Tot és difícil però tot és possible. Frase dita de forma reiterada pel nostre President Artur Mas. Hem de fer-ho be. No ens hem de precipitar. Ho hem de tenir tot lligat. Cal tenir l’alternativa a qualsevol entrebanc que se’ns faci. No podem apostar per la improvisació. Cal tenir-ho tot previst i sobre tot seguir fil per randa el pla dissenyat i pactat per aquesta legislatura.
Paraules regides d’un contingut ple de saviesa i de responsabilitat encomiable. De fet, podríem posar la ma al foc per no cremar-nos clar, per asseverar que la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya les subscriurien.
El que és curiós, és comprovar la historia de com s’ho han fet els nous estats per ser-ho, i certament podrem afirmar en el futur que si Catalunya ho aconsegueix amb el full de ruta que tenim, haurem fet historia i de la bona i és podrà constatar que cada poble tria el seu camí.
Els darrers pobles que han assolit la categoria d’estat ho han fet de forma variada. Uns mitjançant un Referendum i proclamació posterior, d’altres proclamant-la des de el seu Parlament amb un referendum posterior i d’altres amb unes eleccions plebiscitàries i proclamació des de el Parlament legítim. Cal recordar que uns ho han fet amb acords amb el seu estat matriu, però la majoria no, tot i que després han pactat la secessió.
Indistintament del com, el que si tenien tots plegats eren unes necessitats politiques, logístiques i de poble, i que necessariament havien d’estar cobertes el dia desprès. Aquestes necessitats eren inicialment prou importants com per saber que sense aquestes condicions no és podia fer el pas.
Tenir-ne garantides unes quantes, de necessitats, i saber quines són les prioritaries, sempre ha estat el quid de la qüestió. Tenir-les totes amb posició d’us, és impossible, però les indispensables si, i és per el que s’ha de treballar.
Tres són les qüestions que tots els nous estats han treballat per arribar-hi, durant el segle XX i XXI.
Primera. Control polític del Parlament i de la majoria de les institucions del territori. Diputacions, Consells Comarcals, Municipis i Totes les empreses publiques. Aquest primer apartat, exceptuant ajuntaments obertament governats per espanyols unionistes, que no arriben ni al 2 per %, el tenim be. Cal sumar-hi un suport de la societat civil prou important com per tenir-ne garanties d’un suport prou ample. El col·legit d’advocats haurà de treballar intensament per tenir a punt el sistema judicial català efectiu i eficient a partir del primer dia.
Segona. Tenir la garantia absoluta de que la futura República catalana, podrà fer, des de el primer més, front a tots els seus pagaments i de forma puntual. Pensions, assalariats i proveïdors, han de tenir la garantia de cobro.
Tercera. El govern de Catalunya, conjuntament amb totes les institucions que disposen de servei de seguretat han de tenir establert un pla integral de seguretat ciutadana. (Mossos, Guardia Urbana o Policia Local i Bombers)
Derogar la legalitat espanyola, recaptar els impostos, mantenir els col·legis professionals catalans i construir la nova legalitat, possiblement no ho tindrem prou engreixat per al dia següent, però si amb un període entre tres i sis mesos. El que cal tenir és garantit el segon apartat, cal tenir els amics adequats que creguin amb Catalunya i el seu potencial.
De fet dues qüestions les tenim i les controlem. Ara be, tot i que esta molt be continuar amb la política de negocis internacional, el més important és trobar i buscar per si encara no ho hem fet, els amics i si a sobre són poderosos, millor.
El que volíem dir, i ho hem argumentat, és que no cal tenir-ho tot al cent per cent controlat per fer el pas. Esperar ha tenir-ho tot controlat, i donat que sempre sorgeixen variables incontrolades, ens pot fer fracassar en el intent. És per això, i segur que per més motius, que abans que acabi aquest més de Juliol, Catalunya en primer terme hauria de saber la data del referendum. La pregunta més endavant, però una cosa ens porta a l’altra i fins i tot l’estat espanyol aleshores mouria fitxa. Posem ja la data i que tothom entomi públicament i expressi el seu posicionament. Per fer-ho no calen tenir estructures d’estat, només ens cal la voluntat política, voluntat que els catalans reclamen un 11 de Setembre, un 29 de Juny i que hi tornarem aquest 11 de setembre amb la Via per la Llibertat.
Ara mateix CiU te 50 Diputats i ERC 21, ells governen i són majoria absoluta. Ells estan per si sols legitimats per determinar la data del Referendum, amb quina legalitat, ja ho veurem, però de moment per posar data només ens cal la nostra.
Fa temps, Lluis Llach, va compondre una cançó que tenia per títol. “Companys, no és això”. Aquesta cançó, a dia d’avui és encara d’una actualitat esfereïdora, i ara més que mai cal recordar aquella frase històrica d’un polític català, màrtir i patriota; Que la prudència no ens faci traïdors.
Companys,no és això. 1978, Lluis Llach
No és això, companys, no és això;
Ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que calgui dir: no és això.
RSS Feed
