ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

SI OBLIDEM ALS PRESOS POLÌTICS I EXILIATS, NO MEREIXEM SER LLIURES

25/4/2020

0 Comments

 
Picture


El gruix del moviment per la independència no va entendre res, donat que amb la majoria independentista que teniem al 2017, els politics independentistes, van ser incapaços de rematar la feina promesa.

Teníem estratègia. Teníem full de ruta. Teníem un suport extraordinari com mai al territori. Teníem calendari. Teníem perfectament establert el relat, argumentat i sobre tot 72 diputats que semblava disposats.

Varem fer la part més complexa, redactar la llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica. Vam ser capaços d’aprovar-les al Parlament. Van fer l’acte final fora del Parlament proclamant la República catalana més floral que efectiva. Acte que va suposar la fi d’un somni que entristia i defraudava.

La repressió que va venir desprès, que ja no calia que fos la de la porra, tot i que sempre hi va ser present, deixava clar que Espanya, el seu Estat i els unionistes espanyols, no permetrien cap més operació catalana per la independència.

La ràbia, odi, escarment, que l’espanyolada volia va tenir tres punts culminants; -presó preventiva, -una condemna amb un judici sense garanties estil franquista i la -persecució dels exiliats. La represió generalitzada feia el complert.

I que feien els tres partits “pro independència”, assumir-ho i preparar-se per participar d’unes eleccions autonòmiques, desunits, oblidar on érem i dient-nos amb la que ens estava caient que nosaltres mai deixarem les urnes soles.

No canviarem tot el que ha succeït desprès de les eleccions del 21D. Sense estratègia, sense full de ruta, sense un objectiu clar i sobre tot sense cap proposta per alliberar als nostres presos politics, fer possible el retorn del nostres exiliats, acabar amb la repressió i menys com fer que la República catalana sigui un fet.

Per acabar-ho d’adobar, ni tants sols hem aconseguit que el MHP Carles Puigdemont que és va presentar i guanyar les eleccions legalment fos investit com President. No hem aconseguit que l’Oriol Junqueras que també és va presentar legalment a les eleccions europees exerceixi com eurodiputat. Finalment tot i tenir la capacitat negociadora (fer President a canvi de), hem estat incapaços que els eurodiputats reconeguts i exercint, Puigdemont, Comin i Ponsatí, lluïres a tots els Països de la UE menys Espanya, puguin venir a Catalunya sota l’amenaça directe de la seva detenció malgrat la seua acta de eurodiputat els protegeixi.

És mereixen els presos politics i exiliats i tots el represàliats ser on són? Alguns pensen que si. Són culpables de no haver acabat la feina a la que és van comprometre. D’altres diuen que no, i donen la culpa a un Estat intransigent i poc democràtic. Com si no sabéssim amb qui ens enfrontàvem.

La realitat és que són o són i de moment Espanya i el seu Estat no pensen bellugar-se ni un mil·límetre per desfer res. Ni alliberament, ni fi de la persecució, ni fi de la repressió formen part del seu discurs i menys de cap  proposta de reconciliació. Oblidem-nos de cap amnistia. Com a molt una gracia si tothom admet, sense dir-ho, que s’ha comés delicte, i exercida quan creguin oportú.

Hem normalitzat la presó, l’exili i la repressió i avui tot és redueix a la lluita contra el Covid_19 i com tenir millors recursos per afrontar la crisis econòmica que segur no serà menor. Crisi econòmica que gestionarà Espanya. La darrera només va servir per salvar la banca.

Si, és cert, protestem, reclamem i exigim, però la resposta sempre és la mateixa, qui decideix és el Gobierno de España. Aquesta pandèmia és l’excusa per liquidar la minsa autonomia i la resposta no pot ser que sense els favors del Estat espanyol no ens en sortirem.

I si, ja tenim pressupostos. També tenim presos politics i exiliats. Uns pressupostos que amaguen els més de 16.000 milions d’euros que cada any se’n van i no tornen. Uns pressupostos controlats per la hisenda espanyola. Uns pressupostos que ni tots els independentistes recolzen. Aquest és el govern efectiu. Un govern que ha permès la recentralització de competències mantenint a l’hora presos i exiliats. Un govern que acata estoicament que “esto lo decide el gobierno de España”. Un govern que no decideix quan és reuneix la taula de diàleg, la Comissió bilateral, ni com hem de fer el desconfinament quan toqui. Un Govern que ni tant sols té el recolzament de totes les forces independentistes. Per cert uns pressupostos que ni socialistes ni podemites recolzen ni per agraiment.

Espanya fa estona que construeix el seu relat. Guerra i comuns variats ja ho diuen, s’haurà de replantejar l’estat de les autonomies. Avui PSOE i UP en lloc de construir federalisme han decidit treures la mascareta i dir-nos que millor decidir des de Madrid que des de els territoris.

Catalunya no hi té res a fer. Estem condemnats. Només se’ns vol per produir, mai per decidir altra cosa que on posem les papereres i els horaris de RENFE.  

Quan no tens poder per decidir altra cosa que el que et permet l’amo, ets un col-laborador. Quan obeeixes i acceptes lleis injustes ets un lacai. Quan acceptes negociar i ells tenen la penyora dels presos i exiliats, sense una posta a zero, ahir en deien botifler. Quan tens el poder per investir President hi ho fas amb presos i exiliats, amb excuses variades, directament s’és un traïdor insolidari.

No sabem que se’ns proposarà a la clientela catalana a les properes eleccions. Ens ho imaginem per com van les coses ara i avui.

Els de ER, més autonomisme, eixamplament amb l’esquerra espanyola, qui ni tant sols tenen la decència de votar a favor dels pressupostos, i dir-nos que ells son més independentistes que ningú, però que només ho aconseguirem amb diàleg i negociació amb l’Estat espanyol, España. Mentrestant els nostres a la presó i exili.

Els de les CUP ens proposaran el de sempre, res. Bé, ens diran que ells són el proletariat i que només la revolució social ens dura la independència, que ha de ser d’esquerres o no serà. Mentrestant cupaires de tot color faran el de sempre evitar la majoria estratègica i d’acció per implementar la República. Per ells millor utilitzar la paperera de la historia. Mentrestant cap dels seus a la presó.

Els de JxCat, contuberni format per gent del PDeCAT, independents s’han d’aclarir. No sabem si l’entorn del MHP Carles Puigdemont se’n sortirà. Consell per la República, La Crida i PDeCAT són el graner organitzat per decidir com és presenten i quina la proposta. De moment i si ens atenem als fets; no a la investidura del Pedro Sánchez i el darrer no al estat d’alarma espanyol, més el discurs de la Laura Borràs i el MHP Quim Torra, potser Puigdemont proposi una candidatura de País per acabar de fer el que no va fer. Això si, com va dir l’Oriol Junqueras, doneu-me 68 diputats i proclamo la República, la candidatura haurà de deixar clar que la via unilateral és l’única que serveix per desempallegar-nos d’Espanya i que si tenen majoria absoluta, confrontació política i democràtica, més la implementació de la República proclamada és la proposta.

Ho haurem de veure. Tanmateix cal saber que alliberar als nostres polítics, el retorn dels exiliats, acabar amb la repressió del estat espanyol, només té una via, la independència de Catalunya. Avui, i sense independencia, l'ùnic que tindrem d'Espanya i el seu Estat, és: Espoli, represió, presó i exili


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.