Els darrers països independitzats i els que estan en via sembla que sempre ho han tingut clar. Sense unitat d’acció i clars objectius politics, el triomf no deixa de ser una quimera.
Nosaltres catalans i catalanets, volem guanyar les batalles i la guerra, però sempre marcant el pas. Un pas que de vegades és d’esquerres i d’altra de dretes. Fet que si fa o no fa, ha permès a borbons i dictadors varis guanyar sempre.
Espanya, i així ho diuen tots els indicadors, miracle a banda, està abocada a unes noves eleccions. Eleccions que segons calendari serien al Juny. Catalunya, i els que ara treballem per la independència de Catalunya, ens retrobarem amb allò de: Junts o separats. De fet el que volem dir i preguntar-nos, és si participar a les eleccions d’un País i Estat, del que volem fugir, ens va be, ens interessa, o en trèiem profit.
Els contraris a la independència de Catalunya, unionistes i federalistes, ja fa estona que s’ho treballen. ERC ha d’anar pel seu compta. És el moment de ser i de fer el sorpasso als “maleïts convergents”. No paren de dir. Són els que saben que unitat és sinònim de victòria i s’ha de trencar com sigui. Són els que saben que no és el mateix quedar segons i tercers, que proclamar-nos els primers i amb una majoria transversal per la independència.
La posició de les CUP, que inicialment ens afalagava, vist el paper d’alguns dels seus dirigents demanant el vot a formacions espanyoles, i que podem ser determinants per investir i governar l’Estat espanyol, ens han convençut de que hi hem d’anar. Això ha de passar mentrestant no siguem Estat i continuem formant part d’Espanya.
Sabem per tots els indicadors i resultats electorals que a Catalunya podem guanyar la partida al unionisme i federalisme espanyol. També sabem que ni ERC ni D i Ll, per les forces unionistes, són de moment moneda de canvi per res.
A de quedar clar perquè hi anem. Només els moments de gloria mediàtics, d’abast internacional, i uns euros poden justificar anar-hi. Qualsevol reforma espanyola ja no és tasca dels catalans. Fins i tot i donada la disgregació del vot espanyol, se’ns fa útil ser-hi. Sobre tot tenint la certesa que el bipartidisme a Espanya s’ha acabat.
Ara be, transformar dins del independentisme, qualsevol lluita política fins la independència en un afer partidista, és tant miserable com antipatriota. No ens estem jugant la supremacia política d’un partit, el que sigui. Ens estem jugant la llibertat i el futur.
Si al Juny Espanya té eleccions, CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI i la resta d’organitzacions politiques i socials, per la independència han de bastir una candidatura unitària.
Candidatura transversal. Candidatura per guanyar a Catalunya. Candidatura amb l’objectiu d’utilitzar tots i cada un dels ressorts que te Madrid per internacionalitzar encara més la nostra lluita. Candidatura que inequívocament expliciti que la majoria de catalans estem per la independència de Catalunya.
Els contraris a una candidatura de país, només ho poden fer des de posicions netament contraris a la independència. Per cert i que quedi dit, l’ÈXIT de totes les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre, sempre han tingut un denominador comú, UNITAT i cap lluita PARTIDISTA.
RSS Feed
