L’1 de Juny del 2017 en Francesc-Marc Álvaro va escriure un article on descrivia fil per randa el poder del Estat espanyol, en diem el quart poder, per defensar-se del que el mon sobiranista independentista català proposava. L’Estat espanyol disposa de molts professionals ben preparats i seriosos que tenen un únic encàrrec durant tota la seva jornada laboral: assegurar que aquest Estat continuï i sobrevisqui a qualsevol desafiament, amenaça o crisi. Escribia.
Deia que el govern del Rajoy no només tenia el suport incondicional del PSOE i Ciutadans, nosaltres afegim, també la dels equidistants. Rajoy sap que l’estratègia per combatre el independentisme no podia ser la mateixa que la del darrer segle.
Europa potser no hagués aprovat la repressió i violència desfermada d’un exercit, que per molts detalls, sabem que haurien estat disposats. La feina ara li toca al Estat i a les seves estructures i com diu el Marc, a fe de Deu s’han arremangat.
La previsió va ser del tot encertada. En absència de política, negociació i pacte, una repressió legal impartida per tots els cossos del Estat. Fiscalia, tribunal Constitucional, Magistratura, policia i Guardia Civil, Exercit, CNI, Economia i un grapat de mitjans de comunicació públics. L’Estat espanyol té el monopoli de la violència i la utilitza en la seva defensa i tant s’ha val si és fa des de posicionaments democràtics. La seva legalitat supera la seva democràcia, tractats internacionals i sobre tot les voluntats populars.
Francesc-Marc Alvaro acavaba el seu article dien que: Estem aquí. L’independentisme català ha assolit una acumulació de forces molt important en termes històrics, però encara és insuficient per intentar certes sortides, sobretot sense tenir en compte la naturalesa real dels poders espanyols. L’objectiu d’una Catalunya independent necessita més múscul, més temps, més realisme i més intel·ligència. Necessita més política.
De fet el que ens deia és que varem subestimar fins on estava disposat a arribar el govern espanyol i el seu Estat practicant la violència universal. La repressió l’1 d’Octubre i un 155 que el volen etern que no creiem possible, ens ha de conduir a una reflexió que haurem de tornar a fer. Potser no teníem prou forca per fer la darrera batalla política i democràtica.
Malgrat tot, ara som on som i hem tornat ha guanyar unes eleccions en el seu terreny. Dependrà de nosaltres i la nova estratègia, perquè ni haurà d’haver de nova, si som capaços de guanyar la partida. Som el David i ells el Goliat. Tenim la raó democràtica de les urnes, però mai més subestimem el seu poder.
Només guanyarem la partida, si sabem que a cada acció que fem, ells, responguin amb accions injustes i repressives. El Goliat encara no sap que la partida, malgrat tingui presoners de “guerra”, i politics exiliats, ja la han perdut.
Potser encara no tenim el suport dels Estats democràtics, però tenim el suport de la majoria ciutadana internacional i ja d’alguns estaments institucionals. Gandhi va guanyar a tot un imperi. Mandela a tot un Estat. Martin Luther King va canviar la legalitat. Perquè no el nostre President Carles Puigdemont, no ens pot dur a la consolidació de la República catalana proclamada el 27 d’Octubre del 2017. Atents i convençuts ara és el que toca, malgrat els errors comesos. Ni més ni menys.
RSS Feed
