Espanya i amb contumàcia, sempre ha amagat, manipulat, els fets més rellevants de la Historia, que la condemnen irremediablement ha ser un projecte de nació inacabat, frustrat i segur que impossible.
Fins al 1706 i definitivament al 1714, una certa entesa amb els regnes de Castilla i d’Aragó i Catalunya va ser possible. L’entrada en escena dels borbons francesos ho va liquidar tot.
La referència escrita i documentada, que d’inici ens imposen repressió i persecució són els “Reales Decretos de Nueva Planta” de Felip V. Dret de conquesta, que desprès Franco tornaria a aplicar. Els socialistes ho farien en “democràcia” amb els papers de Salamanca; “són nuestros por derecho de conquista en una guerra civil contra comunistas, rojos, masones i separatistas”.
Manifestacions, escrits, manipulacions històriques, teories sense cap base científica ni històrica i tot l’inimaginable és el que sempre els castellans, avui espanyols, s’han inventat per imposar el relat de que Catalunya és Espanya i que el castellà és la seva única llengua.
Ens hem mantingut ferms malgrat l’esquarterament que hem patit com País. Avui la Catalunya Nord és francesa, el català i la identitat catalana són historia. França amb temps i dedicació ho ha aconseguit. Castella ahir i Espanya avui vol fer el mateix. Ara bé, les concessions que hem fet, possiblement justificades, no ens han beneficiat mai. Els constructors de la Espanya imperial mai han gastat manies, ni per reprimir ni per amagar els seus desitjos, una Espanya amb una sola llengua.
Durant el franquisme i fins gairebé la mort de Franco, el català no gaudia de bona salut ens al contrari semblava més un malalt terminal. A totes les administracions el castellà reeixia i manava. Durant els primers anys de la postguerra va ser més dur. L’escola catalana i mestres van ser liquidats. Uns afusellats, d’altres empresonats i la resta a l’exili. Un grapat de mestres castellans, i algun que altra botifler català, tots falangistes els substituirien. “Perro catalan habla el castellano o el cristiano”, eren el més amable que rebíem la canalla als anys 50 i 60. Als anys 40 els catalans practicaven el silenci. Ningú gosava parlar al carrer en català fer-ho et duia a una immolació segura.
Hi ens adoctrinaven, si amb castellà clar. De català zero, tampoc de gallec o euskera. Tot en la llengua del “Imperio”, el castellà. Amb una omnipresència religiosa per defensar els valors franquistes. Amb un falangisme de “prietas las filas” i si calia a bufetades. Adoctrinament per ser bon espanyols i amb un servei militar obligatori per aprendre com delinquir i ser un corrupte. Això si que era adoctrinament.
Bet aquí que des de Espanya se’ns acusa als catalans d’adoctrinadors. Nosaltres que venim don venim i que hem patit el que tothom sap. Nosaltres que hem fet nostre qualsevol llengua i les hem respectat com un tresor. Nosaltres que de les pedres en fem pans, de la cultura futur, i que sempre hem acceptat als nous vinguts sense recances, ara i avui, com ahir, els miserables dirigents espanyols ens volen fracturar, dividir i assimilar-nos definitivament.
No és casual que l’afer dels Pujols a dia d’avui encara sigui present. No és casual que el cas Palau continuí omnipresent dins del espanyolisme ranci. No és casual que la guàrdia civil i policia pretenguin reconvertir les manifestacions dels patriotes catalans en tumultuàries i violentes. No és casual que el invent de Ciutadans, creat per anorrear Catalunya i el català, ara insisteixin més que mai per liquidar la nostra llengua. No és casual que aplicant la legalitat espanyola, amb el suport incondicional de la seva justícia, el govern espanyol, ha decidit liquidar qualsevol flaire nacionalista i fins i tot han començat a criminalitzar, l’independentisme, la immersió lingüística, TV3, Catalunya Radio, la ANC i Òmnium.
Associar la corrupció a Catalunya, que segur de tenir-ne ni ha hagut, amb una violència inexistent, amb el procés i amb el fet identitari, era el relat dels espanyols fins ara, per acusar-nos de poc solidaris i poc espanyols. Ara han tornat a reprendre el que tenien aparcat, liquidar la nostra llengua.
Tenir dubtes que Espanya ho vol tot i que ja no tenen aturador, és el pitjor error estratègic que ERC i PDeCAT cometran. L’únic pacte que ells volen és el de la submissió i acatament al seu estat de dret. Acceptar-ho és una rendició en tota regla. Avui implementar la República, oposar-nos a la repressió del Estat espanyol i practicar la unitat és la via per defensar-nos.
No hem comés cap delicte i per tant ens hem de mantenir dempeus. Hem practicat la democràcia. Rendir-nos ara seria tant com acceptar que som uns delinqüents i que tot allò pel que hem lluitat, era una quimera, i un engany total. Ni més ni menys.
RSS Feed
