malbaratadors espanyols 16.500 milions d’euros, aquest any i el que ve, potser que ens ho fem mirar.

Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.                       Gandhi


0 Comments

ERC HA DE DONAR LA TALLA.

28/7/2013

0 Comments

 
Imagen


Durant la darrera campanya electoral els de ERC, i en concret l’Oriol Junqueras, en feien us de la desconfiança futura cap a CiU. Nosaltres hem de ser la garantia del procés, deien. Els resultats i no ho repetirem van ser prou eloqüents, només era possible una majoria pel dret ha decidir i sobiranista amb CiU i ERC. Sortosament l’acord de governabilitat va ser possible, amb un full de ruta pactat per assolir el dret a decidir.

ERC esta complint i de moment CiU i el President Artur Mas també. Ara però, el país i el procés necessiten el darrer esforç de generositat política. És més que previsible que l’estat espanyol, el seu govern i totes les forces a contraries a que els catalans puguem votar i lliurement decidir el nostre futur, accelerin i amb contundència, els atacs per intenta desmuntar el procés.

Després de l’enviament de la carta, feta publica, del President Mas al President espanyol Rajoy, qui posi en dubta, la voluntat inequívoca del nostre President en defensar el procés i en arribar fins al final, és que potser mai ha volgut arribar-hi.

És urgent canviar algun dels decorats de l’escenari, ara mateix hem iniciat el segon acte i aquest acte com en el teatre, és complementa amb el primer, però decorats i actors defineixen nous papers, és el segon acte.

El president de ERC, Oriol Junqueras, i de forma reiterada, ha explicat que ells seran part del govern quan hi hagi data i pregunta. El pacte de legislatura ha permès als de ERC mantenir-se i fer oïdes sords a la crida d’en Mas per entrar al govern.

El “pacte de legislatura” s’està complint rigorosament, cap critica al respecte. Ara be, el 27 de Juliol i una vegada hem sabut que la carta de petició per fer el referèndum legalment, ha estat enviada, ens adonem “per fi” que el President Artur Mas i Gavarró, compleix fil per randa els seus compromisos i ens permet ser agosarats amb el convenciment de que complirà fins allà on calgui.

Estem convençuts, que ara el problema polític no rau en el desgast que suposa governar les misèries o retallar. Ara el problema és  demostrar que Catalunya té un govern fort i que per damunt d’un possible tacticisme partidista, és situar el be comú per damunt d’altres objectius. Quan toqui, els catalans i catalanes no mesuraran en funció de la gestió, si no en termes politics, perquè arribar ha ser lliures, dependrà bàsicament de totes i cada una de les accions politiques que és faci.

Retardar gaire més estona a ser i formar part del govern de la Generalitat, creiem que és un greu error. Tothom que no vol referèndum, intenta afeblir al govern i ho fan des de una pretesa debilitat. És hora d’estar a totes, és hora de que l’estat espanyol i tothom s’ha n’ha assabentin que una majoria democràtica forma el govern català. En Duran i Lleida, possiblement tindrà més dificultats per continuar posant pals a les rodes. És hora de que els catalans, creiem que la política en majúscules ha pres definitivament les rendes del procés. Cal impedir que ningú pugui utilitzar si qui marca l’agenda és ERC o si existeixen dubtes sobre els suports que el govern necessita per governar el dia a dia.

ÉRC, ara ha de demostrar que per damunt de qualsevol opció partidista, legitima, està Catalunya, i fer-ho passa inequívocament per entrar i formar part del Govern de Catalunya. Govern que ens ha de garantir, o un referèndum, o unes eleccions plebiscitàries amb una declaració d’independència, i això amics de ERC no és poc.

 Ser o no ser: Aquesta és la qüestió.                          William Shakespeare


0 Comments

ON ÉS LA SOLIDARITAT  EMPRESARIAL ?

27/7/2013

0 Comments

 
Imagen

D’acord hem estirat més el braç que la màniga. L’estat espanyol ho ha fet i nosaltres a Catalunya també. Reconeixeu-ho, és just i posar ordre a una despesa que genera deute, és el que toca fer.

El que no s’entén, per molt que ens ho expliquin del dret i a l’inrevés, és el fet immoral que les empreses publiques abans i privades ara, generin incessantment any rere anys beneficis astronòmics i per sobre de la realitat econòmica. Aquest desfici per generar beneficis tot i que suposi perjudicar al pobre consumidor i contribuent hauria d’estar regulat.

No és que proposem un tipus d’empresa socialitzada i quer no generi benefici pels accionistes, no és això el que volem. Si tothom considera, i així ho sembla, que som dins de la major crisis econòmica dels darrers anys i que encara en tenim per una estona per sortir-nos-en, seria just que les carreges de la crisis fossin més compartides.

Ara les empreses publiques, semipúbliques o privades, carregen el mort de la crisis bàsicament als treballadors. Per això un reforma laboral i per això una pujada dels impostos directes i indirectes a més de tots els serveis indispensables per mantenir el mínim confort de vida.

En el pitjor dels casos, ho podríem acceptar, si no fos que l’altra part, la empresarial, continua amb objectius de beneficis extraordinaris malgrat  estar immersos amb una crisis desbocada i sense un final a prop.

 Veure com Abertis, genera 287 milions de beneficis en el primer semestre i tots gracies als peatges catalans, ens preocupa, repartir bons calerons als accionistes està bé, però mantenir la pressió de barrera amb increments anuals per sobre del IPC, és immoral i no està bé (El Punt Avui). Veure com Caixa Banc, La Caixa, dobla els seus beneficis respecte el 2012 i els situa en 408 milions d’euros ens congratula(Nació digital.cat), tenim un banc al que no ha  calgut injectar 24.000 milions de diner públic com a Bankia. Ara bé el que també ens sembla immoral, és com han generat els beneficis. Posar preu a qualsevol operació, enganyar als clients amb les preferents i altres productes tòxics, executar els desnonaments hipotecaris i desprès fer-ne negoci a les subhastes, tot plegat és immoral i fot fàstic.

Si el model de societat que volem construir quant siguem lliures és el que permet que empreses i empresaris no contemplin la solidaritat en temps de crisis, o és que no fem las coses be, o és que potser no ens mereixem fugir don som ara.

Hem de tindre bons amics, que ens ensenyen el bo, i perversos i cruels enemics, que ens impedisquen obrar malament.             Diògenes


0 Comments

EL FRONT UNIONISTA ALTRA COP CONTRA EL DRET A DECIDIR DELS CATALANS.

26/7/2013

0 Comments

 
Imagen

No falla, el front espanyol i unionista, han tornat ha carregar de valent contra tot allò relacionat amb el dret a decidir. Ara ha rebut el Consell Assessor i el seu informe. Tant s’ha val el seu contingut,  el rigor tècnic que se’n desprèn i que en cap cas te posicionament polític. El Consell Assessor, anomenat legalment pel President de la Generalitat Artur Mas, ha rebut de valent, amb critiques que ratllen la ignomínia i el fàstic.

La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaria, ha parlat; “aquest govern compleix i fa complir la constitució i les lleis”. El personatge que més odi experimenta contra els catalans, el Cañas de ciutadans, és, bàsicament un ignorant, un demagògic, un farsant i un mentider. Ara s’empesca que les “eleccions plebiscitàries que preveu el Consell Assessor” , són com las que van fer possible la pujada al poder de Hitler, reblant el clau dient que fer unes eleccions és antidemocràtic. El cercle és tanca amb el Lucena dels “socialistes”. Ell, encara no deu haver llegit tot l’informe i s’ha quedat amb el punt que cal desmuntar, eleccions plebiscitàries i declaració de independència, i carrega tota la seva artilleria per desprestigiar a partir d’aquest concepte el gruix de l’informe, això si, obviant la seriositat i el rigor de l’informe en el seu conjunt.

El front espanyol unionista, han respost de forma unànime i gairebé amb els mateixos arguments contra un informe que te la pretensió única de trobar les vies legals i pactades si és possible per tal de que els catalans puguem votar. PP, PSOE i els nous lerrouxistes de Ciutadans, van consolidant dia a dia el seu front. Només cal esperar que és comportin com demòcrates quan tinguem la data del referendum i la pregunta. Serà interessant veure com el front  fa la seva campanya i com expliquen els beneficis de continuar formant part d’un estat que ens insulta, ens espolia, i ens ofega econòmicament.

Armar-nos de raons és bo, tenir arguments i tenir projecte, és excel·lent, però esperar a tenir-ho tot lligat, és impossible. Rearmar moralment als aturats amb possibilitats de fer politiques actives contra l’atur, acabar amb les retallades imposades, començar a invertir amb les nostres infraestructures tant necessàries per ser competitius, fer de l’Aeroport de Barcelona Hub internacional, tenir tots els nostres recursos al nostre abast, comença ha ser imperatiu.

Ara l’estat ja sap que anem en serio i farà l’impossible per impedir la nostra emancipació. Trigar més del necessari, ara només ens produiria angoixa. El 2014 ha de ser l’any el nostre, el que s’ha de fondre amb la derrota del 1714 i convertir-lo amb el de la Victoria. 300 anys són suficients, ens ho hem guanyat i ara si que toca.

El qui demana amb tiumidesa s'exposa que li neguen el que demana sense convicció.         Robespierre


0 Comments

ELS DEL PSOE DE CATALUNYA DE BRACET  AMB EL PP.

25/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Tothom ho sab, els responsables de foragitar una part molt important de la societat basca de la vida politica i social, ningú ho posa en dubta, van ser els del PSOE, PP i CiU. Ells van fer una llei de partits per foragitar-los, amb la excusa del terrorisme. Van ser els mateixos que van aprovar una llei antiterrorista que ratlla i trepitja aspectes del dret de les persones i dona una marge d’actuació policial sense cap procediment judicial que fa fredor. Val a dir, que si van sumar i sense cap peix al cove el grup de CiU a Madrid encapçalat per l’inefable Duran i Lleida.

Curiosament son els mateixos actors els que acorden una reforma de la constitució exprés per allò de la contenció del dèficit. 

Ilegalitzar partits, tancar diaris i detenir independentistes, sempre han tingut el vist i plau institucional del PSOE, del PP i del grup de CiU a Madrid (personalment crec que van per lliure).

Que el PSOE i PP governessin junts a Euskadi, entra en la normalitat espanyola. Que el PSOE i PP s’oposin a que els catalans pugem votar, també. De fet la és la seva espanyolitat, i el que han venut durant aquets darrers anys el que impossibilita cap altre guio que no sigui el de la Espanya és una i la sobirania és dels espanyols.

Veure com els socialistes del PSOE a Catalunya, no ens enganyem més, voten conjuntament amb els del PP, a Barcelona i a la Diputació de Barcelona, i amb els mateixos argument, no al dret a decidir dels catalans, ens produeix pena i una decepció incommensurable. Menys mal que els de CiU de Madrid aquí no i són.

Les esquerres, històricament han estat repletes d’idees de canvi socials, de fomentar la justícia social,  de creure amb la democràcia i el que és més important amb la dreta ni aigua, políticament s’entén. En Pere Navarro esta cavant el nou fossar per enterrar-hi el que podria haver estat el partit socialdemòcrata que Catalunya necessitarà quan siguem lliures i independents i aquest fet no ens produeix alegria+-.

Som en temps de canvi, ho sabem, com també sabem que tard o d’hora tothom haurà de prendre partir i és d’agrair que en Pere Navarro ja ho hagi fet. Ara bé, comença a ser hora de que els demòcrates socialistes que encara i resten al PSC, se’n desmarquin obertament. L’Ernest Maragall ho ha fet. Potser ell esta indican el camí per reconstruir aquell Partit Socialista d’en Pallach, PSC Reagrupament en deien, ara només cal que tots els que no comparteixen l’estratègia espanyola d’en Pere Navarro, diguin prou. És hora d’exercir de demòcrates i demostrar que encara a dia d’avui alguns socialistes tenen dignitat i no volen jugar-se el pa amb els corruptes del PP.

Quan no sabem a quin port ens dirigim, tots els vents són desfavorables.                Sèneca


0 Comments

MAS HA DE DEMOSTRAR QUE VOL LIDERAR EL PROCÉS.

25/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Ser líder i tenir capacitat de lideratge, és potser un honor, sacrificat, i que no tothom i arriba per molt que s’intenti. Els que s’ho proposen i ho busquen, probablement mai ho seran. No tenir l’aureola ni els requisits per ser-ho, fa infructuós intentar-ho.

Ser líder comporta tenir afegits valors i compromisos socials, si ens referim als que volen ser-ho per transformar les injustícies socials. Dels altres tipus de lideratge, esportius, de feina i fins i tot els filantròpics no en farem esment avui.

Una cosa és ser un líder natural i un altra és tenir capacitat de lideratge. En política s’haurien de valorar molt més les capacitats politiques que les de gestió. Liderar políticament vol dir ser ven valorat per la ciutadania, tenir els suports electorals adequats i el que és millor ser portador d’una excel·lent credibilitat.

El ciutadà de carrer, acostuma ser primari en els seus anàlisis i concepcions, però és al mateix temps capaç de treure’n l’entrellat al suposat lideratge de torn.

En Mas i després del rebuig frontal d’en Rajoy a negociar un  sistema de finançament per Catalunya, és va convertir de la nit al dia en el líder que els catalans buscaven feia estona. Aquest fet va preocupar i molt a la resta d’adversaris politics. I és en el moment que el nostre President Mas, ofereix a la ciutadania de Catalunya que han de ser ells els que decideixin el futur de Catalunya, quan arriba a les quotes més altes de lideratge. El President Artur Mas, per primer cop des de l’any 1978, i després de  l’11 de Setembre del 2012, és fa seva la màxima dels catalans, “ja en tenim prou” i volem “la independència”, tot i que de moment ell utilitza l’eufemisme de l’estat dins d’Europa.

Però no ni ha prou. Potser tenim líder i el podem tenir amb una capacitat  màxima de lideratge, però ell ha de demostrar cada dia que és el líder polític que Catalunya necessita, ple de dignitat nacional i amb una credibilitat a proba de bombes.

Ha quedat demostrat que l’objectiu a batre per totes les forces unionistes i autonomistes espanyoles, més el govern espanyol és el President Mas. Tots ells han entès que el President Mas pot dur Catalunya a un estadi lluny de l’estat espanyol.

Dit això, cal que el President és guanyi cada dia la credibilitat que un líder ha de tenir. Si la te, enemics i adversaris mai trobaran el talo d’Aquiles. En Mas ja ha comés en aquest terreny greus errors que li resten credibilitat. No cessar a la vicepresidenta Ortega quan va mentir sobre el seu currículum, va ser un greu error. No fer dimitir al Duran i Lleida com secretari general de CiU, després de la sentencia judicial del cas Pallerols, n’és un altre. Per no esmentar el cas de la pèrdua d’un ull d’una ciutadana, i com tot plegat a funcionat a interior, calia una resposta de President. El tema de la privatització d’aigües del Ter i com s’està visualitzant, requereix més del mateix. El President, en darrer terme, ho tenia de nassos per fer un cop de timó amb el tema de la corrupció i creiem que la desaprofitat. Si l’Oriol Pujol no és culpable de res, el President Mas no hauria d’haver permès que dimitís de cap càrrec polític i tindria que haver-ne jugat el seu càrrec si era condemnat, era el seu Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya triat democràticament en el seu Congrés, és el seu segon del partit. Ara i amb la suma del cas Palau, el nostre President s’ha debilitat i només un cop d’efecte el farà recuperar-se.

No és cert que el President ho ha de ser de tothom, aquí en tenim que per no voler no volen ni la Generalitat administrativa i residual que ara tenim. Tot i que, si el President ha de liderar el govern per defensar els interessos generals,  també  convindrem que això mai és a gust de tothom. Tampoc serà reconegut per tothom el que faci, fins i tot encara que sigui digne i just. No importa, el que diguin adversaris de tot tipus, quan l’acció és justa i cap argument ho pot tombar. És guanya credibilitat i la força moral per proposar i demanar és a les hores indestructible.

Tenim un full de ruta que de moment engresca amb la proposta política i democràtica del dret a decidir,  que cap argument pot rebatre-la. Fins i tot els socialistes tenen fissures al respecte. Els demòcrates que ho volen ser, no tenen cap argument per oposar-se al dret ha votar, ni amb arguments legalistes, ni de cap tipus, tot i que en puguin inventar uns quants. La força de la proposta, DEL DRET A DECIDIR,  engendrada per el nostre President Artur Mas si va de la ma de la credibilitat, aleshores si que haurem guanyat. Esperar a trobar-ne un de nou, ara seria un suïcidi de país, fer tot el possible perquè l’encerti, ara és feina dels seus i de tothom.

La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat.                    Lluis Mª Xirinacs


0 Comments

CATALANS O ESPANYOLS, S'HA ACABAT EL BRÒQUIL.

24/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Existeix en el subconscient dels catalans i cada dia més intensament, el fet objectivable de que no ens en sentim d’espanyols. Ho manifestem de diverses formes, quan parlem la nostra llengua, quan expliquem la nostra historia i fins i tot quan fem la nostra escudella o el nostre rostit.

Que som diferents, sigui pel clima, per qüestions genètiques, antropomorfes o antropològiques, tant s’ha val, la realitat és que som diferents i qualsevol que ve de fora de Catalunya ho aprecia i ho reconeix.

És per tant hora de començar ha dir-ho clar, som catalans i no volem ser altra cosa a la península, i a Europa, europeus. Manifestar-ho, pot suposar una gosadia i una provocació cap Espanya i els que volen que nomes siguem espanyols, cert, però res més lluny. Els catalans ni volem ni hem de provocar i menys donar arguments  de confrontació. Cal que expliquem obertament el que volem ser i som, i dir-los que cap imposició canviarà aquest fet. Tres segles és prou temps perquè s’ha n’adonin. Han tingut temps per exterminar qualsevol indici català i no han pogut. El voler ser és més fort que cap agressió rebuda. Ni l’imperi roma va ser capaç d’exterminar el cristianisme.

Ara, i comença ha ser inevitable i prioritari, cal fer un altre pas. Abans que una possible consulta, abans que unes eleccions plebiscitàries, i abans fins i tot que la Declaració de independència, em de dir que som catalans i prou. Fer determinació d’aquesta frase, visualitzarà davant dels espanyols i del mon que existeix un poble que no vol ser espanyol i fer-ho ara te l’objectiu de fer costat al nostre dret a decidir al marge del que vulguin els espanyols. Som “espanyols” per dret de conquesta i per imperatiu legal. El govern espanyol i el tracte que d’ells rebem, possibilita que trenquem qualsevol pertinença, i fer-ho és just i democràtic. Per poder complimentar aquest objectiu, cal que les forces que volen i pretenen ser transversals, posin fil a l’agulla.

La Declaració Universal del Drets Humans (Art. 15, apartats 1 i 2), recull, que tota persona te dret a pertànyer a una nació i ha canviar aquest estatus si així ho decideix. Dret internacional.

Està be que els catalans vulguem exercir el dret d’autodeterminació,  que vulguem decidir el nostre futur, però si a més declaren que només volen ser catalans, donarem autenticitat i legitimitat al procés de transició nacional. Ser catalans i espanyols al mateix temps no és possible i l’experiència i el tracte que rebem de l’estat espanyol i el seu govern ho certifiquen

Ara és hora de fer un acte de valentia i definir-nos; “o som espanyols o som catalans”. Amagar-nos sota lemes i consignes, “Espanya no és Catalunya, Catalunya es diferent”, ara no té cap sentit, ara el compromís de país és personal, com ho és penjar l’estelada o fer la Gran via catalana per la independència, ara tot ha de ser personal i dir el que volem ser i som, catalans,  també.

Postdata. Per aquí podrien anar els trets.

“Jo, Boi Fusté i Carbonell, amb DNI 38 395 190 W, nat l’any 1951, declaro i signo sota jurament i per Catalunya que no vull ser ciutadà espanyol, i commino als meus representants legals i legítims, que facin tot el calgui perquè el més aviat possible la meva nacionalitat sigui exclusivament la catalana i europea”.

La llengua i la historia són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble.              Àngel Guimera


0 Comments

ELS CATALANS PER FI HAN ENTÈS QUE ESPANYA NO ENS OFEREIX RES.

23/7/2013

0 Comments

 
Imagen

A la majoria dels catalans per tradició i per historia mai ens ha agradat que ens associen amb Espanya i els espanyols. És ben cert però, que al final, “el roce hace el cariño” i fins no fa gaire, sortir a l’estranger i fer identificació positiva d’espanyolitat, no pressuposava cap conflicte emocional, i aquest era l’escenari fins no fa pas gaire.

Ens fa patxoca quan ens adonem, de que els temps han canviat i estan canviant. Tenim el Bob Dylan antic, més actual que mai. Cal precisar que la majoria de catalans i sense cap tipus de pedagogia activa, han arribat tots sols a la mateixa conclusió; Espanya i els espanyols no ens estimen. L’estat espanyol que és comporta com au rapinyaire abans i ara, han estat capaços tots solets amb els seus actes de menyspreu i de manca de solidaritat cultural i d’emancipació, insistim ells solets, que ara, la majoria dels catalans per fi pensin i comencin ha manifestar-se en contra de pertànyer a un estat que mai ens ha ofert res.

Temps eren temps quant catalans de “bona i de mala procedència”, tenien el nivell intel·lectual adequat per adonar-se que Espanya i el seu estat no oferia res a Catalunya. Tot i així, aquets catalans, o volien creure o s’ho creien, pensaven que encara tot era possible sen part de l’estat espanyol, o senzillament és feien l’orni. Les excolònies de l’imperi castellà, (per ells Espanya) és van independitzar i mai més han volgut tenir unes relacions amb Espanya que no fos institucional i comercial, però després, tothom a casa seva.

Són ara, els mateixos, els primers que reconeixen que Espanya és un fracàs i una entelèquia, que mai oferirà res que engresqui als catalans, que ells, els espanyols centralistes,  sempre han volgut el mateix, xuclar de la mamella catalana a canvi de res.

Espanya ha volgut ser un eina “transformadora i reintegradora”, negant al mateix temps altres realitats. Una realitat, la seva, imposada majoritàriament per la força de la por, és el que ha esdevingut l’objectiu dels que sempre han volgut construir una nova realitat nacional, la espanyola.

Per fi la societat catalana, n’és conscient del que és i suposa Espanya per als catalans. Per fi els catalans han entès que cap proposta que no sigui el NO, ens faran. Per fi la majoria ha entès que si volem ser moderns, competitius, amb valors democràtics equiparables, només tenim un camí ser un país lliure i tenir un estat.

Veure com el president autonòmic Bauza i en Rajoy s’abracen, com si fos el de Vergara, celebrant l’assassinat de la llengua catalana a les Illes Balears, ens ho diu tot. La pedagogia independentista ens la fan ells. Els espanyols, el seu cretinisme i continuar estancats en els temps passats han centrat les bases definitives per la independència de Catalunya. Han estat incapaços de veure que amb democràcia és viu espiritualment i democràticament distint que quan el franquisme.

Haver construït entre tots la Confederació de Repúbliques Ibèriques, amb un govern confederal, a l’estil de Suiza, podia haver convertit la Península Iberica en l’edèn modern i del sud d’Europa. Els que només volen ser espanyols han tornat ha llençar 35 anys de l’època, que podien haver estat d’entesa.  Res serà com abans, els espanyols no ens estimen i nosaltres, finalment han en anem adonat, a ells tampoc.

L'insensat que reconeix la seua insensatesa és un savi. Però un insensat que és creu savi és un vertader insensat.                       Buda


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.