ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

TENIM EL QUE FRANCO I ELS SEUS ENS HAN DEIXAT.

10/8/2012

0 Comments

 
No és un fet empíric, és genètic i científic, tots els humans neixen amb la sang vermella. Tenir la sang “blava”, era un eufemisme monàrquic per diferenciar els nadons, ells, les dinasties en feien sentència, els fills de les reines, i ho princeses eren per dret de llit diferents a la resta dels humans. Ara ja sabem que no, i també sabem que poden ser tant lladres  i vividors com qualsevol humà.

També sabem que qualsevol infant pot tenir o arribar ha tenir una cultura excel·lent, qüestió que històricament ha tingut més a veure amb el poder econòmic familiar, que no pas amb els gens. Aquest fet també és un fet científic, tot i que els nazis intentaren demostrar el contrari amb la consecució d’un humà  nou, l’ari.

Els militars espanyols, amb Franco i una part de l’oligarquia del moment, monàrquics ells, s’aixequen contra la República i són els responsables d’una guerra civil, on els diferents pobles de l’Estat pagaran un alt preu, i no només amb vides, la cultura, els mestres, el progressisme, són foragitats. A la Península i queden només els addictes al nou regim, els carregats de venjança i els menys preparats per aixecar un país. Tot el que envolta la postguerra, és equivalent al estraperlo, el xantatge forma part del dia a dia, la denuncia vil i la traïdoria,  són a l’ordre del dia, és la part més fosca dels anys que vindran acabada la guerra civil.

Els valors franquistes són exercits per l’autoritat militar i una església obscurantista, al voltant d’aquets dos pilars és construeix una nova societat espanyola. Construir una Espanya, la nova, ells en deien “una grande y libre”, n’és l’objectiu. La por i la necessitat fan que el franquisme duri 40 anys. (Les qüestions geoestratègiques dels americans contra el comunisme, fet que consolida el franquisme, per una altre article).

40 anys poden ser tota una eternitat, sobretot si l’objectiu dels que tenien el destí de la seva “pàtria” particular, era potenciar el clientelisme, la corrupció, el xantatge, el robatori, i fer l’entesa més ignominiosa mai realitzada;  funcionaris addictes i obedients(els jutges també i formen part), una església que gira la vista a les tortures i afusellaments, uns banquers que financen dins i fora el franquisme, i un exercit corrupta que pren el que vol per dret de conquesta.

40 anys sense principis democràtics i amb lleis orgàniques i sense cap separació de poders, té com resultat una dictadura. El sistema judicial, és una broma, cap garantia pels que no són addictes al regim, i si cal, el que fa “justícia”  finalment, és un tribunal militar.

Els 40 anys poden equivaldre a més tres generacions, els que van quedar de la guerra i dos més. Aquestes dos han mamat els principis franquistes, els addictes ho tenien tot, la resta res o gairebé res, aquest era el principi bàsic de distribució.

Ha estat un fet extraordinari, els franquistes que tenien tot el poder, així ho han venut, la “transició espanyola ha estat modèlica”. Certes veus provinents del socialisme, del nou comunisme, i del catalanisme, també ho venien.

Cal fer-nos algunes preguntes senzilles per esbrinar com ha anat tot plegat; totes les lleis franquistes, sense garanties democràtiques i jurídiques, han estat derrogades?.  Algú pot pensar que tenim  una separació real de la església i l’Estat?. Continuem tenint a hores d’ara jutges en actiu de l’època franquista? S’ha fet algun tipus de revisió dels judicis franquistes tant civils com militars?. S’ha condemnat algun franquista per cometre genocidi, robatori o tortura?. Hem obtingut del parlament espanyol condemna alguna del franquisme?. Algunes qüestions han quedat tapades amb una llei, la de la memòria històrica, que , per cert, te amnèsia a l’hora de situar Franco i el franquisme.

És podria fer tot un anuari de preguntes sense resposta, però una si que la tenim, el franquisme no ha pagat per cap dels seus crims i continua “vigent”. No hem tingut transició i menys un període constituent, fet que podria haver canviat algunes coses. El que vam tenir és el continuisme pur i dur del franquisme, legitimat per una oposició àvida de poder i de diners. Acceptar la monarquia i la bandera de Franco ha estat una rendició amb tota regla, sobretot perquè també s’acceptaven els valors franquistes.

El continuisme franquista no ha estat possible només pel Joan Carles, o el Fraga, o el Tejero o el Milans del Bosch, ha esta possible per que així ho van decidir els “nostres grans líders”, Felipe, Guerra, Roca, Pujol, Solé Tura, Peces Barba i d’altres. Acceptar la monarquia imposada per Franco va ser el deshonor més gran mai comés als nostres màrtirs caiguts per la llibertat.

Aquesta situació ens ha dut on som ara, i ara ja no són dues generacions, en són quatre,  les que han mamat un franquisme soterrat, latent, i canviar sociològicament això ho tenim magre, inclòs a Catalunya, que a dia d’avui encara anem una mica per davant de la resta de l’Estat espanyol.

Que un tal Zaplana digués fa estona que entrava en el mon de la política per fer-se ric i ara ser el delegat de telefònica a Europa no és casual, que socialistes de socarrel manifestessin que Espanya era el lloc on podies triomfar més rapit d’Europa, tampoc era casual, que tinguem sentencies de Filesa, Gal, Turisme, paper del BOE, Roldans, Rubio, Francesc, tampoc és casual.

Que l’Estat espanyol tingui el sistema judicial més corrupte, (en Millet encara se’n riu) el sistema bancari més fosc i opac, una guàrdia civil i policia estatal amb actituds i actuacions franquistes, un Estat on els casos de corrupció, Gurkel, Màlaga, Mallorca, Andalusia, Palau, estan a l’ordre del dia, un Estat on els responsables politics de l’Estat menteixen i malgasten i no passa res, un Estat on tot i estar a les últimes econòmicament, és continuen malgastant quantitats ingents d’euros amb obres faraòniques que desprès no podrem mantenir (Trens d’alta velocitat), no és casual, així funcionava el franquisme sociològic.

Aquesta és la gran veritat, els valors del franquisme els de la postguerra han fet forat. Ara tenim una nova casta política amb les mateixes actituds franquistes, cap llei que pressuposi resolucions de responsabilitat als politics,  cap llei de transparència, cap llei de incompatibilitats a nivell europeu ( ara quan pleguen ràpidament entren a formar part de qualsevol empresa com conseller). Abans el franquisme impedia les eleccions, ara són els partits els que imposen la partitocracia.

No és que, de repent, l’Estat espanyol i Catalunya estigui ple de corruptes i de ineptes per gestionar, senzillament és que la nova oligarquia ha pres el relleu, i això ha estat possible per que el que han obtingut i mamat són les mateixes formes franquistes, i que per cert, els politics actuals, sembla que no estan disposats a canviar, això si, posar 24.500 milions d’euros a Bankia per salvar als seus, és el mínim, avui per tu demà per mi.

Ara, la desconfiança, el jo primer, el triomf a qualsevol preu, i els diners, són els valors que predominen, tècnicament hem actualitzat la semàntica, i a qualsevol preu. Valors que tenen més a veure amb el franquisme,  que no pas als que tenen a  Islàndia. L’Estat espanyol no té solució i anar amb ells agafats de la mà, ens fa ser una part més de la mentida i la corrupció.

Catalunya no podrà modificar el llegat franquista si no trenca amb el seu passat i això significa ser independent d’un Estat que trontolla  i que hores d’ara és cadàver, per molt que els neofranquistes de torn ens diguin el contrari.


4 de Juny del 2012


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.