És de justícia reconèixer i agrair que per fi totes les contradiccions amb Espanya i el seu Estat han surat graciés als Presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Fins i tot les pròpies del Estat espanyol, fet que mostra objectivament i amb cruesa, que Espanya i el seu Estat practiquen l’autoritarisme i mostren sense embuts la seva baixa qualitat democràtica. Si més no és el que creiem.
Artur Mas és va fer seu el dret a decidir. Potser el seu sobiranisme no representa l’independentisme en estat pur, però negar que va acceptar i assumir la veu d’una part majoritària de la societat catalana per avançar a la plenitud de llibertat i de drets dels catalans no seria just.
Va posar les urnes quan la societat civil ho va demanar. Contra tot pronòstic i desobeint l’Estat espanyol va fer un N9 perquè tothom pugues dir la seva. Va fer un pas al costat per no perjudicar el procés. Ho va fer llegint perfectament la voluntat majoritària emanada de les urnes.
Artur Mas, el liquidador de CiU. El liquidador de UDC. El liquidador d’uns quants botiflers com el Duran i Lleida, segur que no serà recordat per aquets fets. Serà recordat per mantenir la dignitat institucional i representació de Catalunya. També ho serà pel preu que ha pagat i està pagant per dir el que pensa i defensar que Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur. Dret d’autodeterminació.
I seran els seus detractors, que molt sovint ho són per qüestions estrictament ideològiques, els que el convertiran en un gran estadista i patriota. Admetem la premissa que la figura d’Artur Mas té i tindrà els seus detractors, però creiem que si poséssim a les balances els pros i contres, Mas guanyaria de carrer amb els pros i reconeixement.
Carles Puigdemont, que mai hauria imaginat, que per avatars de la vida, acabaria sent President, ha estat i és l’encert més gloriós que mai ens podíem haver imaginat.
Batlle de Girona, independentista de pedra picada i com no un patriota defensor d’una Catalunya lliure i plena. Va acceptar la Presidència pensant que era per un temps curt i per complir el mandat de les urnes. És evident que no l’ha encertat. De fet li ha tocat jugar amb la grossa. Ell contra tot un Estat.
Pressupostos, moció de confiança, una lluita interna de partit, una entesa conflictiva per governar, més una negociació eterna i complexa dins del mon institucional independentista, l’han conformat, també, com un estadista que compleix amb escreix tot el que s’ha d’assumir com President.
Governar amb els obsessionats per voler guanyar l’espai central del mon independentista no ha de ser senzill. Governar amb limitacions econòmiques i amb un control exhaustiu a l’hora legislar, tampoc. És com si volguéssim fer una truita i no tenir ous.
Artur Mas va proposar una candidatura de País desprès del 9N. La resposta de ERC i les CUP va ser no. Junts pel Si va ser un nou nat ni volgut ni desitjat. Carles Puigdemont i desprès de que tothom acceptes les eleccions convocades pel Rajoy, va proposar altra cop una llista de País. Altra cop ERC i les CUP van dir no. Malgrat les discrepàncies Mas ha compartit eleccions amb ERC i Puigdemont ha governat amb ERC. Els de les CUP algun dia explicaran que volia dir “governem-nos”.
L’argument era senzill. Davant una situació extraordinària i per defensar-nos, la unitat, la restitució i la denuncia del 155 eren arguments prou contundents perquè tothom aparqués les legitimes aspiracions de partit per un objectiu més gloriós; Guanyar, per implementar la República catalana proclamada legalment, jurídicament i democràticament.
Avui, que Mas defensa la seva honorabilitat enfront la justícia espanyola, que Puigdemont defensa la legitimat històrica del nostre Govern, no és el moment dels retrets, que de tenir-ne segur que en tenim per tothom. És el moment de tancar files, de saber que hem tingut dos Presidents que defensen, a la seva manera, que Catalunya esdevingui un nou Estat.
Utilitzar de forma esbiaixada declaracions manipulades del President Mas, no deixa de ser part de l’operació per trencar-nos. Artur Mas ho ha deixat clar, l’1 d’Octubre és va fer i té conseqüències politiques. La República catalana és va proclamar i no és va implementar. Les dues coses són certes. També ho és que tothom té dret a defensar les estratègies i els tempos, i per això no se és més o menys patriota.
Gracies President Mas. Gracies President Puigdemont. Vosaltres amb el suport de milers de vots, heu fet possible arribar on mai ens hauríem cregut; A la proclamació de la República catalana i malgrat que pugui semblar que la repressió ferotge del Estat espanyol guanyi, estem convençuts que l’opció d’implementar la República catalana, ja és irreversible.
RSS Feed
