Segur que, al menys i durant una estona, el PSOE i la UGT van esdevenir organitzacions democràtiques. La UGT va néixer com element organitzatiu que no podia cobrir el partit. Corretja de transmissió en deien. La seva sincronització política i reivindicativa era una aposta que servia per consolidar l’entramat més potent per guanyar el poder a l’Estat espanyol. Era l’espai socialista, on és líders d’una i altra organització muntaven estratègies de present i de futur.
Les CCOO també va pretendre fer el mateix. Un problema però els feia perdedors en l’àmbit de la política, el seu partit base era el PCE i un comunisme que tot i renovat, patia d’un rebutj majoritari a Espanya, a Europa i als EEUU. És un fet objectivable i indiscutible els comunistes, inclòs les seves variants mai han governat a l’Estat espanyol, ni quan la segona República.
La darrera crisis del sistema capitalista, a tingut algunes virtuts. Guerres i crisis són situacions que poden esdevenir revolucionaris i de canvi. De moment a Europa la crisis és pacifica. La crisis trenca equilibris de tot tipus i fa que poders que semblaven intocables, trontollin i fins i tot desapareguin.
El PSOE és va refundar a Suresnes al 1974. El PSOE del Pablo Iglesias de base marxista i revolucionari no podia lidiar amb els nous temps. Marxisme, OTAN, Espanya, Unitat Nacional, Construcció d’una nova realitat, transició política del franquisme a la democràcia, renuncia del republicanisme per una monarquia imposada, acceptació de les tesis neocapitalistes, un nou concepte ideològic social democràcia d’arrel europeista, tot plegat obligava a renunciar tesis i posicions netament d’esquerres. A data d’avui el PSOE continua sen relíquia del 74, sense cap adequació als nous temps, ans al contrari, anclats amb el; una Nació i un sol poble, l’espanyol.
La potencia de qualsevol organització mai ve del cel. Són els seus líders o lideratges amb les seves propostes i actuacions el que fan possible l’èxit. Felipe González i Alfonso Guerra en formen part d’aquest grup. Són els que van entomar i liderar la transformació del partit i sindicat també, amb l’objectiu de ser una alternativa real de poder i de govern.
Malgrat tot, només amb líders no ni ha prou. Cal bastir el projecte, el que sigui, de realitats tangibles. Cal saber a qui va dirigit i com implementar-lo. En definitiva projecte, convenciment i emoció és conjuminen donat que sempre existirà l’emoció de saber si és podrà culminar el projecte per molt convenciment que tinguem.
Democràcia i projecte social, són conceptes indestriables. La democràcia i la justícia social eren les guies de Pablo Iglesias. Mai va pensar ni proposar utilitzar la força de la organització per anar contra els pobles. Tampoc s’hagués imaginat que socialistes amb càrrecs institucionals utilitzarien la legalitat contra el poble. I el que segur no faria és insinuar fer el que convingui per impedir que els ciutadans puguin votar. La Nuria Marín Alcaldessa d’Hospitalet del Llobregat si.
El PSOE, ara no només no té projecte territorial i social, sinó que comparteix amb el PP i Ciutadans els aspectes més antidemocràtics que en política se’n podria fer des de una suposada posició d’esquerres. Negar, pactar i proposar que els catalans no tinguem bilateralitat, ni dret a decidir el nostre futur, ni que som una Nació, ara, confirma que el PSOE, la seva gestora, els seus gerros xinesos i la seva baronia, han renunciat als principis basics de la democràcia que tant va exhibir Pablo Iglesias.
Els socialistes dispersos a l’univers partidista, s’han de refundar. Fer-ho per un nou projecte polític, fer-ho per un nou model territorial, fer-ho per ara si construir un Estat Federal, fer-ho per reconèixer de debò que a la Península Iberica existeixen uns pobles que no tenen res a veure amb el titular l’espanyol, fer-ho per ser alternativa de govern altra cop, sense haver-ne retrobat altra cop i abans que res la democràcia com element indestriable, no només no servirà de res sinó que tenim garantida la autodestrucció del PSOE. Al temps.
RSS Feed
