ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

HO TENIM ENCARRILAT. QUE LA GENEROSITAT ENS GUIÏ

29/11/2014

0 Comments

 
Imagen


El nou 9 N, va deixar i rotundament dues coses prou clares com per no qüestionar-les. La primera és que va ser un dia històric, per la “confrontació” amb l’Estat espanyol i per l’èxit organitzatiu i participatiu. La segona i més política, és que el govern espanyol, més els mecanismes d’estat, i els unionistes, van elevar la botifarrada a un acte legítim on l’única pega és que el mateix govern va acceptar que només era una consulta participativa i que no generava compromisos jurídics, però si politics.

Les accions i mesures preses pel govern espanyol, al mateix temps també ens demostren dues coses. La primera, finalment han entés que Catalunya vol decidir el seu futur i fer-ho acordadament o no. La segona, el govern espanyol i els seus instruments, han visualitzat i definit que l’enemic a batre, ja no és solsamènt un president embogit, i amb la querella ho demostren. Ho podrien haver fet extensiu als voluntaris, si haguessin pogut. 

Ja no hi ha cap dubta, Artur Mas pel que fa i representa és l’objectiu a batre. La seva darrera proposta, a més de deixar descol·locats propis i estranys, té la virtut innegable d’oferir-nos un nou final full de ruta per fer de Catalunya un Estat lliure i independent.

El President de Catalunya, Artur Mas, CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI, PPDD, més tots aquells que hi vulguin ser o senzillament recolzar la proposta, conformant una llista de país ho com se li vulgui dir, té prou potencia  com per guanyar unes eleccions autonòmiques reconvertides en un referendum. Qui discuteixi la potencia d’una candidatura pactada entre tots aquest actors, és que s’ha begut l’enteniment i fa un lleig a tots els catalans que manifestació rere manifestació demanen unitat i anar per feina. El President ho vol i ens proposa dir Si o No a la independència de Catalunya. Només cal que tots aquells que també ho volen és sumin a la proposta.

És  la màxima institució de Catalunya que hi vol anar i ens proposa com, aprofitem-ho. No fer-ho, ja ho varem dir, seria senzillament traïció. El cometa Halley passa cada 76 anys per davant dels nostres ulls. On som ara, amb un estat espanyol feble avui, i saben com les gasten els espanyols, desaprofitar-ho, només demostraria que som poc patriotes i uns curtets de gambal malaltissos i finalment el “gran demòcrata” i espanyol Aznar tindria raó.



0 Comments

ARA SI, INDEPENDÈNCIA SI O NO.

27/11/2014

0 Comments

 
Imagen



Hem deixat passar un temps prudencial per digerir amb profunditat la proposta del president Mas, i després d’escoltar-lo, llegir-la i rellegir-la, concloem que per fi, si els independentistes politics i la societat civil organitzada ho volen, votarem independència SI o NO.

El president Mas i com la majoria demanava, finalment ha parlat i ho ha fet amb convenciment i amb claredat. Ara ja ningú podrà fer critica de bar al respecta. El president, ras i curt, ens ha proposat el calendari (18 mesos), anar directament a la independència, SI o NO i com fer-ho. El com, el quan i amb qui és l’esquelet primari d’una proposta, segur que millorable, però una proposta que no defuig cap dels passos necessaris per tal de que Catalunya és constitueixi amb un Estat lliure, dins d’Europa, amb l’euro com moneda.

N’estem plenament convençuts que el full de “ruta final” proposat pel president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, gaudeix del sentiment transversal manifestat reiteradament els darrers temps pels catalans. Aconseguir la independència no ha de ser patrimoni de ningú i amb la proposta que ens fa el president Mas, trasllada al conjunt de la societat organitzada ser els autèntics protagonistes del trencament amb l’estatu quo i amb l’estat i govern espanyol.

La proposta va més enllà de la independència, ens proposa una candidatura de país, on la regeneració política i social i siguin presents. Acaba sen una proposta netament de país on per dignitat i per convenciment cal guanyar i només guanyarem si una majoria clara està disposada a jugar la partida final aparcant reivindicacions, per reivindicar-nos com un nou Estat independent, lliure i democràtic.

Nosaltres, avui ja hem decidit; Farem costat i defensarem la proposta com l’eina més plausible avui, millorable cert, però real. El president Mas ens ha ofert generositat, nosaltres li hem de tornar transformant-la amb recolzament i vots.

 



0 Comments

EL PERQUÈ DE LA CORRUPCIÓ.

26/11/2014

0 Comments

 
Imagen




Al 1939 Franco i els seus aliats nazis i feixistes de Hitler i Mussolini, instauraven el franquisme, millor dit el feixisme. Un poder únic prevalia, el militar i el paramilitar. Tribunals de justícia militars, notaris militars i capellans militars ostentaven el poder. Res és podia fer sense el seu vist i plau. Ells acusaven, torturaven, afusellaven i expropiaven sense compensació. Aquest estat de coses va instaura, no només un nou regim antidemocràtic, sinó el regim del terror físic i econòmic, avui anomenat corrupció.

Si eres addicta del regim, menjaves. Si eres addicta, acusaves i sentenciaves. Si eres addicta, t’enriquies. Els 40 anys de franquisme descarnat, van consolidar la corrupció i l’autoritarisme. Era l’absolutisme feudal dels borbons del segle XX.

Les societats modernes, totes, no tenen la capacitat absoluta per eradicar la gran varietat de corrupció que en major o menor grau s’adapta permanentment als nous temps. El que si poden tenir és la voluntat inequívoca per crear mecanismes legals per disminuir el joc pervers d’aquells que volen viure xuclant la sang dels ciutadans.

Som on som, no per la gracia divina, sinó perquè vivim en un sistema aparentment democràtic. De fet, la transició del franquisme a un Estat democràtic tenia un greu problema, els seus successors mai abandonarien el ser com són i el més greu, la democràcia mai ha estat el seu referent ni abans ni ara. Són els mateixos que han construït un entramat judicial i polític on qui la fa no paga. Aquesta gentola mai podrà encapçalar cap tipus de regeneració.

La transició, ni va ser un gran pacte ni un nou model a seguir. Ara ja podem afirmar que va ser un pacte vergonyós. És va acceptar no jutjar als tacats de sang, no és van restituir actes ignominiosos i fins a dia d’avui, l’Estat espanyol no només no ha demanat perdó, sinó que mante el “valle de los caidos”, una associació del franquisme i entitats feixistes legalitzades. Sembla que la justícia ha de venir de fora. Ara i de moment és Argentina qui la demana. Algun dia serà Europa.

 
Això però no va ser el pitjor. El pitjor va ser acceptar i legitimar el franquisme a raó d’acceptar la legislació jurídica i judicial de l’època. Els franquistes acostumats a la corrupció, a l’ampar d’un sistema judicial dictatorial, sense cap tipus de garantia processal, van sospirar, s’aprovava una transició que mai els demanaria comptes de les seves mal i fetes. Calia però controlar totes les instancies de l’Estat, per garantir que tot continuaba “atado y bien atado” en el futur.

Mai acabarem amb la corrupció, segur, els humans i de mena som imperfectes. Ara be, la nostra intel·ligència ens pot apropar a estadis de justícia acceptables, cal disposar de voluntats i legalitats. El PP i el PSOE a dia d’avui han demostrat que no tenen ni han tingut voluntat d’apropar-se a cap estadi que no sigui en benefici seu, de les castes i elits extractives. Ho confirma on estan situats els expresidents espanyols i els seus casos íntims de corrupció. Fugir d’aquesta corrupció ha de ser l’objectiu dels ciutadans de Catalunya i només se’ns acut com el remei més adequat, fer de Catalunya un Estat lliure i independent. Ara que ens queda poc no ens podem equivocar. Espanya ens ho està posant fàcil, aprofitem-ho per fugir del fangar i fer net de la nostra merda, que de tenir en tenim.

 

 



0 Comments

EMBOLICA QUE FA FORT.

25/11/2014

0 Comments

 
Imagen

En Duran i Lleida, professional del no res i de la política, ens ha introduït ara “el gran debat”; El problema el te Europa. Però no en té prou. Ara i desprès de passar-se pel folre les qüestions socials durant més de 30 anys, introdueix la creació d’un nou espai polític “que atengui” els problemes de les persones, “garanteixi l’estat del benestar” “persegueixi la corrupció” i on “la família sigui la garantia del benestar social”. Per acabar d’arrodonir i embolicar la troca, ens fa l’acte de filibusterisme, més propi dels venedors de “crecepelo” que d’un polític assenyat. Aparca el debat, que ara forma part de la centralitat política i el 9 N ho demostra, per dir-nos que “més enllà de la independència hi ha vida”

Tot plegat populisme en estat pur. Duran i Lleida, que sap perfectament que el seu temps és finit i el de “UDC també”, pretén trobar la sortida professional en termes politics remunerats a tots aquells que segur aviat és quedaran orfes de cadires politiques i administratives.

Insinuar que el problema no és que Catalunya no pugui pagar les pensions, si no que fins i tot pot ser que Europa tampoc, és una andanada directa al procés. Reconvertir ara la proposta de UDC, perquè és tracta d’això, en una opció política on la qüestió social predomini per damunt de la de país, és una altra andanada al procés, sobre tot perquè des de la seva existència la seva política ha esta bàsicament la del peix al cove. Cal no oblidar que els seus, de moment governen i per tant ja en tenen de responsabilitats per millorar els temes socials, la qual cosa és d’una deslleialtat miserable que fa historia.

Resumin, el president Artur Mas i CDC continua tenint un problema que ha de resoldre el més aviat possible. Tenir ara uns socis on a dia d’avui encara no tinguin posició clara del futur de Catalunya, no és el millor per consolidar la seva proposta i el seu full de ruta.

Mai han existit terceres vies ni cap federalisme, inclòs l’asimètric. La matriu d’arrel castellana és la que se’ns ha imposat ja fa tres segles i ara són els reconvertits en espanyols, els que no tenen cap intenció de modificar ni la seva nació, Espanya, ni els seus estàndards ideològics, que són per damunt de tot absolutistes i centralistes. El miratge d’una certa destrentralització administrativa que no política s’ha acabat i el PP i el PSOE hi són per que no ens en oblidem.

El president ha de finiquitar l’ambigüitat dels que el rodegen. Fer-ho és tant senzill com demostrar que la resta del procés només és pot fer amb aquells que ara volen resoldre, i definitivament la qüestió de país. El temps de noves propostes que no siguin Espanya o Catalunya, és ara el debat. O amb Espanya o amb Catalunya.



0 Comments

NOMÉS UNES ELECCIONS I UNA CANDIDATURA ENS FARÀ TRIOMFANTS.

24/11/2014

0 Comments

 
Imagen


L’ambició i la manca d’escrúpols en política és a l’ordre del dia. És normal i lògic que tothom que fa política i si dedica ho faci per guanyar. El problema és com és fa i si en democràcia el que és fa, serveix per conscienciar o crear valors socials d’alta qualitat, a més de governar, o per altres fins inconfessables.

A l’Estat espanyol, és  practica habitual fer i proposar, sobre els ossos dels adversaris. El meu partit i jo volem guanyar per implantar tal o qual cosa. Aquesta és la brama. Anàlisis, estrategies i tàctiques ho adoben per finalment triomfar. Tot plegat lícit i fins i tot honorable.

El problema el tenim, no quan se’ns fan propostes, que gairebé mai és compleixen,  sinó quan per amagar el fracàs partidista  etern, l’estratègia és denunciar el que proposen els altres. Podríem entendre el combat polític, quan les posicions antagòniques són ideològiques. Ara bé, el que és poc entenedor i no afegeix cap incentiu moral, és dedicar-se a menysprear i oposar-se a propostes que ni són ideològiques ni interfereixen la marxa partidista com  acostumen ha fer els que mai governaran, si no és amb la confluència d’altres forces.

El debat de com és podria acceptar i proposar una tercera via, és una pantalla tant negre com el PP. Cap possibilitat de reeixir i el que és més greu, ho pagaran els ciutadans de fora de Catalunya. L’altre debat, el federal, no és que tingui possibilitats, és que a l’Estat espanyol no saben que vol dir i els del PSOE sembla que tampoc tenen necessitat de concretar ni de fer pedagogia al respecte. Tercera via i federalisme són ara mateix  pantalles obsoletes.

La pantalla vigent, a més del dret a decidir, és la de la independència. La centralitat s’ha situat definitivament en el dret a existir com a poble i com subjecte polític. No definir-se, posar pals a la roda i fer-ho des de Catalunya, ara, pot significar un endarreriment per millorar la societat del benestar en un futur immediat, i ara la indefinició, creiem que no és ideològica, és acceptar que amb l’Estat espanyol no hi tenim res ha fer.

Ser el guanyadors de la partida, ara mateix hauria de ser l’única obsessió dels nostres politics i  creiem que la disputa no la hem de tornar ha instal·lar a Catalunya. Ara que la tenen a Espanya, que se la quedin per sempre. Ara el que toca d’una puta vegada, és aparcar les diferencies en lo social i sumar en lo polític per guanyar la independència. No pot ser que hagen arribat on som,  nosaltres mateixos, llencem per la borda un bagatge que tant ens ha costat de lligar.

 



0 Comments

EL PREU QUE ESPANYA POT PAGAR PODRIA SER LA SEVA DESTRUCCIÓ.

21/11/2014

0 Comments

 

Votar no a la Constitució espanyola, treballar de valent contra l’oferta autonomista, va ser qüestió que va quedar reduïda als àmbits d’un “extremisme” que interpretava que tot plegat era un traga-la que els prohoms de Catalunya, amb el franquisme Redentor ens proposaven.

Fer del antifranquisme un “modus vivendi”, era el que tocava i a fe de Deu que tothom que volia trobava lloc on fer-ho. La transició va ser el final d’una època de lluita i realització personal. Aviat ens adonaríem que no era allò pel que havíem lluitat i alguns fins i tot hi varen deixar la vida.

Organitzar-se en clau autonomista va determinar una nova classe mitjana, sense ideologia i prou ambiciosa com per fer costat a la proposta catalanista i nacionalista, sempre autonomista, que Jordi Pujol va oferir als catalans com el camí per arribar a “l’èxtasi” nacional. Eren els temps que calia treballar per consolidar un nou Estat, democràtic i plurinacional.

Adonar-nos que Espanya, els espanyols i el seu Estat, mai han tingut la sana intenció per construir l’estat federal, per uns va ser rapit per altres més lent.

No serà fins el 2010 amb la sentencia del TC espanyol, que els catalans i de forma molt transversal, prendran consciencia que no hi ha res ha fer. Espanya i els seus governs fa temps que han empres l’estratègia més caníbal i depredadora per acabar amb les autonomies, especialment amb la de Catalunya.  La ribotada conjunta del TC i del Congrés espanyols, determina i possibilita una presa de conscienciació política que ens permet construir el nostre relat del perquè de tot plegat i arribar on som ara.

El relat català és tant sòlid, que fins i tot institucions, personatges i politics s’incorporen al procés atenent que tenim raons i que és democràtic i eminentment pacífic. Això permet que a dia d’avui puguem afirmar i sense por a equivocar-nos, que el procés a més de ser irreversible, té moltes possibilitats de reeixir en un espai de temps prou curt, com per gaudir-ne i ajudar a construir un país nou. Ara no només veiem factible la independència, sinó que n’estem convençuts que la tenim a tocar.

El que mai de la vida, ens haguéssim pensat, ni imaginat, és que seriem, tal i com van les coses, espectadors d’un altre fet que pot arribar ha ser més extraordinari que la independència de Catalunya, la desaparició del concepte “Espanya i espanyol o espanyola”. Que consti que aquest fet mai ha format part de la lluita per la independència de Catalunya.

El nostre President avi Francesc Macià  va proposar, construir la Federació de Repúbliques Ibèriques - per cert que be que sona -  i va rebre de valent. Els espanyols que no poden ser altra cosa, en cap cas volien renunciar als privilegis atàvics que dona ser espanyol i monàrquic i com sempre utilitzarien tots els poders de l’Estat per fer fracassar la proposta de l’Avi.

El 9 de Novembre del 2014, any del tri centenari de la pèrdua de les nostres llibertats, és el principi d’un final que cada dia és més plausible i que mai ens  haguéssim pensat que podria ser possible, Espanya com concepte de nació imposat, pot, si continua la seva pròpia degradació progressiva deixar d’existir.

Potser haurem d’agrair als prohoms catalans que van pactar la transició dos fets que tal i com van les coses és preveuen viables, la independència de Catalunya i l’esfondrament d’Espanya. No liquidar el franquisme, ha permès que conceptes com unitat de Espanya i espanyolitat, amanit amb una corrupció galopant, més un descrèdit accelerat de totes les institucions de l’Estat espanyol i un ressorgiment del poder únic on Montesquiu mai ha estat, i la més que possible querella al President Mas ho fa possible.

Espanya s’estima en prou intensitat com per morir d’èxit. La seva “mort” aquest cop serà el nostre alliberament i la de la resta dels pobles que habiten a la Península Iberica. 

Imagen
0 Comments

CARREGAR-SE DE RAONS.

20/11/2014

0 Comments

 
Imagen


Som on som i segur que no és degut al resultat màgic, del màgic Andreu. Espanya i el seu Estat hi tenen molt a veure, sense el seu concurs hauria estat inviable.

Fa gairebé 8 anys, l’estadi mental autonomista i dependentista, conformava la centralitat política del moment. El 9 de Novembre ha demostrat que la pantalla, com diuen ara, és l’altra cara de la moneda. Autonomia abans i independència al carrer ara i el que és més important amb una majoria per la independència al Parlament per primera vegada majoritària.

L’argumentari del perquè de tot plegat, és tant extens com cert. Catalunya ha rebut del govern d’Espanya, de les seves institucions i dels partits espanyols, exceptuant “Izquierda Unida”, menyspreus, insults i espoli. No cal enumerar-los, ja no cal, el 9 de Novembre i el seu èxit demostra que la gran mobilització és dona per una conscienciació lenta però inexorable, i un pren consciencia quan pateix en la pròpia carn tot un seguit de menyspreus i d’injustícies.

El president Artur Mas, ha convidat en Rajoy a que visiti el Palau. Segur que serà més aviat una visita turística si arriba ha donar-se, que altra cosa. Aquest fet però ha generat un enrenou, que no sabem si gran o petit. Uns defensen que no cal esmerçar esforços amb el govern espanyol del PP, i d’altres que s’ha defensar inqüestionablement la negociació eterna i si és possible el pacte. Les dues posicions són legitimes, i les dues prou defensables per fer forat a l’opinió. Ara be, la partida que de moment tenim amb Espanya només te dos actors i el tercer que de moment calla, Europa i el mon, també necessita raons. Un actor intransigent, prepotent i poc donat als excessos democràtics, no crea precisament sentiments positius, filin,  per contra, un actor que demana diàleg, entesa i complidor dels pactes, genera complicitats, que segur i quan toqui suraran.

Insistir amb la desconfiança com atac de control polític a CDC i a CiU, vol dir fer-ho també al president Mas.  Utilitzar els gestos que faci el govern de la Generalitat per erosionar al partit de suport, continua sent un greu error, sobre tot perquè les raons esbombades internacionalment tenen molta potencia i desmereixe-les és estratègicament el pitjor que és pot fer.



0 Comments

UNA VOTACIÓ DE COSTELLADA FA TRONTOLLAR TOT UN ESTAT.

19/11/2014

1 Comment

 
Imagen


Caldria que les forces politiques que volen la independència de Catalunya tornessin ha fer un altre anàlisis acurat de les implicacions directes i indirectes del nou 9N. Sobre tot per no fer el ridícul. Cal aclarir i vagi per endavant,  que llençar merda a qui pretén fer del 9N propietat exclusiva, és un insult als més de 2.300.000 ciutadans catalans que hi van participar amb el seu vot i se’l van fer seu.

Definitivament els perdedors d’aquest nou 9N són i per aquest odre ERC, ICV, el govern espanyol, l’Estat espanyol, el Tribunal Constitucional espanyol i una part de la justícia espanyola inclosa la fiscalia espanyola. CiU i les CUP amb el govern ens van salvar del fracàs i possiblement d’un endarreriment del procés gens menyspreable. Els triomfadors, el poble, que tot i patir atacs de por va decidir exercir el seu dret a votar.

ERC hores d'ara no ha reconegut obertament que la proposta del president Artur Mas ha estat un èxit i que tenia raó. Utilitzar la nul·la incidència legal i jurídica per desmerèixer el 9N és d’una ceguesa política digne dels incapaços politics. Pretendre ara, imposar un full de ruta, particular i privat, desorienta als catalans. El que ara toca és escoltar la transversalitat ciutadana, la petició de la societat civil, i la proposta del president. No fiar-se altre cop del president,  per interessos partidistes i per diferenciar ideologies d’uns hipotètics resultats electorals en termes autonòmics, no és fer política, és admetre que les enquestes manen.  Cal reconeixer però que ERC, finalment va reconduir, i tot i que ha desgana, també són part de l'éxit. Amb els de ICV hauriem de matisar molt més hi ho deixem per més endevant.

Artur Mas i el seu govern, han garantit que el 9N, els catalans votin. Aquest fet està suposant un terrabastall al si de les institucions espanyoles i dels gran partits espanyols, extraordinari. El president volent-ho o no, ha desencaixat a l’estat espanyol amb el nou 9N. Amb els d’aquí no els ha desencaixat, però si descol·locat.

Llegir que la ANC, vol ara tornar ha re discutir la proposta aprovada en assemblea de recolzar i treballar per una candidatura unitària per anar cap a la independència, proposta que coincideix amb la del president, és lleig.

No aconseguirem que ERC és posi en el darrer tram del procés, a les ordres del president Mas, seria tal i com van les coses un miracle. Ara bé, i tornant al que ha suposat el nou 9N, demanem i no ens cansarem, que la generositat i el patriotisme tornin a ser presents.  Si no tenim clar que la darrera ofensiva de l’estat espanyol serà implacable i que la resposta guanyadora només serà possible amb la força de la unitat, és sense dubtes, desaprofitar el moment històric on estem instal·lats.  



1 Comment

INDEPENDÈNCIA O AUTONOMIA

18/11/2014

0 Comments

 
Imagen


 


La disputa en aparença de la qüestió social o de país, és ara mateix banal. Com és poden fer politiques socials sense recursos? Com és pot fer país sense recursos? Amagar la lluita partidista sota el mantra esquerra dreta, és sorprenent, sobre tot quan el que ens juguem és independència Si o No.

Sembla que CiU ja tenen preparades més de 800 candidatures per les municipals i ERC 600. Fantàstic, no aconseguir la independència de forma més o menys immediata, en cap cas hauria ha de significar la paralització de la vida institucional, política i de gestió. Aprovar pressupostos de govern o municipals és quelcom necessari i ho hem de fer tant si  som autonomia o un Estat independent. Altrament la seriositat del procés podria anar-se’n a n’oris. Però ara, els esforços han d’estar concentrats amb l’únic objectiu que serveix per decidir-ho tot, la independència.

Vet aquí però, la contradicció que ara tenim, o que si més no alguns manifesten. Uns pressupostos autonòmics on l’estat ens obliga a retallar el dèficit amb una quantitat gens menyspreable de 4.000 ME, o independència. Preparar unes eleccions municipals, amb una llei electoral espanyola, amb una Llei de la funció publica espanyola, on els secretaris municipals i interventors els anomena l’estat espanyol per no aturar la maquina municipalista o independència. Distracció i justificacions, que no serveixen per res més que per desorientar.

ERC ja ens ha proposat quin és el seu full de ruta, que no contempla la llista ni unitària ni de país. El President Artur Mas, que és qui ha de convocar les eleccions per legitimar el que és faci en el Parlament, de moment sembla que s’entesta amb la qüestió unitària de la llista. També sembla que el dia 25, per part del President se’ns explicarà quin és el seu full de ruta a partir d’ara. Les dues forces politiques amb capacitat de decisió, de moment només marquen paquet, cosa estranya ates la demanda d’unitat de la societat civil.

És evident que de moment la unitat d’acció programàtica pot ser possible, construir una candidatura de país, unitària o com és vulgui anomenar, de moment el més calent és a l’aigüera.

Declarar la independència, no és cosa que es faci cada dia i quan és faci és per sempre. És evident que l’excepcionalitat fa necessari també actituds i determinació excepcionals i per una vegada aparcar ideologies i propostes socials forma part de l’excepcionalitat que suposa anar la independència. Fer de la lluita legitima com ha de ser el país abans de ser lliures només ha succeït una vegada des de el segle XVIII fins ara, i va ser a Rússia amb la implantació de la dictadura del proletariat. La resta ho han fet amb guerres i recentment alguns ho intenten democràticament i pacíficament, en cap cas imposant llurs bagatges ideològics.

Hauria de quedar clar que sense independència, ningú podrà construir res del que voldria. També hauria de quedar clar que no podem funcionar sense pressupostos ni ajuntaments legitimats. La qüestió rau en el temps que hem de mantindre  uns pressupostos autonòmics, una hisenda espanyola i la llei de la funció publica i de regim local espanyola. Nosaltres proposem que aquest any sigui el darrer. Ara el que toca és acabar el procés, desprès ja farem politiques socials i municipalisme. Prorrogar-ho tot potser la decisió més encertada.

 

 



0 Comments

EL NOU LERROUXISME I EL MATEIX POPULISME ESPANYOL DE SEMPRE.

17/11/2014

0 Comments

 
Imagen

L’energia ni és crea ni és destrueix simplement és transforma. Soflama física tant certa com que naixem, vivim i morim.

La dreta espanyola, tota, representada pel PP, i l’esquerra espanyola, tota representada pel PSOE, són a prop d’acabar el seu cicle vital. Calen doncs les transformacions adients, adequades i que semblin revolucionaries per tal de confirmar que el sistema no perilla ni perillarà.

En el mon dels interessos econòmics i politics, mai el que passa és perquè ha de passar “llei de Murphy”, sinó perquè gairebé tot està planificat. El que no ho està, si més no arreu, és el control total de la ciutadania, sortosament.

El Pablo Iglesias, ara ja secretari general de “Podemos”, i l’Ada Colau durant forca temps directora del moviment PAH i ara reconvertida en dirigent política de “Guanyem”, plataforma per fer el salt a les properes  municipals, són el prototip per transformar la realitat actual a l’estat espanyol per una de nova. La pretensió però, és fer-ho, pel que ja anem escoltant i llegint, sense que les essències pàtries de la Espanya una, no trontollin.

Que la Sexta TV, fos qui apadrines al Pablo Iglesias, ni és casual, ni és un tema de xer ni guanys econòmics, senzillament és la previsió al canvi que l’estatu quo necessita perquè tot sembli que canvia i que res substancial ho faci.

L’amo de la Sexta, i del potent grup editorial Planeta Jose M. Lara, personatge espanyol i antiindependentista, mai ha negat les seves preferències, fins i tot va dir que si algun dia Catalunya era independent, ell i les seves empreses marxarien de Catalunya, és el fadrí i potenciador directe del Pablo.

Els nous vinguts a la política,  poc a poc van oferint-nos la seva nova i per tres vegades ens han explicat com ho veuen; Si al dret a decidir ara, si governessin qui lo sa. No a la independència de Catalunya. No a unes eleccions plebiscitàries.  Els seus arguments són tant simples com reiteratius i a l’hora compartits amb els espanyols de sempre: “Ara el que cal és decidir sobre la economia i la qüestió territorial”, això si sempre en termes espanyols”. Primer cal resoldre l’eix social i desprès ja en parlarem del que calgui. La mateixa cantarella feta ara per espanyols pretesament regeracionistes al caire del 15 M, amb dosis populistes ajustades al dret constitucional espanyol.

Alguns espanyols volen reformar la seva nació i fins i tot regenerar la vida social i política i ens ho podríem creure, si comencessin ha respectar-nos i entomar que ha de ser el poble català que decideixi el seu futur.  Mentrestant la seva pretensió sigui la que ara manifesten, ni ens els creurem ni els deixarem de combatre com uns elements més del unionisme tronat espanyol. De fet a dia d’avui només disposen d’una diferencia als actuals; que de moment no estan “pringats”.



0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.