Votar no a la Constitució espanyola, treballar de valent contra l’oferta autonomista, va ser qüestió que va quedar reduïda als àmbits d’un “extremisme” que interpretava que tot plegat era un traga-la que els prohoms de Catalunya, amb el franquisme Redentor ens proposaven.
Fer del antifranquisme un “modus vivendi”, era el que tocava i a fe de Deu que tothom que volia trobava lloc on fer-ho. La transició va ser el final d’una època de lluita i realització personal. Aviat ens adonaríem que no era allò pel que havíem lluitat i alguns fins i tot hi varen deixar la vida.
Organitzar-se en clau autonomista va determinar una nova classe mitjana, sense ideologia i prou ambiciosa com per fer costat a la proposta catalanista i nacionalista, sempre autonomista, que Jordi Pujol va oferir als catalans com el camí per arribar a “l’èxtasi” nacional. Eren els temps que calia treballar per consolidar un nou Estat, democràtic i plurinacional.
Adonar-nos que Espanya, els espanyols i el seu Estat, mai han tingut la sana intenció per construir l’estat federal, per uns va ser rapit per altres més lent.
No serà fins el 2010 amb la sentencia del TC espanyol, que els catalans i de forma molt transversal, prendran consciencia que no hi ha res ha fer. Espanya i els seus governs fa temps que han empres l’estratègia més caníbal i depredadora per acabar amb les autonomies, especialment amb la de Catalunya. La ribotada conjunta del TC i del Congrés espanyols, determina i possibilita una presa de conscienciació política que ens permet construir el nostre relat del perquè de tot plegat i arribar on som ara.
El relat català és tant sòlid, que fins i tot institucions, personatges i politics s’incorporen al procés atenent que tenim raons i que és democràtic i eminentment pacífic. Això permet que a dia d’avui puguem afirmar i sense por a equivocar-nos, que el procés a més de ser irreversible, té moltes possibilitats de reeixir en un espai de temps prou curt, com per gaudir-ne i ajudar a construir un país nou. Ara no només veiem factible la independència, sinó que n’estem convençuts que la tenim a tocar.
El que mai de la vida, ens haguéssim pensat, ni imaginat, és que seriem, tal i com van les coses, espectadors d’un altre fet que pot arribar ha ser més extraordinari que la independència de Catalunya, la desaparició del concepte “Espanya i espanyol o espanyola”. Que consti que aquest fet mai ha format part de la lluita per la independència de Catalunya.
El nostre President avi Francesc Macià va proposar, construir la Federació de Repúbliques Ibèriques - per cert que be que sona - i va rebre de valent. Els espanyols que no poden ser altra cosa, en cap cas volien renunciar als privilegis atàvics que dona ser espanyol i monàrquic i com sempre utilitzarien tots els poders de l’Estat per fer fracassar la proposta de l’Avi.
El 9 de Novembre del 2014, any del tri centenari de la pèrdua de les nostres llibertats, és el principi d’un final que cada dia és més plausible i que mai ens haguéssim pensat que podria ser possible, Espanya com concepte de nació imposat, pot, si continua la seva pròpia degradació progressiva deixar d’existir.
Potser haurem d’agrair als prohoms catalans que van pactar la transició dos fets que tal i com van les coses és preveuen viables, la independència de Catalunya i l’esfondrament d’Espanya. No liquidar el franquisme, ha permès que conceptes com unitat de Espanya i espanyolitat, amanit amb una corrupció galopant, més un descrèdit accelerat de totes les institucions de l’Estat espanyol i un ressorgiment del poder únic on Montesquiu mai ha estat, i la més que possible querella al President Mas ho fa possible.
Espanya s’estima en prou intensitat com per morir d’èxit. La seva “mort” aquest cop serà el nostre alliberament i la de la resta dels pobles que habiten a la Península Iberica.
RSS Feed
