Blog Archives

FER DEL I.C.F. UN BANC PÚBLIC CATALÀ.

22/7/2013

Noticia de ressenya petita als mitjans, però d’un contingut polític d’un abast extraordinari. La Generalitat, camina en pas ferm. Saben el que volen i saben com fer-ho i el més important res de moment els atura.

Reconvertir el ICF amb un banc català, n’és l’objectiu. Tot i fer-ho amb la legalitat espanyola, calen els requisits politics i tècnics per poder-ho fer. Només el fet de plantejar-ho és un altre indicador que el procés no te marxa enrere i aquest fet és de per si extraordinari. Estem construint eines d’estat i ho fem a consciencia. És d’esperar que la part espanyola, no ens ho posi fàcil.

L’apartat polític, és senzill d’executar, només cal voluntat política, però molt ens temem que no la tindrem. L’estat espanyol no ens ho vol posar fàcil. Ells ni ens reconeixen com subjecte polític i no tenen cap intenció democràtica per fer-ho.

Malgrat tot, ho hem de fer. Cal demostrar que complim la legalitat i si ara és la espanyola, doncs ho fem. Reconvertir el ICF en un banc públic, és “bufar i fer ampolles”, com hem dit, només cal voluntat política, i afegir els requisits tècnics més sumar-lo a la llista oficial d’entitats bancàries i de crèdit.

La part tècnica és un xic més sofisticat. Cal obtenir la fitxa bancària que ha de concedir el Banc d’Espanya. Acordar la qüestió amb el ens espanyol de regulació bancària, sembla que ja fa estona que és fa.

Obtenir la titulació de banc, requereix tot un seguit de passos tècnics. El disseny i objectivar els manuals de gestió de riscos en el sector financer, en són imprescindibles. Cal tenir, per la obtenir la qualificació d’entitat de crèdit, una auditoria interna feta per una empresa externa.

Aprofitar el procés europeu d’unió bancària, on ha de ser el banc central europeu el que fiscalitzi els bancs, és un encert. Catalunya és referma que vol ser i formar part de la CE. Obtenir la qualificació bancària, obriria totes les portes al finançament a Catalunya.

Tot i que ara per ara, el mànec de la paella la tingui el govern espanyol, el govern de Catalunya ha encetat un altre procés per tenir una de les millor eines d’estat, l’econòmic. El posicionament de l’estat espanyol, aclarirà, si vol ser plurinacional, federal, confederal, o com ja ens temem “una grande i libre”.

Tot i així, avui aquesta noticia ens omple d’orgull. Saber que tenim líders que compleixen el que han dit que farien i que totes les accions van encaminades per la Independència de Catalunya, ens congratula i ens demostra que tot és possible per molt difícil que sigui.

Les improvisacions són millors quan se les prepara. Shakespeare

0 Comments

INICIATIVA I ELS SEUS FRONTS "D'ESQUERRES"

22/7/2013

0 Comments

Hem escrit i de forma reiterada sobre el front unionista espanyolista resident a Catalunya, per tant no insistirem. Els que ho són, els que volen ser espanyols no canviaran com tampoc no ho farem nosaltres els catalans.

El que sobte, és la insistència que tenen alguns per fer “fronts”, d’esquerres clar. La darrere la proposen els il·luminats d’Iniciativa, amb el seu estendard al capdavant, l’inefable Herrera.

“Fer un front comú contra la corrupció” (PSC, ERC, Iniciativa i la CUP) i unir-lo al tema de la privatització de l’aigua, fent costat a la justícia espanyola (Catalunya no te justicia propia, ni jutges, ni fiscals) si la proposta de la Generalitat és tombada definitivament. Ara és per el que “treballen”. També potser que estiguin entrenant per un proper quatripartit autonomista.

Curiosament, els d’Iniciativa són els mateixos que “boicotegen” altre tipus d’iniciatives, sobre tot si tracten de qüestions de país. Fer dicotomia entre lo social i lo sobirà, i prioritzar sempre lo social, és, i de forma sibil·lina el que fan per un país que no és el nostre, i tot i que donen pinzellades d’autèntica democràcia, posant-se al costat del dret a decidir, no pressuposa altra cosa que treballar pels espanyols. Suposem que tard o d’hora s’hauran de posicionar respecte a la independència de Catalunya, ara no ho fan per pur tacticisme electoral.

Ara be, quedem sorpresos, quan Iniciativa verds, obsessionats per fer fronts, encara i a dia d’avui, no hagin proposat fer els següents fronts: “front per defensar la unitat de la llengua catalana, front per anar contra la invasió de competències que ara fa l’estat front per fer complir al govern espanyol els deutes que te amb Catalunya, front per denunciar la corrupció espanyola, front per defensar els interessos aeroportuaris que tant convenen a Catalunya”, front contra l'espoli (no deuen poder, ells també varen votar amb el PSOE la solidaritat imposada en temps del Felipe) i més i més......

Aquets fronts, com que són exclusivament per defensar els interessos dels catalans i de Catalunya, haurien de ser transversals, això voldria dir que totes les forces democràtiques haurien de ser-hi. No i són ni és proposa. El fet d’anar “dretes i esquerres” dins d’un front, els deu d’incomodar, anar del braçet amb les dretes els i deu de ser insuportable, tot i que pactes d’Iniciativa amb la dreta, a les Diputacions, Municipis, i a d’altres institucions, ni han agut, ni han i ni hauran.

Treballar per fer un front d’esquerres ara i pel que sigui, ni serveix al procés, ni afavoreix la comprensió del mateix. Sr. Herrera vostè el que ha de fer és posar-se ara al servei de la majoria dels ciutadans de Catalunya i la majoria ara volen més democràcia i més llibertat i si volen millors condicions socials, ja sabeu proposeu un front total i transversal contra l’espoli que pateix Catalunya. Com sempre vostès els d’Iniciativa trien, i si ja ho han fet, tinguin la dignitat de dir-ho, tenen tota la legitimitat per fer-ho, però no per embolicar la troca.

Potser el més repulsiu dels pobles dominadors sigui el fet d'imposar als seus dominants l'espectacle de la seva mediocritat insoluble.

0 Comments

ARA VOLEM UNA NOVA LEGALITAT, BASADA AMB UNA NOVA LEGITIMITAT, LA NOSTRA, LA DELS CATALANS.

21/7/2013

0 Comments

La legalitat de la Generalitat i dels catalans, ho és en tant que existeix la legalitat espanyola. El període de la dictadura franquista ni era legal ni tenia legitimitat democràtica i popular. Fer i donar legalitat i legitimitat és el que volien fer amb el “pacte constitucional. La transició d’una dictadura a un estat democràtic”.

Canviar i modificar totes les estructures d’estat, donar-los continguts democràtics i moderns n’era l’objectiu. De fet i fins el “fracassat” cop d’estat d’en Tejero, tot semblava indicar que per fi l’estat espanyol podria esdevenir plurinacional i respectuós amb els diferents pobles que conformen l’estat espanyol.

Res. Tot va ser un miratge, els espanyols, les castes funcionarials instal·lades en el poder centralista de l’estat si van oposar de valent i tant el PSOE com el PP, van recuperar, temerosos de ser foragitats del poder, la part de la Espanya negra, la que gelava el cor als nou nats.

En lloc de fer un trencament pautat i pausat, els franquistes, els nou franquistes i els espanyols de sempre guanyaven posicions centralitzadores. Tornaven a fer-ne us d’aquella “recomanació” tant castellana feta pel fiscal del “Consejo de Castilla”, Don José Rodrigo Villalpando, quan és dirigia als corregidors de Catalunya per imposar el castellà per substituir el català: “Dar sobre esto instrucciones i providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Recordant que a dia d’avui, ningú ha derogat els “Reals Decrets de Nova Planta”, i exceptuant períodes molt curts, els espanyols han fet seu aquest mandat medieval, sense que és noti, el català ha de desaparèixer i sense la llengua cap poble ho és. L’estat espanyol, incomplint la seva pròpia constitució i amb la “legalitat democràtica espanyola”, en lloc de cuidar i preservar la riquesa cultural, està fent tot el contrari. En tenim probes del que han fet i estan fent al País Valencia, a la Franja i a les Illes Balears.

La seva “legalitat i legitimitat espanyola”, ara s’està utilitzant per anar contra Catalunya. Ens volen imposar com sempre la seva llengua castellana, la seva cultura i la seva historia.

És històric i endèmic, els espanyols ens han volgut anorrear sempre, fins i tot en temps més favorables com el de les Repúbliques. A dia d’avui podem constatar que a casa nostra, som plens de “casas regionales”, que estem envaïts amb mitjans de comunicació castellans, que tenim el castellà com llengua predominant a l’àrea metropolitana de Barcelona i continuen volen que sigui a tot Catalunya, ens obliguen a dirigir-nos amb castellà als funcionaris espanyols i quan tot aquest munt d’oprobis ens escanyen, Catalunya i els catalans tenim tot el dret i legitimitat per dir prou.

Són els pobles els únics que donen legitimitat i després legalitat, mai una casta que vol usurpar el poder del poble. Si un poble se’n considera, si els seus ciutadans així ho volen, ningú en el mon, pot fer que sigui nul de dret el desitj democràtic. Si l’any 1978 el poble català va legitimar amb el seu vot la constitució espanyola, ara el mateix poble català te tot el dret ha trencar unilateralment aquest pacte. Els arguments per fer-ho, hores d’ara han estat abastament explicats i argumentats, però a mena d’apunt en farem esment d’uns quants:

Sentencia de TC espanyol retallant una Llei orgànica, l’Estatut, votat i acceptat majoritàriament pels catalans.

Llei d’educació espanyola per foragitar el model lingüístic de Catalunya, llei que envaeix competències exclusives de Catalunya i que vol espanyolitzar les nenes i nens de Catalunya.

Prohibició reiterada de l’estat espanyol i els seus governs de que el català sigui llengua d’us europeu. Cal recordar les andanades permanents dels governs autonòmics del PP i PSOE per destruir el català i la seva unitat científica i racional.

Interpretar la constitució espanyola només en termes espanyols i no desenvolupar un procés democràtic on l’estat plurinacional esdevingués un fet.

Limitar les transferències a zero i iniciar un procés recentralitzador de les competències actuals.

Ofegar econòmicament Catalunya, incomplint els pactes, no efectuant les inversions en infraestructures acordades i no permeten que Catalunya sigui competitiva i situant la deslleialtat institucional amb el repartiment del dèficit com la darrera mostra. Situar a Catalunya en el lloc 3 quan aportem i en el 12 quan rebem n’és la darrera mostra. Les balances fiscals ho confirmen, Catalunya aporta més de 16.000 milions d’euros cada any que mai més tornaran.

Catalunya, ara en va plena de raons per voler legitimar un altra proposta política. Els catalans, ara no inventarem pas la sopa d’all. Catalunya, tal i com va recordar en Pau Casals amb el seu discurs a la ONU l’any 1971, “I am a catalan” i Catalunya va tenir el primer parlament democràtic de Europa. És la nostra historia, el nostre Dret i la nostra voluntat el que ens ha de permetre ser lliures i amos del nostre futur.

Tenim el dret de qualsevol poble per decidir que volem i cap llei forana ens el pot anular. Tenim la legitimitat de poble, i tot i que hagi estat segrestada és nostra i la volem recuperar.

Ara els catalans volem la nostra legalitat i legitimitat i no tenim cap raó per no desitjar el mateix als que volen ser espanyols. La Europa política, només serà possible si els pobles que la conformen és respecten mútuament. Si els gallecs, castellans i bascos, volen conformar el poble espanyol i tenen tot el dret, però nosaltres també per fer-ne el nostre i només el respecte a les voluntats democràtiques dels pobles tindran futur. Els moments de les imposicions són historia.

Tota llei emana del poble, una llei feta per acontentar una minoria ni és justa ni democràtica. El poble català, te tot el dret a fer-se les seves lleis. És de justícia i democràtic que siguin els pobles els que triïn democràticament el seu futur en llibertat. Boi Fusté

0 Comments

A L'EXTERIOR JA HO TENEN CLAR, ELS CATALANS SOM DIFERENTS.

20/7/2013

0 Comments

Sant tornem-hi. El President del Tribunal Constitucional espanyol, és militant del PP, de butxaca i de cor. Aquest fet, que pressuposa una imparcialitat equivalent a zero, ni és “il·legal”, ni és indigne, ni segons el PP, en cap cas posa en qüestió les decisions del mateix TC, tot i que el President pot tenir vot de qualitat. En cap país de la CE, això seria possible. O no s’hagués presentat o hauria estat recusat políticament.

Ara sembla que l’assumpta de la Camarga, Mètode 3, hauria estat un encàrrec dels socialistes, i tot indica que l’operació tenia l’objectiu de fer mal a CiU, als Pujol i de retruc al Mas. El que no s’explica, és com collons els “sociates” s’assabenten d’un dinar, del lloc i del dia, per encarregar a Mètode 3 la gravació del dinar, El sentit comú ens indica, que PP i PSOE en aquest cas han anat a una, altrament és impossible saber-ho, a no ser que la Sra. Camacho en fes un twitter o pengés en la web del PP la informació, cosa que no va fer.

El consell de ministres espanyol dels divendres, han fet un volta més al cargol de la recentralització. El 26 per % d’atur, un dèficit desbocat, l’ incompliment sistemàtic amb Catalunya, donar explicacions del cas Barcenas, això no forma part de l’agenda ministerial. Fer lleis i decrets setmanals per acollar Catalunya, si. Ara han presentat el avantprojecte de la Llei de Tractats. L’objectiu, ras i curt és controla i que Catalunya pugui tenir una acció d’exteriors sense el permís de Madrid. Al mateix temps la llei establirà de forma legal i contundent que l’estat espanyol és “l’únic subjecte de dret internacional”. El govern espanyol, continua desaforadament treballant per una Espanya jacobina i centralista i ara ja no se’n amaguen.

Els espanyols que controlen tot a l’estat, no volen deixar de fer-ho, ni ara ni mai. És per això que ara tenen la dèria de recuperar allò que mai havien d’haver concedit graciosament a las “regiones españolas”. L’estat espanyol ara va de debò. Ara han entès que Catalunya i els catalans volen decidir i quan abans millor. Deu ser per això uqe premen l’accelerador a fons per ofegar-nos legalment i econòmicament.

Que haguí de ser “Los Angeles Times”, els que expliquin que els catalans és consideren diferents del espanyols, els deu treure de polleguera. No ho diem nosaltres, són els de fora que fins i tot s’ha n’adonen. Els catalans tenen el seu propi govern, la seva pròpia llengua, la seva pròpia cultura i tradicions i com no podia ser menys una pròpia gastronomia.

A l’exterior ja ho saben que som diferents, ara cal que els de dins també ens adonem i que sobre tot exercim la nostra catalanitat sense vergonya i sense límits.

Hem de desterrar el “san tornem-hi” d’una vegada i l’única forma és assolir la independència. Fora ho comencen ha tenir clar, l’estat espanyol i el seu govern també, la majoria dels catalans també i arribat el moment els que ara no saben o no contesten, voldran saber i quan ho sàpiguen tot, segur que no tindran dubtes, gairebé com “Los Angeles Times”.

La Pàtria som els homes. Per a l'home desnacionalitzar-se és degenerar-se. Mossèn Josep Armengou

0 Comments

ÉS HORA D'ANAR PLEGATS.

18/7/2013

0 Comments

El President Artur Mas no va aconseguir la resposta adequada al seu clam. Junqueras si, ells volien ser els garants de que no era possible anar enrere. Ara, tenim el convenciment que el resultat electoral no va variar la interpretació de l’11 de Setembre. L’acord CiU i ERC per la Legislatura, de moment ha trencat tots els esquemes, aquí i fora.

Hem de recordar però, quan s’inicia el procés pel Dret a decidir i qui entoma el nou rumb que ens ha de permetre deixar de ser una autonomia per ser un estat, lliure i equiparable als de la resta d’Europa.

La historia i les hemeroteques, avui no són manipulables i per els que no ho saben va ser el nostre President Artur Mas el que és va plantar i va dir que fins aquí. Va ser ell el que, rebutjat un nou pacte fiscal, va dir ara la paraula la tindrà el poble de Catalunya i va afegir que calia donar els mitjans democràtics als catalans per decidir el seu futur.

Com és possible que hagi tingut que ser un Dirigent de CiU, la formació més autonomista i més encaixista de les que mai han existit a Catalunya, el que s’hagi posat al capdavant del procés més democràtic i més engrescador dels darreres temps? El President Mas ho tenia fàcil, continuar de mesell com el Duran, li hagués permès jubilar-se com els seus homònims i punt.

Només i podem veure una explicació, l’Artur Mas, és una persona amb dignitat i plena d’integritat. No hi afegim l’apreciació de patriota, però de continuar com ara, els que ho han estat, segur que no el superaran.

El tàndem Mas Junqueras sembla que té química. L’acord de moment és compleix de forma escrupolosa i els sotracs col·laterals, en cap cas afecten l’acord.

Ara bé, no en tenim prou. El nostre President és l’Artur Mas i Gavarró, el que governa amb minoria i amb el suport del cap de l’oposició i no és el mateix governar amb la majoria parlamentaria que tenir un govern majoritari. De moment ell tot sol és menja els marrons, i això cap suport extern ho impedeix.

Presentar-se a Madrid, a Europa, o a qualsevol estat o instancia internacional, representant un govern amb minoria te unes lectures. Convertir l’acord de legislatura en un govern potent i amb majoria directe en te unes altres. La visualització i potencia que tindria qualsevol desplaçament del President Mas i del Conseller en cap Oriol Junqueras no tindria parangó.

És possible que CiU no estigui neta, és possible que mai ho sapiguem del tot. El que si sabem és el que ens proposa el nostre President Mas i tots els detalls ens indiquen que el nostre President no s’arronsarà. No donar-li suport ple, quant espanyols, unionistes, autonomistes i fins i tot els federalistes el volen mort políticament, ni és de rebut ni és entenible, sobre tot perquè arribat a la fi del trajecte, ell ja ens ha dit que no és presentarà.

La partida ara no és guanyar més diputats, la partida ara és guanyar la independència i ara més que mai hem de demostrar que els partits són eines per conquerir objectius i no a l’inrevés. El divorci partits, politics amb la societat, parteix de que la ciutadania creu que els objectius sempre han estat partidistes.

Si ERC triga gaire a fer el pas, incorporar-se al govern, després que no és queixi i busqui raons. CiU de moment mante el tipus, en Mas governa en el pitjor escenari que un polític voldria, tot els hi va a la contra, l’estat espanyol, el govern espanyol, l’economia i fins i tot aquells que haurien de ser lleials amb els pactes. El President hi és, dona la cara, i ho fa fins i tot quan sap que el xiularan. La seva aposta ara és clara, ell vol que sigui el poble de Catalunya el que parli i decideixi. Deixar-lo sol, ara, ratlla en l’oportunisme i amb un autonomisme de moment contingut.

Cal pensar-ho, reflexionar-hi i com sempre prendre la decisió oportuna. Ara però, sembla que triar és més senzill, o amb Espanya, o independents. Si el que és pretén és canviar partit per país, qui ho faci ho tornarà ha pagar molt car. Ara és el moment de posar Catalunya al davant de tot.

La independència no es demana, és pren.

0 Comments

NI QUE SIGUI CERTA, PODRAN ESBOTZAR EL DRET DELS CATALANS A DECIDIR.

17/7/2013

0 Comments

Res és casual i res és perquè si. Fins i tot els països europeus, adopten estrategies que ratllen la il·legalitat. Tot si val per guanyar el poder institucional i a la par l’econòmic. Cal afegir que a Europa qui la fa la paga, a l’estat espanyol no i tot indica que el fenomen de la corrupció és estructural. Cap llei espanyola serveix per enviar a la presó un banquer, cap valor servei per fer dimitir un ministre. Exactament igual que quan vivíem en dictadura.

En parlàvem d’una estratègia global per oferir als espanyols una alternativa a la situació actual, que lluny de ser més democràtica, ens temem que serà o tindrà similituds a temps passats. Tot i que des de aquest bloc defensem el que ja s’ho faran, hem d’admetre que Catalunya també hi sortirem perjudicats, si més no fins el dia de la consulta o de la proclamació d’independència. Tot i així, continuar amb el full de ruta, és ara mateix el més democràtic que és pot fer.

Barcenas, NOS, Palau, Ere’s, Gurkel, Forum Filatelic, poden portar instruccions i temps diferenciats, però tots coincideixen en el temps. Potser és tracta de tapar-se uns als altres amb allò de i tu més, ho anar, “discretament”, fent lleis i aprovant decrets setmanals per liquidar les autonomies. El que nosaltres diem però, és que forma part de la estratègia espanyola per destruir-nos i destruir el procés.

Ho hem dit per activa i per passiva, res és casual en política i la coincidència en el temps de tota la tralla corruptiva te un objectiu clar, desmuntar el procés del dret a decidir i desprestigiar els nostres politics. Ells tenen un estat per fer-ho i els nostres diners.

Ara la insidia del dia és introduir el nou esquema sociològic, independència corrupció; Podem arribar a la independència sense fer net?, o dit d’altra forma cal fer net abans d’arribar-hi? Ells s’ho contesten tot. Els corruptes i els tacats políticament no poden liderar el procés, en Mas ha de dimitir. Mai és podrà arribar a la independència sense fer net.

Primer van utilitzar les mentides i les difamacions, després uns arguments que prenien com a base la por i la amenaça, ara, i veien que res ha funcionat, utilitzen la corrupció i l’utilitzen tota a l’hora. Volen demostrar que si no és garanteix l’ordre des de Madrid, que si no és controla tot des de Madrid, i que cal desmuntar els nacionalistes perifèrics, Espanya és trenca.

De fet els espanyols han fet un pas més, han fet un tot amb la corrupció i la manipulació sentimental. Volen fer creure que tothom és corrupte a Catalunya i que els corruptes no poden liderar cap procés, i si això falla exposen la via sentimental i per això han creat el nou relat, els catalans, en una suposada independència, “perseguirien als espanyols i serien maltractats o expulsats de Catalunya”.

El front espanyol unionista, Navarro, Camacho i Rivera, avui al Parlament han visualitzat part d’aquesta estratègia. Sr. Mas vostè ha de donar explicacions del finançament irregular del seu partit. Ells, sense judici, han jutjat i han sentenciat, fins i tot el poca llums de l’Herrera si ha sumat. Ni un mot sobre l’espoli català, ni un mot sobre la corrupció estructural de l’estat espanyol, ni un mot sobre la recentralització i invasió de les competències, ni un mot de quan pensa pagar el govern espanyol el que deu a Catalunya, ni un mot del repartiment deslleial que fa el govern espanyol. Ni un mot defensant Catalunya dels atacs que ara mateix estem reben per terra mar i aire.

Ens urgeix arribar a la consulta, però també ens urgeix aclarir qualsevol cas de corrupció que afecti a Catalunya. Sense la regeneració simultània, res serà possible. Tenir o no tenir el reconeixement internacional serà possible, si som demòcrates i lluitem contra la corrupció. Els dos conceptes van íntimament lligats. Sense regeneració no tindrem la independència i sense un procés escrupolosament democràtic tampoc.

Nosaltres, segur que haurem de fer la nostra catarsis, i el nostre President Artur Mas ja fa dies ens va mostrar quin és el camí: “Acabat el procés jo no amb presentaré més per ser President”. Tots els politics que ara lideren el procés, haurien de fer i tenir el mateix propòsit. Fer-ho produirà una catarsis política i generacional que facilitaria la unitat transversal per tanta falta ens fa.

Si algun polític, ara creu que podrà ser el nou President de la Catalunya autonòmica, en unes hipotètiques eleccions autonòmiques, al marge d’en Mas, s’equivoca. Mas no vol ser altra cop un president autonòmic, per això la consulta, consulta que ha de visualitzar el trencament amb la legalitat espanyola. Si guanyem la consulta per fer de Catalunya un Estat, les properes eleccions seran catalanes i amb una nova legitimitat la que el poble català haurà triat. Pensar en termes autonòmics i creure’s les enquestes per tapar ambicions personals, ara ens duria al fracàs col·lectiu i com no també al personal.

Els que ara lideren el procés, en cap cas podran liderar la Catalunya constituent i constitucional. La regeneració l’hem de fer ara i cal fer-la amb profunditat, caigui qui caigui. La Victoria final sempre te uns costos, que hem d’assumir, explicant en un futur no gaire llunya que valia la pena, Catalunya, per fi ha estat per sobre de ideologies, lluites partidistes i d’un repartiment de classe. Els catalans, patriotes i plens de voluntats alliberadores, per fi ho han entès, ara no ens hi juguem un presidència, ens hi juguem el país.

Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defensen. Francesc G.

0 Comments

ARTICLE FET EL 25 DE JUNY DEL 2011

16/7/2013

0 Comments

PARLEM CLAR, L’ESTANQUERA MAI SERÀ LA NOSTRA PER MOLT QUE LA VIRREINA LLANOS DE LUNA VULGUI.

No, no ho són de temes menors, la simbologia i el que volen dir, representen idees, maneres de fer i de ser i això és consubstancial a la conformació d’una societat com a poble.

La bandera espanyola (la roja i gualda, la estanquera) té la seva història, i va començar al 1785 quan Carles III, i després d’un concurs, la fa utilitzar als vaixells de guerra, abans era blanca, però no és fins el 1843, que Isabel II, adopta definitivament la roja i gualda com bandera dels borbons i espanyola. Aquest fet va precedit al impediment i prohibició d’utilitzar la senyera a Catalunya feia més 70 anys (des del final de la Guerra de successió).

El 14 d’Abril del 1931, els pobles de l’Estat espanyol i per majoria, decideixen que el temps de l’obscurantisme i de les injustícies s’ha acabat, els republicans guanyen les eleccions municipals i els monàrquics perden, Alfons XIII abandona i és proclamada la República, amb la modificació del símbol més important de l’Estat, és incorporat el morat i ja tenim la tricolor o bandera de la República. Els valors associats esdevenen els francesos, llibertat, igualtat i legalitat.

Un General, Franco, encapçala el cop d’Estat contra la República legalment establerta, i una part de l’exèrcit espanyol el segueix, hi ho fa amb el símbol dels borbons, cap altre identificarà en el futur i amb tanta precisió, el règim sinistre que esdevindrà, “la dictadura franquista”. La bandera dels borbons i amb el consentiment de la dinastia, és la màxima expressió del terror, de la opressió i de la manca de llibertat.

1933, Hitler és designat com a canceller, és la fi de la República de Weimar. El 1934 comença el III Reich, que durarà fins el 1945. Hitler enterra la bandera de la República alemanya i sorgeixen les del Reich, la Bandera estatal, la bandera de guerra, i la de les colònies, totes elles amb la creu gamada.

Mussolini no modifica la Bandera de la República això sí, el que fa és introduir-hi símbols totalitaris i de poder, però el que cal destacar és que Itàlia no havia canviat de règim, només d’ ideologia.

Acabada la 2ª guerra mundial, Alemanya torna a ser un país normal i és restableix la bandera de la República. Itàlia, recupera la seva sense els continguts del fascio. Espanya és diferent.

Franco utilitzà la bandera borbònica per aixecar-se contra la República, la estanquera i disposa que , a la seva mort, l’hereu de la història de la dictadura, serà per un borbó, en Joan Carles, i que el legat ha de ser treballar per una Espanya “grande i libre”. Aquesta vegada els monàrquics i franquistes guanyen i els republicans perdem.

A dia d’avui els franquistes que queden i els nous, amb connivència dels altres espanyols, pretenen que acceptem aquesta bandera com a nostre, hi ha fe de deu que ho intenten, amb els esports, amb les empreses, a Europa, hi a qualsevol lloc on puguin posar la E, com als cotxes. Tenen diners i poder, l’Estat espanyol i sense vergonya amaga la història, i sobretot la de la República, la guerra civil i la dictadura, però ni així poden, ni podran aconseguir una acceptació patriòtica d’una bandera tacada de sang i de ignomínia. Aquí no hem tingut una reconciliació hem tingut imposició i enganys. No hem fet nét, i l’estat de corrupció, exactament com quan el franquisme, a dia d’avui encara perdura.

La estanquera (bandera dels borbons i espanyola) mai ens podrà representat als catalans, ni abans, ni ara, ni mai, i ara ho fa per “dret” de conquesta militar. Que Catalunya pugui triar on vol estar, és l’únic camí per posar fi a una història negra i que ningú vol recordar.

La felicitat consisteix en tindre sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar. Tomas Chalmers

0 Comments

EUROPA NO HO HA DE SEMBLAR, HO HA DE SER.

15/7/2013

1 Comment

Escoltar avui al comissari europeu de torn, explicà que les qüestions i afers interns d’un estat de la CE, són això afers interns, em produeix tristor i una sensació no volguda de que així no anem be. Sobre tot quan la pregunta te ha veure amb la corrupció institucional i amb la possible utilització dels diners europeus per finançar els partits majoritaris espanyols.

Espanya, ha tingut històricament la mala costum d’usar el diner públic per afers privats i particulars. Això si depenent de l’època, fer-ho era fins i tot legal i quan no tolerat.

Espanya és admesa al grup selecte d’estats europeus l’any 1986, després que Europa comprovés de que és complien les condicions establertes. Aquest mateix any, la CE aprova l’Acta Única Europea, el seu objectiu era harmonitzar els territoris i fer possible un creixement equilibrat a tots els estats membres. Fer-ho possible va comportar la creació de partides pressupostaries europees anomenades “fons estructurals”. Aquests fons eren aportacions econòmiques que feien els estats i amb un 1 per % d’acord al seu PIB.

Espanya comença a rebre diners dels fons estructurals, l’any 1987 i fins a dia d’avui n’ha rebut més de 130.000 milions d’euros. Aquets diners, l’estat espanyol, el govern, decidien com és repartien territorialment i ha on anaven destinats i mentres unes regions ho rebien tot d’altres res. Estructures vials, el camp i la ramaderia, la formació professional i la energia eren els sectors on anaven destinades les aportacions europees.

Era, i de forma exclusiva el govern espanyol el que rebia els diners i qui decidia el seu destí. Per tant al marge de les possibles auditories encomanades per govern espanyol, i de com han justificat les adjudicacions, el que és inqüestionable és qui té la responsabilitat total de fer bon us d’aquests diners. El govern espanyol de torn.

El govern espanyol de torn, sense cap tipus de control de la CE, ha pogut desviar diners provinents d’Europa al finançament dels partits. Hem d’especificar però, que només ho podien fer el que tenien el poder espanyol, el PP i el PSOE des de l’any 1982.

Que Europa giri l’esquena als problemes interns dels estats de la comunitat, pot tenir un cert sentit democràtic i de respecte. Ara bé, de la mateixa forma que quant Europa rescata el model finançer espanyol i el que fa és garantir amb les seves inspeccions, homes de negre, que els diners europeus i les mesures que s’estan prenent són els adequades, ho trobem adequat. El que no entenem, és que la troica europea no faci el mateix amb els fons estructurals, abans i ara. De fet amb la historia espanyola de corrupció, amb els casos Gurkel, Barcenas i els Eros d’Andalusia, els comissaris europeus, “ho fan deixadeixa” de les seves competències, o és que en els fons, “ells també reben una part sucosa del diner públic”.

No voldríem fer extensiu a la Europa democràtica la corrupció històrica i endèmica de Espanya, però mentrestant Europa no pugui justificar in situ on i com s’han gastat els diners provinents d’Europa, pensarem que tant corrupte és el govern espanyol com el comissari europeu de torn.

El primer càstig del culpable és que la seva consciència el jutja i no l'absol mai. Juvenal

1 Comment

ESPANYA CAU I HA DE SER EL SEU PROBLEMA.

14/7/2013

0 Comments

Ells no entenen de democracia.

Esperpèntic, i ens quedem curts. Espanya, la Espanya que se’n sent orgullosa del seu passat franquista, ara visualitza contundentment com és. Corrupta, d’una baixa qualitat democràtica, decimonònica i amb la intransigència com estendard.

Tant s’ha val qui governi ho haguí governat, la corrupció sempre ha estat el denominador comú. No fer lleis participatives, o de control, sempre ha estat la seva dèria. Calia un nou estat, però que en cap cas poses en perill res al que ja estaven habituats.

Catalunya, ha empès el seu camí i com diuen alguns líders politics, camí sense retorn o millor dit sense marxa enrere. No aprofitar ara la debilitat política, constitucional i econòmica de l’estat espanyol seria un greu error. Fer costat a qualsevol operació per reprovar al govern d’en Rajoy i al mateix Rajoy, no casa amb el que volem fer a Catalunya.

Avui el Diputat espanyol Alfred Bosch de ERC – Reagrupament – Si, ha “gosat manifestar” que han de ser els Diputats del PP “honestos”, igual vol fer entrisme al PP, els que encetin el procés per fer una moció de censura i que ERC si afegirà. Dèiem esperpèntic i insistim ens i quedem curts.

Aquí treballant per poder votar i una majoria per ser independents, i allà a Madrid, els mateixos de ERC i de CiU, trencant-se les banyes per ajudar a Espanya i a les seves autonomies. N’estem segurs que secundaran al inefable Rubalcaba, gran amic de la democràcia, espanyola clar, dels drets dels catalans res, per salvar Espanya. “Rajoy perjudica Espanya. Ni un minuto más, esta situació es insostenible. Pedimos la dimisión del Sr. Rajoy. Rompemos de momento relaciones con el PP. Vamos a convocar a todos los grupos politicos para hacer un frente común”. Aquets són els arguments d’en Rubalcaba.

Si ERC i CiU, entren en el debat espanyol, demostraran una vegada més que actuen amb criteris autonomistes i que en cap cas volen visualitzar que Catalunya ha empès un camí que vol deslligar-se de tot el que passa a l’estat espanyol.

La seva corrupció, el seu descrèdit polític, la seva manca de transparència, és seva, dels espanyols. Ja ni ha prou d’immiscuir-nos amb les misèries espanyoles, resolguem les nostres i deixem-los en pau.

Si ERC vol prendre-hi part en un procés d’un país que aviat no serà el nostre, allà ells. Reagrupament no pot trair, ni els seus postulats ni la seva trajectòria.

Mai em tingut un escenari tant a favor nostre, com per dir ben fort que amb aquesta Espanya els catalans i Catalunya no en volem saber res.

Quien a hierro mata, a hierro muere. Llei biblica.

0 Comments

ENS TORNEN A DIR QUE ENCARA CAL ESPERAR.

14/7/2013

0 Comments

Tot és difícil però tot és possible. Frase dita de forma reiterada pel nostre President Artur Mas. Hem de fer-ho be. No ens hem de precipitar. Ho hem de tenir tot lligat. Cal tenir l’alternativa a qualsevol entrebanc que se’ns faci. No podem apostar per la improvisació. Cal tenir-ho tot previst i sobre tot seguir fil per randa el pla dissenyat i pactat per aquesta legislatura.
Paraules regides d’un contingut ple de saviesa i de responsabilitat encomiable. De fet, podríem posar la ma al foc per no cremar-nos clar, per asseverar que la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya les subscriurien.

El que és curiós, és comprovar la historia de com s’ho han fet els nous estats per ser-ho, i certament podrem afirmar en el futur que si Catalunya ho aconsegueix amb el full de ruta que tenim, haurem fet historia i de la bona i és podrà constatar que cada poble tria el seu camí.
Els darrers pobles que han assolit la categoria d’estat ho han fet de forma variada. Uns mitjançant un Referendum i proclamació posterior, d’altres proclamant-la des de el seu Parlament amb un referendum posterior i d’altres amb unes eleccions plebiscitàries i proclamació des de el Parlament legítim. Cal recordar que uns ho han fet amb acords amb el seu estat matriu, però la majoria no, tot i que després han pactat la secessió.
Indistintament del com, el que si tenien tots plegats eren unes necessitats politiques, logístiques i de poble, i que necessariament havien d’estar cobertes el dia desprès. Aquestes necessitats eren inicialment prou importants com per saber que sense aquestes condicions no és podia fer el pas.

Tenir-ne garantides unes quantes, de necessitats, i saber quines són les prioritaries, sempre ha estat el quid de la qüestió. Tenir-les totes amb posició d’us, és impossible, però les indispensables si, i és per el que s’ha de treballar.

Tres són les qüestions que tots els nous estats han treballat per arribar-hi, durant el segle XX i XXI.

Primera. Control polític del Parlament i de la majoria de les institucions del territori. Diputacions, Consells Comarcals, Municipis i Totes les empreses publiques. Aquest primer apartat, exceptuant ajuntaments obertament governats per espanyols unionistes, que no arriben ni al 2 per %, el tenim be. Cal sumar-hi un suport de la societat civil prou important com per tenir-ne garanties d’un suport prou ample. El col·legit d’advocats haurà de treballar intensament per tenir a punt el sistema judicial català efectiu i eficient a partir del primer dia.

Segona. Tenir la garantia absoluta de que la futura República catalana, podrà fer, des de el primer més, front a tots els seus pagaments i de forma puntual. Pensions, assalariats i proveïdors, han de tenir la garantia de cobro.

Tercera. El govern de Catalunya, conjuntament amb totes les institucions que disposen de servei de seguretat han de tenir establert un pla integral de seguretat ciutadana. (Mossos, Guardia Urbana o Policia Local i Bombers)

Derogar la legalitat espanyola, recaptar els impostos, mantenir els col·legis professionals catalans i construir la nova legalitat, possiblement no ho tindrem prou engreixat per al dia següent, però si amb un període entre tres i sis mesos. El que cal tenir és garantit el segon apartat, cal tenir els amics adequats que creguin amb Catalunya i el seu potencial.
De fet dues qüestions les tenim i les controlem. Ara be, tot i que esta molt be continuar amb la política de negocis internacional, el més important és trobar i buscar per si encara no ho hem fet, els amics i si a sobre són poderosos, millor.

El que volíem dir, i ho hem argumentat, és que no cal tenir-ho tot al cent per cent controlat per fer el pas. Esperar ha tenir-ho tot controlat, i donat que sempre sorgeixen variables incontrolades, ens pot fer fracassar en el intent. És per això, i segur que per més motius, que abans que acabi aquest més de Juliol, Catalunya en primer terme hauria de saber la data del referendum. La pregunta més endavant, però una cosa ens porta a l’altra i fins i tot l’estat espanyol aleshores mouria fitxa. Posem ja la data i que tothom entomi públicament i expressi el seu posicionament. Per fer-ho no calen tenir estructures d’estat, només ens cal la voluntat política, voluntat que els catalans reclamen un 11 de Setembre, un 29 de Juny i que hi tornarem aquest 11 de setembre amb la Via per la Llibertat.

Ara mateix CiU te 50 Diputats i ERC 21, ells governen i són majoria absoluta. Ells estan per si sols legitimats per determinar la data del Referendum, amb quina legalitat, ja ho veurem, però de moment per posar data només ens cal la nostra.

Fa temps, Lluis Llach, va compondre una cançó que tenia per títol. “Companys, no és això”. Aquesta cançó, a dia d’avui és encara d’una actualitat esfereïdora, i ara més que mai cal recordar aquella frase històrica d’un polític català, màrtir i patriota; Que la prudència no ens faci traïdors.

Companys,no és això. 1978, Lluis Llach

No és això, companys, no és això;
Ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que calgui dir: no és això.

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili