L’ambició i la manca d’escrúpols en política és a l’ordre del dia. És normal i lògic que tothom que fa política i si dedica ho faci per guanyar. El problema és com és fa i si en democràcia el que és fa, serveix per conscienciar o crear valors socials d’alta qualitat, a més de governar, o per altres fins inconfessables.
A l’Estat espanyol, és practica habitual fer i proposar, sobre els ossos dels adversaris. El meu partit i jo volem guanyar per implantar tal o qual cosa. Aquesta és la brama. Anàlisis, estrategies i tàctiques ho adoben per finalment triomfar. Tot plegat lícit i fins i tot honorable.
El problema el tenim, no quan se’ns fan propostes, que gairebé mai és compleixen, sinó quan per amagar el fracàs partidista etern, l’estratègia és denunciar el que proposen els altres. Podríem entendre el combat polític, quan les posicions antagòniques són ideològiques. Ara bé, el que és poc entenedor i no afegeix cap incentiu moral, és dedicar-se a menysprear i oposar-se a propostes que ni són ideològiques ni interfereixen la marxa partidista com acostumen ha fer els que mai governaran, si no és amb la confluència d’altres forces.
El debat de com és podria acceptar i proposar una tercera via, és una pantalla tant negre com el PP. Cap possibilitat de reeixir i el que és més greu, ho pagaran els ciutadans de fora de Catalunya. L’altre debat, el federal, no és que tingui possibilitats, és que a l’Estat espanyol no saben que vol dir i els del PSOE sembla que tampoc tenen necessitat de concretar ni de fer pedagogia al respecte. Tercera via i federalisme són ara mateix pantalles obsoletes.
La pantalla vigent, a més del dret a decidir, és la de la independència. La centralitat s’ha situat definitivament en el dret a existir com a poble i com subjecte polític. No definir-se, posar pals a la roda i fer-ho des de Catalunya, ara, pot significar un endarreriment per millorar la societat del benestar en un futur immediat, i ara la indefinició, creiem que no és ideològica, és acceptar que amb l’Estat espanyol no hi tenim res ha fer.
Ser el guanyadors de la partida, ara mateix hauria de ser l’única obsessió dels nostres politics i creiem que la disputa no la hem de tornar ha instal·lar a Catalunya. Ara que la tenen a Espanya, que se la quedin per sempre. Ara el que toca d’una puta vegada, és aparcar les diferencies en lo social i sumar en lo polític per guanyar la independència. No pot ser que hagen arribat on som, nosaltres mateixos, llencem per la borda un bagatge que tant ens ha costat de lligar.