ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EL FRANQUISMO, "PRESENTE"

27/2/2018

0 Comments

 
Picture

Una transición "pacífica". Nadie cuestionaba a nadie ni nada. Franco sentenció que el Borbón era el Jefe del Estado y todo quedo “atado y bien atado”.

Unidad territorial y continuar con el legado franquista utilizando la monarquía eran los pilares para continuar construyendo la España decimonónica y jacobina.

Estamos en el año 2018 y no se ha condenado la dictadura franquista, no se han resarcido a los que han sufrido los atropellos, los muertos continúan en las cunetas, un mausoleo a mayor gloria del dictador, una fundación franquista y falangista legal y subvencionada. El franquismo ganó la guerra, la transición y el que es peor están volviendo a ejercer los mismos tics, franquistas autoritarios y el ordeno y mando servil que el Estado español ejerce.

El PP y el PSOE, mas ahora los de Ciudadanos, no pueden ni quieren condenar el franquismo. Hacerlo supondría de facto situar a los borbones en el mismo plano franquista. Condenada y sentenciada, no podría ostentar ningún cargo institucional. Restituir la Republica española sería lo normal. El problema es que aquellos sujetos como el Fernando Suárez González y los herederos del franquismo dirían que ellos no hicieron un golpe de Estado y una guerra para asumir que eran los malos de la película.

La izquierda española renunció a la Republica. La izquierda española hoy es exactamente como la derecha española, defienden el legado franquista sin fisuras. La ley de la memoria histórica pretendía ser el broche de oro para cerrar i legitimar la dictadura. Una ley sin culpables y con la imposibilidad de resarcir a los afectados moralmente, judicialmente y sin condenar a los autores del genocidio comparable al nazi.

Franco está presente porque las elites castellanas españolas y colaboradores necesarios de la periferia, saben que otro escenario político pone en peligro sus intereses y privilegios. Que nadie tenga dudas, harán lo que puedan para combatir un estado de derecho democrático y todo lo que suponga erradicar el franquismo sociológico.
​
Hoy estamos en condiciones de afirmar que aunque Franco está muerto el franquismo está presente. Por eso los catalanes y los que sin ser-lo son demócratas, saben que para construir democracia i espacios de libertad y concordia, hay que empezar por erradicar a los borbones que son la máxima representación del franquismo. Queda dicho y si queremos construir, se ha de hacer des de la concordia, el respeto y la fraternidad y seguro que la mejor opción es construir la Confederación de Republicas Ibéricas. 


0 Comments

ACCEPTAR O ACATAR, DOS CONCEPTES ANTAGÒNICS

26/2/2018

0 Comments

 
Picture

Varem proclamar la República i va quedar suspesa com els decorats d’una obra de teatre per les tramoies, i per obra i gracia del Govern. Les raons les carrega el diable.

Després d’acceptar, tothom, que calia anar a les eleccions convocades pel Rajoy, per cert autonòmiques, ara, i ja portem uns quants dies, el debat és; ho acceptem la legalitat espanyola i ens eixamplem diuen uns, ho restituïm i caminem per implementar la República la resta.

No és tant complicat. Hem acceptat les eleccions autonòmiques, de retruc el 155, i qualsevol Govern que fem, només podrà bellugar-se sota la legalitat espanyola. Espanya no tindrà, de fet ja ho està fen, cap mirament en detenir, jutjar, inhabilitar, multar i empresonar a qualsevol que és bellugui un mil·límetre de la seva interpretació de la Constitució espanyola. En aquest cas estem acatant.

Un debat on uns posen arguments tant peregrins com ampliar la base sociològica a favor de la República i acumular forces recuperant l’autogovern autonòmic supeditat als designis de Madrid. Algú ens hauria d’explicar com és fa, sense poder legislar, sense diners i sense un poder efectiu dins i fora de Catalunya.

Els altres, si més no tenen uns arguments de dignitat, resistència i denuncia. No accepten que Madrid digui qui a de ser el President. No acaten el 155 i parlen i proposen defensar i implementar la República catalana.

Un debat cupular, que malgrat acabi amb acord, està sentenciat. Lluny de practicar la unitat organitzada, que no ideològica, que és el que reclamen les bases i ciutadania, és qüestiona i magnifica l’espectacle negociador entre republicans transformant-lo en esperpèntic i desmoralitzador. En síntesis sembla que tothom està per la República i alhora barallant-se pel poder.

Està cantat, des de la Generalitat autonòmica, no avançarem, o molt poc. Per l’únic canto que ho podem fer, és a les properes eleccions municipals. El 14 d’Abril del 1931 podria ser un bon referent. Podem acceptar que no tenim més remei, mai acatar les ordres d'un Estat allunyat del estat de dret.

Cal guanyar a les quatre capitals i a totes les ciutats amb més de 10.000 habitants. Cal que dels 948 municipis que te Catalunya la majoria voti República.

Le eleccions municipals, han de ser la proba de foc per saber si tenim opcions republicanes o quedar-nos amb un autonomisme cada dia més menut.

Una única llista de i pel municipi. Una única llista on republicans, demòcrates, d’esquerres i de dretes, lliberals, democristians, en definitiva a favor de la República catalana, representin via urnes la voluntat majoritària com varem fer, el 27 S, el 9N, l’1 d’Octubre i el 21 D.

Si acceptem la legalitat espanyola és per capgirar-la. Utilitzem el seu entramat per visualitzar que Catalunya cada cop que te urnes al davant s’autodetermina i les eleccions municipals tornen a ser un bon escenari. Només cal que tothom tingui clar que sense unitat estem perdent.
Fer, arribar a l’acord que tothom reclama entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP, concretaria la possibilitat d’entomar les properes eleccions municipals en un altre referèndum i convertir-les en República, País, Estat i futur. Aquest és el camí per implementar la República. Guanyar totes les eleccions.
​
PSOE, PP, Ciutadans i els Comuns aniran a totes, ells tenen clar que les properes eleccions municipals seran determinants per Espanya i per Catalunya. Ho diem avui, des de la creença que el futur immediat de Catalunya i la seva prosperitat dependrà i molt del resultat de les municipals. Tothom queda avisat.


0 Comments

ESPANYA NO ÉS EL NOSTRE PROJECTE

24/2/2018

0 Comments

 
Picture

És un fet que una part majoritària de la societat catalana i dels dirigents politics de l’època van acceptar i acatar una transició que legitimava el regim franquista.

De fet, i després de quaranta anys, partits politics i l’Estat de les autonomies, han acabat legitimant el regim del 78. Acceptar la Constitució, els seus símbols, el que representa l’Estat espanyol i participar constantment a les institucions del Estat determina aquesta legitimitat.

Alguns politics s’ho creien. Participar, ser-hi, proposar i negociar eren els supòsits necessaris per bastir una democràcia moderna. Mai van pensar ni dubtar que pactar amb els franquistes seria un acte de lleialtat recíproc, perdurable i conjurats per construir un estat de base federal democràtic. Els franquistes i successors, tots ells molt espanyols, avui ens diuen i certifiquen el contrari.

El pacte del 78 va ser liquidat d’una tacada el 28 de Juny del 2010. Uns magistrats sense pietat van dictaminar que els acord parlamentaris i unes votacions que referendaven el nou Estatut no valien. La seva interpretació liquidava la democràcia i la font de qualsevol ordenament jurídic. Els projectes politics i les urnes quedaven supeditades a unes interpretacions restrictives amb l’excusa de la unitat territorial i la identitat que només podia ser espanyola.

És innegable que des de el 10 de Juliol del 2010 Catalunya va respondre amb una de les grans manifestacions que vindrien, amb el lema, “SOM UNA NACIÓ NOSALTRES DECIDIM”, amb el major suport transversal mai vist, va ser el principi de tot plegat.

Catalunya majoritàriament va decidir, de moment al carrer, que viure sense dignitat i sense la capacitat de construir el futur, no era admissible. La resposta no és va fer esperar. La societat civil és va organitzar i a fe de deu que de forma exemplar i efectiva.

Respondre adequadament al desafiament que l’Estat espanyol i el seu govern proposa, pot suposar guanyar o perdre la partida. Això sense oblidar que ens enfrontem a un Estat i una casta funcionarial endogàmica i sectària molt corporativa.

Tenim presos politics i exiliats per complir el mandats democràtics sorgits de les eleccions. Tenim una repressió judicial i policial que no només no té límits, sinó que tot apunta que tampoc té fi. A no ser que renunciem a tot.

Doncs bé, ara és el moment de les respostes i posicions. El temps del respecte institucional amb Espanya, s’ha acabat. No podem legitimar cap acció repressiva ni als seus repressors.

Avui els repressors espanyols són els borbons, el govern espanyol, el seu Estat, el PP, el PSOE i Ciutadans. Amb aquets, ja no els hi devem cap lleialtat ni cap cessió. Ells ens han negat el diàleg i la negociació, nosaltres cap reconeixement.

Molt be que ningú de la Generalitat vagi a practicar pleitesia al Felip VI. Molt be que el President del Parlament rebutgi fer-se fotos amb els opressors. Molt bé que Ada Colau no vagi a l’acte de genuflexió borbònic. Molt bé que Bosch digui que no anirà a la recepció inauguració del MWC. Però no ni a prou.

Toca fer l’acte més patriòtic i més costos dels que segur faran tremolar moltes coses. Hem de marxar de Madrid. Fins a dia d’avui en teníem dubtes d’aquesta acció. Ara ja no.

No podem tenir presos, exiliats, atacs al dret d’expressió, centenars d’encausats per pensar, el 155, l’amenaça constant d’una justícia polititzada i la pretensió de dir-nos qui i qui no pot ser el President i legitimar-ho amb la nostra presencia a Madrid.

Ho sabem i en som conscients, els partit i les seves estructures necessiten aportacions econòmiques per sobreviure i fer politiques. Ara bé, no és entenible que a Catalunya fem boicot a tot el que fa ferum d’Estat espanyol i que a Madrid legitimem amb la nostra presencia les politiques repressives.

És hora, si és veritat que Catalunya pesa més que una soldada, de conjurar-nos per guanyar la partida, i cada moviment ajuda. Cal tenir clar que des de fa més de sis anys cap moció, cap proposta de resolució que hagin estat proposats per ERC o PDeCAT han tingut recorregut. Ni com a mínim hem tingut la forca per fer complir dictàmens del TC favorables a Catalunya.

Quin és el paper dels nostres diputats i senadors. No hem estat capaços de mediar. Ni d’establir ponts de negociació. Ni d’influir per tenir suports per la causa. De fet ni la qüestió mediàtica ha influït per minorar res del que des de Espanya estem entomant.

Els 18 diputats de ERC i PDeCAT no serveixen ni per fer una moció de censura a Rajoy. El PP, PSOE i Ciutadans ara són els nostres enemics. Són els del 155 i defensors de la unitat pàtria d’Espanya. Els 16 senadors de ERC i PDeCAT és pitjor, no pinten absolutament res amb un senat que controla el PP.

És incomprensible fer el que fem a Catalunya i la contraria a Madrid. És el moment que els nostres representants politics a Madrid demostrin que nosaltres hem proclamat la República i que no hi tenim res a fer a Madrid.

Segur que si és planifica, s’explica i és fa des de la unitat, el cop d’efecte polític dins i fora ajudaria a entendre que l’1 d’Octubre els catalans amb un Referèndum van decidir que Catalunya ha de ser un Estat en forma de República. Mentrestant continuem compartint la legalitat espanyola l’únic que estem fent és legitimar-la. Ens ha de ser igual si tenen pressupostos o no, nosaltres continuarem intervinguts.

No podem ser esclaus d’uns privilegis efímers que acceptats ens converteixen en mercenaris per molt que se’ns digui que ser-hi ens permet tenir altaveus. Per cert uns altaveus que controlen, dirigeixen i manipulen miserablement.
​
Varem aprovar la llei de transitorietat. Varem proclamar la República catalana. Ara toca implementar-la, peti qui peti i caigui qui caigui. La resta, autonomisme controlat i concessions gracioses. Resum que collons fem a Madrid.


0 Comments

NOSALTRES SI QUE VOLEM FER JUSTÍCIA

22/2/2018

0 Comments

 
Picture

És de justícia reconèixer i agrair que per fi totes les contradiccions amb Espanya i el seu Estat han surat graciés als Presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Fins i tot les pròpies del Estat espanyol, fet que mostra objectivament i amb cruesa, que Espanya i el seu Estat practiquen l’autoritarisme i mostren sense embuts la seva baixa qualitat democràtica. Si més no és el que creiem.

Artur Mas és va fer seu el dret a decidir. Potser el seu sobiranisme no representa l’independentisme en estat pur, però negar que va acceptar i assumir la veu d’una part majoritària de la societat catalana per avançar a la plenitud de llibertat i de drets dels catalans no seria just.

Va posar les urnes quan la societat civil ho va demanar. Contra tot pronòstic i desobeint l’Estat espanyol va fer un N9 perquè tothom pugues dir la seva. Va fer un pas al costat per no perjudicar el procés. Ho va fer llegint perfectament la voluntat majoritària emanada de les urnes.

Artur Mas, el liquidador de CiU. El liquidador de UDC. El liquidador d’uns quants botiflers com el Duran i Lleida, segur que no serà recordat per aquets fets. Serà recordat per mantenir la dignitat institucional i representació de Catalunya. També ho serà pel preu que ha pagat i està pagant per dir el que pensa i defensar que Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur. Dret d’autodeterminació.

I seran els seus detractors, que molt sovint ho són per qüestions estrictament ideològiques, els que el convertiran en un gran estadista i patriota. Admetem la premissa que la figura d’Artur Mas té i tindrà els seus detractors, però creiem que si poséssim a les balances els pros i contres, Mas guanyaria de carrer amb els pros i reconeixement.

Carles Puigdemont, que mai hauria imaginat, que per avatars de la vida, acabaria sent President, ha estat i és l’encert més gloriós que mai ens podíem haver imaginat.

Batlle de Girona, independentista de pedra picada i com no un patriota defensor d’una Catalunya lliure i plena. Va acceptar la Presidència pensant que era per un temps curt i per complir el mandat de les urnes. És evident que no l’ha encertat. De fet li ha tocat jugar amb la grossa. Ell contra tot un Estat.

Pressupostos, moció de confiança, una lluita interna de partit, una entesa conflictiva per governar, més una negociació eterna i complexa dins del mon institucional independentista, l’han conformat, també, com un estadista que compleix amb escreix tot el que s’ha d’assumir com President.

Governar amb els obsessionats per voler guanyar l’espai central del mon independentista no ha de ser senzill. Governar amb limitacions econòmiques i amb un control exhaustiu a l’hora legislar, tampoc. És com si volguéssim fer una truita i no tenir ous.

Artur Mas va proposar una candidatura de País desprès del 9N. La resposta de ERC i les CUP va ser no. Junts pel Si va ser un nou nat ni volgut ni desitjat. Carles Puigdemont i desprès de que tothom acceptes les eleccions convocades pel Rajoy, va proposar altra cop una llista de País. Altra cop ERC i les CUP van dir no. Malgrat les discrepàncies Mas ha compartit eleccions amb ERC i Puigdemont ha governat amb ERC. Els de les CUP algun dia explicaran que volia dir “governem-nos”.

L’argument era senzill. Davant una situació extraordinària i per defensar-nos, la unitat, la restitució i la denuncia del 155 eren arguments prou contundents perquè tothom aparqués les legitimes aspiracions de partit per un objectiu més gloriós; Guanyar, per implementar la República catalana proclamada legalment, jurídicament i democràticament.

Avui, que Mas defensa la seva honorabilitat enfront la justícia espanyola, que Puigdemont defensa la legitimat històrica del nostre Govern, no és el moment dels retrets, que de tenir-ne segur que en tenim per tothom. És el moment de tancar files, de saber que hem tingut dos Presidents que defensen, a la seva manera, que Catalunya esdevingui un nou Estat.

Utilitzar de forma esbiaixada declaracions manipulades del President Mas, no deixa de ser part de l’operació per trencar-nos. Artur Mas ho ha deixat clar, l’1 d’Octubre és va fer i té conseqüències politiques. La República catalana és va proclamar i no és va implementar. Les dues coses són certes. També ho és que tothom té dret a defensar les estratègies i els tempos, i per això no se és més o menys patriota.

Gracies President Mas. Gracies President Puigdemont. Vosaltres amb el suport de milers de vots, heu fet possible arribar on mai ens hauríem cregut; A la proclamació de la República catalana i malgrat que pugui semblar que la repressió ferotge del Estat espanyol guanyi, estem convençuts que l’opció d’implementar la República catalana, ja és irreversible.


0 Comments

L'IMPERI DE LA LLEI

21/2/2018

0 Comments

 
Picture

L’eix troncal del estat espanyol i els seus defensors, per dir-nos que som uns delinqüents, és que ens hem passat la Constitució i lleis espanyoles pel folre. És dir-nos reiteradament i de forma “cansina” que a Espanya l’imperi de la llei és sagrada. Vaja com la unitat territorial.

Ho diu Rajoy, ho diu Sánchez, ho diu Ribera i tot el que controlen per amplificar-ho. Són els mateixos que defensaven el franquisme i la seva llei, que tot i un cop d’Estat, una guerra civil i quaranta anys de dictadura sense drets, li diuen que va ser legal.

La bandera roja i gualda ensenya reial dels borbons i Franco si. Legal i constitucional, això que les seves arrels venen d’èpoques sense drets i sang a dojo. La bandera republicana, d’arrel democràtica, guanyada pacíficament un 14 d’Abril del 1931 no. Curiosa manera de defensar la llei.

I quina llei tenen a Espanya. I quina fiscalia i quins magistrats. I generalitzem, perquè d’altra forma la rebel·lió dels treballadors de la judicatura, hores d’ara hauria de ser per fer historia.

Una llei i justícia que permet a sentenciats gaudir de llibertat i fins i tot fora del territori. Una llei i justícia que du a la presó a cantants per cantar. Una llei i justícia que desnona sense misericòrdia als més necessitats. Una llei i justícia que premia i condecora a torturadors d’ahir i d’avui. Una llei i justícia que persegueix drets fonamentals com el d’expressió. Una llei i justícia que per un mateix delicte sentencies oposades. Una llei i justícia on s’indulten a prevaricadors i lladres del diner públic. Una llei i justícia que persegueix als que incompleixen les seves sentencies i miren al costat quan són els seus els que ho fan.

Espanya no és un Estat de Dret, és un Estat on els de sempre, franquistes, falangistes i castes dominants, han construït el major entramat delictiu sota l’ombra d’una democràcia aparent i falsa.

Si hagués imperi de la llei, Rajoy estaria imputat, jutjat i destituït. Si hagués imperi de la llei, tots els ministres reprovats estarien dimitits i jutjats. Si hagués imperi de la llei els comandaments de la guàrdia civil i policia espanyola estarien destituïts i jutjats per repressió violenta a la ciutadania. Si hagués imperi de la llei, no hi hauria una monarquia imposada i amb uns privilegis que no tenen els ciutadans.

Si hagués imperi de la llei, la llei mai seria l’obstacle per trobar solucions, enteses i sobre tot acords. Si hagués imperi de la llei, avui els que defensen l’Estat malgrat els que el controlen siguin uns corruptes, ja haurien fet mans i mànigues per fer-los fora.
​
Si una cosa podem afirmar avui i sens por a equivocar-nos, és que a Espanya i al seu Estat, l’imperi de la Llei no només és inexistent, sinó que s’està construint un frau de lesa humanitat contra els pobles de la Península en nom de la justícia i la llei.


0 Comments

QUI L'ESGUERRI HO PAGARÀ A LES URNES

20/2/2018

1 Comment

 
Picture

Covardia o desunió. Proclamar la República i no implementar-la a partir del fet, avui és una incògnita, demà sabrem el perquè. Una vaga de País meritosa i no continuada, el 3 d’Octubre del 2017, que era la millor resposta a l’operació judicial, policial i del Estat per liquidar el procés, sense continuïtat i sense cap altra alternativa que concentracions festives, el que hem aconseguit és que els espanyols unionistes creguin que el tractament és l’adequat.

Acceptar el 155, il·legítim, anant a les eleccions del 21 D, desunits i marcant perfil partidista, està destruint part del 47,8 % a favor de la República. Molts autonomistes van fer el pas més extraordinari, en termes sociològics, que no ideològics, per un nou projecte ple de futur i de dignitat democràtica, la República catalana. Menys mal que Espanya mai falla i ara per donar-nos moral i resistència tornen amb la llengua.

Construir el relat del perquè objectivament l’únic que ens ajudaria a fer un país millor, va ser una barreja històrica i crematística. Històrica per certificar que Catalunya i Espanya “només s’entenen” des de la imposició i repressió. Crematística per constatar l’abandó general del Estat espanyol per construir una Catalunya competitiva i professionalment excel·lent.

“Vamos a espanyolizar a los niños y niñas de Catalunya” i “el corredor del Mediterráneo pasa por Madrid”, ho diu tot.

Qui cregui que tornant a l’autonomisme controlat i amb futuribles peixets al cove mantindrem la nostra cohesió social, la immersió lingüística, els mitjans de comunicació públics i la nostra policia, és que no coneix prou als espanyols d’arrel castellana.

Cansin-ho comprovar la resposta negativa al crit popular reclamant unitat. Cansin-ho, veient com negocien la investidura del President legítim Carles Puigdemont i un futur repartiment de Conselleries i Direccions Generals. Talment com si fóssim un Estat on tenir el poder suposa fer politiques progressistes o reaccionaris. Sobre tot saben que sense diners cap política és possible i la clau de la caixa ahir i avui està a Madrid. En cap cas volem creure que tot plegat va de cadires i sous. Seria la fi de molts somnis.

Junts per Catalunya i PDeCAT no van trigar ni cinc minuts per reconèixer, donat que la cosa anava de restituir per dignitat, que la Presidència de la mesa del Parlament era per ERC.

Lamentablement la correspondència no només no és la mateixa respecte la investidura, sinó que la visualització de com s’està portant és esperpèntic i fins i tot el més temible, és que comencem a intuir que la unitat política estratègica mai va existir.

Si ERC renuncia a investir Puigdemont, seran els únics culpables. Junts per Catalunya i les CUP, de moment mantenen que el President és Puigdemont. Espanya pot dir missa, però nosaltres també. Espanya no pot evitar el fet que hem guanyat les eleccions, que és el Parlament de Catalunya qui investeix, i la nostra unitat per fer-ho.

No som partidaris d’unes noves eleccions. las tornaria a convocar el 155. Tampoc som partidaris a renunciar als nostres drets i menys al vot. El 21D varem guanyar i els únics que poden decidir qui o qui no és investit és el nostre Parlament. Si el Parlament a traves de la mesa i renuncia, tenint majoria, els culpables de que anem a unes noves eleccions seran els de ERC.

Saber-ho, tenir-ho clar serà decisiu per triar be, si és que finalment anem a eleccions. No desistirem. No ens cansarem ni ens cansaran, i que tothom ho tingui clar, qui tria per ser diputat és el poble i sembla que ERC no ho tingui present. Tothom queda avisat.


1 Comment

FELIP V HO VA INTENTAR, FRANCO TAMBÉ. ARA RAJOY, RIBERA I ALGUNS BARONS SOCIALISTES

19/2/2018

1 Comment

 
Picture

Espanya i amb contumàcia, sempre ha amagat, manipulat, els fets més rellevants de la Historia, que la condemnen irremediablement ha ser un projecte de nació inacabat, frustrat i segur que impossible.

Fins al 1706 i definitivament al 1714, una certa entesa amb els regnes de Castilla i d’Aragó i Catalunya va ser possible. L’entrada en escena dels borbons francesos ho va liquidar tot.

La referència escrita i documentada, que d’inici ens imposen repressió i persecució són els “Reales Decretos de Nueva Planta” de Felip V. Dret de conquesta, que desprès Franco tornaria a aplicar. Els socialistes ho farien en “democràcia” amb els papers de Salamanca; “són nuestros por derecho de conquista en una guerra civil contra comunistas, rojos, masones i separatistas”.

Manifestacions, escrits, manipulacions històriques, teories sense cap base científica ni històrica i tot l’inimaginable és el que sempre els castellans, avui espanyols, s’han inventat per imposar el relat de que Catalunya és Espanya i que el castellà és la seva única llengua.

Ens hem mantingut ferms malgrat l’esquarterament que hem patit com País. Avui la Catalunya Nord és francesa, el català i la identitat catalana són historia. França amb temps i dedicació ho ha aconseguit. Castella ahir i Espanya avui vol fer el mateix. Ara bé, les concessions que hem fet, possiblement justificades, no ens han beneficiat mai. Els constructors de la Espanya imperial mai han gastat manies, ni per reprimir ni per amagar els seus desitjos, una Espanya amb una sola llengua.

Durant el franquisme i fins gairebé la mort de Franco, el català no gaudia de bona salut ens al contrari semblava més un malalt terminal. A totes les administracions el castellà reeixia i manava. Durant els primers anys de la postguerra va ser més dur. L’escola catalana i mestres van ser liquidats. Uns afusellats, d’altres empresonats i la resta a l’exili. Un grapat de mestres castellans, i algun que altra botifler català, tots falangistes els substituirien. “Perro catalan habla el castellano o el cristiano”, eren el més amable que rebíem la canalla als anys 50 i 60. Als anys 40 els catalans practicaven el silenci. Ningú gosava parlar al carrer en català fer-ho et duia a una immolació segura.

Hi ens adoctrinaven, si amb castellà clar. De català zero, tampoc de gallec o euskera. Tot en la llengua del “Imperio”, el castellà. Amb una omnipresència religiosa per defensar els valors franquistes. Amb un falangisme de “prietas las filas” i si calia a bufetades. Adoctrinament per ser bon espanyols i amb un servei militar obligatori per aprendre com delinquir i ser un corrupte. Això si que era adoctrinament.

Bet aquí que des de Espanya se’ns acusa als catalans d’adoctrinadors. Nosaltres que venim don venim i que hem patit el que tothom sap. Nosaltres que hem fet nostre qualsevol llengua i les hem respectat com un tresor. Nosaltres que de les pedres en fem pans, de la cultura futur, i que sempre hem acceptat als nous vinguts sense recances, ara i avui, com ahir, els miserables dirigents espanyols ens volen fracturar, dividir i assimilar-nos definitivament.

No és casual que l’afer dels Pujols a dia d’avui encara sigui present. No és casual que el cas Palau continuí omnipresent dins del espanyolisme ranci. No és casual que la guàrdia civil i policia pretenguin reconvertir les manifestacions dels patriotes catalans en tumultuàries i violentes. No és casual que el invent de Ciutadans, creat per anorrear Catalunya i el català, ara insisteixin més que mai per liquidar la nostra llengua. No és casual que aplicant la legalitat espanyola, amb el suport incondicional de la seva justícia, el govern espanyol, ha decidit liquidar qualsevol flaire nacionalista i fins i tot han començat a criminalitzar, l’independentisme, la immersió lingüística, TV3, Catalunya Radio, la ANC i Òmnium.

Associar la corrupció a Catalunya, que segur de tenir-ne ni ha hagut, amb una violència inexistent, amb el procés i amb el fet identitari, era el relat dels espanyols fins ara, per acusar-nos de poc solidaris i poc espanyols. Ara han tornat a reprendre el que tenien aparcat, liquidar la nostra llengua.

Tenir dubtes que Espanya ho vol tot i que ja no tenen aturador, és el pitjor error estratègic que ERC i PDeCAT cometran. L’únic pacte que ells volen és el de la submissió i acatament al seu estat de dret. Acceptar-ho és una rendició en tota regla. Avui implementar la República, oposar-nos a la repressió del Estat espanyol i practicar la unitat és la via per defensar-nos.
​
No hem comés cap delicte i per tant ens hem de mantenir dempeus. Hem practicat la democràcia. Rendir-nos ara seria tant com acceptar que som uns delinqüents i que tot allò pel que hem lluitat, era una quimera, i un engany total. Ni més ni menys.


1 Comment

HOLA EQUIDISTANTS

18/2/2018

0 Comments

 
Picture

Un dia, i fa temps, vareu protestar per una reforma laboral, la del PSOE primer i després la del PP. La cosa va quedar un a zero i el traga-la vostre de campionat.

Un dia el vostre govern, el de Madrid va aprovar una Llei anomenada  de dependència amb un suport econòmic que cap govern de Madrid ha complert, migrant les arques de la Generalitat i la vostra protesta mai ha anat a Madrid sempre al Govern català.

Un dia el Govern de Madrid i el Congrés amb el recolzament vostre, va proposar i és va aprovar donar al Tribunal Constitucional patina executora i vosaltres vareu girar-vos d’esquena. Ara no només interpreta jutja i sentencia i vosaltres espatarrats.

Una llei, aquesta si de traca i mocador, anomenada mordassa pels ambients i sectors esquerranistes, han superat totes les expectatives equidistants, de moment. Una llei a mida del repressor per castigar als irreverents, pensadors, delinqüents, menys als corruptes. Deu ni do.

El pitjor però i per vergonya equidistant, sembla que encara ha de venir. De moment tenim presos politics per pensar i defensar projectes legítims i legals. Dels exiliats sense ordre internacional de captura deu ser perquè no són culpables de res. I la vostra equidistància, ara és la mateixa que la que denunciava Bertolt Brecht contra el nazisme.

Sou uns equidistants rars. No heu fet cap revolució. No heu aconseguit acabar amb els desnonaments. No encapçaleu cap vaga general contra els sous de misèria, les pensions, la corrupció del PP i PSOE, l’atur, el malbaratament dels recursos públics. Això, sou rars de collons. Fins i tot sou capaços de renunciar a la República i estar sotmesos a uns borbons que viuen com rajàs i sense deixar d’esmentar com viuen i protegits els Franco. Insistim rars però que molt rars.

Però vet aquí que la vostra equidistància, sempre té un cost. De moment el 21D ja n’heu tingut un tast.

Tothom sap qui s’ha posicionat contra la República catalana. Els espanyols per suposat. Alguns empresaris també. Respecte els partits, tot està prou clar. Els únics que de moment maregeu la perdiu, aparentment sou vosaltres, però s’apropa irremediablement el vostre moment i tot que encara no podem obertament dir que esteu dins del bloc del 155, haureu per fi de dir-ho ben clar, ho amb Espanya i el regim del 78, ho amb la República catalana.

No ho diem per fer-vos la punyeta, i ara. Ho diem perquè Espanya i el seu Estat mai ens fallen. Vosaltres no vareu ser equidistants amb la immersió lingüística, és més, sempre heu estat uns activistes en defensa de la llengua i la immersió, vaja com CDC ara PDeCAT, com el PSC ara PSOE, com ICV ara podemites i comuns, com ERC. Vaja heu format part de la transverssalitat ciutadana per defensar el que ara el PP i Ciutadans volen carregar-se.

Vaja putada, la disjuntiva està servida. Si defenseu la immersió i la llengua, ho fareu al costat dels indepes. Si no ho feu, haureu enganyat altra cop al vostre electorat i si calleu ja sabeu amb qui estareu. Una putada en tota regla que necessariament obligarà a molts a deixar de ser equidistants. El Coscu, el Rabell, Domènech, Alemany, Colau, és provable que la mantinguin, la equidistància, els que voten igual no.

0 Comments

ERC I PDECAT JUNTS PER SUBSTITUIR PUIGDEMONT, SEMBLA

17/2/2018

0 Comments

 
Picture

Insistim, la candidatura de Junts per Catalunya encapçalada pel President Puigdemont, amb la legalitat espanyola, va competir i teòricament té els suports per ser investit. Espanya, el seu Govern i l’Estat, ara diuen que Puigdemont “no pot ser investit”, tot i que a dia d’avui manté tots els drets de qualsevol ciutadà a ser elegit i investit.

ERC, i després de sucumbir a les pressions judicials i policials, vol un Govern efectiu, i si cal sacrificar la legitimitat, caldrà fer-ho per allò de no perdre més llençols. Ho diuen Junqueras, Tardà i la Marta. El PDeCAT que sempre ha manifestat dubtes del procés i líders en tenen per confirmar el que diem, ara i públicament, s’han posicionat al costat de ERC. Podríem dir, abans de riure, que per fi ERC i el PDeCAT practiquen la unitat.

Un govern autonomista, imposat des de Madrid, i trencant la legitimitat popular dels votants, ni és un Govern efectiu, ni és un Govern que podrà decidir res que no vulgui Madrid. Acceptar-ho serà la fi de ERC i del PDeCAT. Temps al temps.

Espanya no sorprèn, i la seva capacitat per dir-nos que els que manen i tenen el poder són ells és infinita. No és que controlin el 95% dels nostres impostos. No és que ens limitin la capacitat legislativa i deutora. No és que ens diguin reiteradament que el que voten els catalans no serveix (Estatut dixit). No és que ells renunciïn a espanyolitzar-nos mentalment i culturalment. No és que ells hagin abandonat els plans franquistes de la Espanya una. És que ara han vist que tenen l’oportunitat “legal i democràtica” per anorrear-nos definitivament.

Qui pensi que un Govern efectiu autonomista aturarà la repressió judicial i policial. Qui pensi que els presos politics sortiran de la presó si renunciem al President Puigdemont. Qui pensi que qualsevol Govern autonomista evitarà la persecució de tot allò que faci ferum de català. Qui pensi que deixaran d’espoliar-nos per mantenir la seva Espanya subsistida. Directament vol dir que sempre ha combregat amb les idees franquistes, que són uns cagats, ho investits d’una indignitat disfressada fent veure que defensaven millores socials.
​
Si ERC i el PDeCAT rebutgen la investidura del President legítim Carles Puigdemont, afirmem que de moment i per molt de temps implementar la República catalana proclamada legalment, haurà d’esperar molt de temps. Temps que Espanya utilitzarà per massacrar-nos i condemnar-nos. Avui la resistència activa pacifica i democràtica i al costat del President Puigdemont és la nostra força, renunciar-hi ens fa perdedors. Ni més ni menys.


0 Comments

"VA SER UN REFERÈNDUM QUE MAI ÉS VA FER I QUE ERA IL-LEGAL"

16/2/2018

0 Comments

 
Picture

El de los Cobos, coronel de la guàrdia civil, diu que el Major Trapero és culpable de no haver aturat el Referèndum de l’1 d’Octubre del 2017. Rajoy president espanyol diu que el Referèndum mai és va fer. La justícia espanyola és basa bàsicament en una desobediència que el govern i Estat diuen que mai és va fer.

No calen més fets per dir obertament que a Espanya i al seu Estat, l’estat de dret brilla per la seva absència.

Ara bé, el més fotut és que sembla que per alguns que ho van fer possible tampoc va existir l’aprovació de la llei del Referèndum, la de desconnexió, que no varen proclamar la República i que fins i tot el Referèndum no va existir.

Els del PDeCAT, be la direcció, l’erra dient que ens cal un Govern estable i l’erra amb els arguments peregrins de que sense Govern, Madrid imposarà regresivament les seves politiques, sobre tot en educació. Talment com si ara i demà no estiguin disposats a fer-ho amb Govern o sense. Sembla que encara no han assumit que qualsevol Govern autonòmic sempre estarà supeditat a la llei espanyola, que per cert vol liquidar els mitjans públics, els mossos, i la immersió lingüística.

El 9N era irrellevant i deu nido, Mas, Ortega, Rigau i Homs inhabilitats, multats i perseguits. Qui pensi que l’1 d’Octubre, que la proclamació de la República i la nostra revolta pacifica no ens la faran pagar, millor que deixi la política.

Espanya, el seu govern i Estat saben i millor que nosaltres que estem a punt. I com que ho saben utilitzaran tot el que faci falta, sigui legal o no, per neutralitzar-nos. Espanya ho té clar, sense Catalunya s’ha de reinventar, amb una Catalunya sotmesa poden continuar tirant de beta. No és amor, són interessos de domini i si cal exterminar per mantenir privilegis, el que faci falta.

Si renunciem a la victòria del 21D, cosa que vol dir investir a qualsevol altra President que no sigui Puigdemont, ells han guanyat i per molt de temps. Temps per enllestir el seu objectiu que no és altre que acabar el projecte franquista de la Espanya una gran i lliure.

Una estona de presó, de repressió judicial i policial i el silenci de la UE, ben ve val una República lliure i amb capacitat per decidir quines politiques socials volem implementar. Ara, si renunciem a la nostra victòria, el que tindrem és més presó, més repressió, menys autogovern per descomptat, però sobre tot menys autoestima.

Hem guanyat el relat hi hem exercit el dret d’autodeterminació. Ara el que no podem fer és renunciar-hi. Ara toca implementar la República, fins i tot saben que l’Estat espanyol continuarà amb la seva repressió. Ara toca resistir i activament i de com fer-ho ho hauria d’estar liderant el nostre President legítim Carles Puigdemont. Només cal que ERC, PDeCAT, ANC, Òmnium, AMI i la resta ens ho creiem i ens posem a les ordres del nostre President. Si no fem res segur que podem perdre. Si ens organitzem i resistim segur que podem guanyar.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.