ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PER DIGNITAT

31/1/2018

0 Comments

 
Picture

Sembla que alguns dels que han anat tota la vida d’indepes, s’han cregut que el moment ara és recuperar forces, institucions i eixamplar la base social. Il·lusos. Els espanyols unionistes, d’esquerres i de dretes ho tenen clar, una Espanya de perfil castellà, encara que la corrupció sigui estructural, que no hi hagi separació de poders, que tinguem una llei, la mordassa, que retalla drets, que estiguem intervinguts, que no tinguem més autonomia que la que ens volen deixar, és la Espanya que volen, i a la que no renunciaran mai.

El President Mas ja ho va dir, no serà fàcil, però tot ens fa pensar que l’arronsada és tant indigna com miserable. Sobre tot saben el paper que està jugant la justícia espanyola al servei del Rajoy, del PP, del PSOE i de Ciutadans.

És que no hem guanyat unes eleccions en el seu terreny? És que no ho hem fet tot escrupolosament com Espanya volia? Qui pot sostenir que després de guanyar les eleccions, de tenir el suport al Parlament per tornar a investir al President Carles Puigdemont, que no està inhabilitat i mante tots els drets segons la constitució espanyola, no pot ser investit. Ningú que no sigui un demòcrata.

Històricament, la Generalitat republicana i durant la dictadura franquista, tres Presidents,  Companys, Irla i Tarradellas, des de l’exili han defensat legítimament la institució, fins el dia que Espanya i el seu Estat van reconèixer la seva legitimitat. Ara el que fa el MHP Carles Puigdemont és el mateix. Franco va destituir i liquidar la Generalitat, ara Espanya i el seu Estat torna ha fer exactament el mateix. L’única pretensió que tenen és que ara ho volen presentar com un acte de “ple dret, just i democràtic”.

Renunciar a investir al President Carles Puigdemont, vol dir que acceptem que els vots dels catalans no serveixen per res. Com l’autonomia. I punt.

Tothom ho hauria de tenir clar, millor un Govern al exili, amb una Catalunya sotmesa que un Parlament obedient a les injustícies i un Govern venut al estatu quo i al regim del 78.

Millor defensar la nostra dignitat des don pugem a tenir institucions que ni representen ni compleixen els estàndards democràtics mínims.
​
Si hem de ser súbdits i vassalls, que ho siguin els indignes, botiflers i traïdors. La resta treballem per guanyar la partida, sinó avui demà.

0 Comments

EMPANTANATS, ACORRALATS I DESPRESTIGIATS

28/1/2018

1 Comment

 
Picture

La separació de poders a Espanya és una fal·làcia. La Espanya plurinacional també. Hores d’ara ningú dubta que PP, PSOE i Ciutadans són els baluards i defensors de la Espanya Estat. Tampoc ningú posa en dubta que Unidos Podemos, també, malgrat la seva estratègia per passar per més demòcrates que el PP, PSOE i Ciutadans.

PP, PSOE i Ciutadans, sense cap tipus de vergonya, avalen totes les accions del govern espanyol. Corrupció, desaprovacions de ministres, clavegueram institucional i utilització del Estat per guanyar el que no poden a les urnes i ni tant sols envermelleixen una mica.

Els defensors del 155, s’han conjurat per eliminar, derrotar, castigar, humiliar sense reparar amb costos, que hauria de preocupar i molt a la Unió Europea, sinó volen que el brexit angles tingui categoria d’anècdota.

El govern de M. Rajoy, està empantanat, acorralat i desprestigiat. Tant el PSOE com Ciutadans i ajuden. Ells també tenen les lluites per guanyar a les properes eleccions espanyoles. El que potser no saben és que defensant les posicions de M. Rajoy també estan empantanats, acorralats i desprestigiats. Si més no a Catalunya.

És una llàstima que Pablo Iglesias, Domènech i Colau, no vulguin deixar d’estar empantanats, acorralats i desprestigiats. Van començar be defensant el dret a decidir amb un Referèndum pactat. Ara tot i dient que no accepten el 155, no ni ha prou. Unidos Podemos i els Comuns han de posicionar-se a favor de la democràcia. No fer-ho senzillament i volent o no és posicionar-se al costat d’un Estat corrupte sense separació de poders.
​
Si el Tribunal Constitucional, ariet del govern de M. Rajoy, diu que la democràcia i els vots del poble no valen, tenen l’oportunitat per demostrar que són contraris al 155 i a les injustícies que promou un govern corrupte. Com fer-ho dient que votaran o s’abstindran per que el President Carles Puigdemont torni ha ser investit. No cal ser independentista. No cal compartir el projecta de la República catalana. Només cal ser demòcrata i tornar ha demostrar-ho. Ni més ni menys.


1 Comment

POTSER HAUREM D'ADMETRE QUE ENS HEM EQUIVOCAT

27/1/2018

0 Comments

 
Picture

Des de el bloc de “Els patriotes.cat”, assíduament hem denunciat el que va ser la transició i la seva ocurrència que hem denominat “regim del 78. Un anàlisis actualitzat i un visionat amb perspectiva dels darrers esdeveniments, ens posen davant la tessitura de que potser la hem cagat. Potser ens hem equivocat. Intentarem explicar-ho.

La transició, i això és un fet no va trencar amb el franquisme. Tampoc va passar comptes. És més, i també va ser un fet,  l’estructura de la dictadura va quedar intacta. Jutges, policies, exercit i tota les institucions van mantenir els mateixos càrrecs franquistes, que només han finiquitat la seva tasca amb la defunció o amb unes lleis que tímidament qüestionaven el franquisme.

Els actors politics del moment van bastir una Constitució amb articles directament franquistes. La unitat del territori i la vigilància del exercit en són bones mostres. Malgrat aquestes imposicions, els pares de la Constitució van tenir la voluntat de consagrar la separació dels poders públics i els drets basics democràtics que qualsevol Estat de Dret acarona i mima com pilars basics de convivència.

Avui hem de rectificar, i fer-ho fen-nos una bona autocrítica, profunda i sense pal·liatius. La hem cagat. No hem sabut defensar la part democràtica de la Constitució i per això avui estem perseguits, sense drets i dins d’un Estat on la separació de poders és una fal·làcia.

La Constitució era primigèniament un pacte per la democràcia i per la construcció, sense dir-ho, d’un Estat federal. Un sol Estat i competències blindades per les Nacionalitats històriques. Un sol Estat si, el tema competencial ja sabem com va.

Castella i els espanyols d’arrel castellana, més els hereus sociològics del franquisme, avui al voltant de dues fundacions, FAES i Francisco Franco, van decidir, amb una llei proposada pel PSOE, desprès d’un cop d’Estat “fallit”, 23 F, la LOAPA, i amb un cafè per tothom,  una devaluació de la Constitució en tota regla.

El Govern espanyol, amb la concurrència i suport del PSOE i Ciutadans, s’ha carregat l’Estat de dret. No tenim separació de poders i el que és més greu utilitzen les institucions de forma partidista i sense escrúpols a l’hora de premiar als seus seguidors.

Avui el govern espanyol, del color que sigui, és l’amo del “cortijo”, executa, legisla i diu que pot i que no pot ser. Això si a traves dels seus controls imposats i impostats i venen democràcia.

No existeix una fiscalia independent. Per molt que intentin dir que tothom paga. No existeix un TC independent quan són el PP i i el PSOE qui els anomena. No existeix una judicatura independent quan podem comprovar qui i qui no arriba a les instancies del poder màxim. Els tres poders s’han fusionat i convertir en el poder d’un executiu que mai dimiteix, que mai passa comptes i que amb els diners públics compren, paguen i guanyen voluntats.
​
Potser la cosa no anava d’estratègies anticonstitucionalistes, sinó d’aprofundir en els elements democràtics que contempla la Constitució. Ara que ja hem fet tard, i que admetem el nostre error, només ens cal afirmar que el problema de la manca de democràcia, ja no és només dels catalans, ara també és de la resta de ciutadans del Estat espanyol. Potser la nostra errada servirà per finiquitar, i esperem que més d’hora que tard, amb el franquisme sociològic per sempre més.


0 Comments

DESCOL-LOCATS

26/1/2018

0 Comments

 

L’Arrimadas, l’Iceta, el Coscubiela i l’Albiol van utilitzar un dictamen del consell consultiu del Parlament de Catalunya per llençar molta merda contra la Mesa i Govern de Catalunya.

Avui, quan el govern del Rajoy fa exactament el mateix, callen ho recolzen al govern de Rajoy.
El bloc del 155, manté que Carles Puigdemont no pot ser investit. Són els mateixos que també van callar quan les candidatures per participar al 27D van ser proclamades, legitimant que Carles Puigdemont fos elegible.

El bloc del 155, creien, pensaven, que arrasarien i que liquidarien el procés i als independentistes. Ni una cosa ni l’altra. Els catalans que volem decidir, hem decidit que de moment no hem acabat amb el procés i que estem disposats a consolidar la República catalana.
Ni un pas enrere. Tenim la legitimitat de les urnes, les del 9N, les del 1O i les del 21D. Carles Puigdemont és i ha de continuar sent el President fins que les urnes o el Parlament diguin el contrari.

Cap Tribunal, cap jutge, cap fiscal ni cap institució o partit pot substituir la democràcia de base i el poder de les urnes.

Que quedi clar si algú decidís que per continuar sumant, eixamplant o el que sigui, renuncies a que som els ciutadans els que decidim, no només haurem perdut la legitimitat democràtica, sinó que establiríem el precedent de que mai més decidirem res que no se’ns deixi fer.
​
Podríem no tenir Govern, podríem no tenir Parlament, podríem continuar com la colònia per anorrear-nos, podríem fins i tot ser permanentment ocupats per les forces repressives, però el que mai podem perdre és la dignitat a ser catalans i lluitar per ser lliures. Els nostres avantpassats, els que hi hi són, i els que han de venir és el mínim que és mereixen. Ni més ni menys.

0 Comments

IGUAL ELS NOSTRES TAMPOC HO HAN ENTÈS

25/1/2018

0 Comments

 
Picture

El 155 només tenia un objectiu, acabar amb el independentisme. Han fracassat hi ho saben, però els hi és exactament igual. Sempre tindran un Estat i tota la capacitat repressiva per guanyar ho intentar-ho.

El seu fracàs, però, pot ser el nostre. El 27 de Novembre del 2015, la ANC, Òmnium i l’AMI, van decidir que era el moment de la política i Junts pel Si i les CUP, amb dalt i baixos, ho varen entendre i han fet el que han pogut i més.

El President Carles Puigdemont i la seva candidatura han guanyat per restituir institucions i denunciar als del bloc del 155. Hauria de ser normal que Junts per Catalunya, ERC, el PDeCAT i els de les CUP, veien com les gasten els unionistes facinerosos del Estat espanyol, responguessin amb una sola veu, amb contundència i fent valer que som majoria altra cop al Parlament. Cal que tothom entengui que la política ha estat foragitada del Estat espanyol. Ara toca organització, resistència i lluita.

Qui pensi que la cosa va de legalitat espanyola, de programes socials, de governar amb totes les limitacions que ens imposen, és que no han entès que ara la cosa va de República catalana o “región española” per sempre més.

És hora de fer el que no és va fer el 21 de Desembre al vespre, mostrar que hem guanyat per ser un País independent. Han de convocar l’acte de País més important del darreres set anys. Espanya, la Unió Europea i el mon sencer, han de saber que no ens hem rendit, que no acotarem el cap i que estem disposats a defensar la democràcia i les nostres institucions fins on calgui. Un acte on hi sigui tothom.

Tothom amb i al costat del President Carles Puigdemont. El fet de que tots els espanyols el vulguin detenir i foragitar del seu dret legítim a ser investit, hauria de ser prou motiu per deixar a banda qualsevol desavinença. Només la nostra unitat i perseverança farà possible que ens en sortim. Carles Puigdemont el nostre President legítim està disposat i lluita per no rendir-se. Ara només cal que la resta faci el mateix.


0 Comments

IDEOLÒGICAMENT I PERSONALMENT PODRITS.

23/1/2018

0 Comments

 
Picture

Que els de dretes utilitzin totes les martingales per guanyar el que no poden guanyar a les urnes, entra dins de la normalitat postfranquista a Espanya. Uns dopats, d'altres recolzats des de la foscor.

El que no entenem, el que sorprèn, el que és inexplicable, és que els d’esquerres espanyols facin el mateix.

El 155 el van aprovar els del PP, el PSOE i Ciutadans i això és un fet. Els de Unidos Podemos van trigar més d’un mes a fer un recurs al TC, que no ha servit per res. A partir d'aquest moment, ho comencem a entendre.

S’han fet unes eleccions des de el terreny unionista, i el bloc república, malgrat Espanya, ha guanyat nítidament amb escons. Eren unes eleccions a diputats, no era un referèndum.

El President legítim Carles Puigdemont, torna a ser la proposta per presidir el Govern de Catalunya. La seva victòria, perquè així ho han volgut els votants, és indiscutible i legal, i des de l’òptica institucional espanyola inapel·lable. Puigdemont, fins avui ni està jutjat, ni condemnat, ni inhabilitat.

Doncs no, les esquerres espanyoles i els seus apèndixs a Catalunya, Pablo Iglesias, Elisenda Alemany, Xavier Domenech i Miquel Iceta han llençat un “órdago”, a l’alçada dels de dretes, contra la investidura de Carles Puigdemont. Ho tot ho res. El front del 155 ha fet un pas més contra els drets i la democràcia. “Eleccions si, però si el resultat no és el que vull, el canviem”. Deu ni do.

El seu únic argument escampat és que no pot ser des de Brussel·les i ara ni des de Catalunya. És un fugat i un delinqüent., diuen els del 155. “Jutjat i sentenciat” i els transmissors els “progres” d’esquerres espanyols. S’han convertir en el detritus del segle XXI.
 
No qüestionen perquè se’ls va deixar i se’l va deixar presentar a les eleccions dins d’una candidatura legal. No qüestionen perquè no van poder fer campanya si com diuen som en un Estat de dret i de moment cap sentencia els ha condemnat. No qüestionen que primer una euro ordre, desprès és retira i ara la fiscalia la vol reactivar i és el mateix jutge que els deixa en evidencia. Res, l’únic crit és el de Puigdemont no pot ser investit.

Qualificar aquesta gent que s’autoanomenen d’esquerres és senzill; Falsos, populistes, demagogecs, indignes, miserables, mentiders, antidemòcrates, venuts, integrats al regim del 78, falsos profetes, ideològicament variables. Segur que ens deixem uns qualificatius.

Que s’han cregut dient i afirmant que els vots del catalans republicans no serveixen. La seva indignitat és tant esperpèntica que molts i sense dubtar-ho ja els comparen al Lerroux. Pitjor, ara ja són tant miserables, i ara sense cap dubta, com els hereus del franquisme.

Amb aquesta gent ni a la cantonada. Són els responsables de la dita; “Antes una Espanya roja que rota”. El Problema és que ni roja ni d’esquerres, ni fraternal més aviat franquista. Ni més ni menys.


0 Comments

FRANCESC-MARC ÀLVARO, UN VISIONARI

21/1/2018

0 Comments

 
Picture

L’1 de Juny del 2017 en Francesc-Marc Álvaro va escriure un article on descrivia fil per randa el poder del Estat espanyol, en diem el quart poder, per defensar-se del que el mon sobiranista independentista català proposava. L’Estat espanyol disposa de molts professionals ben preparats i seriosos que tenen un únic encàrrec durant tota la seva jornada laboral: assegurar que aquest Estat continuï i sobrevisqui a qualsevol desafiament, amenaça o crisi. Escribia.

Deia que el govern del Rajoy no només tenia el suport incondicional del PSOE i Ciutadans, nosaltres afegim, també la dels equidistants. Rajoy sap que l’estratègia per combatre el independentisme no podia ser la mateixa que la del darrer segle.

Europa potser no hagués aprovat la repressió i violència desfermada d’un exercit, que per molts detalls, sabem que haurien estat disposats. La feina ara li toca al Estat i a les seves estructures i com diu el Marc, a fe de Deu s’han arremangat.

La previsió va ser del tot encertada. En absència de política, negociació i pacte, una repressió legal impartida per tots els cossos del Estat. Fiscalia, tribunal Constitucional, Magistratura, policia i Guardia Civil, Exercit, CNI, Economia i un grapat de mitjans de comunicació públics. L’Estat espanyol té el monopoli de la violència i la utilitza en la seva defensa i tant s’ha val si és fa des de posicionaments democràtics. La seva legalitat supera la seva democràcia, tractats internacionals i sobre tot les voluntats populars.

Francesc-Marc Alvaro acavaba el seu article dien que: Estem aquí. L’independentisme català ha assolit una acumulació de forces molt important en termes històrics, però encara és insuficient per intentar certes sortides, sobretot sense tenir en compte la naturalesa real dels poders espanyols. L’objectiu d’una Catalunya independent necessita més múscul, més temps, més realisme i més intel·ligència. Necessita més política.

De fet el que ens deia és que varem subestimar fins on estava disposat a arribar el govern espanyol i el seu Estat practicant la violència universal. La repressió l’1 d’Octubre i un 155 que el volen etern que no creiem possible, ens ha de conduir a una reflexió que haurem de tornar a fer. Potser no teníem prou forca per fer la darrera batalla política i democràtica.

Malgrat tot, ara som on som i hem tornat ha guanyar unes eleccions en el seu terreny. Dependrà de nosaltres i la nova estratègia, perquè ni haurà d’haver de nova, si som capaços de guanyar la partida. Som el David i ells el Goliat. Tenim la raó democràtica de les urnes, però mai més subestimem el seu poder.

Només guanyarem la partida, si sabem que a cada acció que fem, ells, responguin amb accions  injustes i repressives. El Goliat encara no sap que la partida, malgrat tingui presoners de “guerra”, i politics exiliats, ja la han perdut.

Potser encara no tenim el suport dels Estats democràtics, però tenim el suport de la majoria ciutadana internacional i ja d’alguns estaments institucionals. Gandhi va guanyar a tot un imperi. Mandela a tot un Estat. Martin Luther King va canviar la legalitat. Perquè no el nostre President Carles Puigdemont, no ens pot dur a la consolidació de la República catalana proclamada el 27 d’Octubre del 2017. Atents i convençuts ara és el que toca, malgrat els errors comesos. Ni més ni menys.


0 Comments

CONSTRUINT UNA ESPAÑA IMPERIAL QUE MAI ROMANDRÀ

20/1/2018

0 Comments

 
Picture

Els castellans sempre han volgut fer de la Península la seva Nació. La historia però els ha condemnat a un imperi cada cop més reduït. Només controlen, Catalunya, Euskadi, Navarra, Galicia i Ceuta i Melilla com exponents de temps preterits. Gibraltar i Portugal sembla que pinta que mai estaran a les seves mans.

La corona castellana va descobrir que els símbols marquen i molt. D’aquí ve que la corona castellana és transforma  amb una Nació que s’ha de construir, Espanya. Els ser espanyols i la roja i gualda en són els pilars. La resta no deixen de ser accessoris. Els poders fàctics de l’època i la Església catòlica apostòlica i romànica, uf,  són els encarregats de construir el relat.

Una tasca que castellans i espanyols insisteixen en fer. Ara, i tothom que ho vol saber ho sap, sense separació de poders, una justícia polititzada i partidista i una recentralització brutal que pretén liquidar l’Estat de les autonomies i amb aparences democràtiques, l’objectiu és manté.

El temps de l’absolutisme disfressat és vigent i pinta que malgrat una guerra civil, quaranta anys de dictadura, un regim que consolida el franquisme i un poder concentrat a Madrid els castellans espanyols ni han après, ni han entès, ni volen que res canvií.

La Castella fincada mai ha entès que vol dir viure amb harmonia amb els altres pobles. La seva supremacia per avatars històrics, els ha conformat en un poble despòtic i poc amant de la fraternitat i solidaritat.

Voler espanyolitzar-nos, només ho volen els castellans. Be també alguns reconvertits d’altres pobles. Dir castellanitzar-nos no queda bé. La seva deriva sociològica és històrica i només cal fixar-nos com l’imperi de Castella d’ultramar desapareix integrament, sense cap opció de futur. L’imperi  Angles, que va fer el que va fer a les seves colònies, van retenir fins avui una visió comercial, la Comanwelt, i unes relacions permanents que deu ni do.

La Castella espanyola no construeix, si no és fa d’acord els seus interessos. No els interessa cap altra cultura. Cap altra llengua. Cap altra historia que no hagin escrit ells.. El republicanisme incipient sempre ha estat combatut des de les Castellas, malgrat la resistència dels comuners.

Avui, com ahir i com sembla en el futur, els castellans espanyols no volen construir res que no sigui més Espanya. Ni autonomies amb veritables competències, ni Estat Federal simètric o asimètric ni res que no sigui més Espanya una i gran.

Els temps no només estan canviant, ja han canviat i els castellans espanyols no s’han adonat. Avui podem afirmar, trigarà més o menys, que la Espanya castellana ja no té un temps per finir la construcció del seu somni. La seva “cerrazón” els ha impedit aprofitar uns anys valuosos per construir quelcom que agrades als pobles de la Península i que ven be podria haver estat la transició del 78.  Res a fer i els darrers esdeveniments han obert els ulls a molts. Al 2010 només el 17 % eren independentistes, avui, 2018 el 48,2. I continuen sense entendre, o si, absolutament res.

Construir des de l’espoli, com quan les colònies, o des de la prohibició, persecució i repressió, a més de mostrar la seva feblesa a la seducció, no fa res més que sentenciar que la seva Espanya que han volgut construir, ja és un fracàs, que afectarà a tothom i tot per no entendre que vol dir viure i practicar el respecte, els drets i la democràcia. Les obligacions s’accepten si la llibertat i la justícia impera. Ni més ni menys.


0 Comments

EL PRESIDENT DEL PARLAMENT TORRENT CONVERSA

19/1/2018

0 Comments

 
Picture

El flamant nou President del Parlament Roger Torrent, va començar ahir la tanda de consultes per encarregar la investidura del President de la Generalitat.

La resposta del PP era previsible; no a la investidura de Puigdemont, ni telemàtica ni presencial. La del PSOE, igual i utilitzant els mateixos arguments, Puigdemont no ha de ser el President. Ciutadans, com no podia ser d’altra forma diuen que no i que ells són els que han guanyat les eleccions. Aquets volen des legitimar el resultat electoral, però de moment ni la Presidència del Parlament ni possibilitats de que la Arrimadas sigui investida.

Les tres forces promotors del 155, de la repressió de l’1 d’Octubre i de la despesa dels més de 87 milions d’euros, han tancat files per intentar evitat que el President Carles Puigdemont torni a ser investit. Hem de reconèixer que els del 155 són conseqüents i lleials al seu concepte de la democràcia espanyola i que les eleccions tot i ser convocades per ells, se les passen per l’engonal.

El més preocupant és la posició dels comuns podemites els puristes. Denuncien el 155 i denuncien la via unilateral, legítim, però ara la qüestió va del manteniment del 155, o de restituir les institucions de Catalunya i restaurar la democràcia.

Sembla que 70 diputats són més que 65 i també que aquets números corresponent a unes eleccions convocades pel 155. Per tant, des de l’Estat espanyol el resultat és legal, legítim i democràtic.

És obvi que Espanya avant posa la justícia a la democràcia. El que és estrany és que Xavier Domènech i des de avui Pablo Iglesias, mantinguin les tesis del Govern del PP i la justícia espanyola dient que Puigdemont no pot ser el President.

Catalunya en Comú Podem, volent o no, a partit d’avui està en el paquet del 155.

Junts per Catalunya, ERC i les CUP han guanyat les eleccions i qualsevol demòcrata d’esquerres, si més no, hauria de deixar que governessin i no fer el mateix que el que fan els del regim del 78, si és veritat que volen finiquitar-lo.

Podrien dir que Carles Puigdemont no és el seu candidat, legítim. Podrien dir, que ja ho fan, que no recolzaran a un President de “dretes i retallador”, segons diuen, legítim. També podrien dir que com que ells no volen la independència de Catalunya i el seu objectiu és reformar Espanya, també legítim. Ara bé, el que no poden dir és el mateix que diuen els del 155 per oposar-se a la investidura. Seria més raonable i entenible dir, primer que li correspon a la mesa de Parlament nomenar candidat, que malgrat no ser el nostre President i per defensar la democràcia popular, ens abstindrem a la seva investidura i no abonarem cap estratègia que ho pugui evitar.
​
Parlem de democràcia, de resultats electorals, i de que la voluntat popular ha parlat i malgrat la situació excepcional, ho ha fet amb una claredat galàctica, i si Pablo Iglesias i Xavier Domènech no ho volen veure, després que no ens vinguin amb una fraternitat impostada. Ni més ni menys.


0 Comments

CARLES PUIGDEMONT, EL PRESIDENT LEGITIM

18/1/2018

0 Comments

 
Picture

Ha de venir, s’ha de quedar a Brussel·les. Investidura telemàtica, investidura delegada o investidura presencial. Aquestes són les reflexions que uns utilitzaran a la contra i d’altres per fer-la operativa.

Sembla que el PP en boca del Rajoy, el PSOE en boca de la portaveu Margarita Robles, i l’Arrimades no volen permetre que el President torni ha ser investit. L’advertència és una amenaça en tota regla per fer el 155 etern.

És evident que la decisió és del President. Ni tant sols els seus col·laboradors més directes poden decidir res la respecte. Li toca al President i punt. Ell ja sap com les gasten a Espanya i segur que deu saber que totes les accions sempre tenen reacció, i de vegades inesperades.

Sabem que és difícil, potser fins i tot complicat que el dia de la investidura i sigui al Parlament. Hem de dir també que molts pensaven que no hi hauria un 1 d’Octubre i amb urnes i paperetes malgrat tot el poder policial del Estat espanyol i per vergonya d’ells hi van ser.

Hem de saber que tot és possible, fins i tot votar. No serem nosaltres els que diguem que el President ha de venir per ser engarjolat. Ara be, si existeix alguna possibilitat de ser investit al Parlament no s’hauria de descartar. No és el mateix detenir i empresonar amb investidura que sense.

El molt Honorable President de la República catalana Carles Puigdemont ha de decidir si el preu a pagar hipotètic, Catalunya i els catalans s’ho mereixen, ni més ni menys, saben que ell i els empresonats mai estaran sols i que treballarem incansablement per restablir dignitat i acabar amb les humiliacions.

Si Puigdemont investit fos detingut, igual seria la gota que faria vessar el got a la Unió Europea. Pensem-hi i no ho descartem. Perdre la batalla de la legitimitat seria tant greu i equiparable a la victòria del franquisme al 39.

Vulgui o no el President Puigdemont el que farà és decidir si vol ser la clau de País, institucional i democràtica. Potser ell no volia ser-hi, però els esdeveniments són els que són i ara només és possible entomar la responsabilitat històrica de representar Catalunya fins el final. No dubtem que el President estarà a l'alçada.

0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.