ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ESPANYA INGOVERNABLE ?

31/3/2016

0 Comments

 
Picture

Que convé mes a Catalunya, una Espanya amb un govern del PP, PSOE i Ciutadans, o un govern amb PSOE, Podemos, Izquierda Unida, PNB i l’abstenció de ERC i D i Ll. La resposta és clara i aclaparadora, ens ha de ser igual.

Cap proposta de canvi que vingui d’Espanya i els espanyols serà per bé de Catalunya, ho serà exclusivament per mantenir l’estatus actual. “Todo atado y bien atado, i proponemos una reforma integral para que todo continue como ha de ser y para mayor gloria de la construcción de una España grande y libre”. Franco en podria tenir el copyright exclusiu.

El PSOE de Pedro Sánchez no vol saber-ne res del PP ni de Rajoy. Qualsevol demòcrata diria el mateix. El sorprenent és que P. Sánchez ha tancat un pacte, que sembla de sang, amb Ciutadans i Ciutadans si que vol saber-ne del PP.

Ciutadans, que no sabem si criatura de l’IBEX 35 o de poders més obscurs, no vol saber res de Podemos ni de Pablo Iglesias. El PSOE i Ciutadans empaten, un no vol al PP i l’altre no vol a Podemos. El problema és que PSOE i Ciutadans ni sumen ni sumaran. El fracàs de la investidura ho diu tot.

Les eleccions espanyoles estan servides, ens hi juguem un pèsol. El PSOE no pot fer la gran coalició amb el PP i Ciutadans, seria, no la “mort” de Pedro Sánchez seria la del PSOE. El PP no pot renunciar a la presidència, també seria la seva mort. D’aquesta coalició, impossible, per governar, els únics que en sortirien beneficiats serien els de Podemos.

La conclusió és evident, Podemos i Ciutadans volen eleccions i el PP i el PSOE no. Ciutadans vol l’espai del PP i per això és presenten com regeneradors, reformistes, protectors de la Constitució, de la sobirania espanyola, i de dretes. Podemos volen ser la nova esquerra. Sense cap roc a la motxila. Si més no aquesta és la pretensió.

El PSOE, el partit d’esquerres de la transició, no és reformable, tot i que ara mateix pot fer el darrer servei per construir una alternativa d’esquerres de futur i neta de servituds. Aquesta n’és la sentencia de Podemos. Construir un nou pol d’esquerres o res.

Un escenari que no tindrem a Catalunya. Nosaltres tenim projecte i Govern. Espanya i per tal com els hi van les coses sembla que de moment ni projecte, ni govern, ni coalició ni acord per investir a ningú.
​
La Espanya de la transició ha finit. Ara el que s’albira és la seva descomposició. De les arrels del franquisme i d'un pacte forçat, res de bo s’han podia esperar. La Espanya borbònica, una i gran té els dies comptats. D’aquí la seva in governabilitat.


0 Comments

COM MORIR INTENTANT-HO.

30/3/2016

0 Comments

 
Picture

Som dels convençuts que cal deixar fer al Govern de Catalunya i al Parlament. Queden 14 mesos, i n’és el compromís. Després ja decidirem. Ho farem fent costat als nostres líders, ho no ens quedarà més remei que canviar-los.

Ara bé, també comencem a tenir la mosca massa ubicada. Confiança, i lleialtat, sembla que són conceptes que al mon independentista no practiquen gaire.

Podríem tenir la debilitat, que seria poc objectiva, situant a les CUP com culpables d’una desconfiança que dia rere dia sembla que puja de to. No ho farem, sobre tot perquè la confiança ha de ser transversal arreu i en les institucions  creiem que som lluny de que així sigui.

Picabaralles als Ajuntaments. Picabaralles als Consells Comarcals. Picabaralles a les Diputacions, i com no picabaralles a Junts pel Si i entre Junts pel Si i les CUP. D’algunes soterrades i d’altres ben publicitades. Tot plegat un desori que lluny de motivar i engrescar produeix tristesa.

CDC i ERC en són directament responsables. No diem que l’objectiu és la independència, i que de moment utilitzem la via autonomista per establir les bases legals i logístiques ? Doncs no s’entenen les picabaralles per gestionar les engrunes que ens deixa Espanya. No s’entén que els independentistes majoritaris als Ajuntaments no facin govern. No s’entén el partidisme inflexible per guanyar quotes autonòmiques. No s’entén la manca de generositat per un objectiu superior, la llibertat de Catalunya.

Tot el que hem dit ens permet entrar de ple en el paper de les CUP. Els purs i casts. Ells, que van descavalcar del procés amb un pacte, al President Mas. Tant els hi fa si el nou President, Puigdemont practica la dignitat i és proclama servidor del mandat popular per aconseguir la independència.

Potser allò que deien de amb el Mas i CDC ni a la cantonada, ho volen tornar a reviure. Si així fos, quedaria clar. Als de les CUP la independència els hi bufa. Són els que volen canviar la societat saben que mai ho podran fer, per la senzilla raó de que ells mai seran ni ocuparan la centralitat política del país.

Tenim un problema i qui digui que és menor menteix. Les CUP o per ideologia, o per tacticisme de cara al seu Congres, és poden convertir en els aliats tàctics dels unionistes d’esquerres. Aquest fet donaria per acabat el procés com ara l’entenem i ens abocaria a unes noves eleccions.

No és que les CUP no tinguin dret a exposar i defensar les seves conviccions. El que passa és que mentrestant CDC i ERC han fet renuncies que els honora, els de la CUP, de moment, ho han guanyat tot i sense cap renuncia. Una “declaració i el Cap del President Mas” en són els seus trofeus i tot sembla indicar que no volen morir intentant aconseguint-ne els darrers. El problema és que ara ningú sap quins són. 


0 Comments

DONEU-ME 68 DIPUTATS I PROCLAMARÉ LA REPÚBLICA CATALANA.

29/3/2016

0 Comments

 
Picture

Això va dir Oriol Junqueras en campanya electoral. Ara sembla que 72 no en són prou.

És innegable que tot el que tingui a veure amb la consecució de la independència de Catalunya s’ha de fer bé. També ho hem de fer democràticament i pacíficament. Cap dicotomia doncs ens a d’atabalar. Fer-ho be i fer-ho democràticament i pacíficament és un tot, només ens cal el mandat democràtic i aquest el tenim. 72 diputats per la independència en són més que 63 i d’aquets, segur que en tenim, si és dones el cas, favorables a la independència.

Ara una part de l’esquerra, que s’autoproclama federalista, torna a proposar-nos la pantalla del referèndum / consulta pactat amb Espanya. La Espanya del PP, del PSOE, ahir també els de UPyD i ara Ciutadans, ens han regalat fins la sacietat un NO grandiós al dret a decidir. És més Espanya no té investidura ni govern per només una pedra a la sabata, Catalunya.

18 mesos, ara 16, són el recorregut per, i d’acord el full de ruta pactat entre Junts pel Si i les CUP, convocar un referèndum constitucional. Si així ho fem, i d’acord la nova legalitat catalana, el que serà segur és que no serà pactat amb Espanya.

El més curiós de tot plegat, és que estem utilitzant la legalitat espanyola i autonòmica per fer el traspàs. El resultat d’aquest camí és obvi, qualsevol govern espanyol, provisional o no, impugnarà qualsevol projecte de llei que suposi una nova legalitat. La maquinaria jurídica i legal d’Espanya no permetrà que el procés sigui pacífic.

La confrontació, tot i que de moment s’ajusta a la salvatge recentralització de competències, al control exhaustiu de les finances de la Generalitat i a una judicialització de la política, ens indica, que tard o d’hora estarem abocats a decisions unilaterals.

Tornar a la pantalla del referèndum pactat, sobre tot quan s’ha dit per activa i per passiva que des de Catalunya l’entomaríem i ens avindríem al seu resultat, és pretendre configurar la estratègia del qui dia passa any empeny, com eina de desgast als independentistes.

Espanya tot i tenir un govern provisional, governa. Tenen uns pressupostos aprovats pel 2016. Continuen portant la TC qualsevol decisió del Govern i Parlament català. Continuen fent i desfent amb el deute. Ens ofeguen el camp negant-nos les subvencions aprovades.
​
La confrontació política serà inevitable. La desobediència i l’acció unilateral indispensable. Potser que l’Oriol Junqueras recuperi allò que va dir-nos als independentistes i no maregem més la perdiu: Doneu-me 68 Diputats i proclamaré la independència.


0 Comments

DE QUE PARLEM, DE DIGNITAT O D'EUROS.

28/3/2016

0 Comments

 
Picture

La globalització és un fet. Divises, mercaderies, malalties, insectes, immigracions, guerres, fam, misèria, són un fet, estem globalitzats i de moment res indica que hagi de canviar.

El mon de l’esport no s’han escapa. L’esport i els seus interessos, de vegades politics i sempre econòmics, són un dels paradigmes de la globalització.

Espanya, és qui millor utilitza l’esport. Espanya utilitza l’esport per unificar, uniformar i sempre a major gloria dels poderosos. Espanya és l’únic Estat de la Unió Europea que te una llei de l’esport que castiga aquells que no acudeixen a les convocatòries del seleccionador de torn a l’ostracisme perpetu impedint fins i tot la vida professional.

El futbol, esport de masses és utilitzat per Espanya per fer nació, “la roja”, hi ho fa sense cap mena d’escrúpols. De fet la marca Espanya només té sentit amb el futbol, la fiesta i el sol. Mala peça al teler.
Però volem parlar d’un futbolista professional i jugador al Barça. Central, defensa i amb un historial d’èxits encomiable. Ens referim al Gerard Piqué.

Gerard Piqué, va començar al Barça (1997-2004). Manchester (2004-2008), Zaragoza (2006-2007)  i Barcelona (2007-2016). Tota una carrera. Piqué ha guanyat títols i diners. Els títols no et permeten viure, però els títols fan que la valoració professional i el catxet s’incrementin exponencialment.

Nosaltres mai sabrem ni els diners que ha guanyat ni els que pot en un futur. Del que si que estem segurs és que de moment els diners són el menor dels seus problemes, si és que en té.

Fer-nos la pregunta i no saber la resposta, ens deixa tocats. Com un jugador que pot triar club, que ho té tot, permet, tolera i encaixa els insults i amenaces dels espanyols, sobre tot quan el que fa és lluir la samarreta de “la roja”, selecció de futbol d’Espanya. Ho podríem entendre si tot és reduís al fet que vol jugar al Barça i la llei espanyola diu el que diu. Ara be, Gerard Piqué, no només entoma els seus insults, també els de la seva dona Shakira Isabel Mebarak Ripoll.

Si t’insulten, si t’ha amenacen, només vol dir que no ets volgut i menys estimat. Sabem que barrejar política amb esport està mal vist, només ho pot fer Espanya, però si s’està pel dret a decidir, per la democràcia i per la llibertat expressada a les urnes, un no pot ser còmplice d’un país que ens ho  nega als catalans.
​
Catalunya, té un full de ruta amb un objectiu, la independència i és el moment de situar-se. Uns ho fan per la soldada, d’altres per ideals, però tothom ha de saber que Roma no paga traïdors i si a sobre la dignitat val zero, que quedi doncs clar que el que tenim és senzillament un mercenari.


0 Comments

GRÀCIES PRESIDENT PUJOL.

27/3/2016

0 Comments

 
Picture

L’expresident espanyol Zapatero gran lluminària de entre els il·luminats, el que va dir; “Maragall, apoyaré l’Estatut que apruebe el Parlamento catalan”, i que ens va mentir. El que va permetre que personatges del seu partit, el PSOE, com el Múgica i el Guerra, treballessin per retallar l’Estatut aprovat pels catalans en referèndum, ara ens il·lumina dient que si Pujol a l’hora de triar successor hagués triat en Duran en lloc den Mas les coses haurien estat d’una altra manera.

Zapatero que ni a gerro valuós arriba, l’encerta. Pujol també. Pujol sap que Duran i Lleida no serà mai un patriota català. També sap que no serà un nacionalista català. Fins i tot té clar que l’aposta den Duran sempre ha estat treballar per la construcció d’una Espanya forta i única com nació. La seva disponibilitat no anava més lluny d’una descentralització i unes cadires autonòmiques.

Pujol ens va tornar a donar una lliçó d’estadista. La seva aposta, que mai va ser familiar, ha suposat que la Generalitat ens mans del President Artur Mas, comences el camí cap a la independència. Amb Duran i Lleida això no només hagués estat impossible, sinó que com a gran botifler que és, hagués treballat colze a colze amb els unionistes per evitar l’èxit del moviment per la independència.

Zapatero té la virtut de no encertar-la gairebé mai, però aquest cop, segur que sense voler, ens ha recordat que tenim procés, perquè Pujol va encertar-la quan va decidir que el seu successor seria Artur Mas i Gabarró i no Duran i Lleida.

Zapatero ho té clar, existeix procés perquè la institució més important de Catalunya, La Generalitat, s’ha posat amb el President Mas al capdavant del procés. Un 9 N, un full de ruta com el que va proposar el Govern d’Artur Mas, hauria estat impensable amb un Govern de la Generalitat presidit per en Duran.

Zapatero ens ho recorda. Ell defensant els seus interessos i amb la pretensió de ridiculitzar al President Pujol. Nosaltres al President Pujol li donem les gracies i el reconeixement per haver encertat. Gràcies President Pujol i gràcies President Mas.
​
Al Duran i Lleida, que les gràcies i una nova cadira li donin els seus compatriotes, els espanyols.


0 Comments

FEM DE LA UNITAT VICTÒRIA.

26/3/2016

0 Comments

 
Picture

Els darrers països independitzats i els que estan en via sembla que sempre ho han tingut clar. Sense unitat d’acció i clars objectius politics, el triomf no deixa de ser una quimera.

Nosaltres catalans i catalanets, volem guanyar les batalles i la guerra, però sempre marcant el pas. Un pas que de vegades  és d’esquerres i d’altra de dretes. Fet que si fa o no fa, ha permès a borbons i dictadors varis guanyar sempre.

Espanya, i així ho diuen tots els indicadors, miracle a banda, està abocada a unes noves eleccions. Eleccions que segons calendari serien al Juny. Catalunya, i els que ara treballem per la independència de Catalunya, ens retrobarem amb allò de: Junts o separats. De fet el que volem dir i preguntar-nos, és si participar a les eleccions d’un País i Estat, del que volem fugir, ens va be, ens interessa, o en trèiem profit.

Els contraris a la independència de Catalunya, unionistes i federalistes, ja fa estona que s’ho treballen. ERC ha d’anar pel seu compta. És el moment de ser i de fer el sorpasso als “maleïts convergents”. No paren de dir. Són els que saben que unitat és sinònim de victòria i s’ha de trencar com sigui. Són els que saben que no és el mateix quedar segons i tercers, que proclamar-nos els primers i amb una majoria transversal per la independència.

La posició de les CUP, que inicialment ens afalagava, vist el paper d’alguns dels seus dirigents demanant el vot a formacions espanyoles, i que podem ser determinants per investir i governar l’Estat espanyol, ens han convençut de que hi hem d’anar. Això ha de passar mentrestant no siguem Estat i continuem formant part d’Espanya.

Sabem per tots els indicadors i resultats electorals que a Catalunya podem guanyar la partida al unionisme i federalisme espanyol. També sabem que ni ERC ni D i Ll, per les forces unionistes, són de moment moneda de canvi per res.

A de quedar clar perquè hi anem. Només els moments de gloria mediàtics, d’abast internacional, i uns euros poden justificar anar-hi. Qualsevol reforma espanyola ja no és tasca dels catalans. Fins i tot i donada la disgregació del vot espanyol, se’ns fa útil ser-hi. Sobre tot tenint la certesa que el bipartidisme a Espanya s’ha acabat.

Ara be, transformar dins del independentisme, qualsevol lluita política fins la independència en un afer partidista, és tant miserable com antipatriota. No ens estem jugant la supremacia política d’un partit, el que sigui. Ens estem jugant la llibertat i el futur.

Si al Juny Espanya té eleccions, CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI i la resta d’organitzacions politiques i socials, per la independència han de bastir una candidatura unitària.

Candidatura transversal. Candidatura per guanyar a Catalunya. Candidatura amb l’objectiu d’utilitzar tots i cada un dels ressorts que te Madrid per internacionalitzar encara més la nostra lluita. Candidatura que inequívocament expliciti que la majoria de catalans estem per la independència de Catalunya.

Els contraris a una candidatura de país, només ho poden fer des de posicions netament contraris a la independència. Per cert i que quedi dit, l’ÈXIT de totes les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre, sempre han tingut un denominador comú, UNITAT i cap lluita
PARTIDISTA.


0 Comments

L'ARMAGEDÓN DE BUSH, BLAIR I AZNAR.

22/3/2016

0 Comments

 
Picture

Bush, Blair i Aznar, són culpables directes o indirectes des de el 2003, quan van declarar la guerra, primer a Irak i després a Líbia, de tots i cada un dels atemptats succeïts a Europa.

Ells són responsables de posar dictadors i mantenir famílies dinàstiques. La democràcia i els drets dels pobles àrabs o musulmans, mai han estat defensats com calia.

Els hem espoliat els seus recursos. Hem armat als dictadors i monarquies varies i mai ens ha importat el benestar del poble. El nostre model social a canvi de la seva misèria. Una misèria imposada i defensada pels dictadors testaferros volguts.

Escampats arreu del planeta és calcula que el Islam té més de 1.570 milions de seguidors, i si, ja sabem que no tots practiquen i segueixen  la Sharia, però la construcció de nuclis de violència, no només esdevenen des de les teories religioses, de la injustícia també. La seva religió, ara n’és l’excusa, com ho van ser a les creuades.

El poder i la riquesa en són els objectius. Ahir l’or i els territoris. Avui el petroli i la geostratègia.

Quan un poble no té res, vol dir que no té res a perdre. Irak i Líbia han tingut i tenen prous recursos naturals com per ser països amb futur. Ni la globalització els ha ajudat. No ho han fet els EEUU ni Europa, Rússia i Xina tampoc aquets s’ho han mirat de lluny.

Amb ells, el trio, hem aconseguit posar en marxa l’Armagedón. Els àrabs, siguin de la ètnia que sigui, estan en peu de guerra. Uns entre ells, d’altres amb el mon occidental. Ara traslladaran a Europa i d’altres racons civilitzats el temor, la mort i el que és pitjor la culpabilitat per haver permès que el trio de les Açores ens hagin dut on som ara.

Aquets tres personatges segur que han fet historia. Han desestabilitzat un munt de països i de regions de l’Orient Mitja. Han fet possible la creació d’un Estat Islàmic salvatge i cruel. Han obligat a milers de criatures, homes, dones i infants a fugir de les seves llars.
​
Esperem de la justícia internacional que algun dia facin justícia. Mentrestant pensem que desarma l’Armagedón només és pot fer ajudant in situ i renunciant NOSALTRES, a una part del benestar social que gaudim. Ho practiquem la solidaritat autentica, ho no ens en sortirem. Ells, els del Islam tenen poc a perdre nosaltres fins i tot la vida.

0 Comments

CAL INSISTIR-HI.

20/3/2016

0 Comments

 
Picture

Guanyar-nos la independència dependrà de la capacitat que tingui Catalunya per fer més pedagogia interna i externa. L’externa peninsular està bé, tot i que ja hem comprovat, que la seva incidència és irrellevant. Mai podrem competir com Autonomia contra l’Estat espanyol.

Catalunya, terra d’acollida i de pas, no pot evitar les mal hi fetes que ens endossen des de Madrid. Tampoc podem evitar que utilitzen la seva Constitució i les seves majories per anorrear-nos.

El que si podem fer, és insistir, explicant, argumentant i sobre tot demostrant que tenim dret, a practicar el dret internacional democràtic d’Autodeterminació.

Ens cal insistir en el perquè de tot plegat. Cal que tothom sàpiga que no ens hem tornat bojos. Catalunya i els catalans han de poder dir la seva amb, o sense acord amb Espanya. Millor amb acord, però pel que tothom pot veure només depèn d’Espanya i ara per ara el més calent a l’aigüera.

Voler eixamplar la base independentista està be. Com fer-ho és més complicat. En deu anys hem passat de ser una minoria ha ser majoria absoluta al Parlament. Els independentistes hem estat capaços de fer el que alguns creien impossible. Avui tenim un Govern independentista i per la independència i un Parlament amb majoria absoluta amb el mateix objectiu.

No ha estat un miracle. Ha estat la tasca d’uns quants patriotes. Organitzats o per lliure. Uns creant models d’opinió, d’altres organitzant alternatives d’organització noves. Reagrupament, Solidaritat i el Cercle Català de Negocis, en van ser uns bons exemples. El seu testimoni va caure en bones mans la ANC, Òmnium i l’AMI.

Conferencies, debats, documents pedagògics, van esplaiar-se arreu del territori. El resultat el tenim avui. La conscienciació i la presa d’actituds no han estat perquè si. Només la dedicació desinteressada i patriòtica ho ha fet possible.

Ho tenim a tocar. Fins i tot els EEUU han entès que la democràcia i el dret de qualsevol poble són el camí per construir un nou mon. Els Estats són útils, cert, però mai poden ser un obstacle a la democràcia i llibertat dels pobles.
​
L’Europa dels Estats és ara mateix un frau. L’Europa dels pobles és el futur i tot i que vulguem ser Estat, Catalunya faria be exposant que un altra Europa és possible i desitjable, la dels pobles.


0 Comments

CADA DIA MÉS PLENS DE RAONS.

19/3/2016

0 Comments

 
Picture

Segle XXI i tot i que avui no afusellen i no torturen, la Espanya i  molts dels seus espanyols mantenen criteris i valors més propers a l’època franquista que al que hauria de ser un País democràtic i modern.

Dir-nos “perro catalan habla castellano o cristiano”, eren les perles habituals durant el franquisme. Ara ens diuen de tot i el silenci de la progressia espanyola és aterradora. Temps nous, i són les actituds antigues les que continuen imperant. De fet, som molts els que pensem, i fa molt de temps, que no hi tenim res a fer. Mai ens voldran com catalans.

Els espanyols del poderio, ho tenen clar. La seva nació només pot ser i existeix anorreant les altres. La defensa dels interessos i drets catalans, només té un camí, la independència.

No és que no ens deixin ser solidaris. És que ells mai ho han estat. No és que patim una recentralització, és que mai hem estat descentralitzats. No és que no puguem distribuir les beques d’estudi, tot i sentencies del TC a favor. No és que ara ens quedem sense el 0,7 per les ONG’s i entitats sense ànim de lucre solidaris. No és que el Montoro ens bacili amb un deute que controlen. No és que la Soraya hagi imposat la judicialització de la política.

Senzillament i per dir-ho planerament, el que passa, és que les castes espanyoles volen tot el poder, l’econòmic i el polític. D’això va la cosa, de poder. Espanya sap que sense Catalunya te un futur costerut.

Pidolar el que ja hem pagat, és la darrera misèria que Espanya ens imposa. El silenci dels que van de demòcrates a Catalunya, és la nafra que cal denunciar.

Fa temps que patriotes de que tota mena han fet una tasca encomiable per fer possible que la independència sigui la centralitat del debat. Aturar-nos ara, al darrer tram, seria tant com fracassar.

La unitat d’acció, avui ha de ser més forta que mai. La transversalitat ideològica indispensable. Els compromisos politics adquirits irrenunciables.
​
Tenim raons. Tenim tot el dret ha ser el que vulguem. Però només ens sortirem si aparquem per una estona els partidismes. La independència no va de dretes o d’esquerres, va de ser lliures i guanyar la batalla amb Espanya i el seu Estat. Tenim raons, no les perdem pel camí. 


0 Comments

PRIMER ESPANYA, DESPRÉS ESPANYA.

17/3/2016

1 Comment

 
Picture

Espanya és singular. Ho ha estat sempre. Potser l’evolució natural ja els ha modificat el codi genètic. L’imperialisme conforma encara a dia d’avui una bona part de la gènesis.
​
Les seves dèries i actuacions fan impossible altres processos evolutius. En termes històrics la Espanya profunda tot just està començant la seva revolució industrial. La mental segur que serà posterior.

Al marge dels debats fallits d’investidura, els representants, diputats, legítims d’una espanyolitat carrinclona, no se’ls ha acudit res més que fer un Ple, el primer, per debatre la “sagrada unitat d’Espanya”.

La proposició com no podia ser menys ha vingut dels nous espanyols, Ciutadans, però tant vells en l’ideari, que fins i tot són més a prop del Felip V que den Franco.

Deixant a banda matisos, el PP, el PSOE i Ciutadans, han ofert als espanyols unionistes, “la garantia” que Espanya no és trencarà.

La Espanya decimonònica, la carrinclona, la dels desheretats, ha mostrat al mon que la seva primera, i potser única, preocupació és la unitat sagrada d’Espanya.

Els aturats, la corrupció i un endeutament estratosfèric, són per aquets patriotes de pa sucat amb oli, qüestions banals. La seva misèria política, només té un objectiu, evitar com sigui que els drets democràtics dels pobles surin i s’imposin.

Espanya no té President. Espanya no té govern. Els hi és igual. Els poders fàctics, els que saben i tenen clar que la seva Espanya és inviable sense Catalunya, i ara amb un control de  la política a traves dels partits unionistes, és regiren com fures agonitzant. Ho tenen clar la independència de Catalunya és la fi dels seus privilegis.

No serà Catalunya ni els catalans els que ensorrem Espanya. Ells solets i sense cap ajut ens estan mostrant que tenen prou capacitat per fer-ho. Que així sigui. Amen.

Com sempre, Catalunya, no només és el centre de qualsevol debat, Catalunya és el que els treu la són. Ara només cal que no fem nosaltres el que Espanya i els seus espanyols no han pogut fer mai, anorrear-nos.


1 Comment
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.