A la majoria dels catalans per tradició i per historia mai ens ha agradat que ens associen amb Espanya i els espanyols. És ben cert però, que al final, “el roce hace el cariño” i fins no fa gaire, sortir a l’estranger i fer identificació positiva d’espanyolitat, no pressuposava cap conflicte emocional, i aquest era l’escenari fins no fa pas gaire.
Ens fa patxoca quan ens adonem, de que els temps han canviat i estan canviant. Tenim el Bob Dylan antic, més actual que mai. Cal precisar que la majoria de catalans i sense cap tipus de pedagogia activa, han arribat tots sols a la mateixa conclusió; Espanya i els espanyols no ens estimen. L’estat espanyol que és comporta com au rapinyaire abans i ara, han estat capaços tots solets amb els seus actes de menyspreu i de manca de solidaritat cultural i d’emancipació, insistim ells solets, que ara, la majoria dels catalans per fi pensin i comencin ha manifestar-se en contra de pertànyer a un estat que mai ens ha ofert res.
Temps eren temps quant catalans de “bona i de mala procedència”, tenien el nivell intel·lectual adequat per adonar-se que Espanya i el seu estat no oferia res a Catalunya. Tot i així, aquets catalans, o volien creure o s’ho creien, pensaven que encara tot era possible sen part de l’estat espanyol, o senzillament és feien l’orni. Les excolònies de l’imperi castellà, (per ells Espanya) és van independitzar i mai més han volgut tenir unes relacions amb Espanya que no fos institucional i comercial, però després, tothom a casa seva.
Són ara, els mateixos, els primers que reconeixen que Espanya és un fracàs i una entelèquia, que mai oferirà res que engresqui als catalans, que ells, els espanyols centralistes, sempre han volgut el mateix, xuclar de la mamella catalana a canvi de res.
Espanya ha volgut ser un eina “transformadora i reintegradora”, negant al mateix temps altres realitats. Una realitat, la seva, imposada majoritàriament per la força de la por, és el que ha esdevingut l’objectiu dels que sempre han volgut construir una nova realitat nacional, la espanyola.
Per fi la societat catalana, n’és conscient del que és i suposa Espanya per als catalans. Per fi els catalans han entès que cap proposta que no sigui el NO, ens faran. Per fi la majoria ha entès que si volem ser moderns, competitius, amb valors democràtics equiparables, només tenim un camí ser un país lliure i tenir un estat.
Veure com el president autonòmic Bauza i en Rajoy s’abracen, com si fos el de Vergara, celebrant l’assassinat de la llengua catalana a les Illes Balears, ens ho diu tot. La pedagogia independentista ens la fan ells. Els espanyols, el seu cretinisme i continuar estancats en els temps passats han centrat les bases definitives per la independència de Catalunya. Han estat incapaços de veure que amb democràcia és viu espiritualment i democràticament distint que quan el franquisme.
Haver construït entre tots la Confederació de Repúbliques Ibèriques, amb un govern confederal, a l’estil de Suiza, podia haver convertit la Península Iberica en l’edèn modern i del sud d’Europa. Els que només volen ser espanyols han tornat ha llençar 35 anys de l’època, que podien haver estat d’entesa. Res serà com abans, els espanyols no ens estimen i nosaltres, finalment han en anem adonat, a ells tampoc.
L'insensat que reconeix la seua insensatesa és un savi. Però un insensat que és creu savi és un vertader insensat. Buda
RSS Feed
