El que ha dit el president, autonòmic, Quim Torra, té tot el sentit democràtic i just del mon. Si proposes uns pressupostos de Govern i no tenen el suport, el Govern, per ètica i altres motius ha de plegar. Això és el que passa a qualsevol Estat amb un Govern que només pot tenir topalls internacionals. No és el cas de Catalunya. Els seus pressupostos tenen tants topalls que fa dels mateixos una broma.
Només en direm un per no cansar. El govern espanyol és el que diu quina és la capacitat pressupostaria, amb el deute i amb la previsió de despesa. Estem capats per un altra Govern i una legislació compartida a la contra. De debò que ara la tasca prioritària és dedicar un munt d’energies per uns pressupostos autonòmics capats i lligar-los a la seva sort.
Fer efectiu el Govern autonòmic, sembla que era indispensable, però tot sembla indicar que per fer viable subsistències personals i de partit. Una de les atribucions del Govern i Consellers és anomenar càrrecs de confiança, sense oposicions. Ara bé aquesta efectivitat pot tenir els efectes contraris als perseguits, sobre tot perquè el marge d’actuació autonòmic és limitat i si és redueix al tema de supervivència, a les hores si que s’entén lligar-ho tot als pressupostos. De moment no hem vist ni tastat cap altra efectivitat.
El 21 de Desembre del 2017, varem votar per la República, no per una nova Generalitat autonòmica. Varem votar per restituir políticament, cosa que no hem pogut fer. Sembla que les restitucions és limiten a les econòmiques i segons el jutge Llarena no per tothom. Varem votar recuperar les institucions, però en cap cas per fer autonomisme. Varem votar per l’alliberament del presos politics i retorn dels exiliats. Finalment varem votar perquè Carles Puigdemont fos el President de la República Catalana. I de moment, insistim, només hem restituïts càrrecs i salaris.
Tenir o no tenir pressupostos autonòmics, no hauria de ser el motiu per plegar. De motius en podem tenir a cabassos. Anar a l’aniversari del atac terrorista a Barcelona, al costat del “pelele” Felip VI, i del Sánchez, tenint a la presó al Conseller Font i al major Trapero encausat n’és un. Negociar bilateralment o com és vulgui amb el govern espanyol, amb presos politics i exiliats, n’és un altre.
Ja se sap, anar a eleccions és un cabàs de sorpreses. Llistes noves i cops de colzes per ser-hi. Assessors que deixaran de ser-ho o no. Guanyar o perdre. Estratègies i tàctiques de partit. Campanyes amb diners que uns tenen i d’altres no. Els poders fàctics també juguen. I tot per guanyar el poder minso de tenir col·locats, uns al Parlament autonòmic, i d’altres a les Conselleries autonòmiques. Les properes igual trenquen motllos.
No faci vostè com els de les CUP i una mica els de ERC, que primer volen la “revolució social econòmica”, dins del Estat espanyol i capats pel l’autonomisme, abans que implementar la República. Ser autonòmics i no disposar dels nostres recursos per fer politiques és el que tenim. Ho som lliures per decidir-ho i tenir-ho tot, i això depèn de si som República o no, o a les hores no caldrà que esperi als nous pressupostos autonòmics, haurà de plegar per no haver fet allò que si li va encarregar el 21 de Desembre. I si no hi ho veu clar, o defalleix, no plegui per uns pressupostos autonòmics, millor plegui per no haver estat capaç d’implementar la República catalana.
RSS Feed
