En Duran i Lleida, professional del no res i de la política, ens ha introduït ara “el gran debat”; El problema el te Europa. Però no en té prou. Ara i desprès de passar-se pel folre les qüestions socials durant més de 30 anys, introdueix la creació d’un nou espai polític “que atengui” els problemes de les persones, “garanteixi l’estat del benestar” “persegueixi la corrupció” i on “la família sigui la garantia del benestar social”. Per acabar d’arrodonir i embolicar la troca, ens fa l’acte de filibusterisme, més propi dels venedors de “crecepelo” que d’un polític assenyat. Aparca el debat, que ara forma part de la centralitat política i el 9 N ho demostra, per dir-nos que “més enllà de la independència hi ha vida”
Tot plegat populisme en estat pur. Duran i Lleida, que sap perfectament que el seu temps és finit i el de “UDC també”, pretén trobar la sortida professional en termes politics remunerats a tots aquells que segur aviat és quedaran orfes de cadires politiques i administratives.
Insinuar que el problema no és que Catalunya no pugui pagar les pensions, si no que fins i tot pot ser que Europa tampoc, és una andanada directa al procés. Reconvertir ara la proposta de UDC, perquè és tracta d’això, en una opció política on la qüestió social predomini per damunt de la de país, és una altra andanada al procés, sobre tot perquè des de la seva existència la seva política ha esta bàsicament la del peix al cove. Cal no oblidar que els seus, de moment governen i per tant ja en tenen de responsabilitats per millorar els temes socials, la qual cosa és d’una deslleialtat miserable que fa historia.
Resumin, el president Artur Mas i CDC continua tenint un problema que ha de resoldre el més aviat possible. Tenir ara uns socis on a dia d’avui encara no tinguin posició clara del futur de Catalunya, no és el millor per consolidar la seva proposta i el seu full de ruta.
Mai han existit terceres vies ni cap federalisme, inclòs l’asimètric. La matriu d’arrel castellana és la que se’ns ha imposat ja fa tres segles i ara són els reconvertits en espanyols, els que no tenen cap intenció de modificar ni la seva nació, Espanya, ni els seus estàndards ideològics, que són per damunt de tot absolutistes i centralistes. El miratge d’una certa destrentralització administrativa que no política s’ha acabat i el PP i el PSOE hi són per que no ens en oblidem.
El president ha de finiquitar l’ambigüitat dels que el rodegen. Fer-ho és tant senzill com demostrar que la resta del procés només és pot fer amb aquells que ara volen resoldre, i definitivament la qüestió de país. El temps de noves propostes que no siguin Espanya o Catalunya, és ara el debat. O amb Espanya o amb Catalunya.
RSS Feed
